Mentre la plana major dels classicomans es posa apunt a Qatar i Oman, on Boonen sembla oblidar 2011 i Sagan comença a satisfer el seu instint assassí, l'inici del calendari europeu s'ha vist afectat aquestes dues setmanes de febrer per una onada de fred significativa. La neu i les temperatures sota zero han obligat a retallar etapes de l'Etoile de Bessèges, del Tour del Mediterrani i cancel·lar l'última prova de la Challenge de Mallorca. Una llàstima sobretot aquest darrer cas, tenint en compte la minva de proves de prestigi que es cel·lebren a Espanya i l'oportunitat perduda de veure una gran cursa: el traçat era una de les millors mostres de mitja muntanya dura que s'han dissenyat per aquest 2012, almenys en territori espanyol.
Per manca d'informació de primera mà, no em posaré fort defensant que malgrat l'enfarinada de l'illa de Mallorca es podia haver fet un esforç (per part d'autoritats civils, organització, equips i corredors) i disputar el trofeig, ni que sigui amb un traçat alternatiu. Tanmateix, tot plegat fa venir al cap, sense voluntat comparativa, jornades mítiques disputades en condicions climàtiques molt adverses.
Una d'elles és la Lieja de 1980. A la línia de sortida, aquell 20 d'abril no mancaven candidats: Saronni -guanyador quatre dies abans de la Fletxa Valona-, Hinault, Pollentier, Gavazzi, Kuiper, De Wolf, Baronchelli, Duclos-Lasalle... Poc a poc, però, el fred i la neu van imposar una rigorosa sel·lecció natural: al primer avituallament un centenar dels 174 homes que havien près la sortida ja havien baixat de la bicicleta. A l'alçada de la cota d'Stockeu, a uns 80 km de meta, Hinault, que marxava en un grup ja força selecte, canvia de ritme i es llança en persecució (veure foto) de Pevenage que duia un grapat de quilòmetres escapats. A la següent cota, le Blaireau atrapa el belga i el supera sense contemporitzar. Els que van poder acabar completar els 244 km entre la neu -només 21 corredors- no van tornar a veure Hinault fins la meta. Kuiper i Claes, que van acompanyar-lo al podi, van entrar a més de nou minuts. Els companys d'Hinault van poder veure la gesta del seu cap de files per televisió, ja des de l'hotel.
Un altre episodi marcat per la neu i el fred va ser la 14ena etapa del Giro d'Italia de 1988, en la que el Passo di Gavia va passar molta factura. Durant tota l'etapa plovia i la temperatura era baixa, però a la pujada del port l'aigua es va transformar en neu. L'ascensió va ser duríssima però molt pitjor va suposar afrontar els més de vint quilòmetres de descens fins a Bormio, on estava situada la meta. Johan Van der Velde, líder de la classificació de la muntanya va coronar en primera posició però als pocs quilòmetres de començar el descens va haver de parar perquè era incapaç de controlar la bicicleta. Es va abrigar, va prendre beguda calenta i s'explica que també conyac; com arriba a haver conyac en un cotxe d'equip és quelcom que ja se m'escapa. Tanmateix, sembla que Van der Velde va acudir a aquests remeis massa tard, quan el fred extrem ja era dins seu, i va acabar perdent a meta més de tres quarts d'hora. Breukink i Hampsten, que anava amb ulleres d'esquí, van arribar plegats; pel primer va ser l'etapa i pel segon la maglia rosa que ja no va deixar fins a la fi del Giro. A banda d'aquestes imatges, a "A golpe de pedal", l'autobiografia que Pedro Delgado va escriure amb l'ajuda de Julián Redondo, s'explica la vivència d'aquesta etapa per part del corredor castellà. Tots coneixem la tendència a l'exageració humorística de Perico, però el cas és que hi relata com molts corredors baixaven de la bicicleta en ple descens i es posaven a còrrer, cuneta amunt i cuneta avall, per intentar fer passar la sensació de congelació abans de reempendre la marxa. En situacions com aquestes un ja no sap què és cert i què és exageració, però en el ciclisme com en l'oest, entre la llegenda i la veritat, s'imprimeix la llegenda. I per molts anys.
Per manca d'informació de primera mà, no em posaré fort defensant que malgrat l'enfarinada de l'illa de Mallorca es podia haver fet un esforç (per part d'autoritats civils, organització, equips i corredors) i disputar el trofeig, ni que sigui amb un traçat alternatiu. Tanmateix, tot plegat fa venir al cap, sense voluntat comparativa, jornades mítiques disputades en condicions climàtiques molt adverses.
Una d'elles és la Lieja de 1980. A la línia de sortida, aquell 20 d'abril no mancaven candidats: Saronni -guanyador quatre dies abans de la Fletxa Valona-, Hinault, Pollentier, Gavazzi, Kuiper, De Wolf, Baronchelli, Duclos-Lasalle... Poc a poc, però, el fred i la neu van imposar una rigorosa sel·lecció natural: al primer avituallament un centenar dels 174 homes que havien près la sortida ja havien baixat de la bicicleta. A l'alçada de la cota d'Stockeu, a uns 80 km de meta, Hinault, que marxava en un grup ja força selecte, canvia de ritme i es llança en persecució (veure foto) de Pevenage que duia un grapat de quilòmetres escapats. A la següent cota, le Blaireau atrapa el belga i el supera sense contemporitzar. Els que van poder acabar completar els 244 km entre la neu -només 21 corredors- no van tornar a veure Hinault fins la meta. Kuiper i Claes, que van acompanyar-lo al podi, van entrar a més de nou minuts. Els companys d'Hinault van poder veure la gesta del seu cap de files per televisió, ja des de l'hotel.
Un altre episodi marcat per la neu i el fred va ser la 14ena etapa del Giro d'Italia de 1988, en la que el Passo di Gavia va passar molta factura. Durant tota l'etapa plovia i la temperatura era baixa, però a la pujada del port l'aigua es va transformar en neu. L'ascensió va ser duríssima però molt pitjor va suposar afrontar els més de vint quilòmetres de descens fins a Bormio, on estava situada la meta. Johan Van der Velde, líder de la classificació de la muntanya va coronar en primera posició però als pocs quilòmetres de començar el descens va haver de parar perquè era incapaç de controlar la bicicleta. Es va abrigar, va prendre beguda calenta i s'explica que també conyac; com arriba a haver conyac en un cotxe d'equip és quelcom que ja se m'escapa. Tanmateix, sembla que Van der Velde va acudir a aquests remeis massa tard, quan el fred extrem ja era dins seu, i va acabar perdent a meta més de tres quarts d'hora. Breukink i Hampsten, que anava amb ulleres d'esquí, van arribar plegats; pel primer va ser l'etapa i pel segon la maglia rosa que ja no va deixar fins a la fi del Giro. A banda d'aquestes imatges, a "A golpe de pedal", l'autobiografia que Pedro Delgado va escriure amb l'ajuda de Julián Redondo, s'explica la vivència d'aquesta etapa per part del corredor castellà. Tots coneixem la tendència a l'exageració humorística de Perico, però el cas és que hi relata com molts corredors baixaven de la bicicleta en ple descens i es posaven a còrrer, cuneta amunt i cuneta avall, per intentar fer passar la sensació de congelació abans de reempendre la marxa. En situacions com aquestes un ja no sap què és cert i què és exageració, però en el ciclisme com en l'oest, entre la llegenda i la veritat, s'imprimeix la llegenda. I per molts anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada