Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Farrar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Farrar. Mostrar tots els missatges

23 de set. 2011

Ésser o no ésser




El príncep més famós de Dinamarca, Hamlet, dóna títol a una obra abonada al tots moren final. Diumenge, ben a prop de Copenhague es coronarà un nou príncep, esportiu afortunadament, i menys ell, tots perdran. Que hi hagi un guanyador és el que separa el ciclisme de la tragèdia estricta, però no deixa de ser un relat cruel amb infinitament més vençuts que vencedors. A la merda allò de l'important és participar, aquí es juguen la corona més dos-cents homes i la narració només contempla corona per a un d'ells. Afortunadament per a alguns el ciclisme és un esport d'equip i els companys del guanyador també se'n van a casa, a priori, amb un somriure als llavis. És per això que la prèvia del mundial en línia de diumenge, després de parlar dimarts del recorregut, El Diable Als Turons la planteja per equips:

Noruega: només quatre homes, però dos dels grans favorits, el vigent campió Hushovd i Boasson-Hagen. Al Tour van guanyar dues etapes cadascun i el final s'ajusta a les característiques d'ambdós, però veurem quina és l'aposta, si la veterania de Thor o el descar de la joventut d'EBH.

Espanya: és un tots per a Freire, que no ha tingut un any massa brillant però, de tarannà genial, és qui menys ho necessita per presentar-se a la seva prova predilecta. Lastras i Gárate seran dos bons capitans d'equip, i la resta està dividida entre treballadors amb aptituds per a la fuga (Erviti, Barredo, Flecha), un talentós però indolent Luis León Sánchez i dos homes ràpids que poden ser bales a la recàmara o elements per a infiltrar en fugues (Rojas i Reynés). En qualsevol cas, a Espanya li convé que la cursa sigui exigent per a desgastar i, a poder ser, eliminar sprinters més purs com Cavendish, Farrar, Kittel o Greipel.

Bèlgica: un gran equip i un gran líder, Gilbert, l'autèntic protagonista de la temporada. No és el recorregut més adient per al való, però el seu nivell actual el fa ser un dels favorits. Estarà molt marcat i això ho poden aprofitar segones espases com Leukemans, Roelandts o, sobretot, Van Avermaet. Cal comptar amb que al país del Benelux s'està pendent de l'esdeveniment com a enlloc (ningú valora les proves d'un dia com els belgues) i mites locals com Merckx i Maertens atien el foc amb presència mediàtica durant els darrers dies.

Itàlia: el nou de Bettini és, enguany, força peculiar. No compten, a priori, amb un sprinter top i els interessarà trencar la cursa per a que guerrillers com Visconti o Gavazzi. Pel que fa als homes ràpids, Bennati no està en mal moment però tindrà rivals millors i tres quarts del mateix podem dir del jove Sacha Modolo -que duu un darrer mes espectacular en curses de segona fila. Molta curiositat per veure com ho encaren, que Itàlia sempre és Itàlia.

Austràlia: un bloc realment temible, amb magnífics rodadors i molts homes ràpids (Goss, Haussler, Sutton...). El guanyador de San Remo segurament és la seva opció més clara si arriba un pilot més o menys nombrós, però també tenen recursos per a altres alternatives de cursa amb Simon Gerrans i qualsevol dels anteriors, a qui l'etiqueta d'sprinter els queda curta. Una de les seleccions que hauria de tenir més presència.

Gran Bretanya: mentre els demés equips poden especular amb diverses tesitures, els britànics ho tenen clar: intentar que Cavendish arribi al final amb el grup principal, i ho faci amb les forces el més intactes possibles. No serà gens fàcil car l'èxit de la majoria de seleccions rivals passa per a reventar-los la festa, però compta amb uns homes sobradament qualificats per a intentar-ho: Bradley Wiggins, Geraint Thomas, Chris Froome i David Millar, entre d'altres.

Holanda: curiosíssima alineació la que presenta la selecció orange, amb abundants escaladors purs -Poels, Mollema, Kruijswijk-, homes tot terreny sense massa punta de velocitat -Weening, Hoogerland- i rodadors potents -Tjallingi, Terpstra, Lightart, Boom. Tanmateix, només aquest darrer, que ve de guanyar el Tour de Gran Bretanya, sembla capacitat per donar la sorpresa amb un atac sec i demoledor, a base de força i no mirar enrera en els darrers quilòmetres. Tot i així, opcions força remotes.

Alemanya: autèntic equipàs, amb diverses opcions en l'apartat d'homes ràpids: Greipel, Kittel i Degenkolb, no necessàriament per aquest ordre. Amb ells, autèntiques mules de tir com el recent campió contra el crono Tony Martin, Bert Grabsch o Marcel Sieberg. I Danilo Hondo (37 anys) exercint de veterà llançador. Molta curiositat per veure quin dels seus homes bala arriba més lluny.

