Tradicionalment, el ciclisme de carretera, com a esport de fons que és, acostumava a estar protagonitzat per esportistes de més edat que en altres disciplines, com per exemple el futbol. Els principals favorits a les proves més prestigioses generalment han estat molt més al voltant dels 30 i els 35 anys que no pas dels 20 i els 25. És clar que hi ha excepcions, com la de Vanderaerden comentada la darrera entrada; o el geni tràgic de Frank Vandenbroucke, que amb només 19 anys es va anotar la seva primera victòria al camp professional; i el també tristament desaparegut Laurent Fignon, guanyador Tour de França de 1983 amb 22 anys. Però vaja, per cada exemple d'aquest estil en trobem 100 que diuen el contrari: a l'elit del ciclisme s'hi arriba força més tard.
Doncs bé, tenint en compte aquestes consideracions, la irrupció de Peter Sagan no pot ser qualificada amb un mot que no s'assembli a fulgurant. L'eslovac va guanyar la temporada passada, amb 20 anys i en el seu debut a professionals, 5 etapes en 3 proves de gran nivell com són París-Niça, Tour de Califòrnia i Tour de Romandia. I el millor de tot, van ser triomfs perpetrats amb una superioretat insultant i davant uns rivals de primera fila. Una de les incògnites d'aquest inici de temporada era veure com li aniria el 2011 a Peter Sagan, de què seria capaç. Doncs bé, en la primera volta que participa, el Giro de Sardenya, s'enduu tres etapes (!) i la classificació general. A banda, convida a una reflexió: no només és un corredor letal en arribades més o menys complicades, en grups mitjanament sel·leccionats, que el perfila com el classicòman del futur immediat, sinó que és capaç de superar amb els millors la mitja muntanya i lluitar per les generals de voltes curtes. De moment, a aquest jove no se li endevina sostre; per ara pretén anar a per totes a la París-Niça que comença diumenge vinent, i ja ha declarat que vol provar sort als grans monuments de l'adoquí: Tour de Flandes i Paris-Roubaix. Per la peculiaritat, longitud i duresa extrema d'aquestes proves, un top10 ja seria tot un èxit per a Sagan, però sembla que a ell això li sabria a poc.
Però, això de Peter Sagan, ¿és un cas aïllat de precocitat o no és sinó fruit dels nous temps del ciclisme? Doncs bé, per ara el més prudent seria afirmar que hi ha una mica de les dues coses, ja que l'eslovac només és la joia de la corona d'una generació, la del 1989-1990, que ja treu el cap pel camp professional amb una desimboltura sorprenent. Anem a esmentar breument altres corredors joveníssims a seguir:
Michael Matthews: del 1990, australià del Rabobank. Sprinter no del tot pur; agraeix una mica de desnivell o l'absència de llargues rectes. Aquest 2011 ja ha guanyat, i ho va fer a casa, al Tour Down Under i per davant de especialistes com André Greipel i Michael Goss. Fa dues setmanes, a l'Algarve no va baixar del TOP5 en les tres arribades massives.
Diego Ulissi: del 1989, la gran esperança del ciclisme italià. L'any passat va debutar a professionals de la mà del Lampre i va deixar pinzellades de gran classe i ja va guanyar una semiclàssica de tardor italiana, el GP de Prato, superant a homes com Scarponi, Visconti, Ventoso o Paolini. Apunta a classicòman i/o escalador.
Taylor Phinney: el nou heroi americà corre amb el BMC. Nascut el 1990, és campió del món sub-23 contrarrellotge. Encara no ha fet res destacable a professionals, però tothom l'assenyala com a futur dominador de les contrarrellotges i les proves d'adoquins. El successor de Cancellara?
I n'hi ha més, aquí una petita llista: John Degenkolb, Davide Apollonio, Fabio Felline, Thibaut Pinot...
(imatge: Miquel Wert)
Doncs bé, tenint en compte aquestes consideracions, la irrupció de Peter Sagan no pot ser qualificada amb un mot que no s'assembli a fulgurant. L'eslovac va guanyar la temporada passada, amb 20 anys i en el seu debut a professionals, 5 etapes en 3 proves de gran nivell com són París-Niça, Tour de Califòrnia i Tour de Romandia. I el millor de tot, van ser triomfs perpetrats amb una superioretat insultant i davant uns rivals de primera fila. Una de les incògnites d'aquest inici de temporada era veure com li aniria el 2011 a Peter Sagan, de què seria capaç. Doncs bé, en la primera volta que participa, el Giro de Sardenya, s'enduu tres etapes (!) i la classificació general. A banda, convida a una reflexió: no només és un corredor letal en arribades més o menys complicades, en grups mitjanament sel·leccionats, que el perfila com el classicòman del futur immediat, sinó que és capaç de superar amb els millors la mitja muntanya i lluitar per les generals de voltes curtes. De moment, a aquest jove no se li endevina sostre; per ara pretén anar a per totes a la París-Niça que comença diumenge vinent, i ja ha declarat que vol provar sort als grans monuments de l'adoquí: Tour de Flandes i Paris-Roubaix. Per la peculiaritat, longitud i duresa extrema d'aquestes proves, un top10 ja seria tot un èxit per a Sagan, però sembla que a ell això li sabria a poc.
Però, això de Peter Sagan, ¿és un cas aïllat de precocitat o no és sinó fruit dels nous temps del ciclisme? Doncs bé, per ara el més prudent seria afirmar que hi ha una mica de les dues coses, ja que l'eslovac només és la joia de la corona d'una generació, la del 1989-1990, que ja treu el cap pel camp professional amb una desimboltura sorprenent. Anem a esmentar breument altres corredors joveníssims a seguir:
Michael Matthews: del 1990, australià del Rabobank. Sprinter no del tot pur; agraeix una mica de desnivell o l'absència de llargues rectes. Aquest 2011 ja ha guanyat, i ho va fer a casa, al Tour Down Under i per davant de especialistes com André Greipel i Michael Goss. Fa dues setmanes, a l'Algarve no va baixar del TOP5 en les tres arribades massives.
Diego Ulissi: del 1989, la gran esperança del ciclisme italià. L'any passat va debutar a professionals de la mà del Lampre i va deixar pinzellades de gran classe i ja va guanyar una semiclàssica de tardor italiana, el GP de Prato, superant a homes com Scarponi, Visconti, Ventoso o Paolini. Apunta a classicòman i/o escalador.
Taylor Phinney: el nou heroi americà corre amb el BMC. Nascut el 1990, és campió del món sub-23 contrarrellotge. Encara no ha fet res destacable a professionals, però tothom l'assenyala com a futur dominador de les contrarrellotges i les proves d'adoquins. El successor de Cancellara?
I n'hi ha més, aquí una petita llista: John Degenkolb, Davide Apollonio, Fabio Felline, Thibaut Pinot...
(imatge: Miquel Wert)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada