14 d’oct. 2011

Un gran teló final


Amb la disputa del Giro di Lombardia es donen tradicionalment per acabades les grans curses de la temporada. Més enllà de demà dissabte, poca cosa: la Chrono des Nations de diumenge, amb l'al·licient del retorn de Vinokourov, i alguna cursa per etapes més exòtica com el Tour de Brasil, el d'Hainan (Xina), el de Faso o la Japan Cup.
Lombardia tanca també, aleshores, els cinc monuments del 2011, guanyats tres d'ells per outsiders (Goss a Sanremo, Nuyens a Flandes i Van Summeren a Roubaix); Gilbert era el favorit a Lieja, i no va fallar. El való és precisament un dels grans candidats a alçar els braços demà a Lecco després de 241 quilòmetres que configuren, com és habitual, el recorregut més apte per a escaladors de totes les grans clàssiques. Els rivals de Gilbert seran molts, doncs el traçat obre la porta a corredors de perfil lleugerament diferent: Cunego, guanyador ja el 2004, 2007 i 2008); Basso i Nibali capitanejant el Liquigas; el trident taronja que conformen Samuel Sánchez (tres vegades podi, però cap victòria), Igor Antón i Mikel Nieve; la dupla de Movistar, Lastras i Rui Costa; una de les moltes cartes de Katusha (Purito, Dani Moreno, Paolini o fins i tot un renascut Pozzato); i molts altres corredors, diferents entre si, però tots amb talent i que estan acabant molt bé la temporada: Uran, Cobo, Van Avermaet, Roche, Mollema, Pozzovivo, Visconti, el joveníssim francès Pinot, Duarte, Chavanel, Fuglsang, Daniel Martin, Poels, Voeckler... en fi, una participació envejable per a una cursa de resolució força incerta malgrat la grandíssima temporada de Gilbert.
Un dels punts claus de la classica delle foglie morte pot ser el punt més emblemàtic i inamovible del seu recorregut: l'ascenció a la Madonna del Ghisallo, autèntic santuari religiós-esportiu del ciclisme italià que inclou el cèlebre monument al ciclista caigut (veure imatge superior) i des de 2006 un museu del ciclisme amb bicicletes de Bartali, Coppi i Merckx, entre d'altres records. Les rampes que hi accedeixen, a uns 50 km de meta, de ben segur sel·leccionaran la cursa, que probablement s'acabarà de decidir a la darrera ascensió, la que mena a Villa Vergano, curta però molt dura, i de la que des de el seu cim només resten 9 km a meta.
Però alerta, dues de les darreres proves d'un dia que s'han disputat en els darrers dies, Paris-Tours i Gran Piemonte, s'han decidit mitjançant sengles fugues numeroses formades lluny de meta. Terreny dur per a que es trenqui el pilot no en faltarà demà, amb els ports de Valcava i Colma di Sormano, així que els capos hauran d'estar ben atents i saber detectar el moment clau. Si no, els hi pot passar el que va patir Gianni Bugno el 1992, vestit amb el maillot de campió del món, que va deixar marxar el tren que duia a la victòria per un excés de sang freda i va acabar pagant-ho ben car. Així ho explica aquest magnífic article, que configura la millor cloenda imaginable a aquesta prèvia.


*L'arribada està prevista al voltant de les 17h de la tarda, i prop d'una hora abans el pas per la Madonna del Ghisallo. Es podrà veure online, en directe i amb bona qualitat, per la web de la Gazzeta dello Sport.

7 d’oct. 2011

'Una bici si declama'


Poques coses hi ha tant gratificants com quan camines pel carrer i la màgia del reproductor t'obsequia amb "Boogie" de Paolo Conte. Uns breus segons de piano joganer i ja entren els vents que puntegen el caminar àgil. Ell mateix n'és conscient i llavors deixa caure la imatge que ho descriu de manera immillorable: "i saxes spingevano a fondo come ciclisti gregari in fuga", alguna cosa així com "els saxos empenyent ben fort, com ciclistes gregaris en fuga". La potència i precisió metafòrica ha de ser per força obra d'algú que domina molt bé el llenguatge però també tota la semàntica que envolta el món del ciclisme. Aquí, Conte apel·la a l'entrega irracional que mostra un gregari quan té l'oportunitat d'estar en una fuga, buscant l'improbable dia de glòria d'una carrera esportiva viscuda en l'anonimat, empenyent com un cap de files no podria imaginar, com si no hi hagués demà.
La referència ciclista no és quelcom aïllat en l'obra de l'autor d'"Azzurro". Manifest seguidor de l'esport de la bicicleta, Conte ha estat seduït per la suggestió literària que genera el ciclisme i la seva vessant mítica i passional que tant s'ha cultivat històricament a Itàlia. Exemple d'això és la meravellosa cançó dedicada a "Bartali", veritable icona nacional sorgida per contraposició a Coppi i que més d'una vegada ha permès explicar l'essència popular italiana a través d'aquesta dualitat. Des d'una altra perspectiva, Velocità silenziosa, una peça més recent (2008) és una oda a la bicicleta com a objecte, com a contenedor de material poètic, amb versos com "
una bici non si ama / si lubrifica, si modifica, / una bici si declama / come una poesia per volare via".
Tot plegat ve especialment al cas -i funciona com a perfecte banda sonora per a aquests dies en que comença a refrescar- per la coincidència amb les clàssiques italianes de final de temporada, una sèrie de curses molt boniques que probablement no reben tota l'atenció que es mereixen. Ahir es va disputar, a la Toscana,la Coppa Sabatini, que no és de les més importants però tot i així compta amb guanyadors de la talla de Ullrich, Bettini o Gilbert. La notícia és que enguany ha guanyat Enrico Battaglin, un jovenet de 21 anys per davant de Rebellin, divuit anys i mig més gran. Els plats principals comencen demà amb la disputa del Giro dell'Emilia, una preciosa cursa amb final a un lloc especial, l'ermita de San Luca, a tocar de Bologna. El guanyador de 2010 i 2009, Gesink, no hi podrà ser per estar convalescent d'una fractura de fèmur però sí Purito, Urán, Cobo, Kruijswijk, Wiggins, Kreuziger i una magnífica armada italiana: Basso, Nibali, Scarponi, Rebellin, Di Luca, Visconti... Per diumenge queda el GP Beghelli i dijous el Gran Piemonte, que transita per la terra natal de l'homenatjat d'avui, Paolo Conte. A més, Piemonte és la darrera pedra de toc abans de la disputa del darrer monument de la temporada, el Giro de Lombardia, la clàssica de les fulles mortes, i de la que en parlaré en exclusiva en els propers dies.

23 de set. 2011

Ésser o no ésser




El príncep més famós de Dinamarca, Hamlet, dóna títol a una obra abonada al tots moren final. Diumenge, ben a prop de Copenhague es coronarà un nou príncep, esportiu afortunadament, i menys ell, tots perdran. Que hi hagi un guanyador és el que separa el ciclisme de la tragèdia estricta, però no deixa de ser un relat cruel amb infinitament més vençuts que vencedors. A la merda allò de l'important és participar, aquí es juguen la corona més dos-cents homes i la narració només contempla corona per a un d'ells. Afortunadament per a alguns el ciclisme és un esport d'equip i els companys del guanyador també se'n van a casa, a priori, amb un somriure als llavis. És per això que la prèvia del mundial en línia de diumenge, després de parlar dimarts del recorregut, El Diable Als Turons la planteja per equips:

Noruega: només quatre homes, però dos dels grans favorits, el vigent campió Hushovd i Boasson-Hagen. Al Tour van guanyar dues etapes cadascun i el final s'ajusta a les característiques d'ambdós, però veurem quina és l'aposta, si la veterania de Thor o el descar de la joventut d'EBH.

Espanya: és un tots per a Freire, que no ha tingut un any massa brillant però, de tarannà genial, és qui menys ho necessita per presentar-se a la seva prova predilecta. Lastras i Gárate seran dos bons capitans d'equip, i la resta està dividida entre treballadors amb aptituds per a la fuga (Erviti, Barredo, Flecha), un talentós però indolent Luis León Sánchez i dos homes ràpids que poden ser bales a la recàmara o elements per a infiltrar en fugues (Rojas i Reynés). En qualsevol cas, a Espanya li convé que la cursa sigui exigent per a desgastar i, a poder ser, eliminar sprinters més purs com Cavendish, Farrar, Kittel o Greipel.

Bèlgica: un gran equip i un gran líder, Gilbert, l'autèntic protagonista de la temporada. No és el recorregut més adient per al való, però el seu nivell actual el fa ser un dels favorits. Estarà molt marcat i això ho poden aprofitar segones espases com Leukemans, Roelandts o, sobretot, Van Avermaet. Cal comptar amb que al país del Benelux s'està pendent de l'esdeveniment com a enlloc (ningú valora les proves d'un dia com els belgues) i mites locals com Merckx i Maertens atien el foc amb presència mediàtica durant els darrers dies.

Itàlia: el nou de Bettini és, enguany, força peculiar. No compten, a priori, amb un sprinter top i els interessarà trencar la cursa per a que guerrillers com Visconti o Gavazzi. Pel que fa als homes ràpids, Bennati no està en mal moment però tindrà rivals millors i tres quarts del mateix podem dir del jove Sacha Modolo -que duu un darrer mes espectacular en curses de segona fila. Molta curiositat per veure com ho encaren, que Itàlia sempre és Itàlia.

Austràlia: un bloc realment temible, amb magnífics rodadors i molts homes ràpids (Goss, Haussler, Sutton...). El guanyador de San Remo segurament és la seva opció més clara si arriba un pilot més o menys nombrós, però també tenen recursos per a altres alternatives de cursa amb Simon Gerrans i qualsevol dels anteriors, a qui l'etiqueta d'sprinter els queda curta. Una de les seleccions que hauria de tenir més presència.

Gran Bretanya: mentre els demés equips poden especular amb diverses tesitures, els britànics ho tenen clar: intentar que Cavendish arribi al final amb el grup principal, i ho faci amb les forces el més intactes possibles. No serà gens fàcil car l'èxit de la majoria de seleccions rivals passa per a reventar-los la festa, però compta amb uns homes sobradament qualificats per a intentar-ho: Bradley Wiggins, Geraint Thomas, Chris Froome i David Millar, entre d'altres.

Holanda: curiosíssima alineació la que presenta la selecció orange, amb abundants escaladors purs -Poels, Mollema, Kruijswijk-, homes tot terreny sense massa punta de velocitat -Weening, Hoogerland- i rodadors potents -Tjallingi, Terpstra, Lightart, Boom. Tanmateix, només aquest darrer, que ve de guanyar el Tour de Gran Bretanya, sembla capacitat per donar la sorpresa amb un atac sec i demoledor, a base de força i no mirar enrera en els darrers quilòmetres. Tot i així, opcions força remotes.

Alemanya: autèntic equipàs, amb diverses opcions en l'apartat d'homes ràpids: Greipel, Kittel i Degenkolb, no necessàriament per aquest ordre. Amb ells, autèntiques mules de tir com el recent campió contra el crono Tony Martin, Bert Grabsch o Marcel Sieberg. I Danilo Hondo (37 anys) exercint de veterà llançador. Molta curiositat per veure quin dels seus homes bala arriba més lluny.

Estats Units: tots per Farrar. Aquest sembla ser el lema, de manera més o menys semblant a la Gran Bretanya de Cavendish, amb l'esperança que aquest flaquegi a última hora i la suau pendent final se li faci excessiva. Al voltant de Tyler un equip de rodadors ben jove: Bookwalter, Busche, Phinney, Talansky...

França: pot ser un dels combinats sorpresa. Al talent i combativitat de Voeckler, Chavanel i, en menor mesura, Offredo o Kadri, cal sumar un petit grapat d'homes ràpids a qui la pujadeta prèvia a meta els pot venir la mar de bé. Els encapçala Romain Feillu, però també cal comptar amb Dumoulin i Gallopin.

Suïssa: Cancellara, Albasini, Kohler i Rast. I prou, només quatre homes. Sorprèn que la tradicional potència helvètica només pugui comptar amb quatre homes però què hi farem. Mig intuïció, mig desig personal, fa l'efecte que, després de quedar només tercer a la crono de dimecres, Cancellara ve disposat a fer-la grossa a la prova en línia. Ell és capaç de reventar la cursa com ningú, a títol individual i sense res a perdre. Ja pot ser de lluny a l'estil Flandes 2010 i 2011 o Roubaix 2010, o com va fer a Compiègne el Tour 2007, vestit de groc, al darrer quilòmetre.

Més enllà d'aquestes seleccions, cal comptar amb el paper d'altres com Eslovaquia, amb Sagan i els bessons Velits d'escoltes, la combatitivitat dels anfitrions que duen bons corredors però cap aposta guanyadora degut a la baixa de Breschel, Bole i Bozic apurant les opcions eslovenes, Bielorrússia amb Hutarovich... i poc més.

En qualsevol cas ens espera una cursa que, si bé per desnivell no pot ser molt exigent, almenys té l'avantatge que la resolució és força oberta. Tot i així m'animo a establir un rànquing de favorits en tres nivells:

Gilbert Cavendish
Sagan Hushovd Goss
Boasson-Hagen
Cancellara Farrar Greipel Freire Feillu






20 de set. 2011

Pla, però no tant pla

El mundial en ruta és, sens dubte, una de les jornades de ciclisme més esperades de la temporada. Potser per estar col·locat en un moment del calendari força allunyat de les grans clàssiques de primavera i abans de les que tanquen l'any, i després de grans voltes que en els darrers anys tiren a decebedores, l'afeccionat enyora les grans proves d'un dia. També li confereix una gràcia extra el fet de que es corri per seleccions nacionals, tal i com funcionava el ciclisme professional abans que les marques comercials mostressin -afortunadament- interès en esponsoritzar els equips; belgues contra italians, espanyols contra francesos, les noves potències anglosaxones... Tot plegat, i sense necessitat d'abonar-se a patriotismes, sempre té més gràcia que una lluita entre, per exemple, una marca de telèfons 3G, un imperi mediàtic britànic i una firma de parquet laminat.
Enguany, Copenhague i rodalies acullen el campionat, que ja va començar ahir amb les contrarrellotges sub-23 masculina, la junior femenina i avui prossegueix amb la junior masculina. Com era d'esperar degut a la orografia danesa, els recorreguts són emminentment plans i, a priori, deixen sense opció a escaladors i homes volta. Hi ha una corrent d'opinió que defensa que hi hagi, de tant en tant, mundials per a sprinters i aquest seria un d'ells.


Però alerta, tres coses fan pensar en que potser no s'ha d'apostar tot a la carta Cavendish: per començar, una cursa d'un dia en que tothom s'ho juga tot en ni més ni menys que 266 quilòmetres no és el mateix que una etapa plana de transició d'una gran volta en que hi ha molts més interessos que el triomf d'etapa. D'altra banda, com es pot apreciar al perfil del circuit (en seran 17 voltes, més 28 km inicials) el final no és del tot pla i en el darrer quilòmetre hi ha uns 300 metres al voltant del 7%. Aquest detall sumat a que no hi ha grans rectes pot obrir la porta a corredors del perfil de Hushovd, Sagan o, perquè no, Freire. Però vaja, ja parlarem de seleccions i favorits en la propera entrada; anem ara a la tercera consideració que pot evitar un triomf de Cavendish: l'equip. D'acord, Regne Unit duu un bloc força competitiu però no és el HTC que aquests darrers anys ha preparat coreografies milímetrades per a que l'home de Man rematés en els darrers metres.

