No és gaire difícil trobar casos de llarga longevitat esportiva en la història del ciclisme de carretera. Al tractar-se d'un esport principalment de fons, els corredors arriben a la seva maduresa al voltant dels 30 anys i en algunes proves, com les rondes de tres setmanes, abunda el bon rendiment de ciclistes ben entrats en la trentena: sense anar més lluny, el 2011 Cadel Evans va guanyar el seu primer Tour de França als 34 anys.
Sense el llustre d'aquest èxit però amb més edat, trobem uns quants exemples de corredors que s'han negat a retirar-se al mateix temps que la majoria dels seus companys de generació. Retrocedint una mica en el temps tenim el cas de l'entranyable Joop Zoetemelk que, després de guanyar un Tour de França i fer sis vegades segon, va ser capaç de guanyar el Mundial de Ruta de 1985 a Giavera del Montello amb 38 anys. Fins fa pocs mesos (ara està sense equip) hem pogut gaudir de l'incombustible Davide Rebellin que fins els 40 anys ha brillat en el calendari italià i als 37 va lograr la seva darrera Fletxa Valona. Frédéric Guesdon, també amb 40 anys, encara té contracte amb el FDJ-BigMat i enguany es volia acomiadar a la Paris-Roubaix, prova que va guanyar el 1997, però una malaurada caiguda al darrer Tour Down Under sembla que farà impossible el seu noble propòsit. Tornant a Itàlia, Andrea Noé es va retirar després del Giro de l'any passat amb 42 anys, i l'estoni Jaan Kirsipuu acaba de tornar de còrrer el Tour de Langkawi amb la mateixa edat.
Totes aquestes històries són poc usuals però entren dins una lògica i, bona falta que fa, eixamplen el mite del ciclista professional com a pertinaç enamorat de la seva professió, del seu esforç poc recompensat. Tanmateix, el que s'escapa de tot patró raonable és el cas de Chris Horner, que abans d'ahir va finalitzar segon a la prestigiosa Tirreno-Adriático amb 40 anys. Fins aquí tot bé. És a dir, acabem d'apuntar el bon rendiment de Rebellin amb la mateixa edat, per exemple. El que no quadra tant és que el cas de Horner no és el d'un ciclista talentós que ha sabut cuidar-se i allargar la seva carrera amb més que dignitat. No, l'excepcional és que Horner ha anat MILLORANT notablement el seu rendiment a partir dels trenta i escaig. Com Benjamin Button, el protagonista del relat de F. Scott Fitzgerald (i posterior adaptació al cine a càrrec de David Fincher) en que un home neix amb el cos d'una persona de 80 anys i amb el temps va rejovenint, Chris Horner sembla més en forma cada any que passa. Una mirada al seu palmarès és prou aclaridora: els seus principals triomfs són la Volta al País Basc de 2010 i la Volta a Califòrnia de 2011; si tenim en compte que és nascut el 1971, és fàcil fer comptes. Abans d'aquests tres darrers anys daurats, el seu expedient fa una patxoca decreixent: una etapa a Romandia el 2006, una a Suïssa el 2005, campió del Usa National Cycling Calender, un circuit amb molt menys prestigi que el ciclisme, diguem-ne, europeu... Abans, els finals dels 90 se'ls va passar a la Française de Jeux sense pena ni glòria, lluent un pentinat deudor de Fignon o Theunisse i compartint habitació amb, entre altres Evgueni Berzin, que de fet només és un any més gran que el nostre protagonista (clica i compara).
Però és que tot en Chris Horner és excepcional. Expliquen que durant la primera meitat dels 2000, quan va tornar a EEUU, es dedicava a anar a les curses amb rulot, amb tota la seva família i per tot el país, vivint amb 10 dòlars diaris. I tot plegat resulta ben creïble si tenim en compte la seva estètica d'aleshores, més pròpia d'un fan de Grateful Dead que no pas d'un ciclista professional, com es pot veure a la imatge. I el cas és que guanyava ben sovint, i ara es poden llegir aquells anys d'èxit esportiu i, segons sembla, també vital, com la clau de la seva tornada a Europa, ja amb trenta-tres anys, apunt per afrontar l'inici dels millors anys de la seva vida esportiva. Si és que encara aquests no estan per venir...
Sense el llustre d'aquest èxit però amb més edat, trobem uns quants exemples de corredors que s'han negat a retirar-se al mateix temps que la majoria dels seus companys de generació. Retrocedint una mica en el temps tenim el cas de l'entranyable Joop Zoetemelk que, després de guanyar un Tour de França i fer sis vegades segon, va ser capaç de guanyar el Mundial de Ruta de 1985 a Giavera del Montello amb 38 anys. Fins fa pocs mesos (ara està sense equip) hem pogut gaudir de l'incombustible Davide Rebellin que fins els 40 anys ha brillat en el calendari italià i als 37 va lograr la seva darrera Fletxa Valona. Frédéric Guesdon, també amb 40 anys, encara té contracte amb el FDJ-BigMat i enguany es volia acomiadar a la Paris-Roubaix, prova que va guanyar el 1997, però una malaurada caiguda al darrer Tour Down Under sembla que farà impossible el seu noble propòsit. Tornant a Itàlia, Andrea Noé es va retirar després del Giro de l'any passat amb 42 anys, i l'estoni Jaan Kirsipuu acaba de tornar de còrrer el Tour de Langkawi amb la mateixa edat.
Totes aquestes històries són poc usuals però entren dins una lògica i, bona falta que fa, eixamplen el mite del ciclista professional com a pertinaç enamorat de la seva professió, del seu esforç poc recompensat. Tanmateix, el que s'escapa de tot patró raonable és el cas de Chris Horner, que abans d'ahir va finalitzar segon a la prestigiosa Tirreno-Adriático amb 40 anys. Fins aquí tot bé. És a dir, acabem d'apuntar el bon rendiment de Rebellin amb la mateixa edat, per exemple. El que no quadra tant és que el cas de Horner no és el d'un ciclista talentós que ha sabut cuidar-se i allargar la seva carrera amb més que dignitat. No, l'excepcional és que Horner ha anat MILLORANT notablement el seu rendiment a partir dels trenta i escaig. Com Benjamin Button, el protagonista del relat de F. Scott Fitzgerald (i posterior adaptació al cine a càrrec de David Fincher) en que un home neix amb el cos d'una persona de 80 anys i amb el temps va rejovenint, Chris Horner sembla més en forma cada any que passa. Una mirada al seu palmarès és prou aclaridora: els seus principals triomfs són la Volta al País Basc de 2010 i la Volta a Califòrnia de 2011; si tenim en compte que és nascut el 1971, és fàcil fer comptes. Abans d'aquests tres darrers anys daurats, el seu expedient fa una patxoca decreixent: una etapa a Romandia el 2006, una a Suïssa el 2005, campió del Usa National Cycling Calender, un circuit amb molt menys prestigi que el ciclisme, diguem-ne, europeu... Abans, els finals dels 90 se'ls va passar a la Française de Jeux sense pena ni glòria, lluent un pentinat deudor de Fignon o Theunisse i compartint habitació amb, entre altres Evgueni Berzin, que de fet només és un any més gran que el nostre protagonista (clica i compara).
Però és que tot en Chris Horner és excepcional. Expliquen que durant la primera meitat dels 2000, quan va tornar a EEUU, es dedicava a anar a les curses amb rulot, amb tota la seva família i per tot el país, vivint amb 10 dòlars diaris. I tot plegat resulta ben creïble si tenim en compte la seva estètica d'aleshores, més pròpia d'un fan de Grateful Dead que no pas d'un ciclista professional, com es pot veure a la imatge. I el cas és que guanyava ben sovint, i ara es poden llegir aquells anys d'èxit esportiu i, segons sembla, també vital, com la clau de la seva tornada a Europa, ja amb trenta-tres anys, apunt per afrontar l'inici dels millors anys de la seva vida esportiva. Si és que encara aquests no estan per venir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada