Déu és dalt del turó

La cita anual amb el Tour de Flandes, el primer diumenge d'abril, és comparable a una final europea en el món futbolístic. A casa nostra no té la difusió mediàtica del Tour de França, ni potser és tant exigent a nivell físic com la Paris-Roubaix, però de ben segur que es tracta de la prova d'un dia més difícil de guanyar. És en la que intervenen més condicionants i amb més intensitat: la forma física dels participants, evidentment, però també la meteorologia, la fortuna, el treball en equip i, sobretot, l'autoposada en escena, l'estratègia emprada pels màxims favorits, a nivell físic i psicològic, i que, com en el poquer, pot ser per acció però també per omissió: les aparences aquí importen i, el més rellevant de tot, no comencen el dia 3 a les 10h del matí, sinó que tot plegat forma part d'un relat que ja ha arrencat, amb episodis previs, digressions, escenaris, personatges principals i secundaris que justifiquen com gairebé mai una prèvia periodística:

Tour de Flandes 2010: Cancellara i Boonen van honorar aquest esport amb una jornada de -aquesta vegada sí que és pertinent- ressonàncies mítiques. Ambdós amb els maillots de campió nacional, per a fer-ho tot més romàntic, més segle XIX. El suís va guanyar la partida al belga al Kapelmuur en un dels moments per a emmagatzemar de l'esport dels nostres dies. Boonen, doble guanyador de la prova i que va caure com només cauen els campions, sommia amb una revenja.

E3 Harelbeke & Gent-Wevelgem 2011: les dues semi-clàssiques d'adoquins del cap de setmana anterior a Flandes s'han resolt enguany de la millor manera possible. Cancellara es va exhibir a la Harelbeke, això sí, sense enfrontar-se a Boonen, Gilbert, Pozzato o Ballan, i el propi Boonen, l'endemà, va respondre imposant-se en l'esprint reduït de la Gent-Wevelgem. El preàmbul perfecte.

Philippe Gilbert vs. Tom Boonen: el primer, való i per tant membre de la minoría lingüística de Bèlgica, i el segon, flamenc, encarnen dues tipologies d'ídol d'un país partit per la meitat. Gilbert està en un estat de forma dolcíssim, duu una temporada i mitja sent protagonista positiu de totes les clàssiques a les que compareix, amb un índex de victòries aclaparador; darrerament és admirat fins i tot pels flandriens més puristes, però sap que per ser històric li cal guanyar Flandes i Lieja. Boonen ha estat sempre el nen mimat del país; el seu palmarès en les grans clàssiques i el mode d'aconseguir-lo, gairebé sempre amb atacs llunyans tot i saber-se el més ràpid en hipotètics esprints reduïts, ha fet que se li perdonin escàndols com els seus dos positius per cocaïna. Els herois vulnerables són més complerts.

Filippo Pozzato: el perfecte antiheroi que necessita qualsevol relat mític. Indolent, antipàtic, sobrat de talent, amb gran atractiu físic i, evidentment, italià. És molt odiat a Bèlgica per tot plegat però, a l'acabar les curses, és el més buscat per les joves caçadores d'autògrafs i fotos. Esportivament, la seva versatilitat i la seva manera de còrrer (catenaccio a dues rodes) el fan molt temut pels seus rivals, als qui sovint arriba a treure de polleguera.

Outsiders: Més enllà dels esmentats, Ballan sembla que torna a ser el que va guanyar la prova el 2007 i el Mundial el 2008; Flecha sempre ofereix bon rendiment corrent al seu aire, deixant-se guiar per una intuició i determinació admirables (i admirades a tot arreu menys a la seva terra); la potent esquadra Garmin-Cérvelo compta amb una plantilla temible (Haussler, Hushovd, Millar, Van Summeren, Klier...) però de moment no li arriben els resultats. Jonathan Vaughters, el seu director, ha expressat tanta frustració davant la superioritat manifestada per Cancellara que aboga per a fer-li un marcatge a l'home, com si es tractés de bàsquet, tot i que admet que l'únic efectiu del tot seria "contractar un franctirador". Humor i tragèdia.

Kapelmuur: com he explicat abans, sol ser l'escenari final on es decideix la prova. El pilot ve molt fraccionat des de ben abans en els interminables murs, però aquí tot acaba saltant pels aires. Un turó i una capella al seu cim configuren, a més, una localització amb connotacions bíbliques. El Creador ho domina tot des d'un punt elevat.

Meteorologia: els murs adoquinats que esquitxen els prop de 260 km del Tour de Flandes esdevenen molt més dificultosos si estan mullats: caigudes, culots estripats, sang i rostres enfangats afegeixen èpica i emoció a la prova. Per diumenge, les previsions són de uns 10º, molts núvols i alguna gota. Els déus també intervenen en les batalles dels humans.