Abans de diumenge, demà mateix dimecres, tenim un aperitiu enguany especialment interessant, la contrarrellotge. Cancellara duu quatre medalles d'or en les darreres cinc edicions, però aquest any sembla que li ha sortit un rival més que seriós. Tony Martin no només ha estat a l'alçada del suís sinó que fins i tot ha estat per damunt en totes les cronos en que ambdós han competit i suma més triomfs en l'especialitat al llarg de la temporada. Aquestes dades objectives ens durien a pensar que l'alemany és favorit, però alerta, Cancellara és molt Cancellara i aquest 2011 no ha semblat preparar les cronos d'una manera tant prioritària com en altres anys. Si en les darreres setmanes s'ha posat a to física i mentalment per repetir triomf, segueix sent el meu favorit. Tampoc s'ha de descartar altres especialistes com Wiggins, Phinney, Millar, Westra, Porte i d'altres, però semblen destinats a lluitar pel bronze. Veurem què passa.

16 de set. 2011

L'adéu d'un guerrer


Carlos Sastre diu que plega, que ja en té prou de pedalejar a nivell professional, que ja ho tenia coll avall i que ho deixa satisfet respecte com li ha sortit la Vuelta al seu equip, el Geox. El corredor madrileny no ha estat sens dubte el més carismàtic de la seva generació, però deixa un palmarès en grans voltes digne de menció qualitativa però sobretot quantitativa.

Sastre ha près la sortida en 26 (!) rondes de tres setmanes i les ha acabat totes excepte la Vuelta del 2001. En una època en que, per influència del mètode Armstrong, es mesuren molt els esforços i es focalitzen els objectius de manera exagerada, Carlos Sastre ha estat any rera any entre els corredors que més quilòmetres ha completat en competició al llarg de la temporada. Més dades: en sis d'elles ha fet podi (aquí una dada: Frank Schleck, 31 anys, només té un podi en grans voltes, aconseguit fa dos mesos). Cal tenir en compte, també, que al voltant de la meitat d'elles les ha corregut com a gregari amb relativa llibertat de Beloki, a la ONCE; Tyler Hamilton i Basso, al CSC; i més tard compartint jerarquia amb Frank Schleck a l'espera de la progressió d'un jove Andy. Per damunt de tot serà recordat per la magnífica victòria aconseguida a l'Alp d'Huez que li va valer el merescut triomf al Tour de França de 2008. Triomf, per cert, que segurament no va tenir tot el ressò que hauria suscitat si el protagonista hagués estat una figura més mediàtica.

En definitiva, un dels ciclistes recents que millor ha reunit els valors inherents a aquest esport: un sacrifici constant, una dedicació al llarg de molts anys i una capacitat de patiment molt per damunt del reconeixement públic que n'ha obtingut. Gràcies i sort.


15 de set. 2011

L' autocomplaença de la Vuelta



Assisteixo amb relativa sorpresa a un sentiment de cofoïsme per com "ha sortit" la Vuelta. Sobretot en l'àmbit de mitjans de comunicació, però també en algun seguidor. La majoria de vegades s'esgrimeix l'argument de la igualtat, fent referència a que les diferències entre els favorits han estat escasses, per tant el nom del guanyador no ha esdevingut clar fins al final. I sí, això és cert, però no em sembla que se n'hagi de fer un dogma d'aquest aspecte: si se'm permet la analogia, el Barça d'aquest darrers anys moltes vegades guanya per dos o tres gols de diferència i l'espectador neutral xala més que veient l'enèsim empat a zero o a un entre dos equips de la part mitja-baixa. El que vinc a dir és que potser es pot preferir una gran volta on Contador (o el que sigui) perpetra una exhibició i els demés lluiten per a ser segons, però durant la que veiem ciclisme d'alçada; en aquesta Vuelta a España m'ha donat sovint la sensació que hi havia igualtat perquè passava ben poca cosa. Empat a res.

No és la meva intenció donar la culpa als corredors, tot i que hi tenen a veure, ni molt menys rebaixar mèrits a les prestacions de Cobo, Froome i companyia, sinó lamentar la complaença amb un model de ciclisme que em sembla altament nociu i que es basa amb la santificació del final en alt unit a les bonificacions. Enguany hem tingut empatx de pseudoesprints en pujada, on apenes hi havia atacs més enllà del darrer quilòmetre, afavorit per l'absència de duresa prèvia o bons encadenats que permetessin un altre tipus de plantejament de cursa.
Segons el meu parer, hi ha més igualtat perquè es plantegen recorreguts a la baixa, amb menys muntanya i, sobretot, molta menys contrarrellotge. Això fa que l'espectre de corredores que es creguin amb possibilitats de fer una bona general augmenti i a cada etapa dura tinguem grups de vint-i-escaig corredors mirant més de no perdre que no pas de guanyar. Això sembla complaure als organitzadors i últimament compta amb la connivència de TVE, o el que és el mateix, de Carlos de Andrés i Pedro Delgado, tot i que aquest darrer enguany ha fet notar tot sovint que hi havia molts ports que no eren gaire durs. L'organització, aleshores, sembla decidida a no carregar més les etapes de muntanyes i a traçar-les amb un quilometratge força baix, fet que també afegeix poc desgast. En lloc d'etapes amb bons encadenats de ports durs, que sí que són possibles, només cal fer un cop d'ull a les propostes que porta fent des de fa temps la Plataforma de Recorridos Ciclistas, es prefereix donar el protagonisme als percentatges del 25% de Valdepeñas de Jaén i San Lorenzo del Escorial en finals que, sí, ofereixen imatges molt mediàtiques de ciclistes retorçant-se damunt de la bicicleta en els darrers 500 metres d'etapa però hipotequen qualsevol possibilitat de que passi alguna cosa d'interès en els quilòmetres previs. No atacs, zero estratègia, zero persecucions, ciclisme que cap en el clip d'un informatiu televisiu vespertí.
En fi, algú ha posat de moda la reflexió que sosté que cada gran volta ha de comptar amb una personalitat, amb unes característiques que la diferenciin de les altres dues. Si bé Giro i Tour tampoc són ni molt menys perfectes en els darrers anys, hi ha alguns elements que fan que, almenys aparentment, resulti molt més meritori apuntar-se el triomf final, i no estic fent referència a la participació, que això és una altra història. No seré jo qui es posicioni en contra de que cada ronda tingui el seu caràcter, però sí que considero que hi ha d'haver una política de mínims en relació al desnivell acumulat en les etapes de muntanya i als quilometres en contrarrellotge. Una gran volta ha de coronar el corredor més complert, d'aquest burro segur que no penso baixar.



7 de jul. 2011

Contra els poetes en minúscula


Qui em coneix sap que no em caracteritzo per ser un seguidor d'Alberto Contador. Li reconec el títol de millor corredor de voltes de tres setmanes bàsicament perquè els seus registres en aquest camp són incontestables però mai m'ha despertat massa simpatia: bona part de les seves declaracions, sovint plenes d'excuses prèvies per a curar-se en salut, no em semblen a l'alçada del dominador total que és. No li demano caure en la supèrbia, però sí que assumeixi la seva condició i que no busqui treure's pressió davant de cada objectiu que encara. El famós gest de la pistoleta tampoc ajuda, el considero de mal gust, un ritual entre ingenu i macarra indigne d'un model mediàtic com és l'escalador de Pinto.
A favor seu, cal dir tanmateix que enguany sembla adreçar una mica aquest tarannà, potser assessorat per Bjarne Riis, potser per iniciativa pròpia. En qualsevol cas, segons el meu parer no només ha millorat en això sinó que la seva actitud en cursa és més que mai per a treure's el barret. ¿Que això es produeix en bona mesura pel fet de córrer tenint a l'horitzó una possible sanció per l'afer del clembuterol? Potser sí, però, sigui pel que sigui, la realitat és la que és i toca aplaudir.
Aquest que acabo d'exposar és un dels arguments pels que desitjo que Contador guanyi aquest Tour de França. Però no és el més important. El que fa que consideri del tot necessari que el deixeble de Riis s'imposi a Paris el proper dia 24 és un de ben senzill: no pot guanyar Andy Schleck. El més petit dels germans luxemburguesos duu uns anys centrant la seva temporada en dos objectius: la Lieja-Bastogne-Lieja i el Tour de França; la resta de la temporada, pràcticament entrenaments amb dorsal. És el major paradigma del ciclista pendent del pulsòmetre, obsessionat en no posar l'agulla d'esforç a la zona vermella, no sigui que una suada de més ens passi factura al Tour al cap d'un mes i mig. Al meu entendre, aquesta és només una metodologia mitjanament vàlida si GUANYES el Tour, perquè si no ho fas, per molt que quedis segon, estàs hipotecant els millors anys de la teva carrera esportiva i malgastant un talent molt per damunt per la mitja sense anar amassant un palmarès que faci goig.
L'escola d'Andy Schleck no és més que una interpretació ben discutible del que va instaurar Lance Armstrong durant la seva tirania al Tour. Però Armstrong els guanyava. I malgrat tot, aquesta supeditació al mes de juliol és el que impedeix que se'l pugui comparar amb campions com Merckx, Hinault o fins i tot Indurain. Andy Schleck, a banda de tenir un comportament de ciclista antimític, gosa criticar públicament els mètodes de qui de moment l'ha guanyat any rera any, afirmant repetidament que córrer el Giro no és la millor manera de preparar el Tour, fins i tot traient pit que els seus gregaris tampoc han corregut el Giro i es presenten frescos a la ronda gal·la... Per tot això és del tot necessari que Contador li ensenyi el culotte a les etapes de muntanya d'aquest Tour, perquè fracassi aquest ciclisme d'escola anglosaxona que ens ha tocat viure -tant pendent de la calculadora, l'ergonomia i l'aerodinàmica i tant poc del cap, el cor i les cames.
Si Schleck guanya, val·lida l'aposta per reservar forces durant tot l'any i menysprear la resta del calendari, i ja ens podem anar oblidant de bones participacions competitives al Giro, a Dauphiné, a Suïssa, a l'Itzulia... El futur immediat del ciclisme està, aleshores, a les cames (i el cor i el cap i la sort) de Contador.

1 de jul. 2011

Young Hearts Spark Fire


Just abans de l'inici d'una nova edició del Tour de França, se m'ocorre proposar una llista de 10 joves corredors a tenir en compte, si bé no per ésser decisius, sí per deixar pinzellades d'un prometedor futur. Tots deu són menors de vint-i-cinc anys. Aquí estan per simple ordre alfabètic:

Jérome COPPEL: l'enèsima gran esperança francesa per a les generals de les grans voltes. L'any passat ja va ser cinquè a la Dauphiné. I enguany un segon lloc a Murcia i un 5è a Castilla y León l'avalen. Intentarà aguantar el màxim amb els favorits, capitanejant el Saur-Sojasun. Pronòstic: entre el 10è i el 15è a la general final.

Rui COSTA: portuguès del Movistar. Tot terreny, hàbil en el noble art de la fuga, amb recursos per a jugar la carta guanyadora final. L'any passat va guanyar brillantment una etapa al Tour de Suïssa i aquest 2011 s'ha endut la modesta Vuelta a la Comunidad de Madrid. Pronòstic: si no guanya una etapa de mitja muntanya, a prop estarà.

Thomas DE GENDT: belga del Vacansoleil. Va irrompre a la París-Niça enduent-se una etapa quan estava cantat l'esprint massiu i va recuperar el maillot groc en una fuga antològica amb Thomas Voeckler. Fa 15 dies, a Suïssa, va deixar amb un pam de nas a Andy Schleck Pronòstic: si recupera bé d'una temporada força carregada, tindrà presència en les escapades, tot i que se les haurà amb molts bons rivals.

Denis GALIMZYANOV: rus del Katusha. Esprinter de nova fornada que l'any passat va debutar a la Vuelta amb cinc top10 d'etapa. Enguany ha guanyat a La Panne i a Luxemburg davant de joves prodigis com Degenkolb, Sagan o Appollonio. Pronòstic: a Katusha tindrà el monopoli de lluitar en les arribades massives ,però la grandíssima competència l'haurà de fer conformar en ser algun dia entre en els cinc primers.

Cyril GAUTIER: francès d'Europcar. El darrer Tour va ser el del seu debut amb només 22 anys i el balanç va ser positiu: 45è a la general final i presència activa en escapades. Pronòstic: en la línia de 2010; el veurem en fugues, a la mitja i l'alta muntanya i si li ve més de cara que al seu company Charteau, no és descartable que en alguna fase de la cursa s'involucri en la lluita pel maillot de la muntanya.

Gorka IZAGIRRE: vasc d'Euskaltel. El més jove del 'nou' taronja és un tenaç tot-terreny que promet bones tardes de ciclisme d'atac. L'any passat li va robar la cartera a l'experimentat Ivanov al Tour de Luxemburg, i ara arriba a la sortida de la seva primera gran volta havent fet un gran paper a Suïssa. Pronòstic: el veurem en terrenys similars als de Costa, De Gent o Gautier, lluitant en fugues d'etapes trenca-cames i/o als Pirineus. Se li pot fer llarga la tercera setmana.

Blel KADRI: francès d'origen argelí d'AG2R. Una altra de les esperances del ciclisme gal, tot i que no sembla tant encarat a les generals com Coppel. Puja bé, és valent i duu un any que l'assenyala com un corredor a l'alça. Pronòstic: estarà en alguna fuga en etapes de muntanya i, amb una mica de sort, en disputarà la victòria.

Bauke MOLLEMA: holandès del Rabobank. Un nou producte de l'aparent inesgotable cantera neerlandesa d'escaladors, la baula entre Gesink i Kruijswijk, que l'any passat va estar força endavant en un duríssim Giro i recentment ha optat fins el darrer dia a la victòria a Suïssa. Pronòstic: serà la mà dreta de Gesink a la muntanya, així que el seu lluïment individual queda supeditat a les evolucions del seu espigat cap de files.

Wout POELS: holandès de Vacansoleil. Més tulipans que pugen bé, aquest un any més jove que Mollema. Quart a Murcia aquest 2011, ha tingut actuacions regulars però sense escarafalls que fan pensar que es planta al Tour amb una preparació mil·limetrada. Pronòstic: aquí arrisco i afirmo que serà una de les veritables revel·lacions de la prova; o una etapa de les de prestigi al sarró, o bé un top 20 a la general. O, qui sap, ambdues coses.

Ben SWIFT: britànic del Team Sky. Un dels esprinters revel·lació de la temporada, amb dues victòries al Tour Down Under, i també guanyant a Castilla y León, Romandia i Califòrnia. Aquest pistard, al Tour compaginarà les arribades amb el seu company Boasson Hagen. Pronòstic: rondant el top5 en més d'una ocasió en els esprints purs (en pla, s'entén).

A banda d'aquests deu jovenets, hi ha altres corredors menors de 25 anys que ja estan més consolidats en l'elit i que per això no calia subratllar-los amb tanta avidesa. Tanmateix, espero grans coses de ciclistes com Taaramae, Van Garderen, Goss -guanyador a Sanremo-, Uran, Ciolek, l'esmentat Boasson Hagen o la futura estrella de les contrarrellotges, Adriano Malori.

(nota: el títol del post, al·lusiu a la fogositat pròpia de la joventut, és una cançó de la banda de Vancouver Japandroids)


30 de juny 2011

Glòria i tragèdia amb clarobscurs (i II)



L'any 1926 no va ser tant exitós per a Bottecchia. Va haver d'abandonar el Tour de França durant el transcurs de la desena etapa, la que unia Baiona amb Luchon i suposava el primer contacte amb l'alta muntanya. En altres curses només va poder apuntar-se el segon lloc i una etapa en la Volta al País Basc. De fet, aquest any va ser més rellevant per a raons no estrictament esportives: amb l'ajuda de Teodoro Carnielli, Ottavio Bottecchia va iniciar la seva activitat com a fabricant de bicicletes, usant el seu cognom com a marca. La firma encara perdura i aquest 2011 proveeix amb un dels seus models de més alta gama l'Acqua&Sapone de Stefano Garzelli.
Bottecchia era una estrella, però més a França, on havia aconseguit els seus principals èxits, que no pas a Itàlia. De fet, la seva fama al país transalpí estava eclipsada, per una banda, per la d'un encara jove Alfredo Binda, que aleshores havia començat a sumar triomfs de prestigi, i per l'altra, pel veterà Constante Girardengo, guanyador ni més ni menys que de nou campionats nacionals, sis Milano-Sanremo i tres Giros de Llombardia.
Fins que va passar el que va de passar. El 3 de juny de 1927, a l'alçada de Peonis, mentre suposadament s'estava preparant pel Tour de França, uns pagesos van trobar Bottecchia a la cuneta d'una carretera. Estava estirat a terra, immòbil i amb una ferida molt greu al crani i la clavícula trencada. La seva bicicleta jeia separada a una dotzena de metres sense cap dany aparent. No hi havia marques de frenada que evidenciessin que un cotxe impactés amb ell. No hi havia testimonis. Bottecchia morí pocs dies després, sense arribar a recuperar la consciència, en un hospital de Gemona del Friuli.
Aleshores no van fer sinó començar les especulacions sobre una mort que encara no ha estat aclarida de mode convincent. La versió oficial va dictaminar de manera sospitosament ràpida que un cop de calor li havia fet perdre l'equilibri i al caure havia sofert les ferides fatals. Tanmateix, hi havia detalls que no quadraven: Perquè tanta distància entre el cos i la bicicleta? Un cop de calor a primers de juny i abans del migdia? Això li pot succeïr a un professional acostumat a etapes de 400 quilòmetres amb ports de muntanya pel mig?
Es comenta, amb poques garanties de veracitat, que anys després un pagès va declarar en el seu llit de mort que va sorprendre un ciclista agafant raïms de la seva vinya; li va etzibar un cop de pedra amb tanta mala baba com punteria. A banda de la poca consistència de la font, més dubtes: menjant raïms a primers de juny? A quina època maduren els raïms al nord-est d'Itàlia, al mateix peu dels Alps?
Com no podia ser de cap altra manera, amb tanta incertesa, la literatura, la xerrameca i la conspiranoia van acabar generant la més tèrbola de les hipòtesis: l'assassinat amb coartada política. L'any 1927, Itàlia està en plena hegemonia feixista, amb Benito Mussolini consolidat al capdavant del moviment. A Bottecchia, en canvi, se li atribueixen filiacions polítiques no gaire favorables envers el règim. Qui recolza aquesta teoria addueix la (relativa) influència del campió a França, on era rebut amb honors d'estrella, i avala que els feixistes podien témer el que pogués afirmar o opinar en el país veí. Fins i tot aquesta martingala compta amb un pressumpte sicari:
un italià mort per ferides d'arma blanca al litoral de Nova York va arribar a afirmar que havia estat contractat com a assassí a sou.
En definitiva, moltes hipòtesis i ben poques certeses. De fet, només una: Bottecchia forma part des d'aquell dia tràgic, i gràcies a les seves victòries a París, de la galeria de mites del ciclisme. I així en dóna fe la primera de les plaques conmemoratives que hi ha durant l'ascenció del Zoncolan.

(foto: Isaac Casals)

15 de juny 2011

Glòria i tragèdia amb clarobscurs (I)


"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida", es lamentava Pedro Navaja. Tanmateix, hi ha vegades, sí, en que les sorpreses poden arribar a ser agradables i fins i tot meravelloses. Això és el que vaig pensar fa unes poques setmanes quan persones properes que m'estimen i estimo em van muntar d'amagat una escapada llampec al nord-est d'Itàlia. L'objectiu: veure el Giro in situ, ni més ni menys que a les rampes del Zoncolan.
Vam usar de camp base per al cap de setmana la població de Gemona del Friuli, localitat situada una trentena de quilòmetres al nord d'Udine i tristament cèlebre per motius sísmics: el 6 de maig de 1976 un terratrèmol va sacsejar violentament el poble i va causar prop de 400 morts; al cap d'uns quatre mesos, el 15 de setembre, la terra va tornar a bramar i, tot i que va ser un episodi més lleu ,també es van haver de lamentar víctimes. Actualment, bona part del poble està reconstruït seguint precaucions antsísmiques.
Gemona, però, també és la localització d'un altre episodi tràgic, més íntim que l'anterior, però especialment dolorós per la família ciclista. El 15 de juny de 1927, avui fa exactament 84 anys, en un llit de l'hospital del poble va morir Ottavio Bottechia. Només tenia 32 anys i era una de les figures més importants (la més important?) del ciclisme de l'època.
Bottecchia, nascut al Véneto, va lluitar a la Primera Guerra Mundial i no va arribar al ciclisme professional fins el 1922, ja amb 27 anys. La temporada 1923 va ser la de la seva irrupció: 9è a la Milano-Sanremo, 5è al Giro d'Itàlia i 2on al Tour de França. Tot apuntava que havia apregut un ciclista a tenir en compte i l'any següent es va confirmar: l'anomenat "il Boscaiolo del Friuli" va guanyar el Tour de França sent líder de la prova de la primera a la darrera etapa. Aquesta edició de Le Grande Boucle està explicada, d'un mode esplèndidament subjectiu, per Albert Londres a "Los forzados de la carretera", publicat l'any 2009 per l'editorial Melusina. Altament recomanable. (Gràcies, Andreu!)
Estem parlant d'una època del ciclisme en que les grans rondes tenien poc a veure amb les de l'actualitat; les etapes tenien una mitja superior als 360 quilòmetres, bona part dels quals fets de nit o de matinada, i si es deia "volta a França" era perquè era realment un recorregut per tot el perímetre de l'hexàgon, de Paris a Bretanya, tota la costa Atlàntica, els Pirineus d'Oest a Est, la Provença, els Alps de sud a nord, el Jura, Alsàcia, el nord-oest, escenari no feia massa de la barbàrie de la Primera Guerra Mundial. Per acabar de rematar-ho, una visita al nord abans de tornar a Paris. Bottecchia va guanyar la prova amb un marge habitual per l'època: més de trenta-cinc minuts respecte el segon classificat, el luxemburguès Nicolas Frantz.
L'any següent, Bottecchia va repetir victòria. Definitivament, havia nascut una estrella.

Continuarà...

