7 d’oct. 2011

'Una bici si declama'


Poques coses hi ha tant gratificants com quan camines pel carrer i la màgia del reproductor t'obsequia amb "Boogie" de Paolo Conte. Uns breus segons de piano joganer i ja entren els vents que puntegen el caminar àgil. Ell mateix n'és conscient i llavors deixa caure la imatge que ho descriu de manera immillorable: "i saxes spingevano a fondo come ciclisti gregari in fuga", alguna cosa així com "els saxos empenyent ben fort, com ciclistes gregaris en fuga". La potència i precisió metafòrica ha de ser per força obra d'algú que domina molt bé el llenguatge però també tota la semàntica que envolta el món del ciclisme. Aquí, Conte apel·la a l'entrega irracional que mostra un gregari quan té l'oportunitat d'estar en una fuga, buscant l'improbable dia de glòria d'una carrera esportiva viscuda en l'anonimat, empenyent com un cap de files no podria imaginar, com si no hi hagués demà.
La referència ciclista no és quelcom aïllat en l'obra de l'autor d'"Azzurro". Manifest seguidor de l'esport de la bicicleta, Conte ha estat seduït per la suggestió literària que genera el ciclisme i la seva vessant mítica i passional que tant s'ha cultivat històricament a Itàlia. Exemple d'això és la meravellosa cançó dedicada a "Bartali", veritable icona nacional sorgida per contraposició a Coppi i que més d'una vegada ha permès explicar l'essència popular italiana a través d'aquesta dualitat. Des d'una altra perspectiva, Velocità silenziosa, una peça més recent (2008) és una oda a la bicicleta com a objecte, com a contenedor de material poètic, amb versos com "
una bici non si ama / si lubrifica, si modifica, / una bici si declama / come una poesia per volare via".
Tot plegat ve especialment al cas -i funciona com a perfecte banda sonora per a aquests dies en que comença a refrescar- per la coincidència amb les clàssiques italianes de final de temporada, una sèrie de curses molt boniques que probablement no reben tota l'atenció que es mereixen. Ahir es va disputar, a la Toscana,la Coppa Sabatini, que no és de les més importants però tot i així compta amb guanyadors de la talla de Ullrich, Bettini o Gilbert. La notícia és que enguany ha guanyat Enrico Battaglin, un jovenet de 21 anys per davant de Rebellin, divuit anys i mig més gran. Els plats principals comencen demà amb la disputa del Giro dell'Emilia, una preciosa cursa amb final a un lloc especial, l'ermita de San Luca, a tocar de Bologna. El guanyador de 2010 i 2009, Gesink, no hi podrà ser per estar convalescent d'una fractura de fèmur però sí Purito, Urán, Cobo, Kruijswijk, Wiggins, Kreuziger i una magnífica armada italiana: Basso, Nibali, Scarponi, Rebellin, Di Luca, Visconti... Per diumenge queda el GP Beghelli i dijous el Gran Piemonte, que transita per la terra natal de l'homenatjat d'avui, Paolo Conte. A més, Piemonte és la darrera pedra de toc abans de la disputa del darrer monument de la temporada, el Giro de Lombardia, la clàssica de les fulles mortes, i de la que en parlaré en exclusiva en els propers dies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada