Joana Raspall

Un dels propòsits d'aquest bloc és, de tant en tant, anar una mica més enllà del comentari d'actualitat i assaborir també altres manifestacions del ciclisme: en la música, les pel·lícules, en les arts, o en la vida quotidiana, tal i com relatava en l'entrada anomenada 'Mudança'. Avui, doncs, vull compartir un poema breu, senzill, però tremendament deliciós de Joana Raspall, escriptora i bibliotecària de llarga trajectòria:

La bicicleta

Jo tinc una “bici”
pintada de nou.
Quan vull s'està quieta
i quan vull es mou.

Avui no vol córrer
i no sé per què;
l'he greixada amb oli
d'un setrill sencer!
Amb draps de camussa
tota l'he eixugat,
i ja un cop polida
així ha rondinat:
M'ha dit: - Estic prima;
no em tractes prou bé.
- Si tu ets la més ferma
de tot el carrer!
- Mira quines rodes
té aquella d'allà!
- Parles d'una moto!
No et pots comparar!

Joana Raspall, nascuda el 1913, va contribuir a salvar molts exemplars de llibres en català durant la Guerra Civil com a bibliotecària a Sant Feliu de Llobregat, població en la que encara resideix. Consti com a reconeixement aquesta modesta entrada.

***

En la prèvia de la Milano-Sanremo de divendres passat lamentava l'actual manca d'implicació dels homes-volta en les grans clàssiques. Afortunadament, Scarponi i Nibali, dos valents que volen guanyar d'aquí un parell de mesos el Giro d'Itàlia, es van autorreivindicar en els darrers quilòmetres de la Classicissima (I i II) amb una actitud meravellosa, bel·ligerant, donant-ho tot quan sabien que era pràcticament impossible vèncer a pura sangs com Cancellara, Gilbert, Ballan o el guanyador final, Goss. A la corsa rosa poden comptar amb tot el meu suport.