7 de juny 2011

Alex & Cadel


La Dauphiné, "ese pariente pobre que conoció mejores días", parafrasejant a Gil de Biedma. No fa massa, quan encara es deia Critèrium del Dauphiné Liberé era, segurament, la quarta ronda per etapes més prestigiosa del calendari, només superada per les de tres setmanes. Prova d'això és el seu palmarès, amb tots els grans campions del Tour de França: Anquetil, Merckx, Ocaña, Thévenet, Hinault, Lemond, Indurain, Armstrong... El fet, però, és que poc a poc s'ha anat tombant la truita, i mentre abans es deia "qui guanya la Dauphiné presenta sèria candidatura pel Tour de França", ara sembla que s'hagi instaurat majoritàriament el pensament de "qui va molt bé a Dauphiné, arribarà massa cansat al Tour". En fi, tot el reguitzell de noms de grans campions que hem citat abans sembla demostrar el contrari, però bona part dels ciclistes descafeïnats, descremats i antimítics que ens està tocant viure prefereixen allistar-se al funcionariat ciclista i prendre's la prova com un entrenament amb dorsal.
Afortunadament, encara queden animals competitius al pilot i, gràcies a ells i a que el recorregut sempre és vistós, podem seguir la cursa amb interès. Probablement dos noms sobresurtin per damunt dels altres a l'hora d'exemplificar aquests corredors encara pastats a l'antiga, veterans que van fer-se professionals quan les proves per etapes eren molt més que assajos de cara al Tour. Parlo, evidentment d'Alexander Vinokourov i de Cadel Evans.
No els descobrirem ara, però és de justícia agraïr-los que allà on vagin vulguin oferir el millor de si mateixos. El kazakh duu més de 10 temporades demostrant que és dels ciclistes amb testosterona del pilot. El seu ànim competitiu i agressiu potser li ha valgut moltes victòries, però sobretot la simpatia de l'afeccionat. L'australià, que és un altre des de que va guanyar el mundial en ruta la tardor del 2009, ja atesora dues victòries de prestigi aquest 2011: la Tirreno-Adriàtic i el Tour de Romandia. I això que s'ha plantejat un calendari més lleuger per arribar al Tour menys castigat que la darrera temporada.
Després de les dues primeres etapes, els dos figuren entre un reduït cercle de favorits per vestir-se de groc al final de la prova, a La Tossuire. De moment, homes com Basso, Gesink o Samuel Sánchez ja han demostrat que no han acudit a la Dauphiné per a guanyar. S'ho jugaran tot al Tour; veurem com els surt l'aposta, però pel camí ja estan perdent l'oportunitat de sumar victòries i de guanyar-se un lloc en el cor dels seguidors d'aquest esport.

3 de juny 2011

Avaluació ( i II)



Seguim amb el que vam començar ahir.


Liquigas - Cannondale: L'any passat van ser poc menys que una piconadora i, tot que aquest any presentaven un planter inferior, sense Basso ni Kiserlovski, el seu rendiment global ha estat lleugerament decebedor. Nibali, faltaria més, ha estat protagonista i Capecchi va trobar la recompensa de la victòria a San Pellegrino Terme. Llàstima de la malaltia que va minvar el rendiment de Szmyd.

Movistar Team: Com al llarg de tota la temporada han demostrat que no tenen un líder sòlid -Arroyo va lluitar i va estar sovint a davant, però no va poder passar de la 14a posició final- però compten amb un ampli ventall de possibilitats per a tenir presència en tots els terrenys. Prova d'això són les victòries de Ventoso a l'sprint i de Kiryienka a la muntanya, brindada aquesta darrera a la memòria de Tondo, desaparegut durant la prova. Menció especial, també per un bravíssim Lastras. Com a equip, un 9'5.

Omega Pharma Lotto: Presentaven un equip justet, força jove, però se n'han sortit prou bé, gràcies a l'agònica victòria d'etapa del desconegut De Clercq i l'enorme combativitat de Bakelants durant tota la prova, que ha merescut guanyar una etapa.

Team Astana: Kreuziger, més o menys al seu lloc (6è), en un recorregut amb massa muntanya per a ell, tot i que cal recordar que encara compta només amb 25 anys acabats de fer, per tant té encara marge de millora. En global, s'enduen la classificació general per equips, gràcies a la bona feina també de Tiralongo (una etapa guanyada), Masciarelli i Kiserlovski.

Farnese Vini: Visconti, amb el seu maillot tricolore i el dorsal 150 era l'encarregat de donar presència a l'equip i així ha estat, però al final el que ha acabat sucant ha estat Gatto a la bonica i complicada arribada de Tropea. La resta de l'equip, ben poca cosa.

Quick Step: Cataldo s'ha involucrat per primera vegada en la general d'una gran volta acabant 13è, el que l'ha fet renunciar a ser tant present en les escapades com ens tenia acostumats. Aquest paper l'han jugat, amb valentia però sense massa fortuna, Seeldrayers i Pineau.

Rabobank: Venien amb l'equip B, res a veure amb el que presentaran al Tour, però tot i això han superat la prova amb nota, gràcies la victòria d'etapa de Weening i la maglia rosa que va dur durant quatre jornades i a la consolidació de Kruijswijk, un escalador de només 23 anys que ha acabat 9è i sempre ha estat amb els millors. L'any passat va fer 18è i aquest pas endavant és tota una alegria.

Saxo Bank: Al final l'equip ha estat suficient per a recolzar Contador (veure apartat al final) en una prova que se l'han jugat els líders en el cara a cara. Dani Navarro no ha estat el del darrer Tour de França, a Porte només se l'ha vist puntualment i la notícia agradable ha estat la bona ajuda que ha brindat Jesús Hernández a la muntanya.

Sky Procycling: Poca cosa ha ofert l'equip britànic, tot i que tampoc es podia esperar molt amb el 9 que va prendre la sortida a Torino. Appollonio ha estat en les posicions d'honor en els sprints, sense poder acabar de rematar, i Löfkvist ha intentat fer una bona general (al final només 21è). Ben poc més.

Team Garmin-Cervélo: Una de les seves apostes, Tyler Farrar, va deixar ben d'hora lel Giro per la mort del seu amic Weylandt, però l'equip ha pogut suplir la mancança amb Le Mevel i Millar. El primer ha anat de més a menys, però ha tingut presència en cursa i ha acabat 15è; el britànic ha estat líder dos dies i s'ha endut la crono final.

Radioshack: decebedor el paper de l'equip nordamericà que si bé no duien una esquadra molt contrastada, es fa estrany veure un equip de Bruyneel tant discret. Machado era la seva gran esperança per a la general, però pel que sigui sembla que tot plegat li ha vingut gran. Tanmateix, espero coses bones del portuguès en un futur no gaire llunyà.

Vacansoleil: guardant el millor de la seva plantilla per el Tour, han plantejat el Giro buscant en les fugues una glòria que no ha arribat. Matteo Carrara estava fent una bona general però al final s'ha desinflat una mica caient a la 17ena posició.

Menció a banda crec que mereixen dos noms propis, pel seu pes en la cursa. El primer és, faltaria més, el guanyador absolut, Alberto Contador, i l'altre un Vincenzo Nibali que, tot i no acabar 2on ha estat el veritable antagonista del madrileny.

Contador: El corredor de Saxo bank sempre m'havia causat una barreja d'amor i odi. Les seves qualitats eren innegables, la seva competitivitat allà on corria també, però alguna cosa de la seva actitud em resultava antipàtica. Els darrers temps li he recriminat unes quantes declaracions, als meus ulls, indignes d'un esportista del seu palmarès, presentant sovint excuses per anticipat, adduint problemes físics que llavors en cursa no apareixien o no afectaven. I què dir del gest de la pistoleta en cada victòria, una mostra poc elegant de manifestar l'alegria, fruit d'un mal assessorament extern (o la manca d'ell).
Ara bé, aquest Giro ha estat impecable, mostrant-se agressiu des de la primera etapa de muntanya, atacant més lluny de meta del que ens tenia acostumats i sense córrer amb la calculadora engegada, fruit possiblement de la imminència (o no tant) de la resolució del seu afer amb el clembuterol. Contador, com el Valverde de principis de 2010 o, salvant les distàncies, el Roberto Bolaño de '2666', ha competit amb l'ànim febril, en una batalla contra el temps que se li acaba o almenys se li pot acabar. I l'espectador n'ha sortit guanyant.

Nibali: Scarponi ha acabat arrabatant-li la segona plaça del podi, però qui més ha semblat combatre l'hegemonia de Contador ha estat el sicilià. Vist com anava la cursa ja al Grosslockner, on el líder de Saxo Bank va dissipar els pocs dubtes que podien quedar de la seva superioritat, hagués estat força sensat dosificar i lluitar per la segona plaça. I més tenint en compte que no seria descabellat que Contador acabés desposseït de la victòria i el segon classificat passés a ser el guanyador a efectes estadístics. Però no, Nibali tot i veient-se inferior en més d'una pujada, va tensar la cursa en els descensos, gastant forces amb l'objectiu de dimanitar la cursa. I això és digne d'elogi.




