Ésser o no ésser

El príncep més famós de Dinamarca, Hamlet, dóna títol a una obra abonada al tots moren final. Diumenge, ben a prop de Copenhague es coronarà un nou príncep, esportiu afortunadament, i menys ell, tots perdran. Que hi hagi un guanyador és el que separa el ciclisme de la tragèdia estricta, però no deixa de ser un relat cruel amb infinitament més vençuts que vencedors. A la merda allò de l'important és participar, aquí es juguen la corona més dos-cents homes i la narració només contempla corona per a un d'ells. Afortunadament per a alguns el ciclisme és un esport d'equip i els companys del guanyador també se'n van a casa, a priori, amb un somriure als llavis. És per això que la prèvia del mundial en línia de diumenge, després de parlar dimarts del recorregut, El Diable Als Turons la planteja per equips:

Noruega: només quatre homes, però dos dels grans favorits, el vigent campió Hushovd i Boasson-Hagen. Al Tour van guanyar dues etapes cadascun i el final s'ajusta a les característiques d'ambdós, però veurem quina és l'aposta, si la veterania de Thor o el descar de la joventut d'EBH.

Espanya: és un tots per a Freire, que no ha tingut un any massa brillant però, de tarannà genial, és qui menys ho necessita per presentar-se a la seva prova predilecta. Lastras i Gárate seran dos bons capitans d'equip, i la resta està dividida entre treballadors amb aptituds per a la fuga (Erviti, Barredo, Flecha), un talentós però indolent Luis León Sánchez i dos homes ràpids que poden ser bales a la recàmara o elements per a infiltrar en fugues (Rojas i Reynés). En qualsevol cas, a Espanya li convé que la cursa sigui exigent per a desgastar i, a poder ser, eliminar sprinters més purs com Cavendish, Farrar, Kittel o Greipel.

Bèlgica: un gran equip i un gran líder, Gilbert, l'autèntic protagonista de la temporada. No és el recorregut més adient per al való, però el seu nivell actual el fa ser un dels favorits. Estarà molt marcat i això ho poden aprofitar segones espases com Leukemans, Roelandts o, sobretot, Van Avermaet. Cal comptar amb que al país del Benelux s'està pendent de l'esdeveniment com a enlloc (ningú valora les proves d'un dia com els belgues) i mites locals com Merckx i Maertens atien el foc amb presència mediàtica durant els darrers dies.

Itàlia: el nou de Bettini és, enguany, força peculiar. No compten, a priori, amb un sprinter top i els interessarà trencar la cursa per a que guerrillers com Visconti o Gavazzi. Pel que fa als homes ràpids, Bennati no està en mal moment però tindrà rivals millors i tres quarts del mateix podem dir del jove Sacha Modolo -que duu un darrer mes espectacular en curses de segona fila. Molta curiositat per veure com ho encaren, que Itàlia sempre és Itàlia.

Austràlia: un bloc realment temible, amb magnífics rodadors i molts homes ràpids (Goss, Haussler, Sutton...). El guanyador de San Remo segurament és la seva opció més clara si arriba un pilot més o menys nombrós, però també tenen recursos per a altres alternatives de cursa amb Simon Gerrans i qualsevol dels anteriors, a qui l'etiqueta d'sprinter els queda curta. Una de les seleccions que hauria de tenir més presència.

Gran Bretanya: mentre els demés equips poden especular amb diverses tesitures, els britànics ho tenen clar: intentar que Cavendish arribi al final amb el grup principal, i ho faci amb les forces el més intactes possibles. No serà gens fàcil car l'èxit de la majoria de seleccions rivals passa per a reventar-los la festa, però compta amb uns homes sobradament qualificats per a intentar-ho: Bradley Wiggins, Geraint Thomas, Chris Froome i David Millar, entre d'altres.

Holanda: curiosíssima alineació la que presenta la selecció orange, amb abundants escaladors purs -Poels, Mollema, Kruijswijk-, homes tot terreny sense massa punta de velocitat -Weening, Hoogerland- i rodadors potents -Tjallingi, Terpstra, Lightart, Boom. Tanmateix, només aquest darrer, que ve de guanyar el Tour de Gran Bretanya, sembla capacitat per donar la sorpresa amb un atac sec i demoledor, a base de força i no mirar enrera en els darrers quilòmetres. Tot i així, opcions força remotes.

Alemanya: autèntic equipàs, amb diverses opcions en l'apartat d'homes ràpids: Greipel, Kittel i Degenkolb, no necessàriament per aquest ordre. Amb ells, autèntiques mules de tir com el recent campió contra el crono Tony Martin, Bert Grabsch o Marcel Sieberg. I Danilo Hondo (37 anys) exercint de veterà llançador. Molta curiositat per veure quin dels seus homes bala arriba més lluny.

Estats Units: tots per Farrar. Aquest sembla ser el lema, de manera més o menys semblant a la Gran Bretanya de Cavendish, amb l'esperança que aquest flaquegi a última hora i la suau pendent final se li faci excessiva. Al voltant de Tyler un equip de rodadors ben jove: Bookwalter, Busche, Phinney, Talansky...

França: pot ser un dels combinats sorpresa. Al talent i combativitat de Voeckler, Chavanel i, en menor mesura, Offredo o Kadri, cal sumar un petit grapat d'homes ràpids a qui la pujadeta prèvia a meta els pot venir la mar de bé. Els encapçala Romain Feillu, però també cal comptar amb Dumoulin i Gallopin.

Suïssa: Cancellara, Albasini, Kohler i Rast. I prou, només quatre homes. Sorprèn que la tradicional potència helvètica només pugui comptar amb quatre homes però què hi farem. Mig intuïció, mig desig personal, fa l'efecte que, després de quedar només tercer a la crono de dimecres, Cancellara ve disposat a fer-la grossa a la prova en línia. Ell és capaç de reventar la cursa com ningú, a títol individual i sense res a perdre. Ja pot ser de lluny a l'estil Flandes 2010 i 2011 o Roubaix 2010, o com va fer a Compiègne el Tour 2007, vestit de groc, al darrer quilòmetre.

Més enllà d'aquestes seleccions, cal comptar amb el paper d'altres com Eslovaquia, amb Sagan i els bessons Velits d'escoltes, la combatitivitat dels anfitrions que duen bons corredors però cap aposta guanyadora degut a la baixa de Breschel, Bole i Bozic apurant les opcions eslovenes, Bielorrússia amb Hutarovich... i poc més.

En qualsevol cas ens espera una cursa que, si bé per desnivell no pot ser molt exigent, almenys té l'avantatge que la resolució és força oberta. Tot i així m'animo a establir un rànquing de favorits en tres nivells:

Gilbert Cavendish
Sagan Hushovd Goss Boasson-Hagen
Cancellara Farrar Greipel Freire Feillu

Pla, però no tant pla

El mundial en ruta és, sens dubte, una de les jornades de ciclisme més esperades de la temporada. Potser per estar col·locat en un moment del calendari força allunyat de les grans clàssiques de primavera i abans de les que tanquen l'any, i després de grans voltes que en els darrers anys tiren a decebedores, l'afeccionat enyora les grans proves d'un dia. També li confereix una gràcia extra el fet de que es corri per seleccions nacionals, tal i com funcionava el ciclisme professional abans que les marques comercials mostressin -afortunadament- interès en esponsoritzar els equips; belgues contra italians, espanyols contra francesos, les noves potències anglosaxones... Tot plegat, i sense necessitat d'abonar-se a patriotismes, sempre té més gràcia que una lluita entre, per exemple, una marca de telèfons 3G, un imperi mediàtic britànic i una firma de parquet laminat.