Estats Units: tots per Farrar. Aquest sembla ser el lema, de manera més o menys semblant a la Gran Bretanya de Cavendish, amb l'esperança que aquest flaquegi a última hora i la suau pendent final se li faci excessiva. Al voltant de Tyler un equip de rodadors ben jove: Bookwalter, Busche, Phinney, Talansky...

França: pot ser un dels combinats sorpresa. Al talent i combativitat de Voeckler, Chavanel i, en menor mesura, Offredo o Kadri, cal sumar un petit grapat d'homes ràpids a qui la pujadeta prèvia a meta els pot venir la mar de bé. Els encapçala Romain Feillu, però també cal comptar amb Dumoulin i Gallopin.

Suïssa: Cancellara, Albasini, Kohler i Rast. I prou, només quatre homes. Sorprèn que la tradicional potència helvètica només pugui comptar amb quatre homes però què hi farem. Mig intuïció, mig desig personal, fa l'efecte que, després de quedar només tercer a la crono de dimecres, Cancellara ve disposat a fer-la grossa a la prova en línia. Ell és capaç de reventar la cursa com ningú, a títol individual i sense res a perdre. Ja pot ser de lluny a l'estil Flandes 2010 i 2011 o Roubaix 2010, o com va fer a Compiègne el Tour 2007, vestit de groc, al darrer quilòmetre.

Més enllà d'aquestes seleccions, cal comptar amb el paper d'altres com Eslovaquia, amb Sagan i els bessons Velits d'escoltes, la combatitivitat dels anfitrions que duen bons corredors però cap aposta guanyadora degut a la baixa de Breschel, Bole i Bozic apurant les opcions eslovenes, Bielorrússia amb Hutarovich... i poc més.

En qualsevol cas ens espera una cursa que, si bé per desnivell no pot ser molt exigent, almenys té l'avantatge que la resolució és força oberta. Tot i així m'animo a establir un rànquing de favorits en tres nivells:

Gilbert Cavendish
Sagan Hushovd Goss
Boasson-Hagen
Cancellara Farrar Greipel Freire Feillu






18 de març 2011

Homes bala vs. homes d'aventura



Per fi ja la tenim aquí. Demà, dia de Sant Josep, es disputa el primer monument, la Classicissima, la Milano-Sanremo, orgull de tots els italians fins al punt que també l'anomenen la Clasica di Primavera, com si fos l'única que es disputa, ignorant proves com el Tour de Flandes, la Paris-Roubaix o la Liège-Bastogne-Liège. Però bé, ja se sap, els italians són així d'orgullosos i tot plegat és part del mateix pack cultural que, en termes esportius, és d'elogiar.


El recorregut és el mateix de la darrera edició, ni més ni menys que 298 quilòmetres, molts d'ells plans, però amb l'habitual dificultat que suposa les pujades a la Cipressa i el Poggio en els darrers 30 km. Aquestes dues ascensions, tirant a modestes, poden arribar a ser mortals quan es duen prop de 7 hores damunt la bicicleta i el ritme de cursa es torna criminal. Sovint és així perquè hi ha molts corredors interessats en que no s'arribi a l'sprint o, en qualsevol cas, que aquest sigui el més reduït possible. De fet, la Classicissima és bàsicament una lluita entre els equips dels principals homes ràpids i els corredors que es veuen amb opcions de trencar la cursa abans de San Remo. El principal atractiu de la prova és, aleshores, que té un ampli ventall de candidats a endur-se el triomf: autèntics homes bala que són letals en un una arribada en grup, amb Cavendish, Farrar, Greipel i Petacchi al capdavant; sprinters passistes, de gran fons i que agraeixen una mica de duresa prèvia, com Boonen, Hushovd, Haussler o Freire, triple guanyador de la prova; però també aventurers que són capaços de trencar la disciplina del grup i marxar en solitari cap a la glòria. Dos noms s'eleven per damunt dels altres en aquesta categoria: Philippe Gilbert i Fabian Cancellara, que ja es va sortir amb la seva en l'edició de 2008, en una de les actuacions més estelars de la història recent. L'exhibició de Cancellara va dignificar sens dubte la memòria del ciclista que compta amb més victòries en la prova, Eddy Merckx, que no era precisament un sprinter.


Ja veurem què passa, potser serà el dia del talentós però indolent Pozzato, ara que ja ens hem cansat d'esperar-lo, o Garmin-Cervelo imposarà la seva llei tenint en compte que compta amb una enlluernadora tripleta de cavalls guanyadors -Hushovd, Farrar i, la meva aposta personal, Haussler-, però el que és segur és que no guanyarà un qualsevol: només cal donar un cop d'ull a un palmarès que inclou a devoradors de victòries com Zabel, Jalabert, Cipollini, Bettini, Fondriest, Kelly o fins i tot Chiapucci, Fignon i Bugno. Aquests darrers noms imposen una reflexió: ¿Ja no tindrem mai més corredors totals capaços de disputar una gran volta i comparèixer a una prova així amb GRANS AMBICIONS?