Second Life

Mentre resto pendent d'un Giro que va pujant d'intensitat i ja ni em sorprenc que Sagan hagi guanyat les quatre primeres etapes a Califòrnia, avui em ve de gust una entrada una mica frívola.

L'altre dia em vaig assabentar que el pilot de l'helicòpter de les retransmissions televisives del Giro és... Gianni Bugno! Resulta que el que va ser un dels corredors més elegants de les darreres dècades va bolcar-se en el pilotatge un cop retirat. Des de fa un temps compagina aquesta ocupació amb la de president de l'Associació Internacional de Ciclistes, una mena de sindicat que vetlla pels interessos dels corredors. El cas de Bugno em va fer pensar a què dediquen els dies alguns dels corredors dels noranta, els ciclistes culpables d'enganxar-me a aquest esport.
Així, mentre Bugno veu la cursa des de les altures, alguns la veuen des de la moto, com és el cas de Laurent Jalabert que ha comentat el Tour de França anant de paquet. Tanmateix, la passió actual de Jaja per l'esport segueix prenent cos de forma activa, doncs en els darrers anys ha corregut diverses maratons i triatlons. 
Company seu a la ONCE de Manolo Saiz, Alex Zülle treballa per una multinacional d'assessoria esportiva i, de tant en tant, organitza viatges per a cicloturistes. El seu compatriota Tony Rominger també ha estat involucrat en la gestió, en la representació de ciclistes. Entre altres, ha gaudit dels seus serveis el cantamanyanes d'Andreas Klöden. 
I és que la vinculació més o menys estreta amb el món de la bicicleta és l'habitual i no costa d'entendre: el sacrifici que suposa ser corredor professional exigeix que es tingui un apreci especial, a prova d'anys, per aquest esport. I tampoc cal enganyar-nos, qui ha dedicat els seus anys de joventut al ciclisme és difícil que tingui contactes en un altre àmbit on redireccionar la seva vida un cop acabada l'etapa esportiva professional. 
Per això tampoc estranya el cas de Piotr Ugrumov, que es va quedar a Itàlia després de penjar la bicicleta en comptes de tornar a la seva Letònia natal. Dirigeix un equip ciclista modest a Rímini amb la seva dona i viuen, casualitats macabres, just davant de l'Hotel Le Rose, en una habitació del qual Marco Pantani es va apagar per sempre.

Però ja que som a Itàlia, aprofitem per a tornar al to distès i fixem-nos amb Claudio Chiappucci, 'Il Diavolo'. De la seva trajectòria després del professionalisme ens quedem, sens dubte, amb la participació a l'edició VIP de "Beato tra le donne", un xou televisiu cent per cent italià, i a una temporada, la de 2006, de "L'isola dei famosi" que és exactament el que esteu pensant i al que remet la imatge que encapçala aquesta entrada. El cas és que al bo del Claudio no li va anar malament del tot pel Carib: va quedar segon, superant a rivals com l'icona de l'italo-disco Den Harrow, i l'atractiva ex-estrella del voleibol, Maurizia Cacciatori. Per a que després diguin que no hi ha res més dur que el Mortirolo.

Sense marxar del país transalpí, farem una visita a l'sputnik de 1994, Yevgeni Berzin, que a jutjar per fotos recents sembla haver perdut una mica la forma. I és que el talentós rus actualment regenta un concessionari d'automòbils en un petit poble no massa lluny de Milà i sembla no estar massa al corrent de l'actualitat ciclista.

Creuant l'Atlàntic, tenim moltes notícies de Greg LeMond: creador d'una firma de bicicletes, inversions inmobiliàries en un club de golf d'alt standing, fundacions benèfiques,... Tanmateix, el més interessant és que va muntar un restaurant temàtic anomenat Tour de France a Edina, Minnesota. Per saber si paga la pena acostar-s'hi, pot ser una bona opció demanar-ne l'opinió a Paul Westerberg, l'ex-líder dels Replacements, ja que és a Edina on precisament resideix l'autor de "Bastards of Young". Un punt i final com un altre per a aquesta història de segones vides.

Homes bala vs. homes d'aventura

Per fi ja la tenim aquí. Demà, dia de Sant Josep, es disputa el primer monument, la Classicissima, la Milano-Sanremo, orgull de tots els italians fins al punt que també l'anomenen la Clasica di Primavera, com si fos l'única que es disputa, ignorant proves com el Tour de Flandes, la Paris-Roubaix o la Liège-Bastogne-Liège. Però bé, ja se sap, els italians són així d'orgullosos i tot plegat és part del mateix pack cultural que, en termes esportius, és d'elogiar.

El recorregut és el mateix de la darrera edició, ni més ni menys que 298 quilòmetres, molts d'ells plans, però amb l'habitual dificultat que suposa les pujades a la Cipressa i el Poggio en els darrers 30 km. Aquestes dues ascensions, tirant a modestes, poden arribar a ser mortals quan es duen prop de 7 hores damunt la bicicleta i el ritme de cursa es torna criminal. Sovint és així perquè hi ha molts corredors interessats en que no s'arribi a l'sprint o, en qualsevol cas, que aquest sigui el més reduït possible. De fet, la Classicissima és bàsicament una lluita entre els equips dels principals homes ràpids i els corredors que es veuen amb opcions de trencar la cursa abans de San Remo. El principal atractiu de la prova és, aleshores, que té un ampli ventall de candidats a endur-se el triomf: autèntics homes bala que són letals en un una arribada en grup, amb Cavendish, Farrar, Greipel i Petacchi al capdavant; sprinters passistes, de gran fons i que agraeixen una mica de duresa prèvia, com Boonen, Hushovd, Haussler o Freire, triple guanyador de la prova; però també aventurers que són capaços de trencar la disciplina del grup i marxar en solitari cap a la glòria. Dos noms s'eleven per damunt dels altres en aquesta categoria: Philippe Gilbert i Fabian Cancellara, que ja es va sortir amb la seva en l'edició de 2008, en una de les actuacions més estelars de la història recent. L'exhibició de Cancellara va dignificar sens dubte la memòria del ciclista que compta amb més victòries en la prova, Eddy Merckx, que no era precisament un sprinter.

Ja veurem què passa, potser serà el dia del talentós però indolent Pozzato, ara que ja ens hem cansat d'esperar-lo, o Garmin-Cervelo imposarà la seva llei tenint en compte que compta amb una enlluernadora tripleta de cavalls guanyadors -Hushovd, Farrar i, la meva aposta personal, Haussler-, però el que és segur és que no guanyarà un qualsevol: només cal donar un cop d'ull a un palmarès que inclou a devoradors de victòries com Zabel, Jalabert, Cipollini, Bettini, Fondriest, Kelly o fins i tot Chiapucci, Fignon i Bugno. Aquests darrers noms imposen una reflexió: ¿Ja no tindrem mai més corredors totals capaços de disputar una gran volta i comparèixer a una prova així amb GRANS AMBICIONS?