21 de set. 2012

L'hereu de Camenzind

Boonen i Bettini, ara seleccionador italià, es saluden ahir a Limburg. 

Onze d'octubre de 1998. Valkenburg, Holanda. El suïs Oskar Camenzind es proclama nou campió del món després de més de sis hores damunt la bicicleta en una jornada de pluja. Completen el podi dos classicòmans de molts quirats: el belga Peter Van Petegem i l'italià Michele Bartoli. Quart, a més d'un minut,  Lance Armstrong. És la seva temporada de retorn després de superar el càncer i l'anterior a anotar-se el seu primer Tour de França. Grans diferències a meta: a partir del setè classificat -Wauters- més de quatre minuts de pèrdues; a partir del catorzè, pràcticament un quart d'hora.
Catorze anys després, diumenge es torna a la regió de Limburg per coronar un nou campió del món. Al voltant de Valkenburg es cobriran les voltes decisives a un circuit pràcticament clavat al de 1998, amb el Bemelerberg i el Cauberg, dues cotes curtes però força dures que encara ho semblen més quan es duen més de 250 km a les cames. És molt difícil que assistim a una cursa amb tant càstig com la que es va endur Camenzind, sobretot perquè la previsió meteorològica, malgrat indicar fresqueta i cel cobert, és més benèvola. Així i tot, tinc força esperances en que serà un mundial mogut ja que moltes seleccions no tenen més remei que jugar les seves cartes de lluny.
L'equip més fort, si ens fixem amb els noms, és sens dubte l'espanyol: Valverde, Freire, Purito, Contador, Samu, Dani Moreno, Lastras, Flecha i Castroviejo. És un nou que espanta als rivals... i també als propis seguidors, perquè el risc d'individualisme és força elevat. 
Valverde és per molts -també per mi- un dels dos o tres principals favorits, i ell ho sap. Quim Rodríguez ve de fer una Vuelta espectacular, duu molts bons resultats en els darrers anys en proves d'aquest perfil i afirma que el recorregut li escau perfectament. I Freire... bé, Freire és Freire, ha guanyat tres mundials i és especialista en aparèixer en les grans cites, quan ningú l'espera. A més, el càntabre va debutar en la seva prova fetitxe precisament aquí, el 1998. Freire, no se sap si escombrant cap a casa o llegint la cursa amb sinceritat, augura una resolució dictada per l'agrupament després de la darrera ascensió al Cauberg i on homes com Sagan, Boonen, Boasson-Hagen o ell mateix haurien d'imposar la seva punta de velocitat. Molts altres, però, apostaran per una cursa més dura que elimini a aquest perfil de corredors o almenys els deixi sense punch. Llavors estariem parlant d'un Mundial per a corredors més lleugers com Valverde, Gilbert, Gerrans, Purito, Rui Costa o guerrers nats com Voeckler, Kolobnev, Terpstra, Amador, Albasini...
El que tinc força clar és que, en absència de Cancellara, el que decantarà la cursa cap una banda o l'altra serà Vincenzo Nibali. Itàlia es presenta amb una selecció majoritàriament jove, sense cap carta claríssima, però amb corredors de molt nivell com la irrupció de l'any Moreno Moser, el talentós però encara verd Diego Ulissi i un veterà en forma com Nocentini. Això donarà carta blanca a l'squalo per fer el que sol fer sempre en les proves d'un dia: deixar-se veure de manera generosa i trencar la cursa. Així ho ha fet enguany en la Milan-Sanremo i en la Lieja-Bastogne-Lieja, en les que no va guanyar (va fer 3er i 2on, respectivament) però sens dubte va fer perdre les opcions a molts corredors. Per això, seria de justícia poètica que per un dia el sicilià es sortís amb la seva, s'erigís com l'hereu de Camenzind i l'any que ve el veiéssim vestit amb el maillot arcobaleno.

Més enllà de les predileccions personals, m'arrisco a fer un rànking de favorits en forma piramidal:

                           Valverde Gilbert
                      Sagan  Gerrans Boasson-Hagen
                Purito Boonen RuiCosta Voeckler Nibali 
         Degenkolb V.Avermaet Kolobnev Moser Freire Urán 
      Betancur Albasini Nordhaug D.Moreno Gallopin Nocentini

5 de jul. 2012

Big George


Quan Indurain va patir a Les Arcs i es va acabar d'enfonsar camí de Pamplona; l'estiu en que Puff Daddy plorava Notorius BIG i arrasava en les llistes de mig món; el juliol en que França va guanyar un mundial de futbol malgrat jugar amb un 'nou' anomenat Guivarc'h; quan Alex Zülle va perdre les ulleres i el Tour al passage du Gois; l'estiu en que molts vam llegir "High Fidelity" després d'haver vist la pel·lícula i no a l'inrevés; el dia en que Carlo Giuliani va morir assassinat per la policia a Gènova; quan Espanya seguia les maniobres de l'operació militar Romeo-Sierra per a expulsar mitja dotzena de marroquins de Perejil; l'etapa en que Beloki es va deixar el seu futur com a ciclista en l'asfalt del descens de La Rochetteel mes en que The Fiery Furnaces van editar el deliciosament esquizofrènic 'Blueberry Boat'quan vaig anar a veure una etapa del Tour en directe per primera vegada, el 16 de juliol de 2005 al Port de Pailheres (tinc foto); el dia que Syd Barrett va deixar aquest món en el sentit físic de l'expressió; l'estiu en que 'Superbad' va ser la prova definitiva de que tornava a ser possible una teen comedy de qualitat; el juliol en que Ricardo Riccò va passar de ser el nou Pantani circa 1998 a ser un trist candidat a Pantani circa 2003-04; el dia en que l'organisme de Dash Snow va dir prou després d'una (curtíssima) vida d'excessos i creativitat; quan en l'ascensió al Port de Balès, el guanyador a la fi del Tour es beneficià d'un problema en la cadena del seu gran rival (espera, però al final el va guanyar o no?); el dia en que la flama de la Winehouse es va apagar per sempre més.


En tots i cada un d'aquests moments George Hincapie, el ciclista que va aprendre a estimar aquest esport al Central Park, estava disputant el Tour de França. Cada juliol, durant 17 anys sense interrupció, des de 1996 fins aquest mateix moment en que descansa i es prepara per l'etapa de demà en un hotel de la Xampanya. Salut.



2 de jul. 2012

Cadells





Ara fa exactament un any, abans de l'inici del Tour 2011, vaig escriure un post amb corredors joves a seguir. Aleshores tots ells tenien un catxet mediàtic més aviat discret. De fet vaig obviar-ne alguns de tan o més joves però que ja havien assolit certa rellevància: Boasson-Hagen, Taaramae, Van Garderen, Goss... 
Resulta curiós veure com alguns dels inclosos han evolucionat en dotze mesos. Coppel ha demostrat ser un home força sòlid en les generals; Rui Costa no només va fer bons els pronòstics a la darrera Grand Boucle guanyant una magnífica etapa de mitja muntanya, sinó que fa quinze dies ha guanyat tot una Volta a Suïssa; de De Gendt poca cosa cal dir, simplement una paraula, Stelvio; Mollema i Poels a poc a poc van confirmant que d'aquí ben pocs anys figuraran entre els favorits a lluitar per les voltes de tres setmanes.
Així, enguany també proposaré una petita llista d'aspirants a figura que en aquest Tour poden començar a deixar pinzellades del seu talent. Una curiositat a tenir en compte, la meitat són francesos:


Tony GALLOPIN: 24 anys. Una de les irrupcions més agradables de la temporada. El salt de Cofidis a RadioShack li ha sentat de meravella a un corredor que fa gairebé de tot i bé: és ràpid, passa prou bé la mitja muntanya i ja s'ha mostrat com un solvent comodí en clàssiques de tot tipus. En fi, sembla tan complert que encara no sabem ben bé de quin tipus de ciclista es tracta. Pronòstic: estarà en fugues de cert nivell en etapes ondulades o de mitja muntanya i en serà un dels components a vigilar.


Marcel KITTEL: 24 anys. Probablement el més conegut dels sis que presento. Sprinter pur, potentíssim. L'any passat va fer una irrupció sonada, aconseguint un bon grapat de victòries. Moltes es van produïr en escenaris de segona i tercera fila, però també va ser capaç d'apuntar-se un triomf a la Vuelta. Enguany debuta al Tour. Pronòstic: la competència és tremenda als sprints de La Grande Boucle, però si suporta la tensió entrarà al top5 en la majoria d'ells.


Steven KRUIJSWIJK: 25 anys. Després de fer l'any passat, uns brillants Giro i Volta a Suïssa, aquest holandès s'estrena al Tour amb ganes de confirmar les seves credencials a l'alta muntanya. Enguany ha fet una aproximació sòlida i ascendent, que va concloure amb un meritori 8è lloc a la general de Suïssa. Pronòstic: el seu rol dependrà, en principi, del paper que facin els seus companys Gesink i Mollema, però pot ser un segona espasa perillosíssim en el joc tàctic. També podria aspirar al maillot blanc.     


Thibaut PINOT: 22 anys. Aquest joveníssim corredor (foto superior) és, probablement, la gran esperança gal·la per a les classificacions generals, amb tota la pressió que això comporta. Havia d'estrenar-se en una gran ronda en la Vuelta, però a darrera hora i vistes les seves bones prestacions a Suïssa, FDJ ha decidit fer-lo debutar ja al Tour. Pronòstic: és molt d'hora per a demanar-li res massa seriós, però té a les cames alguna etapa de muntanya relativament brillant, potser als Alps, ja que els Pirineus se li poden acabar fent llargs.


Rafael VALLS: 25 anys. L'alacantí ja va córrer el Tour de 2010 amb el Footon i va donar molt bona impressió a la mitja muntanya. L'any passat, però les coses no li van sortir gens bé. A final de temporada i motivat per la desparició del GEOX de Matxín, va aconseguir un contracte amb Vacansoleil. L'aguerrit conjunt holandès sembla confiar en ell, bona prova d'això és la seva inclusió al 9 del Tour. Pronòstic: per poc que les forces l'acopanyin es deixarà veure en fugues en etapes de mitja i alta muntanya. A veure si té sort.


Arthur VICHOT: 23 anys. Un altre corredor del FDJ, que també compta, fora de l'equip del Tour, amb joves promeses com Demare, Bouhanni o Elissonde. Vichot és el típic corredor francès tot terreny, dur a la mitja muntanya, rapidet en grups reduïts i en finals que piquen cap amunt. En el passat Dauphiné va resoldre brillantment al seu favor una fuga de vuit integrants. Un dels cridats a succeïr els Chavanel, Voeckler, Casar i companyia, amb visos de millorar a la muntanya. Pronòstic: en els finals complicats farà bones classificacions i serà un rival perillós en les etapes en les que arriba l'escapada.     



13 de juny 2012

Bradley espanta



Dauphiné sempre ha servit per treure conclusions de cara al Tour. Encertades o no; raonades o apassionades. Enguany, la victòria amb aparent suficiència de Bradley Wiggins -que cal afegir a les de París-Niça i Romandia- ha fet que tothom s'animi a ficar-hi cullerada. En el discurs de corredors, equips, premsa i aficionats es percep sobretot una sensació: cagal·lera. I és que les dues línies de pensament de més consens són en aparença oposades però segurament motivades per la mateixa pulsió.
Per una banda, hi ha qui sosté que si no hi ha cap desgràcia o ens visiti la verge encarnada en un escalador dinamitador gairebé messiànic, ja tenim guanyador de La Grande Boucle. Els avaladors d'aquesta predicció sostenen que els 101.4 km de contrarrellotge que presenta el Tour ocasionaran una renda que el britànic administrarà sense massa problemes a la muntanya, ajudat per un equip també aparentment perfecte com és aquest Sky de Porte, Rogers, Froome, Boasson-Hagen i companyia.
D'altra banda, hi ha qui que jutja que l'aproximació de Wiggins a la ronda gal·la és massa exhibicionista, que s'ha mostrat massa en forma a tres setmanes vista del pròleg de Lieja. En definitiva, s'apel·la a la predicció, tot i que gairebé es confon amb desig, de que a la segona meitat de Tour l'organisme de Wiggo dirà prou. Aquest és l'argument del veterà Jens Voigt, que va expressar en el seu compte de twitter que, almenys en els darrers deu anys, no es podia assolir un pic de forma a Dauphiné sense pagar-ho al Tour. El més relliscós de tot plegat és que ningú pot assegurar que el rendiment de Wiggins d'aquesta darrera setmana sigui el màxim que pot assolir. Potser l'estat de forma del ciclista mod, malgrat ser molt bo, encara té marge de millora. De fet, la solidesa exhibida ha estat rotunda, però allò que se'n diu forçar sembla que només ho ha hagut de fer en la contrarrellotge que va guanyar brillantment. Les etapes de muntanya no van presentar prou dificultat, ja fora pel recorregut o per la disposició dels adversaris, com per a que Wiggins hagués de respondre en primera persona a atacs comprometedors. Les dues arrencades que va perpetrar les titllo més aviat de demostracions d'autoritat de cara a la galeria que no pas de maniobres necessàries provocades per la situació de cursa. De fet, és potser aquest aspecte en el que el britànic va mostrar, paradoxalment, més feblesa: l'ofensiva de Nibali i Evans en el descens de Le Grand Colombier i el posterior salt de Wiggins per connectar ho jutjo més com una manca de sang freda que com una mostra de fortalesa.
Pero bé, sigui quin sigui el percentatge d'optimització que ja ha assolit la maquinària del líder del Sky, una cosa em sembla clamorosa: de cara al Tour, a Dauphiné millor estar bé que no pas estar malament. Potser és cert que una hipotètica exhibició s'acaba pagant, però no ho és menys que si no rondes les primeres posicions, malament rai. I aquí és on cal treure les dades: Cadel Evans, el guanyador del Tour de l'any passat, venia de fer segon a Dauphiné. El 2010, Contador va guanyar la ronda gal·la a la carretera i també venia de quedar segon al 'petit Tour'. I l'anterior, igualment amb victòria a París per part del de Pinto, aquí va fer tercer.
Si bé és cert que el doblet és una tasca difícil, per la qual cal remuntar-se a Lance Armstrong i a la temporada 2003, més complicat sembla guanyar el Tour de França sense haver fet un paper notable el mes de juny. Darrerament això ni tan sols ha succeït amb guanyadors de Tours tan atípics com Carlos Sastre (20è al Dauphiné previ) o Óscar Pereiro (14è). 
Tornant a Wiggins, el meu parer és que si no acaba guanyant el proper Tour serà perquè hi ha algú més fort que ell, més fiable, amb més motor, amb millor lectura tàctica, però no perquè s'hagi excedit en els seus esforços previs. La setmana vinent, un cop hagi finalitzat el Tour de Suïssa, l'altre prova de tradicional afinació de cara al juliol francès, es podran extreure noves lectures.  

18 de maig 2012

Second Life



Mentre resto pendent d'un Giro que va pujant d'intensitat i ja ni em sorprenc que Sagan hagi guanyat les quatre primeres etapes a Califòrnia, avui em ve de gust una entrada una mica frívola.
L'altre dia em vaig assabentar que el pilot de l'helicòpter de les retransmissions televisives del Giro és... Gianni Bugno! Resulta que el que va ser un dels corredors més elegants de les darreres dècades va bolcar-se en el pilotatge un cop retirat. Des de fa un temps compagina aquesta ocupació amb la de president de l'Associació Internacional de Ciclistes, una mena de sindicat que vetlla pels interessos dels corredors. El cas de Bugno em va fer pensar a què dediquen els dies alguns dels corredors dels noranta, els ciclistes culpables d'enganxar-me a aquest esport.
Així, mentre Bugno veu la cursa des de les altures, alguns la veuen des de la moto, com és el cas de Laurent Jalabert que ha comentat el Tour de França anant de paquet. Tanmateix, la passió actual de Jaja per l'esport segueix prenent cos de forma activa, doncs en els darrers anys ha corregut diverses maratons i triatlons. 
Company seu a la ONCE de Manolo Saiz, Alex Zülle treballa per una multinacional d'assessoria esportiva i, de tant en tant, organitza viatges per a cicloturistes. El seu compatriota Tony Rominger també ha estat involucrat en la gestió, en la representació de ciclistes. Entre altres, ha gaudit dels seus serveis el cantamanyanes d'Andreas Klöden. 
I és que la vinculació més o menys estreta amb el món de la bicicleta és l'habitual i no costa d'entendre: el sacrifici que suposa ser corredor professional exigeix que es tingui un apreci especial, a prova d'anys, per aquest esport. I tampoc cal enganyar-nos, qui ha dedicat els seus anys de joventut al ciclisme és difícil que tingui contactes en un altre àmbit on redireccionar la seva vida un cop acabada l'etapa esportiva professional. 
Per això tampoc estranya el cas de Piotr Ugrumov, que es va quedar a Itàlia després de penjar la bicicleta en comptes de tornar a la seva Letònia natal. Dirigeix un equip ciclista modest a Rímini amb la seva dona i viuen, casualitats macabres, just davant de l'Hotel Le Rose, en una habitació del qual Marco Pantani es va apagar per sempre.
Però ja que som a Itàlia, aprofitem per a tornar al to distès i fixem-nos amb Claudio Chiappucci, 'Il Diavolo'. De la seva trajectòria després del professionalisme ens quedem, sens dubte, amb la participació a l'edició VIP de "Beato tra le donne", un xou televisiu cent per cent italià, i a una temporada, la de 2006, de "L'isola dei famosi" que és exactament el que esteu pensant i al que remet la imatge que encapçala aquesta entrada. El cas és que al bo del Claudio no li va anar malament del tot pel Carib: va quedar segon, superant a rivals com l'icona de l'italo-disco Den Harrow, i l'atractiva ex-estrella del voleibol, Maurizia Cacciatori. Per a que després diguin que no hi ha res més dur que el Mortirolo.
Sense marxar del país transalpí, farem una visita a l'sputnik de 1994, Yevgeni Berzin, que a jutjar per fotos recents sembla haver perdut una mica la forma. I és que el talentós rus actualment regenta un concessionari d'automòbils en un petit poble no massa lluny de Milà i sembla no estar massa al corrent de l'actualitat ciclista.
Creuant l'Atlàntic, tenim moltes notícies de Greg LeMond: creador d'una firma de bicicletes, inversions inmobiliàries en un club de golf d'alt standing, fundacions benèfiques,... Tanmateix, el més interessant és que va muntar un restaurant temàtic anomenat Tour de France a Edina, Minnesota. Per saber si paga la pena acostar-s'hi, pot ser una bona opció demanar-ne l'opinió a Paul Westerberg, l'ex-líder dels Replacements, ja que és a Edina on precisament resideix l'autor de "Bastards of Young". Un punt i final com un altre per a aquesta història de segones vides.

4 de maig 2012

Dizionario (seconda parte)



Seguim amb el que vam engegar ahir.

M
Mortirolo: usat per primera vegada en cursa el 1990, és un dels ports més trencadors d'Europa. A més, és el que va descobrir el veritable potencial de Marco Pantani durant el Giro del 94, davant Indurain, Berzin, Chiapucci i companyia. Enguany s'estrena un vessant nou, un pèl més dur i un pèl més curt, abans d'acometre l'ascensió a l'Stelvio, la Cima Coppi d'aquesta edició.

N
NetApp: el dilema de les invitacions a combinats fora del ProTour s'ha resolt, no se sap ben bé perquè, a favor dels alemanys. El seu planter no és res de l'altre món, destaquen mínimament Jan Barta, Bartosz Huzarski i el jove Matthias Brandle, però resta per veure si aonsegueixen que no enyorem l'Acqua&Sapone de Garzelli, Di Luca i Betancur.

O
OmegaPharma - Quick Step: el vigent líder del rànquing per equips de la UCI aterra a Dinamarca amb un nou força fluix dins les seves possibilitats. Cataldo lluitarà per entrar al top10 de la general i Chicchi per a sorprendre en un sprint. Més enllà, els joveníssims Kwiatkowski i Vermoten aspiren a fer un bon pròleg, mentre que Golas segurament farà gala de la seva combativitat filtrant-se en escapades.

P
Pampeago, Alpe di: la terrible 19ena etapa finalitzarà a les seves duríssimes rampes. Abans, els corredors hauran d'enfrontar-se al colós Passo Manghen, a un primer pas per Pampeago i pel Passo Lavazè. Els darrers 100 km del dia acumulen un desnivell poques vegades vist al ciclisme modern; si hi ha ganes de gresca, les diferències poden ser escandaloses.

Q
Quim Rodriguez: el Purito està davant d'una de les ocasions de la seva vida per fer quelcom gran de debò en una gran volta. La pressumpta absència d'un dominador absolut, els pocs quilòmetres contra el crono que figuren al programa i un equip de garanties el fan aspirar a tot. Només un dubte: ¿Arribarà fresc a la darrera setmana després d'un abril molt exitós i exigent?

R
Riviera Italiana: la costa nordoccidental, escenari històric de grans exhibicions de glamur i turisme refinat, serà l'escenari d'una magnífica etapa de mitja muntanya. Creuant el Cinque Terre d'est a oest i amb final a Sestri Levante s'encadenen cinc ports de mitjana dificultat sense respir. Potser la clau, tanmateix, serà en els descensos revirats per carreteres d'anunci de Martini.

S
Sterrato: la presència de les carreteres sense asfaltar (strade bianche) és gairebé testimonial enguany, apenes 3km, però amb una pendent mitja del 8,7km. L'etapa en la que està emmarcat aquest tram, a més, presenta uns darrers 60km esquitxats de pujades curtes però dures, entre les que destaquen el 1,2km al 13,8% de Montegranaro.

T
Trentino, Giro del: el banc de proves per als escaladors que concorren el Giro, disputat fa dues setmanes, va coronar el menut Domenico Pozzovivo del Colnago. És probable que la irregularitat l'impedeixi aspirar a podi, però de ben segur que, excepte lesió o manca de salut, en l'altíssima muntanya donarà més d'un recital.

U
Unzué: el patró del Movistar (el Reynolds de tota la vida) ha reclutat un nou que, menys a la victòria a la general, pot aspirar a tot: caçaetapes d'alçada (Visconti, Lastras), escaladors (Intxausti, Pardilla, Herrada), un home ràpid (Ventoso)... A més tenen un propòsit noble: brindar els èxits al record de Xavi Tondo, desparegut arà farà un any.

V
Verona: la ciutat dels Montesco i els Capuleto acollirà, al quart dia, una contrarrellotge per equips que pot obrir diferències importants. Sky, GreenEdge, Garmin i BMC semblen els combinats més forts, així que outsiders com Urán o Hesjedal en podrien sortir reforçats respecte als principals favorits a la general final.

W
Wouter Weylandt: el proper dia 9 farà un any del tràgic accident del corredor belga al descens del Passo del Bocco. No volem rebre mai més notícies com aquestes, malgrat el risc és indissociable de la naturalesa d'aquest esport. De ben segur que el record de Weylandt serà present i esperonarà el seu amic Tyler Farrar a dedicar-li una victòria.

