13 de juny 2012

Bradley espanta



Dauphiné sempre ha servit per treure conclusions de cara al Tour. Encertades o no; raonades o apassionades. Enguany, la victòria amb aparent suficiència de Bradley Wiggins -que cal afegir a les de París-Niça i Romandia- ha fet que tothom s'animi a ficar-hi cullerada. En el discurs de corredors, equips, premsa i aficionats es percep sobretot una sensació: cagal·lera. I és que les dues línies de pensament de més consens són en aparença oposades però segurament motivades per la mateixa pulsió.
Per una banda, hi ha qui sosté que si no hi ha cap desgràcia o ens visiti la verge encarnada en un escalador dinamitador gairebé messiànic, ja tenim guanyador de La Grande Boucle. Els avaladors d'aquesta predicció sostenen que els 101.4 km de contrarrellotge que presenta el Tour ocasionaran una renda que el britànic administrarà sense massa problemes a la muntanya, ajudat per un equip també aparentment perfecte com és aquest Sky de Porte, Rogers, Froome, Boasson-Hagen i companyia.
D'altra banda, hi ha qui que jutja que l'aproximació de Wiggins a la ronda gal·la és massa exhibicionista, que s'ha mostrat massa en forma a tres setmanes vista del pròleg de Lieja. En definitiva, s'apel·la a la predicció, tot i que gairebé es confon amb desig, de que a la segona meitat de Tour l'organisme de Wiggo dirà prou. Aquest és l'argument del veterà Jens Voigt, que va expressar en el seu compte de twitter que, almenys en els darrers deu anys, no es podia assolir un pic de forma a Dauphiné sense pagar-ho al Tour. El més relliscós de tot plegat és que ningú pot assegurar que el rendiment de Wiggins d'aquesta darrera setmana sigui el màxim que pot assolir. Potser l'estat de forma del ciclista mod, malgrat ser molt bo, encara té marge de millora. De fet, la solidesa exhibida ha estat rotunda, però allò que se'n diu forçar sembla que només ho ha hagut de fer en la contrarrellotge que va guanyar brillantment. Les etapes de muntanya no van presentar prou dificultat, ja fora pel recorregut o per la disposició dels adversaris, com per a que Wiggins hagués de respondre en primera persona a atacs comprometedors. Les dues arrencades que va perpetrar les titllo més aviat de demostracions d'autoritat de cara a la galeria que no pas de maniobres necessàries provocades per la situació de cursa. De fet, és potser aquest aspecte en el que el britànic va mostrar, paradoxalment, més feblesa: l'ofensiva de Nibali i Evans en el descens de Le Grand Colombier i el posterior salt de Wiggins per connectar ho jutjo més com una manca de sang freda que com una mostra de fortalesa.
Pero bé, sigui quin sigui el percentatge d'optimització que ja ha assolit la maquinària del líder del Sky, una cosa em sembla clamorosa: de cara al Tour, a Dauphiné millor estar bé que no pas estar malament. Potser és cert que una hipotètica exhibició s'acaba pagant, però no ho és menys que si no rondes les primeres posicions, malament rai. I aquí és on cal treure les dades: Cadel Evans, el guanyador del Tour de l'any passat, venia de fer segon a Dauphiné. El 2010, Contador va guanyar la ronda gal·la a la carretera i també venia de quedar segon al 'petit Tour'. I l'anterior, igualment amb victòria a París per part del de Pinto, aquí va fer tercer.
Si bé és cert que el doblet és una tasca difícil, per la qual cal remuntar-se a Lance Armstrong i a la temporada 2003, més complicat sembla guanyar el Tour de França sense haver fet un paper notable el mes de juny. Darrerament això ni tan sols ha succeït amb guanyadors de Tours tan atípics com Carlos Sastre (20è al Dauphiné previ) o Óscar Pereiro (14è). 
Tornant a Wiggins, el meu parer és que si no acaba guanyant el proper Tour serà perquè hi ha algú més fort que ell, més fiable, amb més motor, amb millor lectura tàctica, però no perquè s'hagi excedit en els seus esforços previs. La setmana vinent, un cop hagi finalitzat el Tour de Suïssa, l'altre prova de tradicional afinació de cara al juliol francès, es podran extreure noves lectures.  

Cap comentari:

Publica un comentari