La Volta agonitza

Creieu-me que no voldria escriure aquesta entrada, però no podia mirar cap a una altra banda i no fer cap referència a la recent conclusió de la denominada Volta a Catalunya del Centenari. No hem d'oblidar que estem parlant de la ronda per etapes més antiga d'Espanya i la tercera del món, només anticipada per Giro i Tour. Doncs bé, aquesta prova nascuda el 1911, que podriem qualificar de bé patrimonial català, no té assegurada la seva continuïtat. Ni la seva trajectòria històrica, amb guanyadors que van des de Merckx a Induráin, passant per Anquetil, Ocaña o Kelly, ni l'interès que segueix despertant en els corredors actuals (Contador, Evans, Basso, Antón, Di Luca, Scarponi, Petacchi, Menchov i moltes altres figures eren de la partida) fa que es pugui finançar.

Tot plegat és un peix que es mossega la cua: com que no hi ha interès dels esponsors, no hi ha diners per a finançar una cobertura televisiva en directe, i com que no hi ha tele, els esponsors no veuen rentable el seu esforç. Televisió de Catalunya MAI no ha estat gaire interessada en el ciclisme, però alguns esperàvem que fos almenys per patriotisme mal entès -i per la presència del mediàtic Contador- que fes una aposta per la realització i emissió en directe, sobretot després d'haver-se autohonorat les darreres setmanes amb l'estrena d'un canal esportiu, Esports 3, que es podia haver dit perfectament Barça 3 o Canut 3, i així ningú s'hagués fet falses esperances.

Pero bé, el cas és que no hem gaudit de televisió en directe i que, malauradament, tampoc sembla que ens haguem perdut gran cosa, doncs el recorregut era entre absurd, insípid i lamentable. Vagi per davant que atorgo certs mèrits a l'organització, per la seva actitud de resistència en contra de les adversitats econòmiques i que sóc conscient que els municipis de sortida i arribada de les etapes eren, senzillament, els que han estat disposats a aportar calés, i això condiciona molt el dibuix de les etapes. No obstant, en el recorregut intermig que uneix ambdós punts és on cal emprar la creativitat i aquí ha estat pràcticament absent: molta mitja muntanya, però de duresa molt escassa i molt lluny de meta han propiciat que cinc de les set etapes s'hagin resolt amb un esprint massiu; la única etapa de muntanya, situada el tercer dia, ha fixat la classificació general fins al final, i l'absència total de contrarrellotge no té cap sentit, més enllà del que ha donat l'organització: tallar una carretera durant les quatre hores que es precisen per a que hi rodin tots el corredors es sortia de pressupost. Visca Catalunya.

A banda, el guanyador final, Contador, haurà estat profitós per a les portades poc imaginatives i superficials de la premsa d'avui, però afegeix, degut a les seves circumstàncies actuals, un problema de credibilitat a un esport tant necessitat d'aquest valor. No seria gens estrany que, d'aquí uns pocs mesos, la resolució del cas que involucra el corredor de Pinto fes que aquest desaparegués de les classificacions, i el guanyador final acabi essent un corredor que realment no va erigir-se com el millor a la carretera, per molt que aquí siguem d'Scarponi.

Joana Raspall

Un dels propòsits d'aquest bloc és, de tant en tant, anar una mica més enllà del comentari d'actualitat i assaborir també altres manifestacions del ciclisme: en la música, les pel·lícules, en les arts, o en la vida quotidiana, tal i com relatava en l'entrada anomenada 'Mudança'. Avui, doncs, vull compartir un poema breu, senzill, però tremendament deliciós de Joana Raspall, escriptora i bibliotecària de llarga trajectòria:

La bicicleta

Jo tinc una “bici”
pintada de nou.
Quan vull s'està quieta
i quan vull es mou.

Avui no vol córrer
i no sé per què;
l'he greixada amb oli
d'un setrill sencer!
Amb draps de camussa
tota l'he eixugat,
i ja un cop polida
així ha rondinat:
M'ha dit: - Estic prima;
no em tractes prou bé.
- Si tu ets la més ferma
de tot el carrer!
- Mira quines rodes
té aquella d'allà!
- Parles d'una moto!
No et pots comparar!

Joana Raspall, nascuda el 1913, va contribuir a salvar molts exemplars de llibres en català durant la Guerra Civil com a bibliotecària a Sant Feliu de Llobregat, població en la que encara resideix. Consti com a reconeixement aquesta modesta entrada.

***

En la prèvia de la Milano-Sanremo de divendres passat lamentava l'actual manca d'implicació dels homes-volta en les grans clàssiques. Afortunadament, Scarponi i Nibali, dos valents que volen guanyar d'aquí un parell de mesos el Giro d'Itàlia, es van autorreivindicar en els darrers quilòmetres de la Classicissima (I i II) amb una actitud meravellosa, bel·ligerant, donant-ho tot quan sabien que era pràcticament impossible vèncer a pura sangs com Cancellara, Gilbert, Ballan o el guanyador final, Goss. A la corsa rosa poden comptar amb tot el meu suport.

Homes bala vs. homes d'aventura

Per fi ja la tenim aquí. Demà, dia de Sant Josep, es disputa el primer monument, la Classicissima, la Milano-Sanremo, orgull de tots els italians fins al punt que també l'anomenen la Clasica di Primavera, com si fos l'única que es disputa, ignorant proves com el Tour de Flandes, la Paris-Roubaix o la Liège-Bastogne-Liège. Però bé, ja se sap, els italians són així d'orgullosos i tot plegat és part del mateix pack cultural que, en termes esportius, és d'elogiar.

El recorregut és el mateix de la darrera edició, ni més ni menys que 298 quilòmetres, molts d'ells plans, però amb l'habitual dificultat que suposa les pujades a la Cipressa i el Poggio en els darrers 30 km. Aquestes dues ascensions, tirant a modestes, poden arribar a ser mortals quan es duen prop de 7 hores damunt la bicicleta i el ritme de cursa es torna criminal. Sovint és així perquè hi ha molts corredors interessats en que no s'arribi a l'sprint o, en qualsevol cas, que aquest sigui el més reduït possible. De fet, la Classicissima és bàsicament una lluita entre els equips dels principals homes ràpids i els corredors que es veuen amb opcions de trencar la cursa abans de San Remo. El principal atractiu de la prova és, aleshores, que té un ampli ventall de candidats a endur-se el triomf: autèntics homes bala que són letals en un una arribada en grup, amb Cavendish, Farrar, Greipel i Petacchi al capdavant; sprinters passistes, de gran fons i que agraeixen una mica de duresa prèvia, com Boonen, Hushovd, Haussler o Freire, triple guanyador de la prova; però també aventurers que són capaços de trencar la disciplina del grup i marxar en solitari cap a la glòria. Dos noms s'eleven per damunt dels altres en aquesta categoria: Philippe Gilbert i Fabian Cancellara, que ja es va sortir amb la seva en l'edició de 2008, en una de les actuacions més estelars de la història recent. L'exhibició de Cancellara va dignificar sens dubte la memòria del ciclista que compta amb més victòries en la prova, Eddy Merckx, que no era precisament un sprinter.

Ja veurem què passa, potser serà el dia del talentós però indolent Pozzato, ara que ja ens hem cansat d'esperar-lo, o Garmin-Cervelo imposarà la seva llei tenint en compte que compta amb una enlluernadora tripleta de cavalls guanyadors -Hushovd, Farrar i, la meva aposta personal, Haussler-, però el que és segur és que no guanyarà un qualsevol: només cal donar un cop d'ull a un palmarès que inclou a devoradors de victòries com Zabel, Jalabert, Cipollini, Bettini, Fondriest, Kelly o fins i tot Chiapucci, Fignon i Bugno. Aquests darrers noms imposen una reflexió: ¿Ja no tindrem mai més corredors totals capaços de disputar una gran volta i comparèixer a una prova així amb GRANS AMBICIONS?

