21 de set. 2012

L'hereu de Camenzind

Boonen i Bettini, ara seleccionador italià, es saluden ahir a Limburg. 

Onze d'octubre de 1998. Valkenburg, Holanda. El suïs Oskar Camenzind es proclama nou campió del món després de més de sis hores damunt la bicicleta en una jornada de pluja. Completen el podi dos classicòmans de molts quirats: el belga Peter Van Petegem i l'italià Michele Bartoli. Quart, a més d'un minut,  Lance Armstrong. És la seva temporada de retorn després de superar el càncer i l'anterior a anotar-se el seu primer Tour de França. Grans diferències a meta: a partir del setè classificat -Wauters- més de quatre minuts de pèrdues; a partir del catorzè, pràcticament un quart d'hora.
Catorze anys després, diumenge es torna a la regió de Limburg per coronar un nou campió del món. Al voltant de Valkenburg es cobriran les voltes decisives a un circuit pràcticament clavat al de 1998, amb el Bemelerberg i el Cauberg, dues cotes curtes però força dures que encara ho semblen més quan es duen més de 250 km a les cames. És molt difícil que assistim a una cursa amb tant càstig com la que es va endur Camenzind, sobretot perquè la previsió meteorològica, malgrat indicar fresqueta i cel cobert, és més benèvola. Així i tot, tinc força esperances en que serà un mundial mogut ja que moltes seleccions no tenen més remei que jugar les seves cartes de lluny.
L'equip més fort, si ens fixem amb els noms, és sens dubte l'espanyol: Valverde, Freire, Purito, Contador, Samu, Dani Moreno, Lastras, Flecha i Castroviejo. És un nou que espanta als rivals... i també als propis seguidors, perquè el risc d'individualisme és força elevat. 
Valverde és per molts -també per mi- un dels dos o tres principals favorits, i ell ho sap. Quim Rodríguez ve de fer una Vuelta espectacular, duu molts bons resultats en els darrers anys en proves d'aquest perfil i afirma que el recorregut li escau perfectament. I Freire... bé, Freire és Freire, ha guanyat tres mundials i és especialista en aparèixer en les grans cites, quan ningú l'espera. A més, el càntabre va debutar en la seva prova fetitxe precisament aquí, el 1998. Freire, no se sap si escombrant cap a casa o llegint la cursa amb sinceritat, augura una resolució dictada per l'agrupament després de la darrera ascensió al Cauberg i on homes com Sagan, Boonen, Boasson-Hagen o ell mateix haurien d'imposar la seva punta de velocitat. Molts altres, però, apostaran per una cursa més dura que elimini a aquest perfil de corredors o almenys els deixi sense punch. Llavors estariem parlant d'un Mundial per a corredors més lleugers com Valverde, Gilbert, Gerrans, Purito, Rui Costa o guerrers nats com Voeckler, Kolobnev, Terpstra, Amador, Albasini...
El que tinc força clar és que, en absència de Cancellara, el que decantarà la cursa cap una banda o l'altra serà Vincenzo Nibali. Itàlia es presenta amb una selecció majoritàriament jove, sense cap carta claríssima, però amb corredors de molt nivell com la irrupció de l'any Moreno Moser, el talentós però encara verd Diego Ulissi i un veterà en forma com Nocentini. Això donarà carta blanca a l'squalo per fer el que sol fer sempre en les proves d'un dia: deixar-se veure de manera generosa i trencar la cursa. Així ho ha fet enguany en la Milan-Sanremo i en la Lieja-Bastogne-Lieja, en les que no va guanyar (va fer 3er i 2on, respectivament) però sens dubte va fer perdre les opcions a molts corredors. Per això, seria de justícia poètica que per un dia el sicilià es sortís amb la seva, s'erigís com l'hereu de Camenzind i l'any que ve el veiéssim vestit amb el maillot arcobaleno.

Més enllà de les predileccions personals, m'arrisco a fer un rànking de favorits en forma piramidal:

                           Valverde Gilbert
                      Sagan  Gerrans Boasson-Hagen
                Purito Boonen RuiCosta Voeckler Nibali 
         Degenkolb V.Avermaet Kolobnev Moser Freire Urán 
      Betancur Albasini Nordhaug D.Moreno Gallopin Nocentini