Ciclisme i iconografia

Entre les múltiples raons de la meva passió pel ciclisme com a espectador hi ha el poder icònic de les seves imatges, la fascinació que exerceix la posada en escena del propi esport. Suposo que el fet que no es disputi en una instal·lació esportiva limitada com un camp de futbol, un estadi o un poliesportiu hi ajuda molt: el paisatge canviant, sempre irrepetible, dota a les imatges d'una connexió entre home i medi que no està a l'abast de cap altre esport televisat o retratat amb certa regularitat. I és clar, la tradició també ha aconseguit que alguns d'aquests paisatges i entorns siguin recurrents i hagin assolit la categoria d'icones per si mateixos, fins i tot deslligats de la competició. Exemples n'hi ha molts i no cal aspirar a l'exhaustivitat, però se'n pot fer, a sobrebot, una llista breu: el Tourmalet, la Madonna del Ghisallo, la Redoute, la terrible recta de la Marmolada, el Kappelmuur...

Precisament aquesta pujada adoquinada de Geraardsbergen està més o menys d'actualitat, ni que sigui per omissió: l'edició del Tour de Flandes de diumenge passat va ser la primera que no el va incloure en el seu recorregut des dels anys 70, en que va començar a consolidar-se com el símbol de la clàssica i ben sovint el punt decisiu per a la seva resolució. Així, el Tour de Flandes d'enguany s'ha vist desmantellat, segons el meu sentir, d'un ingredient rellevant en l'àmbit esportiu però sobretot en el terreny simbòlic, en el terreny del rite, tant present en aquest esport. Tant és així que la prova ha acceptat amb els braços oberts la foto amb que l'atzar l'ha obsequiat enguany: la imatge captada pel canal de TV Sporza d'un nen corrent per un camp i cel·lebrant apassionadament la victòria de Boonen. Vesteix un maillot de l'OmegaPharma-Quick Step i branda un grapat de banderes de Flandes amb els braços i l'esguard cap al cel. L'equip de Tommeke, hàbil, conscient del valor de l'imatge, va organitzar dimarts una trobada entre Boonen i el xicot, de nom Tjörven Cleenewerck.

I si diumenge passat es va disputar 'De Ronde', això vol dir que el proper arriba 'L' Enfer du Nord', la Paris-Roubaix. És aquesta una clàssica èpica com poques (com cap?) i per tant, ben nodrida d'iconografia rellevant: trams decisius d'adoquí com el bosc d'Arenberg o el Carrefour de l'Arbre, rostres totalment coberts de pols i/o fang, caigudes aparatoses, maniobres impossibles... Entre aquestes darreres, una que ha esdevingut cèlebre és la de Bob Roll retratada per l'ubicu Graham Watson (al capdamunt d'aquest post). La imatge de l'estrafolari corredor nordamericà -que mereix que algun dia li dediquem un post sencer- sortejant, esglaiat, un bassal enfangat és present en multitud de calendaris temàtics, llibres de fotografia esportiva...

Ara fa un any recomanava com a prèvia per a Roubaix el visionat del magnífic documental 'A Sunday in Hell' que narra l'edició de 1976. Qui encara no l'hagi vist, que s'afanyi a fer-ho abans de diumenge; qui ja ho hagi fet, si no el vol recuperar, que s'ensaboni la retina amb les imatges que ha generat aquest monument a l'agonia ciclista: des de la sortida a París, Chantilly o Compiègne fins a les dutxes de formigó del velòdrom de Roubaix. Si gairebé sempre la ficció derrota la realitat, també la representació del ciclisme pot fascinar més que el propi esport.

El fred

Mentre la plana major dels classicomans es posa apunt a Qatar i Oman, on Boonen sembla oblidar 2011 i Sagan comença a satisfer el seu instint assassí, l'inici del calendari europeu s'ha vist afectat aquestes dues setmanes de febrer per una onada de fred significativa. La neu i les temperatures sota zero han obligat a retallar etapes de l'Etoile de Bessèges, del Tour del Mediterrani i cancel·lar l'última prova de la Challenge de Mallorca. Una llàstima sobretot aquest darrer cas, tenint en compte la minva de proves de prestigi que es cel·lebren a Espanya i l'oportunitat perduda de veure una gran cursa: el traçat era una de les millors mostres de mitja muntanya dura que s'han dissenyat per aquest 2012, almenys en territori espanyol.
Per manca d'informació de primera mà, no em posaré fort defensant que malgrat l'enfarinada de l'illa de Mallorca es podia haver fet un esforç (per part d'autoritats civils, organització, equips i corredors) i disputar el trofeig, ni que sigui amb un traçat alternatiu. Tanmateix, tot plegat fa venir al cap, sense voluntat comparativa, jornades mítiques disputades en condicions climàtiques molt adverses.
Una d'elles és la Lieja de 1980. A la línia de sortida, aquell 20 d'abril no mancaven candidats: Saronni -guanyador quatre dies abans de la Fletxa Valona-, Hinault, Pollentier, Gavazzi, Kuiper, De Wolf, Baronchelli, Duclos-Lasalle... Poc a poc, però, el fred i la neu van imposar una rigorosa sel·lecció natural: al primer avituallament un centenar dels 174 homes que havien près la sortida ja havien baixat de la bicicleta. A l'alçada de la cota d'Stockeu, a uns 80 km de meta, Hinault, que marxava en un grup ja força selecte, canvia de ritme i es llança en persecució (veure foto) de Pevenage que duia un grapat de quilòmetres escapats. A la següent cota, le Blaireau atrapa el belga i el supera sense contemporitzar. Els que van poder acabar completar els 244 km entre la neu -només 21 corredors- no van tornar a veure Hinault fins la meta. Kuiper i Claes, que van acompanyar-lo al podi, van entrar a més de nou minuts. Els companys d'Hinault van poder veure la gesta del seu cap de files per televisió, ja des de l'hotel.
Un altre episodi marcat per la neu i el fred va ser la 14ena etapa del Giro d'Italia de 1988, en la que el Passo di Gavia va passar molta factura. Durant tota l'etapa plovia i la temperatura era baixa, però a la pujada del port l'aigua es va transformar en neu. L'ascensió va ser duríssima però molt pitjor va suposar afrontar els més de vint quilòmetres de descens fins a Bormio, on estava situada la meta. Johan Van der Velde, líder de la classificació de la muntanya va coronar en primera posició però als pocs quilòmetres de començar el descens va haver de parar perquè era incapaç de controlar la bicicleta. Es va abrigar, va prendre beguda calenta i s'explica que també conyac; com arriba a haver conyac en un cotxe d'equip és quelcom que ja se m'escapa. Tanmateix, sembla que Van der Velde va acudir a aquests remeis massa tard, quan el fred extrem ja era dins seu, i va acabar perdent a meta més de tres quarts d'hora. Breukink i Hampsten, que anava amb ulleres d'esquí, van arribar plegats; pel primer va ser l'etapa i pel segon la maglia rosa que ja no va deixar fins a la fi del Giro. A banda d'aquestes imatges, a "A golpe de pedal", l'autobiografia que Pedro Delgado va escriure amb l'ajuda de Julián Redondo, s'explica la vivència d'aquesta etapa per part del corredor castellà. Tots coneixem la tendència a l'exageració humorística de Perico, però el cas és que hi relata com molts corredors baixaven de la bicicleta en ple descens i es posaven a còrrer, cuneta amunt i cuneta avall, per intentar fer passar la sensació de congelació abans de reempendre la marxa. En situacions com aquestes un ja no sap què és cert i què és exageració, però en el ciclisme com en l'oest, entre la llegenda i la veritat, s'imprimeix la llegenda. I per molts anys.

