La Course Au Soleil

Si en l'anterior entrada al·ludia a la manera italiana de concebre les curses, avui toca anar cap a França. Malgrat els recorreguts del Tour dels darrers anys no em semblin a l'alçada de la història de la prova, la París-Niça -també organitzada per ASO- gaudeix tradicionalment d'unes peculiaritats que la fan especialment atractiva. Per començar, el fet de ser la primera ronda per etapes de gran prestigi de la temporada li atorga un suplement d'incertesa que acostuma a ser gens despreciable i, és clar, en l'esport l'incertesa és la mare de l'emoció. D'altra banda, els recorreguts que acostuma a plantejar l'organització contribuiexen també a aquesta manca de predictibilitat: en contra dels esquemes quadriculats d'alternança entre etapes totalment planes i etapes de muntanya amb final en alt, la París-Niça aposta per una majoria de parcials en els que abunda la mitja muntanya, el puja-i-baixa constant, les carreteres estretes i multitud d'elements menys maximalistes i mediàtics però amb més possibilitats per a moviments d'equip i més favorables a la imaginació tàctica de corredors i directors. Sóc totalment partidari d'aquesta filosofia.
És clar que amb el ciclisme conservador que impera sovint en les rondes per etapes ens pot sortir el tir per la culata i que tot plegat es decideixi en els darrers metres, però que almenys pel recorregut que no quedi. Si hi ha valents amb ganes de moviment a 30 de meta, doncs posem-los terreny per a fer-ho en comptes de programar el rutinari final en pujada per a veure atacs a falta de 3 quilòmetres i esgarrapades de 20 segons. Gràcies a aquest plantejament vam poder gaudir de l'etapa de Fayence de 2009 , una de les millors jornades de ciclisme dels darrers anys, en que Contador va perdre la prova davant un Luis León Sánchez pletòric però sobretot ambiciós.

Enguany, la Course Au Soleil (dita així per recòrrer França de nord a sud, del fred de la regió de París al clima benigne de la Provença) segueix apostant per aquests esquemes, però amb un detall molt significatiu: la presència el sisè dia d'una contrarrellotge prou llarga -27 km-, que de ben segur condicionarà la prova. Esperem que sigui per bé i que els corredors menys especialistes en la lluita contra el cronòmetre vulguin aprofitar les etapes en línia per a plantejar batalla. La guerrilla podria efectuar els primers moviments ja en l'etapa d'avui dimarts, però més propicies semblen les jornades de demà i, sobretot, demà-passat amb un recorregut magnífic per a que veiem ciclisme d'atac, amb uns 80 primers quilòmetres de molt desgast i ideals per a filtrar corredors perillosos en l'escapada del dia, i uns darrers 65 km sense descans. L'inèdit Col de la Mûre, curtet però dur per a aquestes alçades de temporada, pot ser la tomba de molts aspirants. Divendres tenim l'esmentada cronometrada i el menú del cap de setmana ens porta dues etapes, la de Biot i la que acaba al Boulevard dels Anglesos de Niça, en les que pot passar de tot, malgrat es trobi a faltar una mica més de duresa per a facilitar la venjança dels principals derrotats de divendres.
Favorits? Doncs depèn de la batalla que es presenti i la importància que els corredors donin als 27 km contra el rellotge d'Aix-en-Provence. Si s'ho deixen tot per a aquest dia, Tony Martin té moltes opcions d'aconseguir una renda gairebé definitiva, però si algú diu "endavant les atxes" en les etapes prèvies, el ventall de candidats es torna amplíssim: des de l'esmentat Luis León a Sylvain Chavanel, passant per Samuel Sánchez, Van Den Broeck, Sagan, Frank Schleck, Hesjedal, Van Garderen, Rogers, Tondo, Porte, Taaramae, l'etern Vinokourov... en fi, ja veieu que vaig molt perdut. Bon auguri.