Dimecres passat, la disputa de la Fletxa Valona, amb el tradicional final a Huy, em va fer recordar que hi havia una cançó de Portonovo que prenia el nom de la clàssica belga. Portonovo va ser una banda madrilenya de vida curta i a qui l'èxit no va somriure. Practicaven un pop estilizat, net i d'estètica freda que usava elements tant del shoegaze com del Donosti Sound dels noranta. No eren res de l'altre món, ni falta que feia, però tenien un grapadet de cançons ben boniques: les meves preferides eren l'esmentada "La Flecha Valona", que obria el disc, "Las cosas lentas" i la inquietant i alhora tendra "Sus lagartos", una adaptació d'un poema d'Angel Crespo, estudiós i traductor de Pessoa.
Abans d'acabar desfondats, Portonovo van editar dos treballs, l'EP "No es bueno mirar al sol" i un llarga durada el 2004 anomenat "En aquellos tiempos siempre era fiesta", en homenatge a la primera frase de "El bello verano", novel·la de Cesare Pavese. Feliç i casual connexió ciclista i literària amb aquest bloc, aleshores, ja que "El diable als turons" -alguns ja ho sabreu- és una altra de les obres de l'escriptor piemontès.
Però les connexions i aclucades d'ull tot just acaben de començar, perquè al darrera de Portonovo hi havia sobretot un compositor i lletrista. El seu nom? Carlos Ynduráin. Sí, com Miguelón, però amb i grega. I no em consta que sigui un àlies o un nom artístic, sinó el veritable cognom. Afortunadament, aquest xicot ha dut més enllà la coincidència fonètica amb els ciclistes cèlebres: finiquitats Portonovo, ara tira endavant un nou projecte musical anomenat Los Lagos de Hinault, simpàtic joc de paraules amb el campió francès i l'Enol, un dels llacs de Covadonga, els més vinculats al ciclisme de entre tots els llacs d'Espanya i, m'atreviria a dir, del món.
Carlos Ynduráin és probablement la primera persona d'arreu en ajuntar de manera explícita i prioritària referències a Pavese i al ciclisme; recordem-ho, títol del seu únic LP i nom de la primera cançó del mateix, respectivament. Sense tenir-ho present i de manera molt més insignificant, potser vaig ésser jo mateix el segon en el precís moment de batejar aquest bloc amb el títol d'una novel·la de l'escriptor suïcida. La justícia poètica reclamaria ara que em desfés de totes les pertenences i em llencés pel món, damunt la meva bicicleta, a cercar nous maridatges entre Pavese i l'esport del pedal. La primera destinació podria ser Santo Stefano Belbo, localitat natal de l'italià i en la qual el Giro del Piemonte va situar l'any passat una meta volant en record dels 60 anys de la mort de l'escriptor.
Per cert, la cursa la va guanyar Gilbert, el vencedor dimecres passat de la Fletxa Valona. Res millor que el való, almenys aquesta setmana, per a tancar el cercle.