Mudança

Aquests darrers dies no estic actualitzant el blog tant com voldria perquè em trobo en plena mudança. He deixat el barri de Sants i m'estic instal·lant a la zona alta de Vallcarca. Tot i això, el ciclisme no m'ha abandonat ni molt menys. He seguit com he pogut la París-Niça i tres quarts del mateix amb la Tirreno-Adriatico, però l'esport de la bicicleta i jo ens estem marcant d'aprop d'una manera més singular degut, precisament, a aquest canvi de domicili. M'explico: la via d'accés més habitual cap a casa meva es produeix a través del pont de Vallcarca i, just quan aquest acaba, s'arriba a la Plaça de Mons. Mons no és un terme que en català s'usi per res massa conegut, de fet no sé a què es deu aquest topònim, per això és inevitable pensar en el Mons que tinc més arrelat: el Mons de Mons-en-Pévèle, població del nord de França coneguda per posseïr un dels trams d'adoquí més durs i decisius de la Paris-Roubaix, justament en el que l'any passat Cancellara va deixar els seus rivals i va enfilar el camí cap a la victòria. El més meravellós i inquietant és que la barcelonina plaça de Mons és... adoquinada. M'agrada pensar que és un homenatge vetllat al món de les clàssiques. Un cop es passa la plaça i es segueix pujant les rampes del passeig de la Mare de Déu del Coll, al cap de menys d'un quilòmetre, s'arriba a la plaça de... Flandes. Si hi ha alguna prova lligada a la Paris-Roubaix, aquesta és sens dubte el Tour de Flandes, l'altre Monument de la llamborda i que es cel·lebra només una setmana abans de la prova francesa. Però això no és tot, uns cinc-cents metres més enllà, i ja gairebé davant de casa meva, s'arriba a un parc anomenat La Creueta del Coll. Aquí potser cal forçar-ho un pèl més però com que ja s'arriba amb el cap predisposat, no costa gaire: si invertim els termes tenim el coll de la Creueta, un dels ports de muntanya més cèl·lebres del Pirineu català, també usat a la Vuelta a España i pel cim del qual han passat en primera posició, entre altres, el gran José Luis Laguía, i l'eterna promesa Santi Blanco. Això de la Creueta del Coll és com si, salvant les distàncies, un francès ciclòfil anés a viure davant de quelcom anomenat Parc de l'Aubisque du Col. O no, però vaja, m'agrada pensar-ho.

***

La darrera entrada vam desitjar que els corredors fessin bo el recorregut de la París-Niça però, malauradament, no ha estat així. Queda la sensació que Tony Martin s'ha imposat amb comoditat i que l'únic que ha aportat espectacle ha estat l'incombustible Voeckler, la revelació De Gendt i la climatologia adversa de les dues darreres etapes. Aquí caldrà reflexionar una vegada més arran del fet que el gaudi de l'espectador és directament proporcional al patiment dels corredors. Com més s'atansen a l'abisme tràgic, millor per a l'audiència. Deu ser l'únic esport amb aquesta peculiaritat, potser amb l'excepció de quelcom tant poc televisat en directe com la marató. Tornant a la París-Niça, especialment indignant ha estat veure l'actitud de Kloden i Wiggins, 2on i 3er clasificats al final que, després de veure's ocupant aquestes posicions degut a la cronometrada de divendres, no han fet el més mínim intent de desbancar Tony Martin. Res de res.

Per contra, a la Tirreno-Adriatico, els galls sí que s'involucren i volen tenir el galliner esvalotat. A falta de la contrarrellotge final de demà dimarts, Cadel Evans parteix amb un avantatge minso davant Scarponi, Basso, Gesink, Nibali, Cunego i Gilbert. Aquest darrer s'ha endut etapa, el mateix que Scarponi, i avui ha sucat Cadel Evans a Macerata, en un d'aquells finals tant a la italiana que no em cansaré d'elogiar.

La Course Au Soleil

Si en l'anterior entrada al·ludia a la manera italiana de concebre les curses, avui toca anar cap a França. Malgrat els recorreguts del Tour dels darrers anys no em semblin a l'alçada de la història de la prova, la París-Niça -també organitzada per ASO- gaudeix tradicionalment d'unes peculiaritats que la fan especialment atractiva. Per començar, el fet de ser la primera ronda per etapes de gran prestigi de la temporada li atorga un suplement d'incertesa que acostuma a ser gens despreciable i, és clar, en l'esport l'incertesa és la mare de l'emoció. D'altra banda, els recorreguts que acostuma a plantejar l'organització contribuiexen també a aquesta manca de predictibilitat: en contra dels esquemes quadriculats d'alternança entre etapes totalment planes i etapes de muntanya amb final en alt, la París-Niça aposta per una majoria de parcials en els que abunda la mitja muntanya, el puja-i-baixa constant, les carreteres estretes i multitud d'elements menys maximalistes i mediàtics però amb més possibilitats per a moviments d'equip i més favorables a la imaginació tàctica de corredors i directors. Sóc totalment partidari d'aquesta filosofia.
És clar que amb el ciclisme conservador que impera sovint en les rondes per etapes ens pot sortir el tir per la culata i que tot plegat es decideixi en els darrers metres, però que almenys pel recorregut que no quedi. Si hi ha valents amb ganes de moviment a 30 de meta, doncs posem-los terreny per a fer-ho en comptes de programar el rutinari final en pujada per a veure atacs a falta de 3 quilòmetres i esgarrapades de 20 segons. Gràcies a aquest plantejament vam poder gaudir de l'etapa de Fayence de 2009 , una de les millors jornades de ciclisme dels darrers anys, en que Contador va perdre la prova davant un Luis León Sánchez pletòric però sobretot ambiciós.

