Mudança

Aquests darrers dies no estic actualitzant el blog tant com voldria perquè em trobo en plena mudança. He deixat el barri de Sants i m'estic instal·lant a la zona alta de Vallcarca. Tot i això, el ciclisme no m'ha abandonat ni molt menys. He seguit com he pogut la París-Niça i tres quarts del mateix amb la Tirreno-Adriatico, però l'esport de la bicicleta i jo ens estem marcant d'aprop d'una manera més singular degut, precisament, a aquest canvi de domicili. M'explico: la via d'accés més habitual cap a casa meva es produeix a través del pont de Vallcarca i, just quan aquest acaba, s'arriba a la Plaça de Mons. Mons no és un terme que en català s'usi per res massa conegut, de fet no sé a què es deu aquest topònim, per això és inevitable pensar en el Mons que tinc més arrelat: el Mons de Mons-en-Pévèle, població del nord de França coneguda per posseïr un dels trams d'adoquí més durs i decisius de la Paris-Roubaix, justament en el que l'any passat Cancellara va deixar els seus rivals i va enfilar el camí cap a la victòria. El més meravellós i inquietant és que la barcelonina plaça de Mons és... adoquinada. M'agrada pensar que és un homenatge vetllat al món de les clàssiques. Un cop es passa la plaça i es segueix pujant les rampes del passeig de la Mare de Déu del Coll, al cap de menys d'un quilòmetre, s'arriba a la plaça de... Flandes. Si hi ha alguna prova lligada a la Paris-Roubaix, aquesta és sens dubte el Tour de Flandes, l'altre Monument de la llamborda i que es cel·lebra només una setmana abans de la prova francesa. Però això no és tot, uns cinc-cents metres més enllà, i ja gairebé davant de casa meva, s'arriba a un parc anomenat La Creueta del Coll. Aquí potser cal forçar-ho un pèl més però com que ja s'arriba amb el cap predisposat, no costa gaire: si invertim els termes tenim el coll de la Creueta, un dels ports de muntanya més cèl·lebres del Pirineu català, també usat a la Vuelta a España i pel cim del qual han passat en primera posició, entre altres, el gran José Luis Laguía, i l'eterna promesa Santi Blanco. Això de la Creueta del Coll és com si, salvant les distàncies, un francès ciclòfil anés a viure davant de quelcom anomenat Parc de l'Aubisque du Col. O no, però vaja, m'agrada pensar-ho.

***

La darrera entrada vam desitjar que els corredors fessin bo el recorregut de la París-Niça però, malauradament, no ha estat així. Queda la sensació que Tony Martin s'ha imposat amb comoditat i que l'únic que ha aportat espectacle ha estat l'incombustible Voeckler, la revelació De Gendt i la climatologia adversa de les dues darreres etapes. Aquí caldrà reflexionar una vegada més arran del fet que el gaudi de l'espectador és directament proporcional al patiment dels corredors. Com més s'atansen a l'abisme tràgic, millor per a l'audiència. Deu ser l'únic esport amb aquesta peculiaritat, potser amb l'excepció de quelcom tant poc televisat en directe com la marató. Tornant a la París-Niça, especialment indignant ha estat veure l'actitud de Kloden i Wiggins, 2on i 3er clasificats al final que, després de veure's ocupant aquestes posicions degut a la cronometrada de divendres, no han fet el més mínim intent de desbancar Tony Martin. Res de res.

Per contra, a la Tirreno-Adriatico, els galls sí que s'involucren i volen tenir el galliner esvalotat. A falta de la contrarrellotge final de demà dimarts, Cadel Evans parteix amb un avantatge minso davant Scarponi, Basso, Gesink, Nibali, Cunego i Gilbert. Aquest darrer s'ha endut etapa, el mateix que Scarponi, i avui ha sucat Cadel Evans a Macerata, en un d'aquells finals tant a la italiana que no em cansaré d'elogiar.