X / Y
Les dues grafies que en llenguatge matemàtic s'associen a les incògnites serveixen aquí pel mateix: tota cursa d'aquest nivell té incerteses i malgrat esmenti en aquest diccionari desenes de corredors, és probable que algun dels ignorats sigui un dels protagonistes estelars del Giro. Així doncs, X i Y busquen noms propis (i cames) que les identifiquin.

Z
Zomegnan, Angelomalgrat el recorregut encara conté traces reconeixibles de la seva feina, aquesta corsa rosa serà la primera de l'era post-Zome. En substitució, el màxim responsable del Giro ara és el tecnòcrata Michele Acquarone, provinent del màrqueting i que no té reserves en proclamar que ell no en sap de recorreguts i que la seva tasca està en la gestió. A tots ens sona aquesta cantarella neoliberal, oi? 


Viva il Giro!  



3 de maig 2012

Dizionario (prima parte)



A mode de prèvia de l'imminent Giro d'Italia 2012, declamarem un diccionari al respecte:

A
Androni-Giocattoli: l'esquadra de Gianni Savio és una de les grans esperances per a posar picant a aquesta Corsa Rosa. Rujano, probablement l'escalador més pur del pilot internacional, sol ser sinònim d'atacs gens contemporitzadors, tot i que per aspirar a una bona general caldrà veure on el deixen les dues primeres setmanes. Estarà secundat per un grapat de guerrillers com Sella, Serpa, Ochoa...  

B
Bonificacions: amb tanta muntanya com hi ha al menú, seria d'estranyar que acabessin jugant un paper rellevant, però durant la primera setmana seran la clau per a propiciar alternances en el liderat. Es reparteixen 20, 12 i 8 segons per als tres primers a la meta i 6, 4 i 2 al traguardo volante de cada etapa en línia.

C
Cavendish: d'entre la plèiade d'homes ràpids que es congreguen per a aprofitar les etapes planes, destaca el campió del món. Acut amb tres homes de confiança per al seu treno, però malgrat la seva pressumpta superioritat farà bé en no refiar-se d'una llarga llista d'homes bala: Goss, Farrar, Guardini, Demare, Feillu, Bos, Renshaw, Modolo, Bennati, Chicchi, Kristoff, Haedo, Ventoso...

D
Dinamarca: del bell mig de Jutlàndia parteix la present edició del Giro, i ho fa amb un pròleg urbà llarguet: 8,7 km. Després, dues etapes ben planes però nerviosíssimes per l'alta possibilitat de vent, el risc a caigudes i l'apretat d'una classificació general amb desenes de corredors volent tastar, ni que sigui per una jornada, el rosa a les pròpies espatlles.

E
Euskaltel: l'equip vasc presenta una alineació modesta on sobresurt clarament el nom de Mikel Nieve. Guanyador de la meravellosa etapa reina de l'any passat i 11è a la general final, l'objectiu és igualar les prestacions i, si pot ser, millorar la general. Al seu costat, entre d'altres, el pertinaç Txurruka i el prometedor Ion Izagirre.

F
Frank Schleck: Fuglsang havia de ser el líder del Radioshack però una inoportuna lesió l'ha apartat d'Itàlia. En substitució, Bruyneel ha convocat el gran dels Schleck, a qui estem molt contents de veure'l còrrer lluny de l'influència del seu germà. És incerta l'implicació que mostrarà, però si mentalment ve amb ganes, és un candidat clar al podi. El recorregut li escau molt més que el del Tour.

G
Giau, Passo: pel vessant que s'encararà en la 17ena etapa (a l'inrevés que l'any passat, on anticipava el Passo Fedaia), és un port que s'ajusta al meu ideal de duresa: uns deu quilòmetres al 9,3% de mitja. Del seu cim a meta restaran 18 km de baixada i ve precedit d'un encadenat perfecte amb el Passo Duran i la Forcella Staulanza, conformant un tappone que afavoreix els atacs llunyans.

H
Henao: abans d'una gran volta sempre m'agrada apostar per corredors joves com a possibles revelacions i un dels candidats per aquest Giro és el colombià. A priori ha de ser la mà dreta del seu compatriota Urán en les files de l'Sky, però de ben segur també trobarà moments per al lluïment personal. Altres jovenets a seguir són Slagter, Zeits, Brambilla o Stetina.

I
Ivan Basso: la confiança que transmet no és unànime, però el seu sòlid Giro del 2010 obliguen a tenir-lo en compte com un dels dos o tres favorits principals. Duu un inici de temporada discret, però si no té imprevistos, a la duríssima tercera setmana el seu gran fons es pot imposar. Al seu costat, Szmyd, Capecchi, Agnoli i companyia conformen una guàrdia pretoriana ben fiable.

J
Joux, Col de: tothom parla dels tres tapponi dels darrers cinc dies però la 14ena etapa, la de l'encadenat final amb el Joux i Cervinia segur que es cobra alguna víctima ilustre. Es tracta de dos ports de rampes modestes, irregulars, però llarguíssims, de més de 20 km cadascun que poden acabar amb algun corredor de caire més explosiu que no s'adapti bé a pujades que ronden l'hora d'esforç continuat.

K
Kreuziger: d'acord que les seves prestacions espectaculars de 2008, en que va guanyar la Volta a Suïssa i va ser 13è al Tour amb 22 anys, auguraven un dominador absolut i això no s'ha complert. Però amb 25 anys Kreuziger duu dos top10 al Tour i un al Giro, registre a l'abast de molt pocs. ¿Serà aquest Giro el del definitiu pas endavant? Equip no li'n faltarà amb Tiralongo, Gasparotto, Dyachenko, Seeldraeyers, Zeits...

L
Lampre: amb la desqualificació de Contador, Scarponi és el guanyador del Giro 2011. A priori, no és l'únic home a batre, doncs la figura de Basso també imposa, però sí un dels principals favorits i Lampre un dels equips referència de la cursa. Motius no en falten: Cunego serà la segona aposta, amb total llibertat; Ulissi, la jove perla, també tindrà moments per a lluïr; i el polonès Niemec dista poc de ser el gregari ideal a la muntanya.

(continuarà)


13 d’abr. 2012

La clàssica de la cervesa


Finiquitada la Campanya del Nord amb un èxit aclaparador de Tom Boonen en particular i el seu Omega Pharma - Quick Step en general, arriben les Ardenes. Alguna altra vegada ja he mostrat la meva poca predilecció per la Fletxa Valona, on tot s'acostuma a decidir últimament en el darrer kilòmetre del mur de Huy. La Lieja, la clàssica més antiga del calendari, juga en una altra lliga, és un dels cinc Monuments. L'Amstel, però, que inaugura el tríptic aquest diumenge té tot el dret a autorreivindicar-se. A més, enguany compta amb una sèrie d'ingredients extres que la fan, a priori, molt atractiva. Passem a donar unes quantes d'aquestes raons per a no perdre-se-la:

- Per primera vegada coincideixen en una mateixa prova de prestigi tres killers superlatius en aquest tipus de finals: Valverde, Sagan i Gilbert. Amb la tornada del murcià després de la sanció, aquest dia és un dels més esperats de la temporada: el jove eslovac ha evolucionat una barbaritat des de la seva sonada irrupció a la París-Niça de 2010, i tot i que Gilbert encara no sembla haver sortit del seu opac calvari particular no se'l pot descartar del tot. Tanmateix, compto molt més amb els altres dos.

- La clàssica més prestigiosa disputada en territori holandès sempre ha fet que els equips i corredors d'aquest país l'afrontin amb una especial ambició. Lluny queden els temps de Jan Raas (a la imatge superior) que a finals dels 70 i principis del 80 va ser el dominador de la prova, amb cinc victòries -marca encara no igualada- però la present generació neerlandesa pinta molt bé. Així, tant Rabobank com Vacansoleil presenten dos planters replets de corredors amb opcions en proves com aquesta. Els primers acudeixen amb el seu trident escalador, Gesink, Mollema i Kruijswijk, però també amb classicòmans com Boom, el danès Breschel o l'alemany Martens. Vacansoleil, per la seva banda donarà guerra amb els locals Hoogerland i Westra i els dos italians de l'equip, els perillosos Marcato i Carrara. Des de 2001, amb l'èxit de l'incombustible Erik Dekker, la victòria no roman a casa; hi ha pressió, hi ha fam.

