Sempre he cregut que corredors com Pozzato són necessaris per al ciclisme i, de fet, per a qualsevol esport. Individus que es distengeixen de la majoria dels seus companys per trascendir el gastat perfil de professional esforçat, políticament correcte, planer en el pitjor sentit i proveïdor de declaracions d’allò més tòpiques i redundants. Pozzato projecta un personatge; la majoria dels altres corredors semblen tenir personalitats gairebé intercanviables. Pippo és, en certa manera, com el Sawyer de Lost, un semidolent simpàtic, atractiu, amb cert talent interior que s’intueix malgrat el posat indolent que habitualment l’acompanya: el resultat és un individu molt més carismàtic que l’heroi de consens. Pozzato és dels corredors més antipàtics per als seus rivals, però és dels més reclamats per a fer-se fotos amb el públic femení de les arribades; no sol deixar indiferent en les seves aparicions públiques i, sovint, respon als qui el qüestionen al•ludint a la frase que duu tatuada al dors: "Només Déu pot jutjar-me".
Però, ai, ja fa una temporada que la nostra prima donna no en fa una de sonada esportivament parlant. 2011 l’ha passat sense pena ni glòria, amb només dues aparicions puntuals: a la Classicisima, en la que va estar en el grup dels escollits a jugar-se el triomf, i la victòria en una clàssica italiana de segona fila, el GP Beghelli. 2010 no va ser massa més bo, tot i que la classe li va ser suficient per a guanyar una etapa al Giro i rascar un Top10 a Roubaix. Resultats gens espectaculars per a un corredor que de ben jove ens va meravellar amb les seves mostres de talent. Només cal recordar la seva victòria a Sanremo el 2006, les seves dues brillants etapes guanyades al Tour de França (2004 i 2007) i la general de Tirreno-Adriatico que es va endur amb només 21 anys. Va ser aleshores quan es va donar a conèixer enquadrat a les files d’un Fassa Bortolo en el que també apuntava maneres Fabian Cancellara, Ivan Basso progressava i Michele Bartoli deixava les seves darreres pinzellades en les clàssiques.
És per això que, enguany, amb el pas de Katusha al modest Farnese Vini (no és equip ProTour i, fora del calendari italià, correrà per invitació a les clàssiques d’adoquins pel prestigi de Pippo), és la seva darrera oportunitat de redempció i tornar a meravellar com abans amb el seu rodar majestuós i, sobretot, guanyant en escenaris de prestigi. Les bones notícies són que ell mateix en sembla conscient i en els darrers mesos així ho ha declarat: "El 2012 serà el darrer any per a donar el que tots esperen de mi. El més exigent sóc jo." Bona senyal, tot i que són afirmacions una mica insípides venint de qui vénen. Però després ho arregla i no ens decep: "Aquests dies de concentració, l’equip va sortir a entrenar sota la pluja. I pensar que, fins fa un mes, deia que si plovia era perquè el Senyor havia decidit que no s’havia d’entrenar." El Pozzato de Farnese sembla un estajanovista si fem cas de les seves paraules: "Vull guanyar perquè he renunciat als dolços, cremes i galetes per la mandarina, el meló i el kiwi. Vull guanyar ja al Trofeo Laigueglia ", apunta. Doncs el 18 de febrer, en la bonica vila de la Ligúria, podrem comprovar si tanta fruita fa el seu profit.
En la cançó "America!" del seu darrer disc, Bill Callahan es meravella, amb un deix sardònic, de poder veure el show de David Letterman fins i tot quan és a Austràlia. Coses de la globalització, aquest mite de la contemporaneïtat que acceptem perquè ens diuen que és rentable i que, per bé i per mal, tard o d’hora arriba a gairebé totes les activitats. També al ciclisme, on en els darrers temps veiem com s’incorporen al calendari d’elit curses a Austràlia, Omán, Qatar, Xina, Polònia, Califòrnia… Totes elles, amb l’impuls de la UCI, viuen moments a l’alça, en detriment més o menys indirecte del ciclisme de les regions on el ciclisme de carretera tradicionalment ha tingut més arrelament: Bèlgica, Holanda, França, Espanya i Itàlia veuen com algunes proves, si no directament desapareixen, perden estatus dins la jerarquia que elabora la UCI.
Puc mig entendre que els alts estaments que governen el ciclisme mundial es trenquin les banyes per a aconseguir nous mercats, ja que es tracta d’un esport que econòmicament viu en la corda fluixa i, com tots avui en dia, depèn de l’interès que susciti a les televisions. Tanmateix, no crec que l’única solució passi per organitzar a països recòndits amb nul•la tradició ciclista curses determinants per a que corredors i equips aconsegueixin els punts que la UCI els reclama per a mantenir-se en l’elit. Això implica cunetes buides, finals d’etapa desangelats, indignes ni tan sols d’una cursa de cadets, i grans despeses per als equips més modestos dels ProTour que s’han de desplaçar amb un equip sovint de circumstàncies, ja que no són proves que els seus cap de files considerin prioritàries. Tot sigui per a que la UCI faci caixa.
El cas del Tour Down Under australià que s’està disputant aquests dies potser té un passi. El país oceànic porta ja uns lustres proveïnt el pilot internacional de molt bons ciclistes -Phil Anderson va ser el pioner als 80-, trascendint el seu reducte d’hegemonia tradicional, la pista, i desenvolupant una afició creixent que ha acabat cristal·litzant, enguany, amb un equip ProTour, el GreenEdge. Degut al seu caràcter meridional, Austràlia s’ha considerat un bon lloc per a iniciar la temporada, malgrat el bon temps sigui, sovint, excessiu: durant l’etapa de dimarts es van fregar els quaranta graus. El que sí que em sembla excessiu és el rang que té segons la UCI, doncs el guanyador s’enduu el mateix nombre de punts que el de, per exemple, París-Niça o la Volta a Suïssa: sota el pretext de trobar-nos a l’inici de temporada, les etapes ronden els 140 km de mitja i són majoritàriament planes; no hi ha contrarrellotge, no hi ha cap port que s’acosti a la categoria de 1ª. A més, un nombre important dels corredors es pren la prova com a simple presa de contacte amb la competició, com a mera pretemporada amb dorsal.
Tanmateix, com que els punts que s’hi reparteixen són llaminers i, acceptem-ho, els aficionats tenim mono de ciclisme, no està del tot absent d’interès. Enguany, a més, han programat per a la propera matinada una etapa mitjanament sel•lectiva: el doble pas pel Old Willunga Hill, amb la meta al capdamunt de la segona ascensió. Simplement és un portet d’uns tres quilòmetres al voltant del 7,5% de pendent, però sens dubte separarà el gra de la palla i haurà de ser aprofitat pels que figuren com a principals candidats a endur-se la primera general de l’any: Valverde, Gerrans, Boasson-Hagen, Ballan, Van Avermaet, Machado… i un bon grapat d’outsiders amb el jove però ambiciós Gorka Izagirre al capdavant de les meves predileccions.
Dimarts que ve comença a Austràlia amb el Tour Down Under el que podriem anomenar la temporada ciclista seriosa, essent aquesta prova la més primerenca de les inscrites en l'UCI World Tour 2012. Per això El diable als turons reprèn l'activitat i ho fa donant un cop d'ull a un dels aspectes que poden ser més decisius aquest 2012: la configuració dels equips, doncs feia anys que no assistiem a tants canvis de maillot per part de corredors ben destacats.Vejam. Dos fets marquen notablement la configuració de les plantilles professionals. Per una banda la desaparició d'un gran equip com l'HTC, darrer esponsor majoritari de l'estructura abans estampada amb els logos de Columbia, High Road i, a l'inici de tot plegat T-Mobile i Telekom; per l'altra, la fusió de Radioshack i Leopard-Trek en l'ara anomenat Radioshack-Nissan-Trek. La dissolució d'HTC ha deixat més d'una vintena de corredors sense equip, alguns d'ells molt cotitzats, com Mark Cavendish que ha signat amb un SKY que any rera any augmenta els seus recursos o Tony Martin que ha marxat, acompanyat entre altres dels germans Velits a un QuickStep que incrementa el seu pressupost amb l'entrada d'Omega Pharma com a patrocinador principal. El que potser era el tercer corredor més valorat de HTC, Matthew Goss, guanyador l'any passat a Sanremo i subcampió del món a Copenhague, capitaneja un nou equip ProTour, el GreenEdge australià, dirigit per l'entranyable Neil Stephens. Amb majoria de corredors nacionals (a banda de Goss, Allan Davis, Simon Gerrans, els joveníssims Bobridge, Durbridge, els germans Meyer...) tenen un planter extens ple d'homes ràpids, magnífics rodadors i amb recursos per a les clàssiques.La fusió de Radioshack i Leopard ha ocasionat un súperequip, amb els germans Schleck, Cancellara, Kloden, Horner, Fuglsang, Machado, Bennati i un bon grapat d'interessants corredors de segona fila que poden fer les funcions de magnífics gregaris quan la situació ho requereixi. Però clar, no tothom ha trobat cabuda en el matxembrat d'esquadres, i homes com Leipheimer o Brajkovic han hagut de fer les maletes cap a Omega Pharma QuickStep i a Astana, respectivament.Fusions i desaparicions al marge, el BMC ha tirat de talonari i a noms com Evans, Ballan o Van Avermaet cal sumar ara ni més ni menys que dues estrelles com Gilbert i Hushovd. Tots plegats configuren una esquadra amb un potencial gairebé inèdit de cara a les clàssiques. S'haurà de comprovar, però, com s'harmonitza la presència de tants galls en un mateix galliner i si hi haurà suficient quota de protagonisme per a tots.Finalment, cal esmentar també la renúncia sobtada de GEOX de no seguir esponsoritzant l'equip de cara a 2012, fet que ha acabat amb un bon grapat de professionals (no només corredors) a l'atur. Menchov ha aconseguit un nou contracte a Katusha i Cobo s'ha acabat fent un lloc a un Movistar que acull amb els braços oberts la tornada, després de la discutida sanció, d'un dels noms propis de l'any: Alejandro Valverde.
Amb la disputa del Giro di Lombardia es donen tradicionalment per acabades les grans curses de la temporada. Més enllà de demà dissabte, poca cosa: la Chrono des Nations de diumenge, amb l'al·licient del retorn de Vinokourov, i alguna cursa per etapes més exòtica com el Tour de Brasil, el d'Hainan (Xina), el de Faso o la Japan Cup.Lombardia tanca també, aleshores, els cinc monuments del 2011, guanyats tres d'ells per outsiders (Goss a Sanremo, Nuyens a Flandes i Van Summeren a Roubaix); Gilbert era el favorit a Lieja, i no va fallar. El való és precisament un dels grans candidats a alçar els braços demà a Lecco després de 241 quilòmetres que configuren, com és habitual, el recorregut més apte per a escaladors de totes les grans clàssiques. Els rivals de Gilbert seran molts, doncs el traçat obre la porta a corredors de perfil lleugerament diferent: Cunego, guanyador ja el 2004, 2007 i 2008); Basso i Nibali capitanejant el Liquigas; el trident taronja que conformen Samuel Sánchez (tres vegades podi, però cap victòria), Igor Antón i Mikel Nieve; la dupla de Movistar, Lastras i Rui Costa; una de les moltes cartes de Katusha (Purito, Dani Moreno, Paolini o fins i tot un renascut Pozzato); i molts altres corredors, diferents entre si, però tots amb talent i que estan acabant molt bé la temporada: Uran, Cobo, Van Avermaet, Roche, Mollema, Pozzovivo, Visconti, el joveníssim francès Pinot, Duarte, Chavanel, Fuglsang, Daniel Martin, Poels, Voeckler... en fi, una participació envejable per a una cursa de resolució força incerta malgrat la grandíssima temporada de Gilbert.Un dels punts claus de la classica delle foglie morte pot ser el punt més emblemàtic i inamovible del seu recorregut: l'ascenció a la Madonna del Ghisallo, autèntic santuari religiós-esportiu del ciclisme italià que inclou el cèlebre monument al ciclista caigut (veure imatge superior) i des de 2006 un museu del ciclisme amb bicicletes de Bartali, Coppi i Merckx, entre d'altres records. Les rampes que hi accedeixen, a uns 50 km de meta, de ben segur sel·leccionaran la cursa, que probablement s'acabarà de decidir a la darrera ascensió, la que mena a Villa Vergano, curta però molt dura, i de la que des de el seu cim només resten 9 km a meta.Però alerta, dues de les darreres proves d'un dia que s'han disputat en els darrers dies, Paris-Tours i Gran Piemonte, s'han decidit mitjançant sengles fugues numeroses formades lluny de meta. Terreny dur per a que es trenqui el pilot no en faltarà demà, amb els ports de Valcava i Colma di Sormano, així que els capos hauran d'estar ben atents i saber detectar el moment clau. Si no, els hi pot passar el que va patir Gianni Bugno el 1992, vestit amb el maillot de campió del món, que va deixar marxar el tren que duia a la victòria per un excés de sang freda i va acabar pagant-ho ben car. Així ho explica aquest magnífic article, que configura la millor cloenda imaginable a aquesta prèvia.*L'arribada està prevista al voltant de les 17h de la tarda, i prop d'una hora abans el pas per la Madonna del Ghisallo. Es podrà veure online, en directe i amb bona qualitat, per la web de la Gazzeta dello Sport.