Enguany, Copenhague i rodalies acullen el campionat, que ja va començar ahir amb les contrarrellotges sub-23 masculina, la junior femenina i avui prossegueix amb la junior masculina. Com era d'esperar degut a la orografia danesa, els recorreguts són emminentment plans i, a priori, deixen sense opció a escaladors i homes volta. Hi ha una corrent d'opinió que defensa que hi hagi, de tant en tant, mundials per a sprinters i aquest seria un d'ells.


Però alerta, tres coses fan pensar en que potser no s'ha d'apostar tot a la carta Cavendish: per començar, una cursa d'un dia en que tothom s'ho juga tot en ni més ni menys que 266 quilòmetres no és el mateix que una etapa plana de transició d'una gran volta en que hi ha molts més interessos que el triomf d'etapa. D'altra banda, com es pot apreciar al perfil del circuit (en seran 17 voltes, més 28 km inicials) el final no és del tot pla i en el darrer quilòmetre hi ha uns 300 metres al voltant del 7%. Aquest detall sumat a que no hi ha grans rectes pot obrir la porta a corredors del perfil de Hushovd, Sagan o, perquè no, Freire. Però vaja, ja parlarem de seleccions i favorits en la propera entrada; anem ara a la tercera consideració que pot evitar un triomf de Cavendish: l'equip. D'acord, Regne Unit duu un bloc força competitiu però no és el HTC que aquests darrers anys ha preparat coreografies milímetrades per a que l'home de Man rematés en els darrers metres.

Abans de diumenge, demà mateix dimecres, tenim un aperitiu enguany especialment interessant, la contrarrellotge. Cancellara duu quatre medalles d'or en les darreres cinc edicions, però aquest any sembla que li ha sortit un rival més que seriós. Tony Martin no només ha estat a l'alçada del suís sinó que fins i tot ha estat per damunt en totes les cronos en que ambdós han competit i suma més triomfs en l'especialitat al llarg de la temporada. Aquestes dades objectives ens durien a pensar que l'alemany és favorit, però alerta, Cancellara és molt Cancellara i aquest 2011 no ha semblat preparar les cronos d'una manera tant prioritària com en altres anys. Si en les darreres setmanes s'ha posat a to física i mentalment per repetir triomf, segueix sent el meu favorit. Tampoc s'ha de descartar altres especialistes com Wiggins, Phinney, Millar, Westra, Porte i d'altres, però semblen destinats a lluitar pel bronze. Veurem què passa.

L'adéu d'un guerrer

Carlos Sastre diu que plega, que ja en té prou de pedalejar a nivell professional, que ja ho tenia coll avall i que ho deixa satisfet respecte com li ha sortit la Vuelta al seu equip, el Geox. El corredor madrileny no ha estat sens dubte el més carismàtic de la seva generació, però deixa un palmarès en grans voltes digne de menció qualitativa però sobretot quantitativa.

Sastre ha près la sortida en 26 (!) rondes de tres setmanes i les ha acabat totes excepte la Vuelta del 2001. En una època en que, per influència del mètode Armstrong, es mesuren molt els esforços i es focalitzen els objectius de manera exagerada, Carlos Sastre ha estat any rera any entre els corredors que més quilòmetres ha completat en competició al llarg de la temporada. Més dades: en sis d'elles ha fet podi (aquí una dada: Frank Schleck, 31 anys, només té un podi en grans voltes, aconseguit fa dos mesos). Cal tenir en compte, també, que al voltant de la meitat d'elles les ha corregut com a gregari amb relativa llibertat de Beloki, a la ONCE; Tyler Hamilton i Basso, al CSC; i més tard compartint jerarquia amb Frank Schleck a l'espera de la progressió d'un jove Andy. Per damunt de tot serà recordat per la magnífica victòria aconseguida a l'Alp d'Huez que li va valer el merescut triomf al Tour de França de 2008. Triomf, per cert, que segurament no va tenir tot el ressò que hauria suscitat si el protagonista hagués estat una figura més mediàtica.

En definitiva, un dels ciclistes recents que millor ha reunit els valors inherents a aquest esport: un sacrifici constant, una dedicació al llarg de molts anys i una capacitat de patiment molt per damunt del reconeixement públic que n'ha obtingut. Gràcies i sort.

L' autocomplaença de la Vuelta

Assisteixo amb relativa sorpresa a un sentiment de cofoïsme per com "ha sortit" la Vuelta. Sobretot en l'àmbit de mitjans de comunicació, però també en algun seguidor. La majoria de vegades s'esgrimeix l'argument de la igualtat, fent referència a que les diferències entre els favorits han estat escasses, per tant el nom del guanyador no ha esdevingut clar fins al final. I sí, això és cert, però no em sembla que se n'hagi de fer un dogma d'aquest aspecte: si se'm permet la analogia, el Barça d'aquest darrers anys moltes vegades guanya per dos o tres gols de diferència i l'espectador neutral xala més que veient l'enèsim empat a zero o a un entre dos equips de la part mitja-baixa. El que vinc a dir és que potser es pot preferir una gran volta on Contador (o el que sigui) perpetra una exhibició i els demés lluiten per a ser segons, però durant la que veiem ciclisme d'alçada; en aquesta Vuelta a España m'ha donat sovint la sensació que hi havia igualtat perquè passava ben poca cosa. Empat a res.
No és la meva intenció donar la culpa als corredors, tot i que hi tenen a veure, ni molt menys rebaixar mèrits a les prestacions de Cobo, Froome i companyia, sinó lamentar la complaença amb un model de ciclisme que em sembla altament nociu i que es basa amb la santificació del final en alt unit a les bonificacions. Enguany hem tingut empatx de pseudoesprints en pujada, on apenes hi havia atacs més enllà del darrer quilòmetre, afavorit per l'absència de duresa prèvia o bons encadenats que permetessin un altre tipus de plantejament de cursa.
Segons el meu parer, hi ha més igualtat perquè es plantegen recorreguts a la baixa, amb menys muntanya i, sobretot, molta menys contrarrellotge. Això fa que l'espectre de corredores que es creguin amb possibilitats de fer una bona general augmenti i a cada etapa dura tinguem grups de vint-i-escaig corredors mirant més de no perdre que no pas de guanyar. Això sembla complaure als organitzadors i últimament compta amb la connivència de TVE, o el que és el mateix, de Carlos de Andrés i Pedro Delgado, tot i que aquest darrer enguany ha fet notar tot sovint que hi havia molts ports que no eren gaire durs. L'organització, aleshores, sembla decidida a no carregar més les etapes de muntanyes i a traçar-les amb un quilometratge força baix, fet que també afegeix poc desgast. En lloc d'etapes amb bons encadenats de ports durs, que sí que són possibles, només cal fer un cop d'ull a les propostes que porta fent des de fa temps la Plataforma de Recorridos Ciclistas, es prefereix donar el protagonisme als percentatges del 25% de Valdepeñas de Jaén i San Lorenzo del Escorial en finals que, sí, ofereixen imatges molt mediàtiques de ciclistes retorçant-se damunt de la bicicleta en els darrers 500 metres d'etapa però hipotequen qualsevol possibilitat de que passi alguna cosa d'interès en els quilòmetres previs. No atacs, zero estratègia, zero persecucions, ciclisme que cap en el clip d'un informatiu televisiu vespertí.
En fi, algú ha posat de moda la reflexió que sosté que cada gran volta ha de comptar amb una personalitat, amb unes característiques que la diferenciin de les altres dues. Si bé Giro i Tour tampoc són ni molt menys perfectes en els darrers anys, hi ha alguns elements que fan que, almenys aparentment, resulti molt més meritori apuntar-se el triomf final, i no estic fent referència a la participació, que això és una altra història. No seré jo qui es posicioni en contra de que cada ronda tingui el seu caràcter, però sí que considero que hi ha d'haver una política de mínims en relació al desnivell acumulat en les etapes de muntanya i als quilometres en contrarrellotge. Una gran volta ha de coronar el corredor més complert, d'aquest burro segur que no penso baixar.