28 de març 2012

Aquest any sí


Avui fa exactament 365 dies vaig compartir des d'aquesta humil tribuna el desencís per la mala salut de la Volta Ciclista a Catalunya. Una nova edició totalment descafeïnada, amb cinc de les set etapes resoltes amb un sprint massiu, un silenci mediàtic que eixordava i greus problemes de viabilitat econòmica m'hi van empènyer. Doncs bé, enguany aquestes mancances crematístiques han romangut, però al final la cursa ha sortit, s'ha disputat i hi ha bones notícies a cel·lebrar.
El recorregut ha millorat molt, amb un bon grapat de traçats interessants, amb ports propers a meta, mitja muntanya més ben tirada i una jornada d'alta muntanya que, malgrat no es va poder disputar en la seva totalitat per la neu, prometia duresa ben col·locada. S'ha seguit trobant a faltar una contrarrellotge, però d'un any per l'altre la valoració global del canvi ja és força positiva.
La millor notícia, tanmateix, ha estat el retorn de la televisió en directe. Cal recordar que es tractava de l'única prova del ProTour que no en tenia i, aquest fet, avui en dia en que la supervivència de les competicions depèn de l'inversió publicitària, era poc menys que una sentència de mort. Tema resolt, aleshores. Llàstima, això sí, d'una realització que no ha estat ni molt menys a l'alçada. Potser ha anat millorant a mesura que passaven els dies, però en molts moments resultava difícil per als comentaristes situar la cursa a l'espectador. Per no parlar de la grotesca ubicació de les càmeres de meta.
Un altre aspecte negatiu que s'ha de remarcar, amb la major intenció constructiva possible, és el que va succeïr el dia de l'etapa reina, el dia de la maleïda neu. Vagi per davant que ja és mala sort que en la segona quinzena de març caigui una de les tres o quatre nevades més importants de tot l'hivern, a priori ja finiquitat, i més encara que ho faci justament l'únic dia que la Volta s'interna en els Pirineus. Contra la meteorologia no es pot lluitar, però sí que es pot actuar amb prevenció, sobretot quan els butlletins ja avisaven de l'alta probabilitat de mal temps uns quants dies abans. Així, el retall sobtat, sobre la marxa de l'etapa, quan ja s'havia cobert ben bé la meitat del recorregut i l'improvisació d'una meta que la majoria de corredors ni van ser conscients de creuar, donen la imatge de lleuger nyap. De cara a l'any que ve, s'ha de comptar amb alternatives, amb un mínim protocol d'actuació de cara a eventualitats com aquesta, que de fet no són tan eventuals.
Al final, però, l'edició vinent sembla garantida, també amb televisió, i la sensació global és positiva, sobretot perquè sembla que l'organització també comparteix les virtuts d'un traçat com el d'enguany i confio en que hagi anotat els defectes que s'han fet palesos. Visqui la Volta.

