25 de maig 2011

El somriure



Ai, Xavi, avui hauria d'estar parlant del Giro, de l'impressionant que és el Zoncolan in situ i de jornades que contribueixen a engrandir aquest esport que estimaves com ningú. Però no pot ser. No tinc esma. Només tinc ganes de recordar-te sempre rient. I això no és gens difícil.

Res més.

19 de maig 2011

A les portes de l'infern



Era evident però ens entestàvem a oblidar-ho, com si la no consciència de la realitat pogués alterar la pròpia realitat: el Giro de l'any passat va posar el llistó molt alt, i era pràcticament impossible que enguany ens ho passéssim tant bé durant la primera meitat de la cursa. Ull, que és ben normal, les voltes de tres setmanes que ens toquen viure estan dibuixades amb la intenció que l'interès vagi in crescendo. Zomegnan havia cuinat un Giro 2011 que concedia moderades dosis d'intríngulis com només saben fer els italians. A saber, etapes planes que a 10 km de meta descobrim que no ho són tant, una mica d'sterrato toscà, finals en pobles meravellosos dalt d'un turó, una visita a l'Etna només tres dies després d'entrar en erupció... Un sentit de la narrativa admirable, amb dos aperitius de certa muntanya de desigual resultat. Si el dia que es visitava Avellino, la terra d'on vénen els Soprano, l'etapa va devenir en una migdiada històrica només desvetllada per la justícia poètica de la victòria per milímetres del jove De Clerq, la ruta per la terra dels Corleone, a Sicília, va deparar un relativament inesperat cop de puny a la taula de Contador.
Al capdavall de totes aquestes jornades que concloïen ahir (enhorabona, per cert, pel traçat de l'etapa de dimecres a les Marche) arribem a les portes del que molts corredors s'han aventurat a titllar d'"infern" amb més o menys el guió previst. Potser tenim que Contador té un avantatge més sucós del que esperàvem, més en sensació de superioritat que no pas en temps, però en fi, ningú amb seny dubtava que almenys a l'u contra u el de Pinto és molt més fiable que cap dels seus rivals. A partir d'avui, aleshores, comença un altre Giro, una corsa rosa en la que no hi seran ja molts corredors, com per exemple Petacchi que, tot i lluïr la maglia rosso passione relativa a la regularitat, no veu cap al·licient a seguir en una cursa on ja no resta cap possibilitat d'sprint. La sèrie de tres etapes de muntanya que comença avui és espectacular, ja s'ha escrit tot d'elles, potser fins i tot massa, amb la polèmica de la pressumpta manca de seguretat del Crostis on s'han hagut d'instal·lar unes xarxes protectores per a estalviar-nos disgustos. Tot plegat, tant soroll per qüestions que estrictament són extracompetitives, no fa sinó reafirmar-me que l'autèntica carnisseria esportiva esdevindrà diumenge en una etapa menys mediàtica que la de demà però que numèricament, en termes de desnivell acumulat, és de les més dures de la història. I compta amb el Passo Fedaia i la terrible recta de 3km de Malga Ciapela, a més de l'11% de mitja, tomba de molts campions i aspirants, com Gianni Bugno (1993) o Alex Zülle (1998).
En relació als pronòstics, aquests han de ser favorables a Contador, doncs l'estat de forma que ha mostrat aquests dies i els seus registres dels darrers anys en l'alta muntanya no ofereixen una altra sortida. Això sí, si en algun cas aquest esport ha de rebaixar la seva taxa de predictibilitat és durant aquesta setmana ja que a l'infern hi ha lloc per a tots, Contador inclòs.

10 de maig 2011

Mort d'un ciclista



La desgraciada notícia de la mort de Wouter Weylandt, com gairebé sempre succeeix quan s'esdevé una desgràcia, ha generat un reguitzell d'opinions dolgudes, en calent i, per tant, sovint no massa ben ponderades. Tanmateix, quan escric això, unes vint-i-quatre hores després de la tragèdia, el discurs dels opinadors mediàtics hauria d'haver-se matisat lleugerament i mostrar una mica més de sentit comú.
En comptes d'això, encara abunden els comentaris en, bàsicament, dos sentits. Per una banda, l'especulació morbosa, plena de "i si..." (què hauria passat si això, si allò altre); per l'altra, l'interès en buscar culpables. Enarbolant ben sovintla demagogia pura: és lamentable organitzar una enquesta en un diari online megavisitat preguntant quelcom tan buit i oportunista com si s'han d'augmentar les mesures de seguretat. ¿Algú hagués votat ahir que no, que és de puta mare que mori gent? En fi). O directament aixecant falsos testimonis amb l'ús parcial i tergiversador de les declaracions, buscant relació més o menys directa entre la mort de Weylandt i la, segons algunes veus, sensació de manca de seguretat del recorregut d'aquest Giro, des de que Contador va remarcar la dificultat de l'inèdit Monte Crostis. Contador parlava de "miedo" en relació a la duresa de la pujada, però hi ha articles com aquest que no estan disposats a que la realitat els esguerri la potència melodramàtica i populista de les seves paraules.
Weylandt ha perdut la vida en un descens gairebé rutinari per a un professional, com desenes d'altres que havia recorregut cada temporada. No era una mala carretera, no era excessivament estreta, estava ben asfaltada... simplement es va produir una caiguda com moltes altres amb un cúmul de mala sort que va fer que el jove belga sofrís ferides insuperables. El ciclisme és un esport que duu amb si mateix una sèrie de riscos. Alguns d'ells són minimitzables per part de l'organització de les curses i els alts estaments esportius, però el principal de tots depèn exclusivament del propi corredor, doncs al capdavall és qui governa la màquina amb la que es desplaça i no compta amb més carrosseria que el seu propi esquelet. I això no ho pot canviar cap mesura de seguretat.
Amb tot això no vull dir que no hi hagi espai per la reflexió. Ni molt menys. Per exemple, sóc del parer que els pilots són massa nombrosos, ja que 200 corredors buscant la millor posició generen situacions de risc que es podrien minimitzar: si en comptes de 9 corredors per equip se'n posessin 7 en cursa, potser tot plegat seria una mica més senzill, però la veritat és que ni per aquestes ho tinc clar.
Per aquest motiu, com que crec que no hi ha punts de vista amb veritats absolutes sobre el tema, el que més em molesta és l'actitud de sospita constant, de culpabilització, de pontificar desgradables "ja us ho deia jo" per part d'individus que no han estat mai al Crostis i es dediquen a sembrar la discòrdia en base a opinions alienes manipulades a discreció, pel simple interès de satisfer his master's voice.

5 de maig 2011

My Rifle, My Pony & Me






A "Rio Bravo" (Howard Hawks, 1959), el xèrif que interpreta John Wayne està en clamorosa inferoritat de condicions davant un enemic amb més efectius, més poderós. Ell només compta amb un agutzil alcohòlic en busca de redempció (Dean Martin) i un ajudant coix en plena tercera edat (Walter Brennan). Davant té un exèrcit de mercenaris, de pistolers a sou contractats per Nathan Burdette (John Russell).
Salvant les distàncies, Contador es pot trobar en una tesitura similar durant el Giro d'Italia que comença aquest dissabte. És el pistoler principal del relat, el rival contra el que els demés conspiraran i no compta amb un grup de companys, un equip, per a fer volar coloms: Dani Navarro sembla l'única garantia a l'alta muntanya, a l'espera del que puguin oferir Jesús Hernández (decebedor al passat Tour) i Richie Porte que, tot i ser un aspirant a figura, encara no és ni molt menys un consumat escalador.
I és que aquest Giro es farà molt llarg, doncs té unes 9 etapes finals terribles, amb tres jornades de muntanya encadenades i amb la duresa in crescendo fins a culminar amb la 15ª etapa, un dels parcials de gran volta més durs dels darrers 20 anys. El final al refugi Gardeccia té, a més, la dificultat afegida de disputar-se l'endemà de l'encadenat que té atemorit a tots els corredors, Crostis + Zoncolan, el més semblant a ajuntar en 50 km el Mortirolo i l'Angliru (més uns quilòmetres intermitjos d'sterrato).
Com que la dificultat del Giro 2011 no es limita al tríptic dolomític, sinó que està prou repartida per totes les tres setmanes, més val que Contador es busqui aliats també en altres equips. És el que fa el John Wayne de Rio Bravo, que acaba acceptant l'ajuda del jove i arrogant Colorado (Ricky Nelson), malgrat al començament ni s'ho planteja. Gràcies a aquesta maniobra, al final les coses arriben a bon port i, pel camí, encara hi ha temps per a cantar "My Rifle, My Pony & Me".