Mort d'un ciclista

La desgraciada notícia de la mort de Wouter Weylandt, com gairebé sempre succeeix quan s'esdevé una desgràcia, ha generat un reguitzell d'opinions dolgudes, en calent i, per tant, sovint no massa ben ponderades. Tanmateix, quan escric això, unes vint-i-quatre hores després de la tragèdia, el discurs dels opinadors mediàtics hauria d'haver-se matisat lleugerament i mostrar una mica més de sentit comú.

En comptes d'això, encara abunden els comentaris en, bàsicament, dos sentits. Per una banda, l'especulació morbosa, plena de "i si..." (què hauria passat si això, si allò altre); per l'altra, l'interès en buscar culpables. Enarbolant ben sovintla demagogia pura: és lamentable organitzar una enquesta en un diari online megavisitat preguntant quelcom tan buit i oportunista com si s'han d'augmentar les mesures de seguretat. ¿Algú hagués votat ahir que no, que és de puta mare que mori gent? En fi). O directament aixecant falsos testimonis amb l'ús parcial i tergiversador de les declaracions, buscant relació més o menys directa entre la mort de Weylandt i la, segons algunes veus, sensació de manca de seguretat del recorregut d'aquest Giro, des de que Contador va remarcar la dificultat de l'inèdit Monte Crostis. Contador parlava de "miedo" en relació a la duresa de la pujada, però hi ha articles com aquest que no estan disposats a que la realitat els esguerri la potència melodramàtica i populista de les seves paraules.

Weylandt ha perdut la vida en un descens gairebé rutinari per a un professional, com desenes d'altres que havia recorregut cada temporada. No era una mala carretera, no era excessivament estreta, estava ben asfaltada... simplement es va produir una caiguda com moltes altres amb un cúmul de mala sort que va fer que el jove belga sofrís ferides insuperables. El ciclisme és un esport que duu amb si mateix una sèrie de riscos. Alguns d'ells són minimitzables per part de l'organització de les curses i els alts estaments esportius, però el principal de tots depèn exclusivament del propi corredor, doncs al capdavall és qui governa la màquina amb la que es desplaça i no compta amb més carrosseria que el seu propi esquelet. I això no ho pot canviar cap mesura de seguretat.

Amb tot això no vull dir que no hi hagi espai per la reflexió. Ni molt menys. Per exemple, sóc del parer que els pilots són massa nombrosos, ja que 200 corredors buscant la millor posició generen situacions de risc que es podrien minimitzar: si en comptes de 9 corredors per equip se'n posessin 7 en cursa, potser tot plegat seria una mica més senzill, però la veritat és que ni per aquestes ho tinc clar.

Per aquest motiu, com que crec que no hi ha punts de vista amb veritats absolutes sobre el tema, el que més em molesta és l'actitud de sospita constant, de culpabilització, de pontificar desgradables "ja us ho deia jo" per part d'individus que no han estat mai al Crostis i es dediquen a sembrar la discòrdia en base a opinions alienes manipulades a discreció, pel simple interès de satisfer his master's voice.