2 de juny 2011

Avaluació (I)


Un cop finalitzat el Giro d'Italia, i refredat uns pocs dies, anem a fer una breu anàlisi equip per equip. Per rigorós ordre alfabètic:

Acqua & Sapone: El veterà Garzelli era el que els havia de donar protagonisme i així ha estat. Va apostar fort per l'etapa reina però es va topar amb Mikel Nieve. El maillot verd de la muntanya és una justa recompensa. La resta de l'equip poca cosa, només els intents en fugues dels colombians Sarmiento i Betancourt.


AG2R La Mondiale: Una agradable sorpresa, segurament l'equip que ha estat més per damunt de les expectatives. S'enduen una etapa amb Gadret, el seu quart lloc a la general final i el 12è de Dupont que també ha estat força davant a les etapes de muntanya.


Androni Giocattoli: Esperava dels homes de Savio un comportament diferent, amb una guerra de guerrilles per part dels seus tres homes forts: Sella, Serpa i Rujano. Al final, però, poca cosa han ofert Sella i Serpa, i en canvi Rujano s'ha mostrat més sòlid del previst: ni més ni menys que el segon millor escalador de la prova. Una etapa i el 7è lloc.


BMC: Duien ben poc i ben poc han demostrat. Alguna presència en escapades sense més èxit que el maillot de la muntanya que va lluïr Martin Kohler la primera setmana. Johann Tschopp no va poder reeditar la victòria d'etapa de l'any passat i s'ha hagut de conformar amb una 16ª plaça sense lluïment.


Colnago: Apostaven per Pozzovivo de cara a la muntanya, i per Belletti i Modolo pels sprints. Al final, els seus millors homes han estat Brambilla, Pirazzi i Savini. Se'n van sense l'etapa que tant han buscat, però havent pujat al podi sis dies per a recollir el maillot verd (dos amb Brambilla i quatre amb Savini).


Euskaltel: Eren Antón, Nieve... i set més, que han lluitat com grans professionals que són. I els dos homes forts han assumit la seva responsabilitat: una victòria d'etapa per a cada un en les dues etapes més dures de muntanya. Només li recriminem lleugerament a Antón que es deixés anar després de guanyar al Zoncolan.


Geox: Giro decebedor de l'equip italo-espanyol. Menchov ha aguantat com ha pogut un recorregut que no li venia bé, d'acord, però quedar 8è sense el més mínim protagonisme no té més sentit que el d'arreplegar punts UCI per a l'equip. La resta del planter, força desparegut a excepció d'un Fabio Duarte que va haver d'abandonar a la vuitena etapa després d'un inici prometedor.


HTC-Highroad: Bona cursa de l'exColumbia. Guanyadors de la crono per equips, dues etapes per a Cavendish (tal i com era el recorregut no podien ser moltes més) i protagonisme de Pinotti i sobretot de Sivtsov, que ha aconseguit entrar merescudament en el top10 final.

Katusha: Lleugerament per sota de l'esperat, tant l'equip com el seu líder. Quim Rodríguez ha anat de menys a més, però malgrat la 5ena posició final no se l'ha vist amb opcions reals de podi. Di Luca, gris, molt lluny dels seus millors temps, i Dani Moreno ens va obsequiar amb una etapa brutal per les Marche, finalment, sense premi. Poc més.


Lampre-ISD: Scarponi va començar molt agressiu, però l'evident superioritat de Contador el va fer reconduïr el seu objectiu a assegurar, reeixidament, la 2ona plaça. Poden estar contents, ja que a aquest botí cal afegir dues victòries: Petacchi (37 anys) i Ulissi (21 anys), passat, present i futur del ciclisme italià.


Team Leopard Trek: Cap a casa al cap de quatre etapes degut a la desgraciada mort del seu corredor Wouter Weylandt.


Continuarà...

25 de maig 2011

El somriure



Ai, Xavi, avui hauria d'estar parlant del Giro, de l'impressionant que és el Zoncolan in situ i de jornades que contribueixen a engrandir aquest esport que estimaves com ningú. Però no pot ser. No tinc esma. Només tinc ganes de recordar-te sempre rient. I això no és gens difícil.

Res més.

19 de maig 2011

A les portes de l'infern



Era evident però ens entestàvem a oblidar-ho, com si la no consciència de la realitat pogués alterar la pròpia realitat: el Giro de l'any passat va posar el llistó molt alt, i era pràcticament impossible que enguany ens ho passéssim tant bé durant la primera meitat de la cursa. Ull, que és ben normal, les voltes de tres setmanes que ens toquen viure estan dibuixades amb la intenció que l'interès vagi in crescendo. Zomegnan havia cuinat un Giro 2011 que concedia moderades dosis d'intríngulis com només saben fer els italians. A saber, etapes planes que a 10 km de meta descobrim que no ho són tant, una mica d'sterrato toscà, finals en pobles meravellosos dalt d'un turó, una visita a l'Etna només tres dies després d'entrar en erupció... Un sentit de la narrativa admirable, amb dos aperitius de certa muntanya de desigual resultat. Si el dia que es visitava Avellino, la terra d'on vénen els Soprano, l'etapa va devenir en una migdiada històrica només desvetllada per la justícia poètica de la victòria per milímetres del jove De Clerq, la ruta per la terra dels Corleone, a Sicília, va deparar un relativament inesperat cop de puny a la taula de Contador.
Al capdavall de totes aquestes jornades que concloïen ahir (enhorabona, per cert, pel traçat de l'etapa de dimecres a les Marche) arribem a les portes del que molts corredors s'han aventurat a titllar d'"infern" amb més o menys el guió previst. Potser tenim que Contador té un avantatge més sucós del que esperàvem, més en sensació de superioritat que no pas en temps, però en fi, ningú amb seny dubtava que almenys a l'u contra u el de Pinto és molt més fiable que cap dels seus rivals. A partir d'avui, aleshores, comença un altre Giro, una corsa rosa en la que no hi seran ja molts corredors, com per exemple Petacchi que, tot i lluïr la maglia rosso passione relativa a la regularitat, no veu cap al·licient a seguir en una cursa on ja no resta cap possibilitat d'sprint. La sèrie de tres etapes de muntanya que comença avui és espectacular, ja s'ha escrit tot d'elles, potser fins i tot massa, amb la polèmica de la pressumpta manca de seguretat del Crostis on s'han hagut d'instal·lar unes xarxes protectores per a estalviar-nos disgustos. Tot plegat, tant soroll per qüestions que estrictament són extracompetitives, no fa sinó reafirmar-me que l'autèntica carnisseria esportiva esdevindrà diumenge en una etapa menys mediàtica que la de demà però que numèricament, en termes de desnivell acumulat, és de les més dures de la història. I compta amb el Passo Fedaia i la terrible recta de 3km de Malga Ciapela, a més de l'11% de mitja, tomba de molts campions i aspirants, com Gianni Bugno (1993) o Alex Zülle (1998).
En relació als pronòstics, aquests han de ser favorables a Contador, doncs l'estat de forma que ha mostrat aquests dies i els seus registres dels darrers anys en l'alta muntanya no ofereixen una altra sortida. Això sí, si en algun cas aquest esport ha de rebaixar la seva taxa de predictibilitat és durant aquesta setmana ja que a l'infern hi ha lloc per a tots, Contador inclòs.