Un diumenge a l'infern

Com és tradició, una setmana després del Tour de Flandes arriba la Paris-Roubaix. Si sovint l'oportunitat de resoldre assumptes pendents és un dels alicients extres per a "l'Infern del Nord", enguany anem sobrats. A la sequera de Tom Boonen, corredor en actiu amb un palmarès més ampli en proves d'adoquí, hem de sumar que diumenge passat a Meerbeke va guanyar Nuyens, un outsider, i dels peixos grossos només Cancellara va rascar pòdium. D'aquesta manera, gairebé tothom acudeix amb urgències a la cursa que culmina la temporada de llambordes i això, a priori, és bo per a l'espectacle.
Tot plegat però, que no ens faci enganyar: la Paris-Roubaix ha estat des de 2005 patrimoni de Boonen i Cancellara, amb l'excepció de la victòria atípica de Stuart O'Grady el 2007. Per tant, el belga i el suís són els màxims favorits, amb notable avantatge segons les cases d'apostes per a Cancellara. Més enllà d'ells dos, espero que Thor Hushovd faci un molt bon paper i ens brindi l'oportunitat de veure el maillot de campió del món jugant-se una prova com aquesta. A més, si abans parlàvem d'urgències, cap esquadra com el Garmin-Cérvelo està més necessitada de victòries de primeríssima línia. Flecha, Ballan i Pozzato (entre els tres sumen 6 podis en la prova) completen la, a priori, mitja dotzena de favorits. Seria molt estrany, però, que fossin els 6 primers en arribar al velòdrom de Roubaix: és pràcticament impossible que cap dels homes forts no sofreixi un imprevist en forma de caiguda o avaria en algun dels terribles trams d'adoquí que puntegen els 258 km de recorregut. Així d'important és la sort, així de cruel és el destí. Aquí, com gairebé enlloc, l'alegria va per barris.

Avui, però, m'agradaria suggerir una activitat prèvia a la cursa de diumenge: el visionat de l'esplèndid documental "A Sunday in Hell", dirigit pel danés Jörgen Leth, artífex també l'any 1993 d'un treball sobre Michael Laudrup, i codirector junt amb Lars Von Trier de "Cinco condiciones". La peça, de 1976, és la narració de la Paris-Roubaix del mateix any, des del dia anterior a la prova fins a les imatges dels supervivents a les dutxes públiques del velòdrom de Roubaix. "A Sunday in Hell" té especial rellevança perquè retrata un dels períodes de màxim esplendor de la cursa, amb uns protagonistes de gran carisma, amb uns currículums que maregen, absolutament impensables en el ciclisme actual:
Roger De Vlaeminck, apodat "El Gitano", l'únic corredor de l'història amb 4 victòries i probablement el classicòman més letal que hi ha hagut mai. Prim, llargarut, l'escena del massatge ens revel·la unes cames infrahumanes, molt més pròpies d'una escultura de Giacometti.
Eddy Merckx, del que sobren les presentacions, amb una primera aparició a la pel·lícula tremenda: sortint d'un cotxe amb un traje blau cel i unes ulleres de sol, unes pintes absolutament es-pec-ta-cu-lars, com si Chazz Palminteri encarnés a Tony Manero. Més enllà de les enyorades patilles amples del Caníbal, crida l'atenció la extrema meticulositat, gairebé excessiva, amb la posada a punt de la seva bicicleta.
Francesco Moser: l'antagonista italià, del tot necessari en un món dominat pels belgues. El 1976 encara és jove i bona part del seu palmarès està per aconseguir, però ja té un pes important en la cursa. Especialment memorable és la simbiosi total que demostra amb el maillot de campió italià, una peça de roba que sembla dissenyada expressament per a ell.
També apareixen molts altres corredors de prestigi, com Freddy Maertens, Walter Godefroot, Hennie Kuiper, Thévenet o un entranyable Poulidor de 40 anys, i representa un document molt valuós de la vida en el sí dels equips i de la passió del públic.
Que ningú esperi un reportatge televisiu. No, "A Sunday in Hell" és cinema, amb una posada en escena meticulosa i la incorporació de recursos narratius i formals que contribueixen a realçar encara més l'èpica d'una prova que, segons Jean-Marie Leblanc és "una bogeria que el ciclisme proposa cada any als afeccionats". Tot plegat genera una extranya fascinació estètica per un relat, un episodi no viscut, anterior al naixement de servidor, però pel que es sent una terrible nostàlgia. I això és el cinema.

"A Sunday in Hell": descàrrega directa i streaming
(agraïments a Miquel Wert)

Déu és dalt del turó

La cita anual amb el Tour de Flandes, el primer diumenge d'abril, és comparable a una final europea en el món futbolístic. A casa nostra no té la difusió mediàtica del Tour de França, ni potser és tant exigent a nivell físic com la Paris-Roubaix, però de ben segur que es tracta de la prova d'un dia més difícil de guanyar. És en la que intervenen més condicionants i amb més intensitat: la forma física dels participants, evidentment, però també la meteorologia, la fortuna, el treball en equip i, sobretot, l'autoposada en escena, l'estratègia emprada pels màxims favorits, a nivell físic i psicològic, i que, com en el poquer, pot ser per acció però també per omissió: les aparences aquí importen i, el més rellevant de tot, no comencen el dia 3 a les 10h del matí, sinó que tot plegat forma part d'un relat que ja ha arrencat, amb episodis previs, digressions, escenaris, personatges principals i secundaris que justifiquen com gairebé mai una prèvia periodística:

Tour de Flandes 2010: Cancellara i Boonen van honorar aquest esport amb una jornada de -aquesta vegada sí que és pertinent- ressonàncies mítiques. Ambdós amb els maillots de campió nacional, per a fer-ho tot més romàntic, més segle XIX. El suís va guanyar la partida al belga al Kapelmuur en un dels moments per a emmagatzemar de l'esport dels nostres dies. Boonen, doble guanyador de la prova i que va caure com només cauen els campions, sommia amb una revenja.

E3 Harelbeke & Gent-Wevelgem 2011: les dues semi-clàssiques d'adoquins del cap de setmana anterior a Flandes s'han resolt enguany de la millor manera possible. Cancellara es va exhibir a la Harelbeke, això sí, sense enfrontar-se a Boonen, Gilbert, Pozzato o Ballan, i el propi Boonen, l'endemà, va respondre imposant-se en l'esprint reduït de la Gent-Wevelgem. El preàmbul perfecte.

Philippe Gilbert vs. Tom Boonen: el primer, való i per tant membre de la minoría lingüística de Bèlgica, i el segon, flamenc, encarnen dues tipologies d'ídol d'un país partit per la meitat. Gilbert està en un estat de forma dolcíssim, duu una temporada i mitja sent protagonista positiu de totes les clàssiques a les que compareix, amb un índex de victòries aclaparador; darrerament és admirat fins i tot pels flandriens més puristes, però sap que per ser històric li cal guanyar Flandes i Lieja. Boonen ha estat sempre el nen mimat del país; el seu palmarès en les grans clàssiques i el mode d'aconseguir-lo, gairebé sempre amb atacs llunyans tot i saber-se el més ràpid en hipotètics esprints reduïts, ha fet que se li perdonin escàndols com els seus dos positius per cocaïna. Els herois vulnerables són més complerts.

Filippo Pozzato: el perfecte antiheroi que necessita qualsevol relat mític. Indolent, antipàtic, sobrat de talent, amb gran atractiu físic i, evidentment, italià. És molt odiat a Bèlgica per tot plegat però, a l'acabar les curses, és el més buscat per les joves caçadores d'autògrafs i fotos. Esportivament, la seva versatilitat i la seva manera de còrrer (catenaccio a dues rodes) el fan molt temut pels seus rivals, als qui sovint arriba a treure de polleguera.

Outsiders: Més enllà dels esmentats, Ballan sembla que torna a ser el que va guanyar la prova el 2007 i el Mundial el 2008; Flecha sempre ofereix bon rendiment corrent al seu aire, deixant-se guiar per una intuició i determinació admirables (i admirades a tot arreu menys a la seva terra); la potent esquadra Garmin-Cérvelo compta amb una plantilla temible (Haussler, Hushovd, Millar, Van Summeren, Klier...) però de moment no li arriben els resultats. Jonathan Vaughters, el seu director, ha expressat tanta frustració davant la superioritat manifestada per Cancellara que aboga per a fer-li un marcatge a l'home, com si es tractés de bàsquet, tot i que admet que l'únic efectiu del tot seria "contractar un franctirador". Humor i tragèdia.

Kapelmuur: com he explicat abans, sol ser l'escenari final on es decideix la prova. El pilot ve molt fraccionat des de ben abans en els interminables murs, però aquí tot acaba saltant pels aires. Un turó i una capella al seu cim configuren, a més, una localització amb connotacions bíbliques. El Creador ho domina tot des d'un punt elevat.

Meteorologia: els murs adoquinats que esquitxen els prop de 260 km del Tour de Flandes esdevenen molt més dificultosos si estan mullats: caigudes, culots estripats, sang i rostres enfangats afegeixen èpica i emoció a la prova. Per diumenge, les previsions són de uns 10º, molts núvols i alguna gota. Els déus també intervenen en les batalles dels humans.

Homes bala vs. homes d'aventura

Per fi ja la tenim aquí. Demà, dia de Sant Josep, es disputa el primer monument, la Classicissima, la Milano-Sanremo, orgull de tots els italians fins al punt que també l'anomenen la Clasica di Primavera, com si fos l'única que es disputa, ignorant proves com el Tour de Flandes, la Paris-Roubaix o la Liège-Bastogne-Liège. Però bé, ja se sap, els italians són així d'orgullosos i tot plegat és part del mateix pack cultural que, en termes esportius, és d'elogiar.

El recorregut és el mateix de la darrera edició, ni més ni menys que 298 quilòmetres, molts d'ells plans, però amb l'habitual dificultat que suposa les pujades a la Cipressa i el Poggio en els darrers 30 km. Aquestes dues ascensions, tirant a modestes, poden arribar a ser mortals quan es duen prop de 7 hores damunt la bicicleta i el ritme de cursa es torna criminal. Sovint és així perquè hi ha molts corredors interessats en que no s'arribi a l'sprint o, en qualsevol cas, que aquest sigui el més reduït possible. De fet, la Classicissima és bàsicament una lluita entre els equips dels principals homes ràpids i els corredors que es veuen amb opcions de trencar la cursa abans de San Remo. El principal atractiu de la prova és, aleshores, que té un ampli ventall de candidats a endur-se el triomf: autèntics homes bala que són letals en un una arribada en grup, amb Cavendish, Farrar, Greipel i Petacchi al capdavant; sprinters passistes, de gran fons i que agraeixen una mica de duresa prèvia, com Boonen, Hushovd, Haussler o Freire, triple guanyador de la prova; però també aventurers que són capaços de trencar la disciplina del grup i marxar en solitari cap a la glòria. Dos noms s'eleven per damunt dels altres en aquesta categoria: Philippe Gilbert i Fabian Cancellara, que ja es va sortir amb la seva en l'edició de 2008, en una de les actuacions més estelars de la història recent. L'exhibició de Cancellara va dignificar sens dubte la memòria del ciclista que compta amb més victòries en la prova, Eddy Merckx, que no era precisament un sprinter.

Ja veurem què passa, potser serà el dia del talentós però indolent Pozzato, ara que ja ens hem cansat d'esperar-lo, o Garmin-Cervelo imposarà la seva llei tenint en compte que compta amb una enlluernadora tripleta de cavalls guanyadors -Hushovd, Farrar i, la meva aposta personal, Haussler-, però el que és segur és que no guanyarà un qualsevol: només cal donar un cop d'ull a un palmarès que inclou a devoradors de victòries com Zabel, Jalabert, Cipollini, Bettini, Fondriest, Kelly o fins i tot Chiapucci, Fignon i Bugno. Aquests darrers noms imposen una reflexió: ¿Ja no tindrem mai més corredors totals capaços de disputar una gran volta i comparèixer a una prova així amb GRANS AMBICIONS?