Big George

Quan Indurain va patir a Les Arcs i es va acabar d'enfonsar camí de Pamplona; l'estiu en que Puff Daddy plorava Notorius BIG i arrasava en les llistes de mig món; el juliol en que França va guanyar un mundial de futbol malgrat jugar amb un 'nou' anomenat Guivarc'h; quan Alex Zülle va perdre les ulleres i el Tour al passage du Gois; l'estiu en que molts vam llegir "High Fidelity" després d'haver vist la pel·lícula i no a l'inrevés; el dia en que Carlo Giuliani va morir assassinat per la policia a Gènova; quan Espanya seguia les maniobres de l'operació militar Romeo-Sierra per a expulsar mitja dotzena de marroquins de Perejil; l'etapa en que Beloki es va deixar el seu futur com a ciclista en l'asfalt del descens de La Rochette; el mes en que The Fiery Furnaces van editar el deliciosament esquizofrènic 'Blueberry Boat'; quan vaig anar a veure una etapa del Tour en directe per primera vegada, el 16 de juliol de 2005 al Port de Pailheres (tinc foto); el dia que Syd Barrett va deixar aquest món en el sentit físic de l'expressió; l'estiu en que 'Superbad' va ser la prova definitiva de que tornava a ser possible una teen comedy de qualitat; el juliol en que Ricardo Riccò va passar de ser el nou Pantani circa 1998 a ser un trist candidat a Pantani circa 2003-04; el dia en que l'organisme de Dash Snow va dir prou després d'una (curtíssima) vida d'excessos i creativitat; quan en l'ascensió al Port de Balès, el guanyador a la fi del Tour es beneficià d'un problema en la cadena del seu gran rival (espera, però al final el va guanyar o no?); el dia en que la flama de la Winehouse es va apagar per sempre més.

En tots i cada un d'aquests moments George Hincapie, el ciclista que va aprendre a estimar aquest esport al Central Park, estava disputant el Tour de França. Cada juliol, durant 17 anys sense interrupció, des de 1996 fins aquest mateix moment en que descansa i es prepara per l'etapa de demà en un hotel de la Xampanya. Salut.

Siena

Qualsevol excusa és bona per a tornar a Siena, ni que sigui simbòlicament, excitant la superfície del cervell on emmagatzemem la nostra estada a la vila toscana. Si alguna vegada, ni que sigui per unes hores, has estat feliç a Siena, voldràs tornar-hi: la catedral -blanca per fora, fosca per dins-, la piazza di Campo, els carrers empedrats i costeruts... però sobretot la constatació que cada nou racó descobert supera al que acabem deixar. I, és clar, també hi ha el menjar; m'agradaria poder recomanar l'osteria on vaig cruspir-me un plat de pasta amb civet de senglar, però no en recordo el nom. En fi, aquesta no deixa de ser la primera mostra en aquest blog de la meva especial inclinació per Itàlia: paisatge, patrimoni, gastronomia i, com no podia ser d'una altra manera, ciclisme.
El poble italià és -tòpic però cert- molt passional i té el sentit de l'espectacle molt desenvolupat. Si a aquest tret atàvic, gairebé racial, li afegim que es tracta d'un país molt entès en ciclisme, el resultat és que, amb permís dels flamencs, són els millors organitzadors de curses del món. Només en un país com Itàlia podria succeïr que es crea una prova de ciclisme de carretera amb una quarta part del recorregut per pistes de terra, i al cap de quatre edicions és ja una data a subratllar per a molts classicòmans del pilot internacional. És clar que tot això no es consegueix sense una especial cura. La Montepaschi Strade Bianche (abans anomenada Eroica), que disputa la seva cinquena edició aquest dissabte, transcorre per uns dels paisatges més bonics d'Europa, la vall d'Orcia, la màxima depuració de la Toscana, i té la línia d'arribada al bell mig de Siena, a la meravellosa piazza di Campo. No es té constància que la fascinació estètica pels paisatges millori la combativitat i el rendiment dels ciclistes, però en aquest cas tot em fa sospitar que sí (o almenys és el que prefereixo pensar). El perfil de la prova, un puja i baixa constant per disciplinats turons, també ajuda, però el fet és que habitualment els corredors arriben a la plaça de Siena d'un en un. En matèria de calendari, l'Strade Bianche també encerta, ja que la seva situació a poques setmanes dels dos Monuments de la llamborda, el Tour de Flandes i la Paris-Roubaix, fa que molts pesos pesats de l'especialitat trobin en la prova italiana una immillorable pedra de toc. Cancellara, Ballan, Hincapie o Gilbert són alguns dels pocs noms confirmats fins ara però, servidor, simbòlicament, també serà a Siena.