Amb certa perplexitat, assisteixo en els darrers dies a una sèrie de comentaris elogiosos envers el recorregut de la recentment acabada Volta al País Basc. Alguns, per provenir d'emissors institucionals (o institucionalitzats), ja els esperava, però altres em sorprenen una mica. Entre aquest segon grup, per exemple, hi ha els de Biciciclismo que avui mateix publicaven un article on s'expressaven així: "El recorrido. Excelente. con encerronas como La Antigua o Azpiroz, el final en Arrate, la llegada ratonera a Murgia y la crono final de Zalla... Quizá cambiar el orden pudiera aportar más emoción aún."
Puc entendre que es trobi vistosa la terrorífica rampa de La Antigua i aquest tipus de final com a recurs puntual, però com a tret definitori d'una cursa no em fa el pes. Es tracta de finals efectistes, indubtablement molt televisius, però que en el ciclisme contemporani condicionen tota l'etapa i fan que els corredors ho deixin tot per a decidir en aquests metres finals tant mediàtics; en comptes de veure ciclisme ofensiu durant, posem per cas, 45 minuts, ens conformem a veure'n durant cinc o deu. Ciclisme de youtube, que en diuen. És per aquest motiu que la Fletxa Valona és la clàssica de les Ardenes que m'agrada menys. El mur d'Huy del final gairebé sempre és el jutge absolut de la prova, tant se val el que passi abans, en els darrers anys sempre arriba a peu de mur un grup de entre 40 i 80 corredors.
En una prova per a etapes, a més, aquest esquema repetit en la majoria d'elles provoca una falsa sensació d'emoció i d'igualtat en la classificació general. Els amics de Biciciclismo sembla que s'han fregat les mans amb el fet que dissabte es van jugar la Itzulia una desena de corredors en la crono final però jo ho veig d'una altra manera: s'han jugat la general tants corredors perquè abans no ha succeït pràcticament RES, taules i més taules, usant el símil escaquista. Particularment, trobo nefasta la corrent majoritària entre els organitzadors de rondes per etapes que empeny a sacrificar la duresa en favor d'un final com més apretat millor. La dictadura de les audiències televisives. Va passar el darrer Tour amb l'etapa del Tourmalet de record ofensiu, va passar amb la pujada a la Bola del Mundo a la Vuelta de l'any passat i ha passat de manera exagerada aquesta setmana passada a Euskadi. Si seguim aquest patró, la lluita per les audiències acabarà resultant un tret al peu: ja no caldrà veure totes les etapes, amb els deu minuts darrers de l'assenyalada amb fluorescent n'hi haurà prou. I si no, sempre ens quedarà youtube.
D'aquesta reflexió que tant repeteixen els amics de la PRC, sempre penso que no totes les alternatives tenen per què funcionar, ja que és força habitual que hi hagi grans ports a 50km de meta i els corredors no ho aprofitin per senzilla por a estar-se arriscant massa.
ResponEliminaS'ha de saber combinar etapes amb finals trepidants i d'altres amb lluita des de molt endarrere, però potser la gràcia estar en saber vendre cada una com cal. Fa uns dies, en Tejay Van Garderen deia que les retransmissions de ciclisme estan plantejades de manera horrorosa, perquè justament mostren els trams més avorrits del desencolupament de l'etapa: quan l'escapada ja està formada i tan sols es ve el pilot retallant temps.
I si mostréssim els inicis d'etapa, per poder reconèixer els moviments tàctics que han intentat els diversos equips? Pot ser una alternativa, sense voler entrar en una opinió clara. A més, combinat amb les càmeres dins dels cotxes com es va fer a la Volta a Flandes, per veure com ho vivien els directors d'equip. Seria més atractiu de veure tot plegat o no? Com deia en Marco a l'acabar els capítols de Dinamita: "reflexionem'hi".
Hola Albert,
ResponEliminaestic bastant d'acord amb les teves reflexions. No renuncio del tot a etapes amb finals trepidants, ni molt menys, el que sí que crec és que s'ha de saber en quin context es programen: són interessants en les grans voltes, com a modalitat per a intercalar entre les etapes merament planes i les d'alta muntanya amb encadenats de ports durs. Vaja, com a complement, com a alicients en etapes més o menys de transició. El problema és quan donem a aquest tipus d'etapa el rang de "jornada on jugar-se la classificació general"; dit d'una altra manera un Xorret de Catí està molt bé si es ven a la baixa, com una etapa de mitja muntanya amb final "curiós" i mediàtic, però mai com el punt clau d'una general.
És clar que posant el darrer gran port d'una etapa a 50 km de meta no s'assegura res, i probablement en el ciclisme contemporani no té massa sentit, però potser sí a 25-30 km, com en l'etapa del Grappa del Giro 2010 o la Madeleine del darrer Tour. Moltes vegades els atacs llunysns no acaben sortint bé, però durant la persecució l'espectacle paga la pena.
L'etapa de muntanya de la recent Vuelta a Castilla-León em va semblar més interessant amb el Peñón lluny de meta, que va reduïr el pilot a una vintena de corredors de cara al suau port del final. A l'inrevés, haguéssim vist un grup de més de 100 unitats arribar compacte als darrers quilómetres, la ja clàssica arrencada de Contador a 2 o 3km de meta i poca cosa més. Personalment, estic molt cansat d'aquest model de curses i em sap greu que els recorreguts hi aboquin indefectiblement; prefereixo que el menú sigui un altre encara que acabi maleïnt l'actitud de la majoria de corredors.
Pel que fa a les retransmissions seria molt interessant poder veure els inicis d'etapa, quan podem veure els de les etapes de muntanya del Tour s'hi acostuma a veure una gran batalla. Al cap de, per exemple, 50 km es relaxa tot plegat i s'entra en un grapat de quilòmetres de sopor, efectivament. Tot i així, ho veig molt difícil, ni les cadenes esportives tenen prou espai lliure a la graella, ni el 95% de les curses tenen pressupost per a sufragar tants minuts de realització televisiva en directe.
Recursos com les càmeres als cotxes es poden tenir en compte. No s'ha de pensar mai que només hi ha una manera de fer les retransmissions, sempre s'ha de rumiar noves possibilitats per a enriquir el llenguatge televisiu del ciclisme.
Gràcies per la teva atenció
Estic prou d'acord. Com deia, propostes de la Plataforma de Recorridos em semblen sovint massa radicals, però van molt bé per canviar de mentalitat. Per exemple, a la Volta a Castella i Lleó, tant Arcadi Alibés com l'Àngel Edo van estar d'acord a Esport3 en que era "una llàstima" no haver posat el Peñón com a últim port, quan en realitat això els hauria reduït en ínfims els moments interessants de la seva retransmissió.
ResponEliminaNo a tot arreu es poden trobar encadenats que et donin tant bons resultats com el Mortirolo + Aprica, per posar algun exemple que a mi m'encanta, o un altre que em va sorprendre de forma molt agradable com era Romme + Colombière, si no recordo malament, al Tour de 2009. És cert, no hi ha cap fòrmula màgica per fer d'una etapa ciclista un espectacle televisiu collonut, però sí que és veritat que entre tots (corredors, directors, organitzadors, mitjans) s'ha d'apostar per intentar idees novedoses, perquè alguna cosa falla.
Com algun altre cop he dit, per mi és un plaer poder trobar racons per parlar -i ben parlat- de ciclisme en català. Una abraçada.