15 de març 2012

Benjamin Button


No és gaire difícil trobar casos de llarga longevitat esportiva en la història del ciclisme de carretera. Al tractar-se d'un esport principalment de fons, els corredors arriben a la seva maduresa al voltant dels 30 anys i en algunes proves, com les rondes de tres setmanes, abunda el bon rendiment de ciclistes ben entrats en la trentena: sense anar més lluny, el 2011 Cadel Evans va guanyar el seu primer Tour de França als 34 anys.
Sense el llustre d'aquest èxit però amb més edat, trobem uns quants exemples de corredors que s'han negat a retirar-se al mateix temps que la majoria dels seus companys de generació. Retrocedint una mica en el temps tenim el cas de l'entranyable Joop Zoetemelk que, després de guanyar un Tour de França i fer sis vegades segon, va ser capaç de guanyar el Mundial de Ruta de 1985 a Giavera del Montello amb 38 anys. Fins fa pocs mesos (ara està sense equip) hem pogut gaudir de l'incombustible Davide Rebellin que fins els 40 anys ha brillat en el calendari italià i als 37 va lograr la seva darrera Fletxa Valona. Frédéric Guesdon, també amb 40 anys, encara té contracte amb el FDJ-BigMat i enguany es volia acomiadar a la Paris-Roubaix, prova que va guanyar el 1997, però una malaurada caiguda al darrer Tour Down Under sembla que farà impossible el seu noble propòsit. Tornant a Itàlia, Andrea Noé es va retirar després del Giro de l'any passat amb 42 anys, i l'estoni Jaan Kirsipuu acaba de tornar de còrrer el Tour de Langkawi amb la mateixa edat.
Totes aquestes històries són poc usuals però entren dins una lògica i, bona falta que fa, eixamplen el mite del ciclista professional com a pertinaç enamorat de la seva professió, del seu esforç poc recompensat. Tanmateix, el que s'escapa de tot patró raonable és el cas de Chris Horner, que abans d'ahir va finalitzar segon a la prestigiosa Tirreno-Adriático amb 40 anys. Fins aquí tot bé. És a dir, acabem d'apuntar el bon rendiment de Rebellin amb la mateixa edat, per exemple. El que no quadra tant és que el cas de Horner no és el d'un ciclista talentós que ha sabut cuidar-se i allargar la seva carrera amb més que dignitat. No, l'excepcional és que Horner ha anat MILLORANT notablement el seu rendiment a partir dels trenta i escaig. Com Benjamin Button, el protagonista del relat de F. Scott Fitzgerald (i posterior adaptació al cine a càrrec de David Fincher) en que un home neix amb el cos d'una persona de 80 anys i amb el temps va rejovenint, Chris Horner sembla més en forma cada any que passa. Una mirada al seu palmarès és prou aclaridora: els seus principals triomfs són la Volta al País Basc de 2010 i la Volta a Califòrnia de 2011; si tenim en compte que és nascut el 1971, és fàcil fer comptes. Abans d'aquests tres darrers anys daurats, el seu expedient fa una patxoca decreixent: una etapa a Romandia el 2006, una a Suïssa el 2005, campió del Usa National Cycling Calender, un circuit amb molt menys prestigi que el ciclisme, diguem-ne, europeu... Abans, els finals dels 90 se'ls va passar a la Française de Jeux sense pena ni glòria, lluent un pentinat deudor de Fignon o Theunisse i compartint habitació amb, entre altres Evgueni Berzin, que de fet només és un any més gran que el nostre protagonista (clica i compara).
Però és que tot en Chris Horner és excepcional. Expliquen que durant la primera meitat dels 2000, quan va tornar a EEUU, es dedicava a anar a les curses amb rulot, amb tota la seva família i per tot el país, vivint amb 10 dòlars diaris. I tot plegat resulta ben creïble si tenim en compte la seva estètica d'aleshores, més pròpia d'un fan de Grateful Dead que no pas d'un ciclista professional, com es pot veure a la imatge. I el cas és que guanyava ben sovint, i ara es poden llegir aquells anys d'èxit esportiu i, segons sembla, també vital, com la clau de la seva tornada a Europa, ja amb trenta-tres anys, apunt per afrontar l'inici dels millors anys de la seva vida esportiva. Si és que encara aquests no estan per venir...

8 de març 2012

La corsa dei due mari



Com és habitual, amb l'arribada de març comença el tram decisiu de la temporada, en el que fins a finals de juliol amb la fi del Tour trobem la major concentració de proves de primeríssim nivell. També és tota una tradició que París-Niça i Tirreno-Adriatico, ambdues ja en marxa, es solapin uns quants dies. Així, el més granat del pilot internacional es divideix entre les dues rondes, que sovint no susciten el mateix grau d'interès. Enguany la París-Niça presenta un recorregut una mica descafeïnat i, tot i que acostuma a reservar sorpreses agradables (prova d'això és la magnífica etapa que el vent va propiciar dilluns passat camí d'Orleans), la disputa per la victòria final sembla ja molt centrada en tres noms: Wiggins, Leipheimer i Valverde. Tirreno ja veurem com surt, només s'ha disputat la contrarrellotge per equips inaugural, però les expectatives són elevades. Donaré, doncs, uns quants motius per a no badar i seguir-la en la mesura del possible:

