13 d’abr. 2012

La clàssica de la cervesa


Finiquitada la Campanya del Nord amb un èxit aclaparador de Tom Boonen en particular i el seu Omega Pharma - Quick Step en general, arriben les Ardenes. Alguna altra vegada ja he mostrat la meva poca predilecció per la Fletxa Valona, on tot s'acostuma a decidir últimament en el darrer kilòmetre del mur de Huy. La Lieja, la clàssica més antiga del calendari, juga en una altra lliga, és un dels cinc Monuments. L'Amstel, però, que inaugura el tríptic aquest diumenge té tot el dret a autorreivindicar-se. A més, enguany compta amb una sèrie d'ingredients extres que la fan, a priori, molt atractiva. Passem a donar unes quantes d'aquestes raons per a no perdre-se-la:

- Per primera vegada coincideixen en una mateixa prova de prestigi tres killers superlatius en aquest tipus de finals: Valverde, Sagan i Gilbert. Amb la tornada del murcià després de la sanció, aquest dia és un dels més esperats de la temporada: el jove eslovac ha evolucionat una barbaritat des de la seva sonada irrupció a la París-Niça de 2010, i tot i que Gilbert encara no sembla haver sortit del seu opac calvari particular no se'l pot descartar del tot. Tanmateix, compto molt més amb els altres dos.

- La clàssica més prestigiosa disputada en territori holandès sempre ha fet que els equips i corredors d'aquest país l'afrontin amb una especial ambició. Lluny queden els temps de Jan Raas (a la imatge superior) que a finals dels 70 i principis del 80 va ser el dominador de la prova, amb cinc victòries -marca encara no igualada- però la present generació neerlandesa pinta molt bé. Així, tant Rabobank com Vacansoleil presenten dos planters replets de corredors amb opcions en proves com aquesta. Els primers acudeixen amb el seu trident escalador, Gesink, Mollema i Kruijswijk, però també amb classicòmans com Boom, el danès Breschel o l'alemany Martens. Vacansoleil, per la seva banda donarà guerra amb els locals Hoogerland i Westra i els dos italians de l'equip, els perillosos Marcato i Carrara. Des de 2001, amb l'èxit de l'incombustible Erik Dekker, la victòria no roman a casa; hi ha pressió, hi ha fam.

- La participació, però, no es queda ni molt menys amb els noms fins ara esmentats. Com que és una prova que per recorregut obre molt el ventall de favorits, cal comptar tant amb escaladors amb certa punta de velocitat o capacitat de demarratge llunyà, amb homes ràpids que passen bé les cotes, i amb ciclistes tot terreny que s'adapten bé a el puja i baixa constant del traçat. Aquí va una vintena més de rodes a seguir (no puc ser gaire més restrictiu): Evans, Van Avermaet, Nocentini, Gasparotto, Gavazzi, Kiserlovski, Samu, Hesjedal, Daniel Martin, Wegmann, Albasini, Gerrans, Freire, Quim Rodríguez, Cunego, Nibali, Meersman, Rui Costa, Visconti, Chavanel, els germans Schleck, Boasson-Hagen...

- Per acabar, cal apuntar que una altra bona dosi de l'interès per la clàssica cervesera d'enguany rau en el fet que el Mundial de 2012 es celebrarà per aquestes contrades, amb el Cauberg, la cota final, com a protagonista i pressumible jutge de la prova. Així, la cursa de diumenge també es pot llegir, en part, com un test de cara al que pot succeir el proper setembre i generar noves memòries i noves ànsies de venjança.

5 d’abr. 2012

Ciclisme i iconografia


Entre les múltiples raons de la meva passió pel ciclisme com a espectador hi ha el poder icònic de les seves imatges, la fascinació que exerceix la posada en escena del propi esport. Suposo que el fet que no es disputi en una instal·lació esportiva limitada com un camp de futbol, un estadi o un poliesportiu hi ajuda molt: el paisatge canviant, sempre irrepetible, dota a les imatges d'una connexió entre home i medi que no està a l'abast de cap altre esport televisat o retratat amb certa regularitat. I és clar, la tradició també ha aconseguit que alguns d'aquests paisatges i entorns siguin recurrents i hagin assolit la categoria d'icones per si mateixos, fins i tot deslligats de la competició. Exemples n'hi ha molts i no cal aspirar a l'exhaustivitat, però se'n pot fer, a sobrebot, una llista breu: el Tourmalet, la Madonna del Ghisallo, la Redoute, la terrible recta de la Marmolada, el Kappelmuur...
Precisament aquesta pujada adoquinada de Geraardsbergen està més o menys d'actualitat, ni que sigui per omissió: l'edició del Tour de Flandes de diumenge passat va ser la primera que no el va incloure en el seu recorregut des dels anys 70, en que va començar a consolidar-se com el símbol de la clàssica i ben sovint el punt decisiu per a la seva resolució. Així, el Tour de Flandes d'enguany s'ha vist desmantellat, segons el meu sentir, d'un ingredient rellevant en l'àmbit esportiu però sobretot en el terreny simbòlic, en el terreny del rite, tant present en aquest esport. Tant és així que la prova ha acceptat amb els braços oberts la foto amb que l'atzar l'ha obsequiat enguany: la imatge captada pel canal de TV Sporza d'un nen corrent per un camp i cel·lebrant apassionadament la victòria de Boonen. Vesteix un maillot de l'OmegaPharma-Quick Step i branda un grapat de banderes de Flandes amb els braços i l'esguard cap al cel. L'equip de Tommeke, hàbil, conscient del valor de l'imatge, va organitzar dimarts una trobada entre Boonen i el xicot, de nom Tjörven Cleenewerck.
I si diumenge passat es va disputar 'De Ronde', això vol dir que el proper arriba 'L' Enfer du Nord', la Paris-Roubaix. És aquesta una clàssica èpica com poques (com cap?) i per tant, ben nodrida d'iconografia rellevant: trams decisius d'adoquí com el bosc d'Arenberg o el Carrefour de l'Arbre, rostres totalment coberts de pols i/o fang, caigudes aparatoses, maniobres impossibles... Entre aquestes darreres, una que ha esdevingut cèlebre és la de Bob Roll retratada per l'ubicu Graham Watson (al capdamunt d'aquest post). La imatge de l'estrafolari corredor nordamericà -que mereix que algun dia li dediquem un post sencer- sortejant, esglaiat, un bassal enfangat és present en multitud de calendaris temàtics, llibres de fotografia esportiva...
Ara fa un any recomanava com a prèvia per a Roubaix el visionat del magnífic documental 'A Sunday in Hell' que narra l'edició de 1976. Qui encara no l'hagi vist, que s'afanyi a fer-ho abans de diumenge; qui ja ho hagi fet, si no el vol recuperar, que s'ensaboni la retina amb les imatges que ha generat aquest monument a l'agonia ciclista: des de la sortida a París, Chantilly o Compiègne fins a les dutxes de formigó del velòdrom de Roubaix. Si gairebé sempre la ficció derrota la realitat, també la representació del ciclisme pot fascinar més que el propi esport.