10 de maig 2011

Mort d'un ciclista



La desgraciada notícia de la mort de Wouter Weylandt, com gairebé sempre succeeix quan s'esdevé una desgràcia, ha generat un reguitzell d'opinions dolgudes, en calent i, per tant, sovint no massa ben ponderades. Tanmateix, quan escric això, unes vint-i-quatre hores després de la tragèdia, el discurs dels opinadors mediàtics hauria d'haver-se matisat lleugerament i mostrar una mica més de sentit comú.
En comptes d'això, encara abunden els comentaris en, bàsicament, dos sentits. Per una banda, l'especulació morbosa, plena de "i si..." (què hauria passat si això, si allò altre); per l'altra, l'interès en buscar culpables. Enarbolant ben sovintla demagogia pura: és lamentable organitzar una enquesta en un diari online megavisitat preguntant quelcom tan buit i oportunista com si s'han d'augmentar les mesures de seguretat. ¿Algú hagués votat ahir que no, que és de puta mare que mori gent? En fi). O directament aixecant falsos testimonis amb l'ús parcial i tergiversador de les declaracions, buscant relació més o menys directa entre la mort de Weylandt i la, segons algunes veus, sensació de manca de seguretat del recorregut d'aquest Giro, des de que Contador va remarcar la dificultat de l'inèdit Monte Crostis. Contador parlava de "miedo" en relació a la duresa de la pujada, però hi ha articles com aquest que no estan disposats a que la realitat els esguerri la potència melodramàtica i populista de les seves paraules.
Weylandt ha perdut la vida en un descens gairebé rutinari per a un professional, com desenes d'altres que havia recorregut cada temporada. No era una mala carretera, no era excessivament estreta, estava ben asfaltada... simplement es va produir una caiguda com moltes altres amb un cúmul de mala sort que va fer que el jove belga sofrís ferides insuperables. El ciclisme és un esport que duu amb si mateix una sèrie de riscos. Alguns d'ells són minimitzables per part de l'organització de les curses i els alts estaments esportius, però el principal de tots depèn exclusivament del propi corredor, doncs al capdavall és qui governa la màquina amb la que es desplaça i no compta amb més carrosseria que el seu propi esquelet. I això no ho pot canviar cap mesura de seguretat.
Amb tot això no vull dir que no hi hagi espai per la reflexió. Ni molt menys. Per exemple, sóc del parer que els pilots són massa nombrosos, ja que 200 corredors buscant la millor posició generen situacions de risc que es podrien minimitzar: si en comptes de 9 corredors per equip se'n posessin 7 en cursa, potser tot plegat seria una mica més senzill, però la veritat és que ni per aquestes ho tinc clar.
Per aquest motiu, com que crec que no hi ha punts de vista amb veritats absolutes sobre el tema, el que més em molesta és l'actitud de sospita constant, de culpabilització, de pontificar desgradables "ja us ho deia jo" per part d'individus que no han estat mai al Crostis i es dediquen a sembrar la discòrdia en base a opinions alienes manipulades a discreció, pel simple interès de satisfer his master's voice.

5 de maig 2011

My Rifle, My Pony & Me






A "Rio Bravo" (Howard Hawks, 1959), el xèrif que interpreta John Wayne està en clamorosa inferoritat de condicions davant un enemic amb més efectius, més poderós. Ell només compta amb un agutzil alcohòlic en busca de redempció (Dean Martin) i un ajudant coix en plena tercera edat (Walter Brennan). Davant té un exèrcit de mercenaris, de pistolers a sou contractats per Nathan Burdette (John Russell).
Salvant les distàncies, Contador es pot trobar en una tesitura similar durant el Giro d'Italia que comença aquest dissabte. És el pistoler principal del relat, el rival contra el que els demés conspiraran i no compta amb un grup de companys, un equip, per a fer volar coloms: Dani Navarro sembla l'única garantia a l'alta muntanya, a l'espera del que puguin oferir Jesús Hernández (decebedor al passat Tour) i Richie Porte que, tot i ser un aspirant a figura, encara no és ni molt menys un consumat escalador.
I és que aquest Giro es farà molt llarg, doncs té unes 9 etapes finals terribles, amb tres jornades de muntanya encadenades i amb la duresa in crescendo fins a culminar amb la 15ª etapa, un dels parcials de gran volta més durs dels darrers 20 anys. El final al refugi Gardeccia té, a més, la dificultat afegida de disputar-se l'endemà de l'encadenat que té atemorit a tots els corredors, Crostis + Zoncolan, el més semblant a ajuntar en 50 km el Mortirolo i l'Angliru (més uns quilòmetres intermitjos d'sterrato).
Com que la dificultat del Giro 2011 no es limita al tríptic dolomític, sinó que està prou repartida per totes les tres setmanes, més val que Contador es busqui aliats també en altres equips. És el que fa el John Wayne de Rio Bravo, que acaba acceptant l'ajuda del jove i arrogant Colorado (Ricky Nelson), malgrat al començament ni s'ho planteja. Gràcies a aquesta maniobra, al final les coses arriben a bon port i, pel camí, encara hi ha temps per a cantar "My Rifle, My Pony & Me".

25 d’abr. 2011

D'Huy a Santo Stefano Belbo (via Portonovo)



Dimecres passat, la disputa de la Fletxa Valona, amb el tradicional final a Huy, em va fer recordar que hi havia una cançó de Portonovo que prenia el nom de la clàssica belga. Portonovo va ser una banda madrilenya de vida curta i a qui l'èxit no va somriure. Practicaven un pop estilizat, net i d'estètica freda que usava elements tant del shoegaze com del Donosti Sound dels noranta. No eren res de l'altre món, ni falta que feia, però tenien un grapadet de cançons ben boniques: les meves preferides eren l'esmentada "La Flecha Valona", que obria el disc, "Las cosas lentas" i la inquietant i alhora tendra "Sus lagartos", una adaptació d'un poema d'Angel Crespo, estudiós i traductor de Pessoa.

Abans d'acabar desfondats, Portonovo van editar dos treballs, l'EP "No es bueno mirar al sol" i un llarga durada el 2004 anomenat "En aquellos tiempos siempre era fiesta", en homenatge a la primera frase de "El bello verano", novel·la de Cesare Pavese. Feliç i casual connexió ciclista i literària amb aquest bloc, aleshores, ja que "El diable als turons" -alguns ja ho sabreu- és una altra de les obres de l'escriptor piemontès.

Però les connexions i aclucades d'ull tot just acaben de començar, perquè al darrera de Portonovo hi havia sobretot un compositor i lletrista. El seu nom? Carlos Ynduráin. Sí, com Miguelón, però amb i grega. I no em consta que sigui un àlies o un nom artístic, sinó el veritable cognom. Afortunadament, aquest xicot ha dut més enllà la coincidència fonètica amb els ciclistes cèlebres: finiquitats Portonovo, ara tira endavant un nou projecte musical anomenat Los Lagos de Hinault, simpàtic joc de paraules amb el campió francès i l'Enol, un dels llacs de Covadonga, els més vinculats al ciclisme de entre tots els llacs d'Espanya i, m'atreviria a dir, del món.

Carlos Ynduráin és probablement la primera persona d'arreu en ajuntar de manera explícita i prioritària referències a Pavese i al ciclisme; recordem-ho, títol del seu únic LP i nom de la primera cançó del mateix, respectivament. Sense tenir-ho present i de manera molt més insignificant, potser vaig ésser jo mateix el segon en el precís moment de batejar aquest bloc amb el títol d'una novel·la de l'escriptor suïcida. La justícia poètica reclamaria ara que em desfés de totes les pertenences i em llencés pel món, damunt la meva bicicleta, a cercar nous maridatges entre Pavese i l'esport del pedal. La primera destinació podria ser Santo Stefano Belbo, localitat natal de l'italià i en la qual el Giro del Piemonte va situar l'any passat una meta volant en record dels 60 anys de la mort de l'escriptor.

Per cert, la cursa la va guanyar Gilbert, el vencedor dimecres passat de la Fletxa Valona. Res millor que el való, almenys aquesta setmana, per a tancar el cercle.