L' autocomplaença de la Vuelta

Assisteixo amb relativa sorpresa a un sentiment de cofoïsme per com "ha sortit" la Vuelta. Sobretot en l'àmbit de mitjans de comunicació, però també en algun seguidor. La majoria de vegades s'esgrimeix l'argument de la igualtat, fent referència a que les diferències entre els favorits han estat escasses, per tant el nom del guanyador no ha esdevingut clar fins al final. I sí, això és cert, però no em sembla que se n'hagi de fer un dogma d'aquest aspecte: si se'm permet la analogia, el Barça d'aquest darrers anys moltes vegades guanya per dos o tres gols de diferència i l'espectador neutral xala més que veient l'enèsim empat a zero o a un entre dos equips de la part mitja-baixa. El que vinc a dir és que potser es pot preferir una gran volta on Contador (o el que sigui) perpetra una exhibició i els demés lluiten per a ser segons, però durant la que veiem ciclisme d'alçada; en aquesta Vuelta a España m'ha donat sovint la sensació que hi havia igualtat perquè passava ben poca cosa. Empat a res.
No és la meva intenció donar la culpa als corredors, tot i que hi tenen a veure, ni molt menys rebaixar mèrits a les prestacions de Cobo, Froome i companyia, sinó lamentar la complaença amb un model de ciclisme que em sembla altament nociu i que es basa amb la santificació del final en alt unit a les bonificacions. Enguany hem tingut empatx de pseudoesprints en pujada, on apenes hi havia atacs més enllà del darrer quilòmetre, afavorit per l'absència de duresa prèvia o bons encadenats que permetessin un altre tipus de plantejament de cursa.
Segons el meu parer, hi ha més igualtat perquè es plantegen recorreguts a la baixa, amb menys muntanya i, sobretot, molta menys contrarrellotge. Això fa que l'espectre de corredores que es creguin amb possibilitats de fer una bona general augmenti i a cada etapa dura tinguem grups de vint-i-escaig corredors mirant més de no perdre que no pas de guanyar. Això sembla complaure als organitzadors i últimament compta amb la connivència de TVE, o el que és el mateix, de Carlos de Andrés i Pedro Delgado, tot i que aquest darrer enguany ha fet notar tot sovint que hi havia molts ports que no eren gaire durs. L'organització, aleshores, sembla decidida a no carregar més les etapes de muntanyes i a traçar-les amb un quilometratge força baix, fet que també afegeix poc desgast. En lloc d'etapes amb bons encadenats de ports durs, que sí que són possibles, només cal fer un cop d'ull a les propostes que porta fent des de fa temps la Plataforma de Recorridos Ciclistas, es prefereix donar el protagonisme als percentatges del 25% de Valdepeñas de Jaén i San Lorenzo del Escorial en finals que, sí, ofereixen imatges molt mediàtiques de ciclistes retorçant-se damunt de la bicicleta en els darrers 500 metres d'etapa però hipotequen qualsevol possibilitat de que passi alguna cosa d'interès en els quilòmetres previs. No atacs, zero estratègia, zero persecucions, ciclisme que cap en el clip d'un informatiu televisiu vespertí.
En fi, algú ha posat de moda la reflexió que sosté que cada gran volta ha de comptar amb una personalitat, amb unes característiques que la diferenciin de les altres dues. Si bé Giro i Tour tampoc són ni molt menys perfectes en els darrers anys, hi ha alguns elements que fan que, almenys aparentment, resulti molt més meritori apuntar-se el triomf final, i no estic fent referència a la participació, que això és una altra història. No seré jo qui es posicioni en contra de que cada ronda tingui el seu caràcter, però sí que considero que hi ha d'haver una política de mínims en relació al desnivell acumulat en les etapes de muntanya i als quilometres en contrarrellotge. Una gran volta ha de coronar el corredor més complert, d'aquest burro segur que no penso baixar.