Austràlia!

En la cançó "America!" del seu darrer disc, Bill Callahan es meravella, amb un deix sardònic, de poder veure el show de David Letterman fins i tot quan és a Austràlia. Coses de la globalització, aquest mite de la contemporaneïtat que acceptem perquè ens diuen que és rentable i que, per bé i per mal, tard o d’hora arriba a gairebé totes les activitats. També al ciclisme, on en els darrers temps veiem com s’incorporen al calendari d’elit curses a Austràlia, Omán, Qatar, Xina, Polònia, Califòrnia… Totes elles, amb l’impuls de la UCI, viuen moments a l’alça, en detriment més o menys indirecte del ciclisme de les regions on el ciclisme de carretera tradicionalment ha tingut més arrelament: Bèlgica, Holanda, França, Espanya i Itàlia veuen com algunes proves, si no directament desapareixen, perden estatus dins la jerarquia que elabora la UCI.
Puc mig entendre que els alts estaments que governen el ciclisme mundial es trenquin les banyes per a aconseguir nous mercats, ja que es tracta d’un esport que econòmicament viu en la corda fluixa i, com tots avui en dia, depèn de l’interès que susciti a les televisions. Tanmateix, no crec que l’única solució passi per organitzar a països recòndits amb nul•la tradició ciclista curses determinants per a que corredors i equips aconsegueixin els punts que la UCI els reclama per a mantenir-se en l’elit. Això implica cunetes buides, finals d’etapa desangelats, indignes ni tan sols d’una cursa de cadets, i grans despeses per als equips més modestos dels ProTour que s’han de desplaçar amb un equip sovint de circumstàncies, ja que no són proves que els seus cap de files considerin prioritàries. Tot sigui per a que la UCI faci caixa.
El cas del Tour Down Under australià que s’està disputant aquests dies potser té un passi. El país oceànic porta ja uns lustres proveïnt el pilot internacional de molt bons ciclistes -Phil Anderson va ser el pioner als 80-, trascendint el seu reducte d’hegemonia tradicional, la pista, i desenvolupant una afició creixent que ha acabat cristal·litzant, enguany, amb un equip ProTour, el GreenEdge. Degut al seu caràcter meridional, Austràlia s’ha considerat un bon lloc per a iniciar la temporada, malgrat el bon temps sigui, sovint, excessiu: durant l’etapa de dimarts es van fregar els quaranta graus. El que sí que em sembla excessiu és el rang que té segons la UCI, doncs el guanyador s’enduu el mateix nombre de punts que el de, per exemple, París-Niça o la Volta a Suïssa: sota el pretext de trobar-nos a l’inici de temporada, les etapes ronden els 140 km de mitja i són majoritàriament planes; no hi ha contrarrellotge, no hi ha cap port que s’acosti a la categoria de 1ª. A més, un nombre important dels corredors es pren la prova com a simple presa de contacte amb la competició, com a mera pretemporada amb dorsal.
Tanmateix, com que els punts que s’hi reparteixen són llaminers i, acceptem-ho, els aficionats tenim mono de ciclisme, no està del tot absent d’interès. Enguany, a més, han programat per a la propera matinada una etapa mitjanament sel•lectiva: el doble pas pel Old Willunga Hill, amb la meta al capdamunt de la segona ascensió. Simplement és un portet d’uns tres quilòmetres al voltant del 7,5% de pendent, però sens dubte separarà el gra de la palla i haurà de ser aprofitat pels que figuren com a principals candidats a endur-se la primera general de l’any: Valverde, Gerrans, Boasson-Hagen, Ballan, Van Avermaet, Machado… i un bon grapat d’outsiders amb el jove però ambiciós Gorka Izagirre al capdavant de les meves predileccions.