Big George

Quan Indurain va patir a Les Arcs i es va acabar d'enfonsar camí de Pamplona; l'estiu en que Puff Daddy plorava Notorius BIG i arrasava en les llistes de mig món; el juliol en que França va guanyar un mundial de futbol malgrat jugar amb un 'nou' anomenat Guivarc'h; quan Alex Zülle va perdre les ulleres i el Tour al passage du Gois; l'estiu en que molts vam llegir "High Fidelity" després d'haver vist la pel·lícula i no a l'inrevés; el dia en que Carlo Giuliani va morir assassinat per la policia a Gènova; quan Espanya seguia les maniobres de l'operació militar Romeo-Sierra per a expulsar mitja dotzena de marroquins de Perejil; l'etapa en que Beloki es va deixar el seu futur com a ciclista en l'asfalt del descens de La Rochette; el mes en que The Fiery Furnaces van editar el deliciosament esquizofrènic 'Blueberry Boat'; quan vaig anar a veure una etapa del Tour en directe per primera vegada, el 16 de juliol de 2005 al Port de Pailheres (tinc foto); el dia que Syd Barrett va deixar aquest món en el sentit físic de l'expressió; l'estiu en que 'Superbad' va ser la prova definitiva de que tornava a ser possible una teen comedy de qualitat; el juliol en que Ricardo Riccò va passar de ser el nou Pantani circa 1998 a ser un trist candidat a Pantani circa 2003-04; el dia en que l'organisme de Dash Snow va dir prou després d'una (curtíssima) vida d'excessos i creativitat; quan en l'ascensió al Port de Balès, el guanyador a la fi del Tour es beneficià d'un problema en la cadena del seu gran rival (espera, però al final el va guanyar o no?); el dia en que la flama de la Winehouse es va apagar per sempre més.

En tots i cada un d'aquests moments George Hincapie, el ciclista que va aprendre a estimar aquest esport al Central Park, estava disputant el Tour de França. Cada juliol, durant 17 anys sense interrupció, des de 1996 fins aquest mateix moment en que descansa i es prepara per l'etapa de demà en un hotel de la Xampanya. Salut.

Second Life

Mentre resto pendent d'un Giro que va pujant d'intensitat i ja ni em sorprenc que Sagan hagi guanyat les quatre primeres etapes a Califòrnia, avui em ve de gust una entrada una mica frívola.

L'altre dia em vaig assabentar que el pilot de l'helicòpter de les retransmissions televisives del Giro és... Gianni Bugno! Resulta que el que va ser un dels corredors més elegants de les darreres dècades va bolcar-se en el pilotatge un cop retirat. Des de fa un temps compagina aquesta ocupació amb la de president de l'Associació Internacional de Ciclistes, una mena de sindicat que vetlla pels interessos dels corredors. El cas de Bugno em va fer pensar a què dediquen els dies alguns dels corredors dels noranta, els ciclistes culpables d'enganxar-me a aquest esport.
Així, mentre Bugno veu la cursa des de les altures, alguns la veuen des de la moto, com és el cas de Laurent Jalabert que ha comentat el Tour de França anant de paquet. Tanmateix, la passió actual de Jaja per l'esport segueix prenent cos de forma activa, doncs en els darrers anys ha corregut diverses maratons i triatlons. 
Company seu a la ONCE de Manolo Saiz, Alex Zülle treballa per una multinacional d'assessoria esportiva i, de tant en tant, organitza viatges per a cicloturistes. El seu compatriota Tony Rominger també ha estat involucrat en la gestió, en la representació de ciclistes. Entre altres, ha gaudit dels seus serveis el cantamanyanes d'Andreas Klöden. 
I és que la vinculació més o menys estreta amb el món de la bicicleta és l'habitual i no costa d'entendre: el sacrifici que suposa ser corredor professional exigeix que es tingui un apreci especial, a prova d'anys, per aquest esport. I tampoc cal enganyar-nos, qui ha dedicat els seus anys de joventut al ciclisme és difícil que tingui contactes en un altre àmbit on redireccionar la seva vida un cop acabada l'etapa esportiva professional. 
Per això tampoc estranya el cas de Piotr Ugrumov, que es va quedar a Itàlia després de penjar la bicicleta en comptes de tornar a la seva Letònia natal. Dirigeix un equip ciclista modest a Rímini amb la seva dona i viuen, casualitats macabres, just davant de l'Hotel Le Rose, en una habitació del qual Marco Pantani es va apagar per sempre.

Però ja que som a Itàlia, aprofitem per a tornar al to distès i fixem-nos amb Claudio Chiappucci, 'Il Diavolo'. De la seva trajectòria després del professionalisme ens quedem, sens dubte, amb la participació a l'edició VIP de "Beato tra le donne", un xou televisiu cent per cent italià, i a una temporada, la de 2006, de "L'isola dei famosi" que és exactament el que esteu pensant i al que remet la imatge que encapçala aquesta entrada. El cas és que al bo del Claudio no li va anar malament del tot pel Carib: va quedar segon, superant a rivals com l'icona de l'italo-disco Den Harrow, i l'atractiva ex-estrella del voleibol, Maurizia Cacciatori. Per a que després diguin que no hi ha res més dur que el Mortirolo.

Sense marxar del país transalpí, farem una visita a l'sputnik de 1994, Yevgeni Berzin, que a jutjar per fotos recents sembla haver perdut una mica la forma. I és que el talentós rus actualment regenta un concessionari d'automòbils en un petit poble no massa lluny de Milà i sembla no estar massa al corrent de l'actualitat ciclista.

Creuant l'Atlàntic, tenim moltes notícies de Greg LeMond: creador d'una firma de bicicletes, inversions inmobiliàries en un club de golf d'alt standing, fundacions benèfiques,... Tanmateix, el més interessant és que va muntar un restaurant temàtic anomenat Tour de France a Edina, Minnesota. Per saber si paga la pena acostar-s'hi, pot ser una bona opció demanar-ne l'opinió a Paul Westerberg, l'ex-líder dels Replacements, ja que és a Edina on precisament resideix l'autor de "Bastards of Young". Un punt i final com un altre per a aquesta història de segones vides.