Sempre he cregut que corredors com Pozzato són necessaris per al ciclisme i, de fet, per a qualsevol esport. Individus que es distengeixen de la majoria dels seus companys per trascendir el gastat perfil de professional esforçat, políticament correcte, planer en el pitjor sentit i proveïdor de declaracions d’allò més tòpiques i redundants. Pozzato projecta un personatge; la majoria dels altres corredors semblen tenir personalitats gairebé intercanviables. Pippo és, en certa manera, com el Sawyer de Lost, un semidolent simpàtic, atractiu, amb cert talent interior que s’intueix malgrat el posat indolent que habitualment l’acompanya: el resultat és un individu molt més carismàtic que l’heroi de consens. Pozzato és dels corredors més antipàtics per als seus rivals, però és dels més reclamats per a fer-se fotos amb el públic femení de les arribades; no sol deixar indiferent en les seves aparicions públiques i, sovint, respon als qui el qüestionen al•ludint a la frase que duu tatuada al dors: "Només Déu pot jutjar-me".
Però, ai, ja fa una temporada que la nostra prima donna no en fa una de sonada esportivament parlant. 2011 l’ha passat sense pena ni glòria, amb només dues aparicions puntuals: a la Classicisima, en la que va estar en el grup dels escollits a jugar-se el triomf, i la victòria en una clàssica italiana de segona fila, el GP Beghelli. 2010 no va ser massa més bo, tot i que la classe li va ser suficient per a guanyar una etapa al Giro i rascar un Top10 a Roubaix. Resultats gens espectaculars per a un corredor que de ben jove ens va meravellar amb les seves mostres de talent. Només cal recordar la seva victòria a Sanremo el 2006, les seves dues brillants etapes guanyades al Tour de França (2004 i 2007) i la general de Tirreno-Adriatico que es va endur amb només 21 anys. Va ser aleshores quan es va donar a conèixer enquadrat a les files d’un Fassa Bortolo en el que també apuntava maneres Fabian Cancellara, Ivan Basso progressava i Michele Bartoli deixava les seves darreres pinzellades en les clàssiques.
És per això que, enguany, amb el pas de Katusha al modest Farnese Vini (no és equip ProTour i, fora del calendari italià, correrà per invitació a les clàssiques d’adoquins pel prestigi de Pippo), és la seva darrera oportunitat de redempció i tornar a meravellar com abans amb el seu rodar majestuós i, sobretot, guanyant en escenaris de prestigi. Les bones notícies són que ell mateix en sembla conscient i en els darrers mesos així ho ha declarat: "El 2012 serà el darrer any per a donar el que tots esperen de mi. El més exigent sóc jo." Bona senyal, tot i que són afirmacions una mica insípides venint de qui vénen. Però després ho arregla i no ens decep: "Aquests dies de concentració, l’equip va sortir a entrenar sota la pluja. I pensar que, fins fa un mes, deia que si plovia era perquè el Senyor havia decidit que no s’havia d’entrenar." El Pozzato de Farnese sembla un estajanovista si fem cas de les seves paraules: "Vull guanyar perquè he renunciat als dolços, cremes i galetes per la mandarina, el meló i el kiwi. Vull guanyar ja al Trofeo Laigueglia ", apunta. Doncs el 18 de febrer, en la bonica vila de la Ligúria, podrem comprovar si tanta fruita fa el seu profit.
Però, ai, ja fa una temporada que la nostra prima donna no en fa una de sonada esportivament parlant. 2011 l’ha passat sense pena ni glòria, amb només dues aparicions puntuals: a la Classicisima, en la que va estar en el grup dels escollits a jugar-se el triomf, i la victòria en una clàssica italiana de segona fila, el GP Beghelli. 2010 no va ser massa més bo, tot i que la classe li va ser suficient per a guanyar una etapa al Giro i rascar un Top10 a Roubaix. Resultats gens espectaculars per a un corredor que de ben jove ens va meravellar amb les seves mostres de talent. Només cal recordar la seva victòria a Sanremo el 2006, les seves dues brillants etapes guanyades al Tour de França (2004 i 2007) i la general de Tirreno-Adriatico que es va endur amb només 21 anys. Va ser aleshores quan es va donar a conèixer enquadrat a les files d’un Fassa Bortolo en el que també apuntava maneres Fabian Cancellara, Ivan Basso progressava i Michele Bartoli deixava les seves darreres pinzellades en les clàssiques.
És per això que, enguany, amb el pas de Katusha al modest Farnese Vini (no és equip ProTour i, fora del calendari italià, correrà per invitació a les clàssiques d’adoquins pel prestigi de Pippo), és la seva darrera oportunitat de redempció i tornar a meravellar com abans amb el seu rodar majestuós i, sobretot, guanyant en escenaris de prestigi. Les bones notícies són que ell mateix en sembla conscient i en els darrers mesos així ho ha declarat: "El 2012 serà el darrer any per a donar el que tots esperen de mi. El més exigent sóc jo." Bona senyal, tot i que són afirmacions una mica insípides venint de qui vénen. Però després ho arregla i no ens decep: "Aquests dies de concentració, l’equip va sortir a entrenar sota la pluja. I pensar que, fins fa un mes, deia que si plovia era perquè el Senyor havia decidit que no s’havia d’entrenar." El Pozzato de Farnese sembla un estajanovista si fem cas de les seves paraules: "Vull guanyar perquè he renunciat als dolços, cremes i galetes per la mandarina, el meló i el kiwi. Vull guanyar ja al Trofeo Laigueglia ", apunta. Doncs el 18 de febrer, en la bonica vila de la Ligúria, podrem comprovar si tanta fruita fa el seu profit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada