"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida", es lamentava Pedro Navaja. Tanmateix, hi ha vegades, sí, en que les sorpreses poden arribar a ser agradables i fins i tot meravelloses. Això és el que vaig pensar fa unes poques setmanes quan persones properes que m'estimen i estimo em van muntar d'amagat una escapada llampec al nord-est d'Itàlia. L'objectiu: veure el Giro in situ, ni més ni menys que a les rampes del Zoncolan.
Vam usar de camp base per al cap de setmana la població de Gemona del Friuli, localitat situada una trentena de quilòmetres al nord d'Udine i tristament cèlebre per motius sísmics: el 6 de maig de 1976 un terratrèmol va sacsejar violentament el poble i va causar prop de 400 morts; al cap d'uns quatre mesos, el 15 de setembre, la terra va tornar a bramar i, tot i que va ser un episodi més lleu ,també es van haver de lamentar víctimes. Actualment, bona part del poble està reconstruït seguint precaucions antsísmiques.
Gemona, però, també és la localització d'un altre episodi tràgic, més íntim que l'anterior, però especialment dolorós per la família ciclista. El 15 de juny de 1927, avui fa exactament 84 anys, en un llit de l'hospital del poble va morir Ottavio Bottechia. Només tenia 32 anys i era una de les figures més importants (la més important?) del ciclisme de l'època.
Bottecchia, nascut al Véneto, va lluitar a la Primera Guerra Mundial i no va arribar al ciclisme professional fins el 1922, ja amb 27 anys. La temporada 1923 va ser la de la seva irrupció: 9è a la Milano-Sanremo, 5è al Giro d'Itàlia i 2on al Tour de França. Tot apuntava que havia apregut un ciclista a tenir en compte i l'any següent es va confirmar: l'anomenat "il Boscaiolo del Friuli" va guanyar el Tour de França sent líder de la prova de la primera a la darrera etapa. Aquesta edició de Le Grande Boucle està explicada, d'un mode esplèndidament subjectiu, per Albert Londres a "Los forzados de la carretera", publicat l'any 2009 per l'editorial Melusina. Altament recomanable. (Gràcies, Andreu!)
Estem parlant d'una època del ciclisme en que les grans rondes tenien poc a veure amb les de l'actualitat; les etapes tenien una mitja superior als 360 quilòmetres, bona part dels quals fets de nit o de matinada, i si es deia "volta a França" era perquè era realment un recorregut per tot el perímetre de l'hexàgon, de Paris a Bretanya, tota la costa Atlàntica, els Pirineus d'Oest a Est, la Provença, els Alps de sud a nord, el Jura, Alsàcia, el nord-oest, escenari no feia massa de la barbàrie de la Primera Guerra Mundial. Per acabar de rematar-ho, una visita al nord abans de tornar a Paris. Bottecchia va guanyar la prova amb un marge habitual per l'època: més de trenta-cinc minuts respecte el segon classificat, el luxemburguès Nicolas Frantz.
L'any següent, Bottecchia va repetir victòria. Definitivament, havia nascut una estrella.
Continuarà...
Vam usar de camp base per al cap de setmana la població de Gemona del Friuli, localitat situada una trentena de quilòmetres al nord d'Udine i tristament cèlebre per motius sísmics: el 6 de maig de 1976 un terratrèmol va sacsejar violentament el poble i va causar prop de 400 morts; al cap d'uns quatre mesos, el 15 de setembre, la terra va tornar a bramar i, tot i que va ser un episodi més lleu ,també es van haver de lamentar víctimes. Actualment, bona part del poble està reconstruït seguint precaucions antsísmiques.
Gemona, però, també és la localització d'un altre episodi tràgic, més íntim que l'anterior, però especialment dolorós per la família ciclista. El 15 de juny de 1927, avui fa exactament 84 anys, en un llit de l'hospital del poble va morir Ottavio Bottechia. Només tenia 32 anys i era una de les figures més importants (la més important?) del ciclisme de l'època.
Bottecchia, nascut al Véneto, va lluitar a la Primera Guerra Mundial i no va arribar al ciclisme professional fins el 1922, ja amb 27 anys. La temporada 1923 va ser la de la seva irrupció: 9è a la Milano-Sanremo, 5è al Giro d'Itàlia i 2on al Tour de França. Tot apuntava que havia apregut un ciclista a tenir en compte i l'any següent es va confirmar: l'anomenat "il Boscaiolo del Friuli" va guanyar el Tour de França sent líder de la prova de la primera a la darrera etapa. Aquesta edició de Le Grande Boucle està explicada, d'un mode esplèndidament subjectiu, per Albert Londres a "Los forzados de la carretera", publicat l'any 2009 per l'editorial Melusina. Altament recomanable. (Gràcies, Andreu!)
Estem parlant d'una època del ciclisme en que les grans rondes tenien poc a veure amb les de l'actualitat; les etapes tenien una mitja superior als 360 quilòmetres, bona part dels quals fets de nit o de matinada, i si es deia "volta a França" era perquè era realment un recorregut per tot el perímetre de l'hexàgon, de Paris a Bretanya, tota la costa Atlàntica, els Pirineus d'Oest a Est, la Provença, els Alps de sud a nord, el Jura, Alsàcia, el nord-oest, escenari no feia massa de la barbàrie de la Primera Guerra Mundial. Per acabar de rematar-ho, una visita al nord abans de tornar a Paris. Bottecchia va guanyar la prova amb un marge habitual per l'època: més de trenta-cinc minuts respecte el segon classificat, el luxemburguès Nicolas Frantz.
L'any següent, Bottecchia va repetir victòria. Definitivament, havia nascut una estrella.
Continuarà...
Visca les sorpreses, agradables i meravelloses!
ResponEliminaVisquin!
ResponEliminaQue visquin les sorpreses (quina enveja!) i que visqui, de debò, el Diable als turons, per fi un bloc que parla realment de les coses importants! I, de res, només faltaria.
ResponElimina