Dauphiné sempre ha servit per treure
conclusions de cara al Tour. Encertades o no; raonades o
apassionades. Enguany, la victòria amb aparent suficiència de
Bradley Wiggins -que cal afegir a les de París-Niça i Romandia- ha
fet que tothom s'animi a ficar-hi cullerada. En el discurs de
corredors, equips, premsa i aficionats es percep sobretot una
sensació: cagal·lera. I és que les dues línies de pensament de
més consens són en aparença oposades però segurament motivades
per la mateixa pulsió.
Per una banda, hi ha qui sosté que si
no hi ha cap desgràcia o ens visiti la verge encarnada en un escalador dinamitador gairebé messiànic, ja tenim guanyador de
La Grande Boucle. Els avaladors d'aquesta predicció sostenen que els
101.4 km de contrarrellotge que presenta el Tour ocasionaran una
renda que el britànic administrarà sense massa problemes a la
muntanya, ajudat per un equip també aparentment perfecte com és
aquest Sky de Porte, Rogers, Froome, Boasson-Hagen i companyia.
D'altra banda, hi ha qui que jutja que l'aproximació de Wiggins a la ronda gal·la és massa
exhibicionista, que s'ha mostrat massa en forma a tres setmanes vista del
pròleg de Lieja. En definitiva, s'apel·la a la predicció, tot i
que gairebé es confon amb desig, de que a la segona meitat de Tour
l'organisme de Wiggo dirà prou. Aquest és l'argument del veterà
Jens Voigt, que va expressar en el seu compte de twitter que, almenys
en els darrers deu anys, no es podia assolir un pic de forma a
Dauphiné sense pagar-ho al Tour. El més relliscós de tot plegat és
que ningú pot assegurar que el rendiment de Wiggins d'aquesta
darrera setmana sigui el màxim que pot assolir. Potser l'estat de
forma del ciclista mod, malgrat ser molt bo, encara té marge de
millora. De fet, la solidesa exhibida ha estat rotunda, però allò
que se'n diu forçar sembla que només ho ha hagut de fer en la
contrarrellotge que va guanyar brillantment. Les etapes de muntanya
no van presentar prou dificultat, ja fora pel recorregut o per la
disposició dels adversaris, com per a que Wiggins hagués de
respondre en primera persona a atacs comprometedors. Les dues
arrencades que va perpetrar les titllo més aviat de demostracions
d'autoritat de cara a la galeria que no pas de maniobres
necessàries provocades per la situació de cursa. De fet, és potser
aquest aspecte en el que el britànic va mostrar, paradoxalment, més
feblesa: l'ofensiva de Nibali i Evans en el descens de Le Grand
Colombier i el posterior salt de Wiggins per connectar ho jutjo més
com una manca de sang freda que com una mostra de fortalesa.
Pero bé, sigui quin sigui el
percentatge d'optimització que ja ha assolit la maquinària del
líder del Sky, una cosa em sembla clamorosa: de cara al Tour, a
Dauphiné millor estar bé que no pas estar malament. Potser és cert
que una hipotètica exhibició s'acaba pagant, però no ho és menys
que si no rondes les primeres posicions, malament rai. I aquí és on
cal treure les dades: Cadel Evans, el guanyador del Tour de l'any
passat, venia de fer segon a Dauphiné. El 2010, Contador va guanyar
la ronda gal·la a la carretera i també venia de quedar segon al 'petit Tour'. I l'anterior, igualment amb victòria a París per part del
de Pinto, aquí va fer tercer.
Si bé és cert que el doblet és una
tasca difícil, per la qual cal remuntar-se a Lance Armstrong i a la
temporada 2003, més complicat sembla guanyar el Tour de França
sense haver fet un paper notable el mes de juny. Darrerament això ni
tan sols ha succeït amb guanyadors de Tours tan atípics com Carlos
Sastre (20è al Dauphiné previ) o Óscar Pereiro (14è).
Tornant a Wiggins, el meu parer és que
si no acaba guanyant el proper Tour serà perquè hi ha algú més
fort que ell, més fiable, amb més motor, amb millor lectura tàctica, però no perquè s'hagi
excedit en els seus esforços previs. La setmana vinent, un cop hagi
finalitzat el Tour de Suïssa, l'altre prova de tradicional afinació
de cara al juliol francès, es podran extreure noves lectures.