L'hereu de Camenzind

Boonen i Bettini, ara seleccionador italià, es saluden ahir a Limburg. 

Onze d'octubre de 1998. Valkenburg, Holanda. El suïs Oskar Camenzind es proclama nou campió del món després de més de sis hores damunt la bicicleta en una jornada de pluja. Completen el podi dos classicòmans de molts quirats: el belga Peter Van Petegem i l'italià Michele Bartoli. Quart, a més d'un minut,  Lance Armstrong. És la seva temporada de retorn després de superar el càncer i l'anterior a anotar-se el seu primer Tour de França. Grans diferències a meta: a partir del setè classificat -Wauters- més de quatre minuts de pèrdues; a partir del catorzè, pràcticament un quart d'hora.

Catorze anys després, diumenge es torna a la regió de Limburg per coronar un nou campió del món. Al voltant de Valkenburg es cobriran les voltes decisives a un circuit pràcticament clavat al de 1998, amb el Bemelerberg i el Cauberg, dues cotes curtes però força dures que encara ho semblen més quan es duen més de 250 km a les cames. És molt difícil que assistim a una cursa amb tant càstig com la que es va endur Camenzind, sobretot perquè la previsió meteorològica, malgrat indicar fresqueta i cel cobert, és més benèvola. Així i tot, tinc força esperances en que serà un mundial mogut ja que moltes seleccions no tenen més remei que jugar les seves cartes de lluny.

L'equip més fort, si ens fixem amb els noms, és sens dubte l'espanyol: Valverde, Freire, Purito, Contador, Samu, Dani Moreno, Lastras, Flecha i Castroviejo. És un nou que espanta als rivals... i també als propis seguidors, perquè el risc d'individualisme és força elevat. 

Valverde és per molts -també per mi- un dels dos o tres principals favorits, i ell ho sap. Quim Rodríguez ve de fer una Vuelta espectacular, duu molts bons resultats en els darrers anys en proves d'aquest perfil i afirma que el recorregut li escau perfectament. I Freire... bé, Freire és Freire, ha guanyat tres mundials i és especialista en aparèixer en les grans cites, quan ningú l'espera. A més, el càntabre va debutar en la seva prova fetitxe precisament aquí, el 1998. Freire, no se sap si escombrant cap a casa o llegint la cursa amb sinceritat, augura una resolució dictada per l'agrupament després de la darrera ascensió al Cauberg i on homes com Sagan, Boonen, Boasson-Hagen o ell mateix haurien d'imposar la seva punta de velocitat. Molts altres, però, apostaran per una cursa més dura que elimini a aquest perfil de corredors o almenys els deixi sense punch. Llavors estariem parlant d'un Mundial per a corredors més lleugers com Valverde, Gilbert, Gerrans, Purito, Rui Costa o guerrers nats com Voeckler, Kolobnev, Terpstra, Amador, Albasini...

El que tinc força clar és que, en absència de Cancellara, el que decantarà la cursa cap una banda o l'altra serà Vincenzo Nibali. Itàlia es presenta amb una selecció majoritàriament jove, sense cap carta claríssima, però amb corredors de molt nivell com la irrupció de l'any Moreno Moser, el talentós però encara verd Diego Ulissi i un veterà en forma com Nocentini. Això donarà carta blanca a l'squalo per fer el que sol fer sempre en les proves d'un dia: deixar-se veure de manera generosa i trencar la cursa. Així ho ha fet enguany en la Milan-Sanremo i en la Lieja-Bastogne-Lieja, en les que no va guanyar (va fer 3er i 2on, respectivament) però sens dubte va fer perdre les opcions a molts corredors. Per això, seria de justícia poètica que per un dia el sicilià es sortís amb la seva, s'erigís com l'hereu de Camenzind i l'any que ve el veiéssim vestit amb el maillot arcobaleno.

Més enllà de les predileccions personals, m'arrisco a fer un rànking de favorits en forma piramidal:

                           Valverde Gilbert

                      Sagan  Gerrans Boasson-Hagen

                Purito Boonen RuiCosta Voeckler Nibali 

         Degenkolb V.Avermaet Kolobnev Moser Freire Urán 

      Betancur Albasini Nordhaug D.Moreno Gallopin Nocentini

Big George

Quan Indurain va patir a Les Arcs i es va acabar d'enfonsar camí de Pamplona; l'estiu en que Puff Daddy plorava Notorius BIG i arrasava en les llistes de mig món; el juliol en que França va guanyar un mundial de futbol malgrat jugar amb un 'nou' anomenat Guivarc'h; quan Alex Zülle va perdre les ulleres i el Tour al passage du Gois; l'estiu en que molts vam llegir "High Fidelity" després d'haver vist la pel·lícula i no a l'inrevés; el dia en que Carlo Giuliani va morir assassinat per la policia a Gènova; quan Espanya seguia les maniobres de l'operació militar Romeo-Sierra per a expulsar mitja dotzena de marroquins de Perejil; l'etapa en que Beloki es va deixar el seu futur com a ciclista en l'asfalt del descens de La Rochette; el mes en que The Fiery Furnaces van editar el deliciosament esquizofrènic 'Blueberry Boat'; quan vaig anar a veure una etapa del Tour en directe per primera vegada, el 16 de juliol de 2005 al Port de Pailheres (tinc foto); el dia que Syd Barrett va deixar aquest món en el sentit físic de l'expressió; l'estiu en que 'Superbad' va ser la prova definitiva de que tornava a ser possible una teen comedy de qualitat; el juliol en que Ricardo Riccò va passar de ser el nou Pantani circa 1998 a ser un trist candidat a Pantani circa 2003-04; el dia en que l'organisme de Dash Snow va dir prou després d'una (curtíssima) vida d'excessos i creativitat; quan en l'ascensió al Port de Balès, el guanyador a la fi del Tour es beneficià d'un problema en la cadena del seu gran rival (espera, però al final el va guanyar o no?); el dia en que la flama de la Winehouse es va apagar per sempre més.

En tots i cada un d'aquests moments George Hincapie, el ciclista que va aprendre a estimar aquest esport al Central Park, estava disputant el Tour de França. Cada juliol, durant 17 anys sense interrupció, des de 1996 fins aquest mateix moment en que descansa i es prepara per l'etapa de demà en un hotel de la Xampanya. Salut.

Cadells

Ara fa exactament un any, abans de l'inici del Tour 2011, vaig escriure un post amb corredors joves a seguir. Aleshores tots ells tenien un catxet mediàtic més aviat discret. De fet vaig obviar-ne alguns de tan o més joves però que ja havien assolit certa rellevància: Boasson-Hagen, Taaramae, Van Garderen, Goss... 
Resulta curiós veure com alguns dels inclosos han evolucionat en dotze mesos. Coppel ha demostrat ser un home força sòlid en les generals; Rui Costa no només va fer bons els pronòstics a la darrera Grand Boucle guanyant una magnífica etapa de mitja muntanya, sinó que fa quinze dies ha guanyat tot una Volta a Suïssa; de De Gendt poca cosa cal dir, simplement una paraula, Stelvio; Mollema i Poels a poc a poc van confirmant que d'aquí ben pocs anys figuraran entre els favorits a lluitar per les voltes de tres setmanes.
Així, enguany també proposaré una petita llista d'aspirants a figura que en aquest Tour poden començar a deixar pinzellades del seu talent. Una curiositat a tenir en compte, la meitat són francesos:


Tony GALLOPIN: 24 anys. Una de les irrupcions més agradables de la temporada. El salt de Cofidis a RadioShack li ha sentat de meravella a un corredor que fa gairebé de tot i bé: és ràpid, passa prou bé la mitja muntanya i ja s'ha mostrat com un solvent comodí en clàssiques de tot tipus. En fi, sembla tan complert que encara no sabem ben bé de quin tipus de ciclista es tracta. Pronòstic: estarà en fugues de cert nivell en etapes ondulades o de mitja muntanya i en serà un dels components a vigilar.


Marcel KITTEL: 24 anys. Probablement el més conegut dels sis que presento. Sprinter pur, potentíssim. L'any passat va fer una irrupció sonada, aconseguint un bon grapat de victòries. Moltes es van produïr en escenaris de segona i tercera fila, però també va ser capaç d'apuntar-se un triomf a la Vuelta. Enguany debuta al Tour. Pronòstic: la competència és tremenda als sprints de La Grande Boucle, però si suporta la tensió entrarà al top5 en la majoria d'ells.


Steven KRUIJSWIJK: 25 anys. Després de fer l'any passat, uns brillants Giro i Volta a Suïssa, aquest holandès s'estrena al Tour amb ganes de confirmar les seves credencials a l'alta muntanya. Enguany ha fet una aproximació sòlida i ascendent, que va concloure amb un meritori 8è lloc a la general de Suïssa. Pronòstic: el seu rol dependrà, en principi, del paper que facin els seus companys Gesink i Mollema, però pot ser un segona espasa perillosíssim en el joc tàctic. També podria aspirar al maillot blanc.     


Thibaut PINOT: 22 anys. Aquest joveníssim corredor (foto superior) és, probablement, la gran esperança gal·la per a les classificacions generals, amb tota la pressió que això comporta. Havia d'estrenar-se en una gran ronda en la Vuelta, però a darrera hora i vistes les seves bones prestacions a Suïssa, FDJ ha decidit fer-lo debutar ja al Tour. Pronòstic: és molt d'hora per a demanar-li res massa seriós, però té a les cames alguna etapa de muntanya relativament brillant, potser als Alps, ja que els Pirineus se li poden acabar fent llargs.


Rafael VALLS: 25 anys. L'alacantí ja va córrer el Tour de 2010 amb el Footon i va donar molt bona impressió a la mitja muntanya. L'any passat, però les coses no li van sortir gens bé. A final de temporada i motivat per la desparició del GEOX de Matxín, va aconseguir un contracte amb Vacansoleil. L'aguerrit conjunt holandès sembla confiar en ell, bona prova d'això és la seva inclusió al 9 del Tour. Pronòstic: per poc que les forces l'acopanyin es deixarà veure en fugues en etapes de mitja i alta muntanya. A veure si té sort.


Arthur VICHOT: 23 anys. Un altre corredor del FDJ, que també compta, fora de l'equip del Tour, amb joves promeses com Demare, Bouhanni o Elissonde. Vichot és el típic corredor francès tot terreny, dur a la mitja muntanya, rapidet en grups reduïts i en finals que piquen cap amunt. En el passat Dauphiné va resoldre brillantment al seu favor una fuga de vuit integrants. Un dels cridats a succeïr els Chavanel, Voeckler, Casar i companyia, amb visos de millorar a la muntanya. Pronòstic: en els finals complicats farà bones classificacions i serà un rival perillós en les etapes en les que arriba l'escapada.     

Bradley espanta

Dauphiné sempre ha servit per treure conclusions de cara al Tour. Encertades o no; raonades o apassionades. Enguany, la victòria amb aparent suficiència de Bradley Wiggins -que cal afegir a les de París-Niça i Romandia- ha fet que tothom s'animi a ficar-hi cullerada. En el discurs de corredors, equips, premsa i aficionats es percep sobretot una sensació: cagal·lera. I és que les dues línies de pensament de més consens són en aparença oposades però segurament motivades per la mateixa pulsió.

Per una banda, hi ha qui sosté que si no hi ha cap desgràcia o ens visiti la verge encarnada en un escalador dinamitador gairebé messiànic, ja tenim guanyador de La Grande Boucle. Els avaladors d'aquesta predicció sostenen que els 101.4 km de contrarrellotge que presenta el Tour ocasionaran una renda que el britànic administrarà sense massa problemes a la muntanya, ajudat per un equip també aparentment perfecte com és aquest Sky de Porte, Rogers, Froome, Boasson-Hagen i companyia.

D'altra banda, hi ha qui que jutja que l'aproximació de Wiggins a la ronda gal·la és massa exhibicionista, que s'ha mostrat massa en forma a tres setmanes vista del pròleg de Lieja. En definitiva, s'apel·la a la predicció, tot i que gairebé es confon amb desig, de que a la segona meitat de Tour l'organisme de Wiggo dirà prou. Aquest és l'argument del veterà Jens Voigt, que va expressar en el seu compte de twitter que, almenys en els darrers deu anys, no es podia assolir un pic de forma a Dauphiné sense pagar-ho al Tour. El més relliscós de tot plegat és que ningú pot assegurar que el rendiment de Wiggins d'aquesta darrera setmana sigui el màxim que pot assolir. Potser l'estat de forma del ciclista mod, malgrat ser molt bo, encara té marge de millora. De fet, la solidesa exhibida ha estat rotunda, però allò que se'n diu forçar sembla que només ho ha hagut de fer en la contrarrellotge que va guanyar brillantment. Les etapes de muntanya no van presentar prou dificultat, ja fora pel recorregut o per la disposició dels adversaris, com per a que Wiggins hagués de respondre en primera persona a atacs comprometedors. Les dues arrencades que va perpetrar les titllo més aviat de demostracions d'autoritat de cara a la galeria que no pas de maniobres necessàries provocades per la situació de cursa. De fet, és potser aquest aspecte en el que el britànic va mostrar, paradoxalment, més feblesa: l'ofensiva de Nibali i Evans en el descens de Le Grand Colombier i el posterior salt de Wiggins per connectar ho jutjo més com una manca de sang freda que com una mostra de fortalesa.

Pero bé, sigui quin sigui el percentatge d'optimització que ja ha assolit la maquinària del líder del Sky, una cosa em sembla clamorosa: de cara al Tour, a Dauphiné millor estar bé que no pas estar malament. Potser és cert que una hipotètica exhibició s'acaba pagant, però no ho és menys que si no rondes les primeres posicions, malament rai. I aquí és on cal treure les dades: Cadel Evans, el guanyador del Tour de l'any passat, venia de fer segon a Dauphiné. El 2010, Contador va guanyar la ronda gal·la a la carretera i també venia de quedar segon al 'petit Tour'. I l'anterior, igualment amb victòria a París per part del de Pinto, aquí va fer tercer.

Si bé és cert que el doblet és una tasca difícil, per la qual cal remuntar-se a Lance Armstrong i a la temporada 2003, més complicat sembla guanyar el Tour de França sense haver fet un paper notable el mes de juny. Darrerament això ni tan sols ha succeït amb guanyadors de Tours tan atípics com Carlos Sastre (20è al Dauphiné previ) o Óscar Pereiro (14è). 

Tornant a Wiggins, el meu parer és que si no acaba guanyant el proper Tour serà perquè hi ha algú més fort que ell, més fiable, amb més motor, amb millor lectura tàctica, però no perquè s'hagi excedit en els seus esforços previs. La setmana vinent, un cop hagi finalitzat el Tour de Suïssa, l'altre prova de tradicional afinació de cara al juliol francès, es podran extreure noves lectures.