- La participació, però, no es queda ni molt menys amb els noms fins ara esmentats. Com que és una prova que per recorregut obre molt el ventall de favorits, cal comptar tant amb escaladors amb certa punta de velocitat o capacitat de demarratge llunyà, amb homes ràpids que passen bé les cotes, i amb ciclistes tot terreny que s'adapten bé a el puja i baixa constant del traçat. Aquí va una vintena més de rodes a seguir (no puc ser gaire més restrictiu): Evans, Van Avermaet, Nocentini, Gasparotto, Gavazzi, Kiserlovski, Samu, Hesjedal, Daniel Martin, Wegmann, Albasini, Gerrans, Freire, Quim Rodríguez, Cunego, Nibali, Meersman, Rui Costa, Visconti, Chavanel, els germans Schleck, Boasson-Hagen...

- Per acabar, cal apuntar que una altra bona dosi de l'interès per la clàssica cervesera d'enguany rau en el fet que el Mundial de 2012 es celebrarà per aquestes contrades, amb el Cauberg, la cota final, com a protagonista i pressumible jutge de la prova. Així, la cursa de diumenge també es pot llegir, en part, com un test de cara al que pot succeir el proper setembre i generar noves memòries i noves ànsies de venjança.

5 d’abr. 2012

Ciclisme i iconografia


Entre les múltiples raons de la meva passió pel ciclisme com a espectador hi ha el poder icònic de les seves imatges, la fascinació que exerceix la posada en escena del propi esport. Suposo que el fet que no es disputi en una instal·lació esportiva limitada com un camp de futbol, un estadi o un poliesportiu hi ajuda molt: el paisatge canviant, sempre irrepetible, dota a les imatges d'una connexió entre home i medi que no està a l'abast de cap altre esport televisat o retratat amb certa regularitat. I és clar, la tradició també ha aconseguit que alguns d'aquests paisatges i entorns siguin recurrents i hagin assolit la categoria d'icones per si mateixos, fins i tot deslligats de la competició. Exemples n'hi ha molts i no cal aspirar a l'exhaustivitat, però se'n pot fer, a sobrebot, una llista breu: el Tourmalet, la Madonna del Ghisallo, la Redoute, la terrible recta de la Marmolada, el Kappelmuur...
Precisament aquesta pujada adoquinada de Geraardsbergen està més o menys d'actualitat, ni que sigui per omissió: l'edició del Tour de Flandes de diumenge passat va ser la primera que no el va incloure en el seu recorregut des dels anys 70, en que va començar a consolidar-se com el símbol de la clàssica i ben sovint el punt decisiu per a la seva resolució. Així, el Tour de Flandes d'enguany s'ha vist desmantellat, segons el meu sentir, d'un ingredient rellevant en l'àmbit esportiu però sobretot en el terreny simbòlic, en el terreny del rite, tant present en aquest esport. Tant és així que la prova ha acceptat amb els braços oberts la foto amb que l'atzar l'ha obsequiat enguany: la imatge captada pel canal de TV Sporza d'un nen corrent per un camp i cel·lebrant apassionadament la victòria de Boonen. Vesteix un maillot de l'OmegaPharma-Quick Step i branda un grapat de banderes de Flandes amb els braços i l'esguard cap al cel. L'equip de Tommeke, hàbil, conscient del valor de l'imatge, va organitzar dimarts una trobada entre Boonen i el xicot, de nom Tjörven Cleenewerck.
I si diumenge passat es va disputar 'De Ronde', això vol dir que el proper arriba 'L' Enfer du Nord', la Paris-Roubaix. És aquesta una clàssica èpica com poques (com cap?) i per tant, ben nodrida d'iconografia rellevant: trams decisius d'adoquí com el bosc d'Arenberg o el Carrefour de l'Arbre, rostres totalment coberts de pols i/o fang, caigudes aparatoses, maniobres impossibles... Entre aquestes darreres, una que ha esdevingut cèlebre és la de Bob Roll retratada per l'ubicu Graham Watson (al capdamunt d'aquest post). La imatge de l'estrafolari corredor nordamericà -que mereix que algun dia li dediquem un post sencer- sortejant, esglaiat, un bassal enfangat és present en multitud de calendaris temàtics, llibres de fotografia esportiva...
Ara fa un any recomanava com a prèvia per a Roubaix el visionat del magnífic documental 'A Sunday in Hell' que narra l'edició de 1976. Qui encara no l'hagi vist, que s'afanyi a fer-ho abans de diumenge; qui ja ho hagi fet, si no el vol recuperar, que s'ensaboni la retina amb les imatges que ha generat aquest monument a l'agonia ciclista: des de la sortida a París, Chantilly o Compiègne fins a les dutxes de formigó del velòdrom de Roubaix. Si gairebé sempre la ficció derrota la realitat, també la representació del ciclisme pot fascinar més que el propi esport.

28 de març 2012

Aquest any sí


Avui fa exactament 365 dies vaig compartir des d'aquesta humil tribuna el desencís per la mala salut de la Volta Ciclista a Catalunya. Una nova edició totalment descafeïnada, amb cinc de les set etapes resoltes amb un sprint massiu, un silenci mediàtic que eixordava i greus problemes de viabilitat econòmica m'hi van empènyer. Doncs bé, enguany aquestes mancances crematístiques han romangut, però al final la cursa ha sortit, s'ha disputat i hi ha bones notícies a cel·lebrar.
El recorregut ha millorat molt, amb un bon grapat de traçats interessants, amb ports propers a meta, mitja muntanya més ben tirada i una jornada d'alta muntanya que, malgrat no es va poder disputar en la seva totalitat per la neu, prometia duresa ben col·locada. S'ha seguit trobant a faltar una contrarrellotge, però d'un any per l'altre la valoració global del canvi ja és força positiva.
La millor notícia, tanmateix, ha estat el retorn de la televisió en directe. Cal recordar que es tractava de l'única prova del ProTour que no en tenia i, aquest fet, avui en dia en que la supervivència de les competicions depèn de l'inversió publicitària, era poc menys que una sentència de mort. Tema resolt, aleshores. Llàstima, això sí, d'una realització que no ha estat ni molt menys a l'alçada. Potser ha anat millorant a mesura que passaven els dies, però en molts moments resultava difícil per als comentaristes situar la cursa a l'espectador. Per no parlar de la grotesca ubicació de les càmeres de meta.
Un altre aspecte negatiu que s'ha de remarcar, amb la major intenció constructiva possible, és el que va succeïr el dia de l'etapa reina, el dia de la maleïda neu. Vagi per davant que ja és mala sort que en la segona quinzena de març caigui una de les tres o quatre nevades més importants de tot l'hivern, a priori ja finiquitat, i més encara que ho faci justament l'únic dia que la Volta s'interna en els Pirineus. Contra la meteorologia no es pot lluitar, però sí que es pot actuar amb prevenció, sobretot quan els butlletins ja avisaven de l'alta probabilitat de mal temps uns quants dies abans. Així, el retall sobtat, sobre la marxa de l'etapa, quan ja s'havia cobert ben bé la meitat del recorregut i l'improvisació d'una meta que la majoria de corredors ni van ser conscients de creuar, donen la imatge de lleuger nyap. De cara a l'any que ve, s'ha de comptar amb alternatives, amb un mínim protocol d'actuació de cara a eventualitats com aquesta, que de fet no són tan eventuals.
Al final, però, l'edició vinent sembla garantida, també amb televisió, i la sensació global és positiva, sobretot perquè sembla que l'organització també comparteix les virtuts d'un traçat com el d'enguany i confio en que hagi anotat els defectes que s'han fet palesos. Visqui la Volta.

15 de març 2012

Benjamin Button


No és gaire difícil trobar casos de llarga longevitat esportiva en la història del ciclisme de carretera. Al tractar-se d'un esport principalment de fons, els corredors arriben a la seva maduresa al voltant dels 30 anys i en algunes proves, com les rondes de tres setmanes, abunda el bon rendiment de ciclistes ben entrats en la trentena: sense anar més lluny, el 2011 Cadel Evans va guanyar el seu primer Tour de França als 34 anys.
Sense el llustre d'aquest èxit però amb més edat, trobem uns quants exemples de corredors que s'han negat a retirar-se al mateix temps que la majoria dels seus companys de generació. Retrocedint una mica en el temps tenim el cas de l'entranyable Joop Zoetemelk que, després de guanyar un Tour de França i fer sis vegades segon, va ser capaç de guanyar el Mundial de Ruta de 1985 a Giavera del Montello amb 38 anys. Fins fa pocs mesos (ara està sense equip) hem pogut gaudir de l'incombustible Davide Rebellin que fins els 40 anys ha brillat en el calendari italià i als 37 va lograr la seva darrera Fletxa Valona. Frédéric Guesdon, també amb 40 anys, encara té contracte amb el FDJ-BigMat i enguany es volia acomiadar a la Paris-Roubaix, prova que va guanyar el 1997, però una malaurada caiguda al darrer Tour Down Under sembla que farà impossible el seu noble propòsit. Tornant a Itàlia, Andrea Noé es va retirar després del Giro de l'any passat amb 42 anys, i l'estoni Jaan Kirsipuu acaba de tornar de còrrer el Tour de Langkawi amb la mateixa edat.
Totes aquestes històries són poc usuals però entren dins una lògica i, bona falta que fa, eixamplen el mite del ciclista professional com a pertinaç enamorat de la seva professió, del seu esforç poc recompensat. Tanmateix, el que s'escapa de tot patró raonable és el cas de Chris Horner, que abans d'ahir va finalitzar segon a la prestigiosa Tirreno-Adriático amb 40 anys. Fins aquí tot bé. És a dir, acabem d'apuntar el bon rendiment de Rebellin amb la mateixa edat, per exemple. El que no quadra tant és que el cas de Horner no és el d'un ciclista talentós que ha sabut cuidar-se i allargar la seva carrera amb més que dignitat. No, l'excepcional és que Horner ha anat MILLORANT notablement el seu rendiment a partir dels trenta i escaig. Com Benjamin Button, el protagonista del relat de F. Scott Fitzgerald (i posterior adaptació al cine a càrrec de David Fincher) en que un home neix amb el cos d'una persona de 80 anys i amb el temps va rejovenint, Chris Horner sembla més en forma cada any que passa. Una mirada al seu palmarès és prou aclaridora: els seus principals triomfs són la Volta al País Basc de 2010 i la Volta a Califòrnia de 2011; si tenim en compte que és nascut el 1971, és fàcil fer comptes. Abans d'aquests tres darrers anys daurats, el seu expedient fa una patxoca decreixent: una etapa a Romandia el 2006, una a Suïssa el 2005, campió del Usa National Cycling Calender, un circuit amb molt menys prestigi que el ciclisme, diguem-ne, europeu... Abans, els finals dels 90 se'ls va passar a la Française de Jeux sense pena ni glòria, lluent un pentinat deudor de Fignon o Theunisse i compartint habitació amb, entre altres Evgueni Berzin, que de fet només és un any més gran que el nostre protagonista (clica i compara).
Però és que tot en Chris Horner és excepcional. Expliquen que durant la primera meitat dels 2000, quan va tornar a EEUU, es dedicava a anar a les curses amb rulot, amb tota la seva família i per tot el país, vivint amb 10 dòlars diaris. I tot plegat resulta ben creïble si tenim en compte la seva estètica d'aleshores, més pròpia d'un fan de Grateful Dead que no pas d'un ciclista professional, com es pot veure a la imatge. I el cas és que guanyava ben sovint, i ara es poden llegir aquells anys d'èxit esportiu i, segons sembla, també vital, com la clau de la seva tornada a Europa, ja amb trenta-tres anys, apunt per afrontar l'inici dels millors anys de la seva vida esportiva. Si és que encara aquests no estan per venir...

8 de març 2012

La corsa dei due mari



Com és habitual, amb l'arribada de març comença el tram decisiu de la temporada, en el que fins a finals de juliol amb la fi del Tour trobem la major concentració de proves de primeríssim nivell. També és tota una tradició que París-Niça i Tirreno-Adriatico, ambdues ja en marxa, es solapin uns quants dies. Així, el més granat del pilot internacional es divideix entre les dues rondes, que sovint no susciten el mateix grau d'interès. Enguany la París-Niça presenta un recorregut una mica descafeïnat i, tot i que acostuma a reservar sorpreses agradables (prova d'això és la magnífica etapa que el vent va propiciar dilluns passat camí d'Orleans), la disputa per la victòria final sembla ja molt centrada en tres noms: Wiggins, Leipheimer i Valverde. Tirreno ja veurem com surt, només s'ha disputat la contrarrellotge per equips inaugural, però les expectatives són elevades. Donaré, doncs, uns quants motius per a no badar i seguir-la en la mesura del possible:

- Recorregut global: en la tradició de la prova dominen els traçats amb poca alta muntanya, amb un bon grapat d'etapes aptes per a sprinters i classicòmans. El menú de 2012, tanmateix és per a tots els gustos: una crono per a equips, dues etapes amb pinta d'sprint, dues etapes de muntanya de model ben diferent, una etapa de mitja muntanya sense respir i una crono curta individual. El guanyador haurà de ser un home-volta ben complert i ja en forma a aquestes alçades de la temporada.

- Planter d'sprinters: bona part de la flor i nata dels homes ràpids ha escollit Tirreno. La llista és espectacular: Cavendish, Greipel, Farrar, Goss, Petacchi, Modolo... a banda de rematadors no estrictament sprinters com Freire, Sagan, Edvald Boasson-Hagen, Ciolek, Ventoso, Breschel, Bennati... Avui i demà tindran les seves opcions, però ull que les etapes no seran un passeig: llargs quilometratges i terreny ni molt menys pla durant tota la jornada.

- Excel·lent banc de proves per a classicòmans: si fa un moment apuntava que fins i tot les etapes destinades a sprint no seran gens còmodes, tot plegat resultarà ideal per als que fixen bona part dels seus objectius de la temporada en les properes clàssiques. El primer Monument, la Milano-San Remo està a tocar, el dia 17, i qui vol afrontar amb garanties els seus 298 km sap que li convé exprimirse a Tirreno. L'etapa de dilluns, la del circuit d'Offida, també ha de servir per a que els Gilbert, Ballan, Cancellara, Boasson-Hagen, Breschel, Sagan, Visconti... siguin protagonistes junt amb els homes que s'estaran disputant la general.

- Escaladors: aquesta prova la guanyarà un dels dos o tres corredors que més pugin. Com avançava, dues etapes de veritable muntanya han decidir la cursa. De cara a dissabte s'ha preparat una preciositat de traçat, amb 252 km i el Paso Lanciano per la banda dura a menys de cinquanta de meta. Després, terreny trencacames i final a Chieti després d'un quilòmetre a més del 12% de mitja, en una arribada típica de la cursa. L'endemà, una etapa una mica més curta però amb un bon encadenat final, sense terreny pla entre els dos darrers ports: el llarg i relativament suau Piano Rossetto, i final a Prati di Tivo, tot un senyor primera. Favorits? Scarponi, Nibali, Purito i un Cadel Evans que genera dubtes, ja que encara apenes ha competit aquest 2012. Altres outsiders poden ser Dani Moreno, Peter Velits, Horner, Poels, Kreuziger, Kruijswijk, Duarte, el jove Pinot, el veterà Garzelli, Pozzovivo, Cataldo, Intxausti...

- Què li passa a Philippe Gilbert?: després del 2011 espectacular que va completar el való, enguany encara no se l'ha vist brillar el més mínim. D'acord que els seus objectius principals són Flandes, Lieja i el mundial de Limburg al setembre que s'adapta molt bé al seu perfil, però l'any passat per aquestes dates ja havia guanyat a l'Algarve i a l'Strade Bianche. Per afegir més llenya al foc, a la contrarrellotge per equips d'ahir va arribar més de tres minuts despenjat dels que van donar temps al seu equip. S'ha acomodat després del seu fitxatge milionari per BMC? Està en baixa forma per algun problema físc? O simplement està fent de formigueta i raciona els esforços per a arribar a final de temporada més sencer que l'any passat? Això darrer és difícil de creure en un ciclista que, com pocs, sempre que s'ha posat un dorsal ha estat per oferir el millor de si mateix. Però bé, veurem si en els propers dies ens dóna pistes que desfacin l'entrellat.

16 de febr. 2012

El fred


Mentre la plana major dels classicomans es posa apunt a Qatar i Oman, on Boonen sembla oblidar 2011 i Sagan comença a satisfer el seu instint assassí, l'inici del calendari europeu s'ha vist afectat aquestes dues setmanes de febrer per una onada de fred significativa. La neu i les temperatures sota zero han obligat a retallar etapes de l'Etoile de Bessèges, del Tour del Mediterrani i cancel·lar l'última prova de la Challenge de Mallorca. Una llàstima sobretot aquest darrer cas, tenint en compte la minva de proves de prestigi que es cel·lebren a Espanya i l'oportunitat perduda de veure una gran cursa: el traçat era una de les millors mostres de mitja muntanya dura que s'han dissenyat per aquest 2012, almenys en territori espanyol.
Per manca d'informació de primera mà, no em posaré fort defensant que malgrat l'enfarinada de l'illa de Mallorca es podia haver fet un esforç (per part d'autoritats civils, organització, equips i corredors) i disputar el trofeig, ni que sigui amb un traçat alternatiu. Tanmateix, tot plegat fa venir al cap, sense voluntat comparativa, jornades mítiques disputades en condicions climàtiques molt adverses.
Una d'elles és la Lieja de 1980. A la línia de sortida, aquell 20 d'abril no mancaven candidats: Saronni -guanyador quatre dies abans de la Fletxa Valona-, Hinault, Pollentier, Gavazzi, Kuiper, De Wolf, Baronchelli, Duclos-Lasalle... Poc a poc, però, el fred i la neu van imposar una rigorosa sel·lecció natural: al primer avituallament un centenar dels 174 homes que havien près la sortida ja havien baixat de la bicicleta. A l'alçada de la cota d'Stockeu, a uns 80 km de meta, Hinault, que marxava en un grup ja força selecte, canvia de ritme i es llança en persecució (veure foto) de Pevenage que duia un grapat de quilòmetres escapats. A la següent cota, le Blaireau atrapa el belga i el supera sense contemporitzar. Els que van poder acabar completar els 244 km entre la neu -només 21 corredors- no van tornar a veure Hinault fins la meta. Kuiper i Claes, que van acompanyar-lo al podi, van entrar a més de nou minuts. Els companys d'Hinault van poder veure la gesta del seu cap de files per televisió, ja des de l'hotel.
Un altre episodi marcat per la neu i el fred va ser la 14ena etapa del Giro d'Italia de 1988, en la que el Passo di Gavia va passar molta factura. Durant tota l'etapa plovia i la temperatura era baixa, però a la pujada del port l'aigua es va transformar en neu. L'ascensió va ser duríssima però molt pitjor va suposar afrontar els més de vint quilòmetres de descens fins a Bormio, on estava situada la meta. Johan Van der Velde, líder de la classificació de la muntanya va coronar en primera posició però als pocs quilòmetres de començar el descens va haver de parar perquè era incapaç de controlar la bicicleta. Es va abrigar, va prendre beguda calenta i s'explica que també conyac; com arriba a haver conyac en un cotxe d'equip és quelcom que ja se m'escapa. Tanmateix, sembla que Van der Velde va acudir a aquests remeis massa tard, quan el fred extrem ja era dins seu, i va acabar perdent a meta més de tres quarts d'hora. Breukink i Hampsten, que anava amb ulleres d'esquí, van arribar plegats; pel primer va ser l'etapa i pel segon la maglia rosa que ja no va deixar fins a la fi del Giro. A banda d'aquestes imatges, a "A golpe de pedal", l'autobiografia que Pedro Delgado va escriure amb l'ajuda de Julián Redondo, s'explica la vivència d'aquesta etapa per part del corredor castellà. Tots coneixem la tendència a l'exageració humorística de Perico, però el cas és que hi relata com molts corredors baixaven de la bicicleta en ple descens i es posaven a còrrer, cuneta amunt i cuneta avall, per intentar fer passar la sensació de congelació abans de reempendre la marxa. En situacions com aquestes un ja no sap què és cert i què és exageració, però en el ciclisme com en l'oest, entre la llegenda i la veritat, s'imprimeix la llegenda. I per molts anys.


25 de gen. 2012

Només Déu pot jutjar Pozzato



Sempre he cregut que corredors com Pozzato són necessaris per al ciclisme i, de fet, per a qualsevol esport. Individus que es distengeixen de la majoria dels seus companys per trascendir el gastat perfil de professional esforçat, políticament correcte, planer en el pitjor sentit i proveïdor de declaracions d’allò més tòpiques i redundants. Pozzato projecta un personatge; la majoria dels altres corredors semblen tenir personalitats gairebé intercanviables. Pippo és, en certa manera, com el Sawyer de Lost, un semidolent simpàtic, atractiu, amb cert talent interior que s’intueix malgrat el posat indolent que habitualment l’acompanya: el resultat és un individu molt més carismàtic que l’heroi de consens. Pozzato és dels corredors més antipàtics per als seus rivals, però és dels més reclamats per a fer-se fotos amb el públic femení de les arribades; no sol deixar indiferent en les seves aparicions públiques i, sovint, respon als qui el qüestionen al•ludint a la frase que duu tatuada al dors: "Només Déu pot jutjar-me".
Però, ai, ja fa una temporada que la nostra prima donna no en fa una de sonada esportivament parlant. 2011 l’ha passat sense pena ni glòria, amb només dues aparicions puntuals: a la Classicisima, en la que va estar en el grup dels escollits a jugar-se el triomf, i la victòria en una clàssica italiana de segona fila, el GP Beghelli. 2010 no va ser massa més bo, tot i que la classe li va ser suficient per a guanyar una etapa al Giro i rascar un Top10 a Roubaix. Resultats gens espectaculars per a un corredor que de ben jove ens va meravellar amb les seves mostres de talent. Només cal recordar la seva victòria a Sanremo el 2006, les seves dues brillants etapes guanyades al Tour de França (2004 i 2007) i la general de Tirreno-Adriatico que es va endur amb només 21 anys. Va ser aleshores quan es va donar a conèixer enquadrat a les files d’un Fassa Bortolo en el que també apuntava maneres Fabian Cancellara, Ivan Basso progressava i Michele Bartoli deixava les seves darreres pinzellades en les clàssiques.
És per això que, enguany, amb el pas de Katusha al modest Farnese Vini (no és equip ProTour i, fora del calendari italià, correrà per invitació a les clàssiques d’adoquins pel prestigi de Pippo), és la seva darrera oportunitat de redempció i tornar a meravellar com abans amb el seu rodar majestuós i, sobretot, guanyant en escenaris de prestigi. Les bones notícies són que ell mateix en sembla conscient i en els darrers mesos així ho ha declarat: "El 2012 serà el darrer any per a donar el que tots esperen de mi. El més exigent sóc jo." Bona senyal, tot i que són afirmacions una mica insípides venint de qui vénen. Però després ho arregla i no ens decep: "Aquests dies de concentració, l’equip va sortir a entrenar sota la pluja. I pensar que, fins fa un mes, deia que si plovia era perquè el Senyor havia decidit que no s’havia d’entrenar." El Pozzato de Farnese sembla un estajanovista si fem cas de les seves paraules: "Vull guanyar perquè he renunciat als dolços, cremes i galetes per la mandarina, el meló i el kiwi. Vull guanyar ja al Trofeo Laigueglia ", apunta. Doncs el 18 de febrer, en la bonica vila de la Ligúria, podrem comprovar si tanta fruita fa el seu profit.

20 de gen. 2012

Austràlia!



En la cançó "America!" del seu darrer disc, Bill Callahan es meravella, amb un deix sardònic, de poder veure el show de David Letterman fins i tot quan és a Austràlia. Coses de la globalització, aquest mite de la contemporaneïtat que acceptem perquè ens diuen que és rentable i que, per bé i per mal, tard o d’hora arriba a gairebé totes les activitats. També al ciclisme, on en els darrers temps veiem com s’incorporen al calendari d’elit curses a Austràlia, Omán, Qatar, Xina, Polònia, Califòrnia… Totes elles, amb l’impuls de la UCI, viuen moments a l’alça, en detriment més o menys indirecte del ciclisme de les regions on el ciclisme de carretera tradicionalment ha tingut més arrelament: Bèlgica, Holanda, França, Espanya i Itàlia veuen com algunes proves, si no directament desapareixen, perden estatus dins la jerarquia que elabora la UCI.

Puc mig entendre que els alts estaments que governen el ciclisme mundial es trenquin les banyes per a aconseguir nous mercats, ja que es tracta d’un esport que econòmicament viu en la corda fluixa i, com tots avui en dia, depèn de l’interès que susciti a les televisions. Tanmateix, no crec que l’única solució passi per organitzar a països recòndits amb nul•la tradició ciclista curses determinants per a que corredors i equips aconsegueixin els punts que la UCI els reclama per a mantenir-se en l’elit. Això implica cunetes buides, finals d’etapa desangelats, indignes ni tan sols d’una cursa de cadets, i grans despeses per als equips més modestos dels ProTour que s’han de desplaçar amb un equip sovint de circumstàncies, ja que no són proves que els seus cap de files considerin prioritàries. Tot sigui per a que la UCI faci caixa.
El cas del Tour Down Under australià que s’està disputant aquests dies potser té un passi. El país oceànic porta ja uns lustres proveïnt el pilot internacional de molt bons ciclistes -Phil Anderson va ser el pioner als 80-, trascendint el seu reducte d’hegemonia tradicional, la pista, i desenvolupant una afició creixent que ha acabat cristal·litzant, enguany, amb un equip ProTour, el GreenEdge. Degut al seu caràcter meridional, Austràlia s’ha considerat un bon lloc per a iniciar la temporada, malgrat el bon temps sigui, sovint, excessiu: durant l’etapa de dimarts es van fregar els quaranta graus. El que sí que em sembla excessiu és el rang que té segons la UCI, doncs el guanyador s’enduu el mateix nombre de punts que el de, per exemple, París-Niça o la Volta a Suïssa: sota el pretext de trobar-nos a l’inici de temporada, les etapes ronden els 140 km de mitja i són majoritàriament planes; no hi ha contrarrellotge, no hi ha cap port que s’acosti a la categoria de 1ª. A més, un nombre important dels corredors es pren la prova com a simple presa de contacte amb la competició, com a mera pretemporada amb dorsal.
Tanmateix, com que els punts que s’hi reparteixen són llaminers i, acceptem-ho, els aficionats tenim mono de ciclisme, no està del tot absent d’interès. Enguany, a més, han programat per a la propera matinada una etapa mitjanament sel•lectiva: el doble pas pel Old Willunga Hill, amb la meta al capdamunt de la segona ascensió. Simplement és un portet d’uns tres quilòmetres al voltant del 7,5% de pendent, però sens dubte separarà el gra de la palla i haurà de ser aprofitat pels que figuren com a principals candidats a endur-se la primera general de l’any: Valverde, Gerrans, Boasson-Hagen, Ballan, Van Avermaet, Machado… i un bon grapat d’outsiders amb el jove però ambiciós Gorka Izagirre al capdavant de les meves predileccions.

11 de gen. 2012

Begin the begin



Dimarts que ve comença a Austràlia amb el Tour Down Under el que podriem anomenar la temporada ciclista seriosa, essent aquesta prova la més primerenca de les inscrites en l'UCI World Tour 2012
. Per això El diable als turons reprèn l'activitat i ho fa donant un cop d'ull a un dels aspectes que poden ser més decisius aquest 2012: la configuració dels equips, doncs feia anys que no assistiem a tants canvis de maillot per part de corredors ben destacats.

Vejam. Dos fets marquen notablement la configuració de les plantilles professionals. Per una banda la desaparició d'un gran equip com l'HTC, darrer esponsor majoritari de l'estructura abans estampada amb els logos de Columbia, High Road i, a l'inici de tot plegat T-Mobile i Telekom; per l'altra, la fusió de Radioshack i Leopard-Trek en l'ara anomenat Radioshack-Nissan-Trek.
La dissolució d'HTC ha deixat més d'una vintena de corredors sense equip, alguns d'ells molt cotitzats, com Mark Cavendish que ha signat amb un SKY que any rera any augmenta els seus recursos o Tony Martin que ha marxat, acompanyat entre altres dels germans Velits a un QuickStep que incrementa el seu pressupost amb l'entrada d'Omega Pharma com a patrocinador principal. El que potser era el tercer corredor més valorat de HTC, Matthew Goss, guanyador l'any passat a Sanremo i subcampió del món a Copenhague, capitaneja un nou equip ProTour, el GreenEdge australià, dirigit per l'entranyable Neil Stephens. Amb majoria de corredors nacionals (a banda de Goss, Allan Davis, Simon Gerrans, els joveníssims Bobridge, Durbridge, els germans Meyer...) tenen un planter extens ple d'homes ràpids, magnífics rodadors i amb recursos per a les clàssiques.
La fusió de Radioshack i Leopard ha ocasionat un súperequip, amb els germans Schleck, Cancellara, Kloden, Horner, Fuglsang, Machado, Bennati i un bon grapat d'interessants corredors de segona fila que poden fer les funcions de magnífics gregaris quan la situació ho requereixi. Però clar, no tothom ha trobat cabuda en el matxembrat d'esquadres, i homes com Leipheimer o Brajkovic han hagut de fer les maletes cap a Omega Pharma QuickStep i a Astana, respectivament.
Fusions i desaparicions al marge, el BMC ha tirat de talonari i a noms com Evans, Ballan o Van Avermaet cal sumar ara ni més ni menys que dues estrelles com Gilbert i Hushovd. Tots plegats configuren una esquadra amb un potencial gairebé inèdit de cara a les clàssiques. S'haurà de comprovar, però, com s'harmonitza la presència de tants galls en un mateix galliner i si hi haurà suficient quota de protagonisme per a tots.
Finalment, cal esmentar també la renúncia sobtada de GEOX de no seguir esponsoritzant l'equip de cara a 2012, fet que ha acabat amb un bon grapat de professionals (no només corredors) a l'atur. Menchov ha aconseguit un nou contracte a Katusha i Cobo s'ha acabat fent un lloc a un Movistar que acull amb els braços oberts la tornada, després de la discutida sanció, d'un dels noms propis de l'any: Alejandro Valverde.