Enguany, la Course Au Soleil (dita així per recòrrer França de nord a sud, del fred de la regió de París al clima benigne de la Provença) segueix apostant per aquests esquemes, però amb un detall molt significatiu: la presència el sisè dia d'una contrarrellotge prou llarga -27 km-, que de ben segur condicionarà la prova. Esperem que sigui per bé i que els corredors menys especialistes en la lluita contra el cronòmetre vulguin aprofitar les etapes en línia per a plantejar batalla. La guerrilla podria efectuar els primers moviments ja en l'etapa d'avui dimarts, però més propicies semblen les jornades de demà i, sobretot, demà-passat amb un recorregut magnífic per a que veiem ciclisme d'atac, amb uns 80 primers quilòmetres de molt desgast i ideals per a filtrar corredors perillosos en l'escapada del dia, i uns darrers 65 km sense descans. L'inèdit Col de la Mûre, curtet però dur per a aquestes alçades de temporada, pot ser la tomba de molts aspirants. Divendres tenim l'esmentada cronometrada i el menú del cap de setmana ens porta dues etapes, la de Biot i la que acaba al Boulevard dels Anglesos de Niça, en les que pot passar de tot, malgrat es trobi a faltar una mica més de duresa per a facilitar la venjança dels principals derrotats de divendres.
Favorits? Doncs depèn de la batalla que es presenti i la importància que els corredors donin als 27 km contra el rellotge d'Aix-en-Provence. Si s'ho deixen tot per a aquest dia, Tony Martin té moltes opcions d'aconseguir una renda gairebé definitiva, però si algú diu "endavant les atxes" en les etapes prèvies, el ventall de candidats es torna amplíssim: des de l'esmentat Luis León a Sylvain Chavanel, passant per Samuel Sánchez, Van Den Broeck, Sagan, Frank Schleck, Hesjedal, Van Garderen, Rogers, Tondo, Porte, Taaramae, l'etern Vinokourov... en fi, ja veieu que vaig molt perdut. Bon auguri.

Siena

Qualsevol excusa és bona per a tornar a Siena, ni que sigui simbòlicament, excitant la superfície del cervell on emmagatzemem la nostra estada a la vila toscana. Si alguna vegada, ni que sigui per unes hores, has estat feliç a Siena, voldràs tornar-hi: la catedral -blanca per fora, fosca per dins-, la piazza di Campo, els carrers empedrats i costeruts... però sobretot la constatació que cada nou racó descobert supera al que acabem deixar. I, és clar, també hi ha el menjar; m'agradaria poder recomanar l'osteria on vaig cruspir-me un plat de pasta amb civet de senglar, però no en recordo el nom. En fi, aquesta no deixa de ser la primera mostra en aquest blog de la meva especial inclinació per Itàlia: paisatge, patrimoni, gastronomia i, com no podia ser d'una altra manera, ciclisme.
El poble italià és -tòpic però cert- molt passional i té el sentit de l'espectacle molt desenvolupat. Si a aquest tret atàvic, gairebé racial, li afegim que es tracta d'un país molt entès en ciclisme, el resultat és que, amb permís dels flamencs, són els millors organitzadors de curses del món. Només en un país com Itàlia podria succeïr que es crea una prova de ciclisme de carretera amb una quarta part del recorregut per pistes de terra, i al cap de quatre edicions és ja una data a subratllar per a molts classicòmans del pilot internacional. És clar que tot això no es consegueix sense una especial cura. La Montepaschi Strade Bianche (abans anomenada Eroica), que disputa la seva cinquena edició aquest dissabte, transcorre per uns dels paisatges més bonics d'Europa, la vall d'Orcia, la màxima depuració de la Toscana, i té la línia d'arribada al bell mig de Siena, a la meravellosa piazza di Campo. No es té constància que la fascinació estètica pels paisatges millori la combativitat i el rendiment dels ciclistes, però en aquest cas tot em fa sospitar que sí (o almenys és el que prefereixo pensar). El perfil de la prova, un puja i baixa constant per disciplinats turons, també ajuda, però el fet és que habitualment els corredors arriben a la plaça de Siena d'un en un. En matèria de calendari, l'Strade Bianche també encerta, ja que la seva situació a poques setmanes dels dos Monuments de la llamborda, el Tour de Flandes i la Paris-Roubaix, fa que molts pesos pesats de l'especialitat trobin en la prova italiana una immillorable pedra de toc. Cancellara, Ballan, Hincapie o Gilbert són alguns dels pocs noms confirmats fins ara però, servidor, simbòlicament, també serà a Siena.