- Recorregut global: en la tradició de la prova dominen els traçats amb poca alta muntanya, amb un bon grapat d'etapes aptes per a sprinters i classicòmans. El menú de 2012, tanmateix és per a tots els gustos: una crono per a equips, dues etapes amb pinta d'sprint, dues etapes de muntanya de model ben diferent, una etapa de mitja muntanya sense respir i una crono curta individual. El guanyador haurà de ser un home-volta ben complert i ja en forma a aquestes alçades de la temporada.

- Planter d'sprinters: bona part de la flor i nata dels homes ràpids ha escollit Tirreno. La llista és espectacular: Cavendish, Greipel, Farrar, Goss, Petacchi, Modolo... a banda de rematadors no estrictament sprinters com Freire, Sagan, Edvald Boasson-Hagen, Ciolek, Ventoso, Breschel, Bennati... Avui i demà tindran les seves opcions, però ull que les etapes no seran un passeig: llargs quilometratges i terreny ni molt menys pla durant tota la jornada.

- Excel·lent banc de proves per a classicòmans: si fa un moment apuntava que fins i tot les etapes destinades a sprint no seran gens còmodes, tot plegat resultarà ideal per als que fixen bona part dels seus objectius de la temporada en les properes clàssiques. El primer Monument, la Milano-San Remo està a tocar, el dia 17, i qui vol afrontar amb garanties els seus 298 km sap que li convé exprimirse a Tirreno. L'etapa de dilluns, la del circuit d'Offida, també ha de servir per a que els Gilbert, Ballan, Cancellara, Boasson-Hagen, Breschel, Sagan, Visconti... siguin protagonistes junt amb els homes que s'estaran disputant la general.

- Escaladors: aquesta prova la guanyarà un dels dos o tres corredors que més pugin. Com avançava, dues etapes de veritable muntanya han decidir la cursa. De cara a dissabte s'ha preparat una preciositat de traçat, amb 252 km i el Paso Lanciano per la banda dura a menys de cinquanta de meta. Després, terreny trencacames i final a Chieti després d'un quilòmetre a més del 12% de mitja, en una arribada típica de la cursa. L'endemà, una etapa una mica més curta però amb un bon encadenat final, sense terreny pla entre els dos darrers ports: el llarg i relativament suau Piano Rossetto, i final a Prati di Tivo, tot un senyor primera. Favorits? Scarponi, Nibali, Purito i un Cadel Evans que genera dubtes, ja que encara apenes ha competit aquest 2012. Altres outsiders poden ser Dani Moreno, Peter Velits, Horner, Poels, Kreuziger, Kruijswijk, Duarte, el jove Pinot, el veterà Garzelli, Pozzovivo, Cataldo, Intxausti...

- Què li passa a Philippe Gilbert?: després del 2011 espectacular que va completar el való, enguany encara no se l'ha vist brillar el més mínim. D'acord que els seus objectius principals són Flandes, Lieja i el mundial de Limburg al setembre que s'adapta molt bé al seu perfil, però l'any passat per aquestes dates ja havia guanyat a l'Algarve i a l'Strade Bianche. Per afegir més llenya al foc, a la contrarrellotge per equips d'ahir va arribar més de tres minuts despenjat dels que van donar temps al seu equip. S'ha acomodat després del seu fitxatge milionari per BMC? Està en baixa forma per algun problema físc? O simplement està fent de formigueta i raciona els esforços per a arribar a final de temporada més sencer que l'any passat? Això darrer és difícil de creure en un ciclista que, com pocs, sempre que s'ha posat un dorsal ha estat per oferir el millor de si mateix. Però bé, veurem si en els propers dies ens dóna pistes que desfacin l'entrellat.