Entre les múltiples raons de la meva passió pel ciclisme com a espectador hi ha el poder icònic de les seves imatges, la fascinació que exerceix la posada en escena del propi esport. Suposo que el fet que no es disputi en una instal·lació esportiva limitada com un camp de futbol, un estadi o un poliesportiu hi ajuda molt: el paisatge canviant, sempre irrepetible, dota a les imatges d'una connexió entre home i medi que no està a l'abast de cap altre esport televisat o retratat amb certa regularitat. I és clar, la tradició també ha aconseguit que alguns d'aquests paisatges i entorns siguin recurrents i hagin assolit la categoria d'icones per si mateixos, fins i tot deslligats de la competició. Exemples n'hi ha molts i no cal aspirar a l'exhaustivitat, però se'n pot fer, a sobrebot, una llista breu: el Tourmalet, la Madonna del Ghisallo, la Redoute, la terrible recta de la Marmolada, el Kappelmuur...
Precisament aquesta pujada adoquinada de Geraardsbergen està més o menys d'actualitat, ni que sigui per omissió: l'edició del Tour de Flandes de diumenge passat va ser la primera que no el va incloure en el seu recorregut des dels anys 70, en que va començar a consolidar-se com el símbol de la clàssica i ben sovint el punt decisiu per a la seva resolució. Així, el Tour de Flandes d'enguany s'ha vist desmantellat, segons el meu sentir, d'un ingredient rellevant en l'àmbit esportiu però sobretot en el terreny simbòlic, en el terreny del rite, tant present en aquest esport. Tant és així que la prova ha acceptat amb els braços oberts la foto amb que l'atzar l'ha obsequiat enguany: la imatge captada pel canal de TV Sporza d'un nen corrent per un camp i cel·lebrant apassionadament la victòria de Boonen. Vesteix un maillot de l'OmegaPharma-Quick Step i branda un grapat de banderes de Flandes amb els braços i l'esguard cap al cel. L'equip de Tommeke, hàbil, conscient del valor de l'imatge, va organitzar dimarts una trobada entre Boonen i el xicot, de nom Tjörven Cleenewerck.
I si diumenge passat es va disputar 'De Ronde', això vol dir que el proper arriba 'L' Enfer du Nord', la Paris-Roubaix. És aquesta una clàssica èpica com poques (com cap?) i per tant, ben nodrida d'iconografia rellevant: trams decisius d'adoquí com el bosc d'Arenberg o el Carrefour de l'Arbre, rostres totalment coberts de pols i/o fang, caigudes aparatoses, maniobres impossibles... Entre aquestes darreres, una que ha esdevingut cèlebre és la de Bob Roll retratada per l'ubicu Graham Watson (al capdamunt d'aquest post). La imatge de l'estrafolari corredor nordamericà -que mereix que algun dia li dediquem un post sencer- sortejant, esglaiat, un bassal enfangat és present en multitud de calendaris temàtics, llibres de fotografia esportiva...
Ara fa un any recomanava com a prèvia per a Roubaix el visionat del magnífic documental 'A Sunday in Hell' que narra l'edició de 1976. Qui encara no l'hagi vist, que s'afanyi a fer-ho abans de diumenge; qui ja ho hagi fet, si no el vol recuperar, que s'ensaboni la retina amb les imatges que ha generat aquest monument a l'agonia ciclista: des de la sortida a París, Chantilly o Compiègne fins a les dutxes de formigó del velòdrom de Roubaix. Si gairebé sempre la ficció derrota la realitat, també la representació del ciclisme pot fascinar més que el propi esport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada