Begin the begin

Dimarts que ve comença a Austràlia amb el Tour Down Under el que podriem anomenar la temporada ciclista seriosa, essent aquesta prova la més primerenca de les inscrites en l'UCI World Tour 2012. Per això El diable als turons reprèn l'activitat i ho fa donant un cop d'ull a un dels aspectes que poden ser més decisius aquest 2012: la configuració dels equips, doncs feia anys que no assistiem a tants canvis de maillot per part de corredors ben destacats.
Vejam. Dos fets marquen notablement la configuració de les plantilles professionals. Per una banda la desaparició d'un gran equip com l'HTC, darrer esponsor majoritari de l'estructura abans estampada amb els logos de Columbia, High Road i, a l'inici de tot plegat T-Mobile i Telekom; per l'altra, la fusió de Radioshack i Leopard-Trek en l'ara anomenat Radioshack-Nissan-Trek.
La dissolució d'HTC ha deixat més d'una vintena de corredors sense equip, alguns d'ells molt cotitzats, com Mark Cavendish que ha signat amb un SKY que any rera any augmenta els seus recursos o Tony Martin que ha marxat, acompanyat entre altres dels germans Velits a un QuickStep que incrementa el seu pressupost amb l'entrada d'Omega Pharma com a patrocinador principal. El que potser era el tercer corredor més valorat de HTC, Matthew Goss, guanyador l'any passat a Sanremo i subcampió del món a Copenhague, capitaneja un nou equip ProTour, el GreenEdge australià, dirigit per l'entranyable Neil Stephens. Amb majoria de corredors nacionals (a banda de Goss, Allan Davis, Simon Gerrans, els joveníssims Bobridge, Durbridge, els germans Meyer...) tenen un planter extens ple d'homes ràpids, magnífics rodadors i amb recursos per a les clàssiques.
La fusió de Radioshack i Leopard ha ocasionat un súperequip, amb els germans Schleck, Cancellara, Kloden, Horner, Fuglsang, Machado, Bennati i un bon grapat d'interessants corredors de segona fila que poden fer les funcions de magnífics gregaris quan la situació ho requereixi. Però clar, no tothom ha trobat cabuda en el matxembrat d'esquadres, i homes com Leipheimer o Brajkovic han hagut de fer les maletes cap a Omega Pharma QuickStep i a Astana, respectivament.
Fusions i desaparicions al marge, el BMC ha tirat de talonari i a noms com Evans, Ballan o Van Avermaet cal sumar ara ni més ni menys que dues estrelles com Gilbert i Hushovd. Tots plegats configuren una esquadra amb un potencial gairebé inèdit de cara a les clàssiques. S'haurà de comprovar, però, com s'harmonitza la presència de tants galls en un mateix galliner i si hi haurà suficient quota de protagonisme per a tots.
Finalment, cal esmentar també la renúncia sobtada de GEOX de no seguir esponsoritzant l'equip de cara a 2012, fet que ha acabat amb un bon grapat de professionals (no només corredors) a l'atur. Menchov ha aconseguit un nou contracte a Katusha i Cobo s'ha acabat fent un lloc a un Movistar que acull amb els braços oberts la tornada, després de la discutida sanció, d'un dels noms propis de l'any: Alejandro Valverde.

Ésser o no ésser

El príncep més famós de Dinamarca, Hamlet, dóna títol a una obra abonada al tots moren final. Diumenge, ben a prop de Copenhague es coronarà un nou príncep, esportiu afortunadament, i menys ell, tots perdran. Que hi hagi un guanyador és el que separa el ciclisme de la tragèdia estricta, però no deixa de ser un relat cruel amb infinitament més vençuts que vencedors. A la merda allò de l'important és participar, aquí es juguen la corona més dos-cents homes i la narració només contempla corona per a un d'ells. Afortunadament per a alguns el ciclisme és un esport d'equip i els companys del guanyador també se'n van a casa, a priori, amb un somriure als llavis. És per això que la prèvia del mundial en línia de diumenge, després de parlar dimarts del recorregut, El Diable Als Turons la planteja per equips:

Noruega: només quatre homes, però dos dels grans favorits, el vigent campió Hushovd i Boasson-Hagen. Al Tour van guanyar dues etapes cadascun i el final s'ajusta a les característiques d'ambdós, però veurem quina és l'aposta, si la veterania de Thor o el descar de la joventut d'EBH.

Espanya: és un tots per a Freire, que no ha tingut un any massa brillant però, de tarannà genial, és qui menys ho necessita per presentar-se a la seva prova predilecta. Lastras i Gárate seran dos bons capitans d'equip, i la resta està dividida entre treballadors amb aptituds per a la fuga (Erviti, Barredo, Flecha), un talentós però indolent Luis León Sánchez i dos homes ràpids que poden ser bales a la recàmara o elements per a infiltrar en fugues (Rojas i Reynés). En qualsevol cas, a Espanya li convé que la cursa sigui exigent per a desgastar i, a poder ser, eliminar sprinters més purs com Cavendish, Farrar, Kittel o Greipel.

Bèlgica: un gran equip i un gran líder, Gilbert, l'autèntic protagonista de la temporada. No és el recorregut més adient per al való, però el seu nivell actual el fa ser un dels favorits. Estarà molt marcat i això ho poden aprofitar segones espases com Leukemans, Roelandts o, sobretot, Van Avermaet. Cal comptar amb que al país del Benelux s'està pendent de l'esdeveniment com a enlloc (ningú valora les proves d'un dia com els belgues) i mites locals com Merckx i Maertens atien el foc amb presència mediàtica durant els darrers dies.

Itàlia: el nou de Bettini és, enguany, força peculiar. No compten, a priori, amb un sprinter top i els interessarà trencar la cursa per a que guerrillers com Visconti o Gavazzi. Pel que fa als homes ràpids, Bennati no està en mal moment però tindrà rivals millors i tres quarts del mateix podem dir del jove Sacha Modolo -que duu un darrer mes espectacular en curses de segona fila. Molta curiositat per veure com ho encaren, que Itàlia sempre és Itàlia.

Austràlia: un bloc realment temible, amb magnífics rodadors i molts homes ràpids (Goss, Haussler, Sutton...). El guanyador de San Remo segurament és la seva opció més clara si arriba un pilot més o menys nombrós, però també tenen recursos per a altres alternatives de cursa amb Simon Gerrans i qualsevol dels anteriors, a qui l'etiqueta d'sprinter els queda curta. Una de les seleccions que hauria de tenir més presència.

Gran Bretanya: mentre els demés equips poden especular amb diverses tesitures, els britànics ho tenen clar: intentar que Cavendish arribi al final amb el grup principal, i ho faci amb les forces el més intactes possibles. No serà gens fàcil car l'èxit de la majoria de seleccions rivals passa per a reventar-los la festa, però compta amb uns homes sobradament qualificats per a intentar-ho: Bradley Wiggins, Geraint Thomas, Chris Froome i David Millar, entre d'altres.

Holanda: curiosíssima alineació la que presenta la selecció orange, amb abundants escaladors purs -Poels, Mollema, Kruijswijk-, homes tot terreny sense massa punta de velocitat -Weening, Hoogerland- i rodadors potents -Tjallingi, Terpstra, Lightart, Boom. Tanmateix, només aquest darrer, que ve de guanyar el Tour de Gran Bretanya, sembla capacitat per donar la sorpresa amb un atac sec i demoledor, a base de força i no mirar enrera en els darrers quilòmetres. Tot i així, opcions força remotes.

Alemanya: autèntic equipàs, amb diverses opcions en l'apartat d'homes ràpids: Greipel, Kittel i Degenkolb, no necessàriament per aquest ordre. Amb ells, autèntiques mules de tir com el recent campió contra el crono Tony Martin, Bert Grabsch o Marcel Sieberg. I Danilo Hondo (37 anys) exercint de veterà llançador. Molta curiositat per veure quin dels seus homes bala arriba més lluny.

Estats Units: tots per Farrar. Aquest sembla ser el lema, de manera més o menys semblant a la Gran Bretanya de Cavendish, amb l'esperança que aquest flaquegi a última hora i la suau pendent final se li faci excessiva. Al voltant de Tyler un equip de rodadors ben jove: Bookwalter, Busche, Phinney, Talansky...

França: pot ser un dels combinats sorpresa. Al talent i combativitat de Voeckler, Chavanel i, en menor mesura, Offredo o Kadri, cal sumar un petit grapat d'homes ràpids a qui la pujadeta prèvia a meta els pot venir la mar de bé. Els encapçala Romain Feillu, però també cal comptar amb Dumoulin i Gallopin.

Suïssa: Cancellara, Albasini, Kohler i Rast. I prou, només quatre homes. Sorprèn que la tradicional potència helvètica només pugui comptar amb quatre homes però què hi farem. Mig intuïció, mig desig personal, fa l'efecte que, després de quedar només tercer a la crono de dimecres, Cancellara ve disposat a fer-la grossa a la prova en línia. Ell és capaç de reventar la cursa com ningú, a títol individual i sense res a perdre. Ja pot ser de lluny a l'estil Flandes 2010 i 2011 o Roubaix 2010, o com va fer a Compiègne el Tour 2007, vestit de groc, al darrer quilòmetre.

Més enllà d'aquestes seleccions, cal comptar amb el paper d'altres com Eslovaquia, amb Sagan i els bessons Velits d'escoltes, la combatitivitat dels anfitrions que duen bons corredors però cap aposta guanyadora degut a la baixa de Breschel, Bole i Bozic apurant les opcions eslovenes, Bielorrússia amb Hutarovich... i poc més.

En qualsevol cas ens espera una cursa que, si bé per desnivell no pot ser molt exigent, almenys té l'avantatge que la resolució és força oberta. Tot i així m'animo a establir un rànquing de favorits en tres nivells:

Gilbert Cavendish
Sagan Hushovd Goss Boasson-Hagen
Cancellara Farrar Greipel Freire Feillu

Pla, però no tant pla

El mundial en ruta és, sens dubte, una de les jornades de ciclisme més esperades de la temporada. Potser per estar col·locat en un moment del calendari força allunyat de les grans clàssiques de primavera i abans de les que tanquen l'any, i després de grans voltes que en els darrers anys tiren a decebedores, l'afeccionat enyora les grans proves d'un dia. També li confereix una gràcia extra el fet de que es corri per seleccions nacionals, tal i com funcionava el ciclisme professional abans que les marques comercials mostressin -afortunadament- interès en esponsoritzar els equips; belgues contra italians, espanyols contra francesos, les noves potències anglosaxones... Tot plegat, i sense necessitat d'abonar-se a patriotismes, sempre té més gràcia que una lluita entre, per exemple, una marca de telèfons 3G, un imperi mediàtic britànic i una firma de parquet laminat.

Enguany, Copenhague i rodalies acullen el campionat, que ja va començar ahir amb les contrarrellotges sub-23 masculina, la junior femenina i avui prossegueix amb la junior masculina. Com era d'esperar degut a la orografia danesa, els recorreguts són emminentment plans i, a priori, deixen sense opció a escaladors i homes volta. Hi ha una corrent d'opinió que defensa que hi hagi, de tant en tant, mundials per a sprinters i aquest seria un d'ells.


Però alerta, tres coses fan pensar en que potser no s'ha d'apostar tot a la carta Cavendish: per començar, una cursa d'un dia en que tothom s'ho juga tot en ni més ni menys que 266 quilòmetres no és el mateix que una etapa plana de transició d'una gran volta en que hi ha molts més interessos que el triomf d'etapa. D'altra banda, com es pot apreciar al perfil del circuit (en seran 17 voltes, més 28 km inicials) el final no és del tot pla i en el darrer quilòmetre hi ha uns 300 metres al voltant del 7%. Aquest detall sumat a que no hi ha grans rectes pot obrir la porta a corredors del perfil de Hushovd, Sagan o, perquè no, Freire. Però vaja, ja parlarem de seleccions i favorits en la propera entrada; anem ara a la tercera consideració que pot evitar un triomf de Cavendish: l'equip. D'acord, Regne Unit duu un bloc força competitiu però no és el HTC que aquests darrers anys ha preparat coreografies milímetrades per a que l'home de Man rematés en els darrers metres.

Abans de diumenge, demà mateix dimecres, tenim un aperitiu enguany especialment interessant, la contrarrellotge. Cancellara duu quatre medalles d'or en les darreres cinc edicions, però aquest any sembla que li ha sortit un rival més que seriós. Tony Martin no només ha estat a l'alçada del suís sinó que fins i tot ha estat per damunt en totes les cronos en que ambdós han competit i suma més triomfs en l'especialitat al llarg de la temporada. Aquestes dades objectives ens durien a pensar que l'alemany és favorit, però alerta, Cancellara és molt Cancellara i aquest 2011 no ha semblat preparar les cronos d'una manera tant prioritària com en altres anys. Si en les darreres setmanes s'ha posat a to física i mentalment per repetir triomf, segueix sent el meu favorit. Tampoc s'ha de descartar altres especialistes com Wiggins, Phinney, Millar, Westra, Porte i d'altres, però semblen destinats a lluitar pel bronze. Veurem què passa.

Un diumenge a l'infern

Com és tradició, una setmana després del Tour de Flandes arriba la Paris-Roubaix. Si sovint l'oportunitat de resoldre assumptes pendents és un dels alicients extres per a "l'Infern del Nord", enguany anem sobrats. A la sequera de Tom Boonen, corredor en actiu amb un palmarès més ampli en proves d'adoquí, hem de sumar que diumenge passat a Meerbeke va guanyar Nuyens, un outsider, i dels peixos grossos només Cancellara va rascar pòdium. D'aquesta manera, gairebé tothom acudeix amb urgències a la cursa que culmina la temporada de llambordes i això, a priori, és bo per a l'espectacle.
Tot plegat però, que no ens faci enganyar: la Paris-Roubaix ha estat des de 2005 patrimoni de Boonen i Cancellara, amb l'excepció de la victòria atípica de Stuart O'Grady el 2007. Per tant, el belga i el suís són els màxims favorits, amb notable avantatge segons les cases d'apostes per a Cancellara. Més enllà d'ells dos, espero que Thor Hushovd faci un molt bon paper i ens brindi l'oportunitat de veure el maillot de campió del món jugant-se una prova com aquesta. A més, si abans parlàvem d'urgències, cap esquadra com el Garmin-Cérvelo està més necessitada de victòries de primeríssima línia. Flecha, Ballan i Pozzato (entre els tres sumen 6 podis en la prova) completen la, a priori, mitja dotzena de favorits. Seria molt estrany, però, que fossin els 6 primers en arribar al velòdrom de Roubaix: és pràcticament impossible que cap dels homes forts no sofreixi un imprevist en forma de caiguda o avaria en algun dels terribles trams d'adoquí que puntegen els 258 km de recorregut. Així d'important és la sort, així de cruel és el destí. Aquí, com gairebé enlloc, l'alegria va per barris.

Avui, però, m'agradaria suggerir una activitat prèvia a la cursa de diumenge: el visionat de l'esplèndid documental "A Sunday in Hell", dirigit pel danés Jörgen Leth, artífex també l'any 1993 d'un treball sobre Michael Laudrup, i codirector junt amb Lars Von Trier de "Cinco condiciones". La peça, de 1976, és la narració de la Paris-Roubaix del mateix any, des del dia anterior a la prova fins a les imatges dels supervivents a les dutxes públiques del velòdrom de Roubaix. "A Sunday in Hell" té especial rellevança perquè retrata un dels períodes de màxim esplendor de la cursa, amb uns protagonistes de gran carisma, amb uns currículums que maregen, absolutament impensables en el ciclisme actual:
Roger De Vlaeminck, apodat "El Gitano", l'únic corredor de l'història amb 4 victòries i probablement el classicòman més letal que hi ha hagut mai. Prim, llargarut, l'escena del massatge ens revel·la unes cames infrahumanes, molt més pròpies d'una escultura de Giacometti.
Eddy Merckx, del que sobren les presentacions, amb una primera aparició a la pel·lícula tremenda: sortint d'un cotxe amb un traje blau cel i unes ulleres de sol, unes pintes absolutament es-pec-ta-cu-lars, com si Chazz Palminteri encarnés a Tony Manero. Més enllà de les enyorades patilles amples del Caníbal, crida l'atenció la extrema meticulositat, gairebé excessiva, amb la posada a punt de la seva bicicleta.
Francesco Moser: l'antagonista italià, del tot necessari en un món dominat pels belgues. El 1976 encara és jove i bona part del seu palmarès està per aconseguir, però ja té un pes important en la cursa. Especialment memorable és la simbiosi total que demostra amb el maillot de campió italià, una peça de roba que sembla dissenyada expressament per a ell.
També apareixen molts altres corredors de prestigi, com Freddy Maertens, Walter Godefroot, Hennie Kuiper, Thévenet o un entranyable Poulidor de 40 anys, i representa un document molt valuós de la vida en el sí dels equips i de la passió del públic.
Que ningú esperi un reportatge televisiu. No, "A Sunday in Hell" és cinema, amb una posada en escena meticulosa i la incorporació de recursos narratius i formals que contribueixen a realçar encara més l'èpica d'una prova que, segons Jean-Marie Leblanc és "una bogeria que el ciclisme proposa cada any als afeccionats". Tot plegat genera una extranya fascinació estètica per un relat, un episodi no viscut, anterior al naixement de servidor, però pel que es sent una terrible nostàlgia. I això és el cinema.

"A Sunday in Hell": descàrrega directa i streaming
(agraïments a Miquel Wert)

Déu és dalt del turó

La cita anual amb el Tour de Flandes, el primer diumenge d'abril, és comparable a una final europea en el món futbolístic. A casa nostra no té la difusió mediàtica del Tour de França, ni potser és tant exigent a nivell físic com la Paris-Roubaix, però de ben segur que es tracta de la prova d'un dia més difícil de guanyar. És en la que intervenen més condicionants i amb més intensitat: la forma física dels participants, evidentment, però també la meteorologia, la fortuna, el treball en equip i, sobretot, l'autoposada en escena, l'estratègia emprada pels màxims favorits, a nivell físic i psicològic, i que, com en el poquer, pot ser per acció però també per omissió: les aparences aquí importen i, el més rellevant de tot, no comencen el dia 3 a les 10h del matí, sinó que tot plegat forma part d'un relat que ja ha arrencat, amb episodis previs, digressions, escenaris, personatges principals i secundaris que justifiquen com gairebé mai una prèvia periodística:

Tour de Flandes 2010: Cancellara i Boonen van honorar aquest esport amb una jornada de -aquesta vegada sí que és pertinent- ressonàncies mítiques. Ambdós amb els maillots de campió nacional, per a fer-ho tot més romàntic, més segle XIX. El suís va guanyar la partida al belga al Kapelmuur en un dels moments per a emmagatzemar de l'esport dels nostres dies. Boonen, doble guanyador de la prova i que va caure com només cauen els campions, sommia amb una revenja.

E3 Harelbeke & Gent-Wevelgem 2011: les dues semi-clàssiques d'adoquins del cap de setmana anterior a Flandes s'han resolt enguany de la millor manera possible. Cancellara es va exhibir a la Harelbeke, això sí, sense enfrontar-se a Boonen, Gilbert, Pozzato o Ballan, i el propi Boonen, l'endemà, va respondre imposant-se en l'esprint reduït de la Gent-Wevelgem. El preàmbul perfecte.

Philippe Gilbert vs. Tom Boonen: el primer, való i per tant membre de la minoría lingüística de Bèlgica, i el segon, flamenc, encarnen dues tipologies d'ídol d'un país partit per la meitat. Gilbert està en un estat de forma dolcíssim, duu una temporada i mitja sent protagonista positiu de totes les clàssiques a les que compareix, amb un índex de victòries aclaparador; darrerament és admirat fins i tot pels flandriens més puristes, però sap que per ser històric li cal guanyar Flandes i Lieja. Boonen ha estat sempre el nen mimat del país; el seu palmarès en les grans clàssiques i el mode d'aconseguir-lo, gairebé sempre amb atacs llunyans tot i saber-se el més ràpid en hipotètics esprints reduïts, ha fet que se li perdonin escàndols com els seus dos positius per cocaïna. Els herois vulnerables són més complerts.

Filippo Pozzato: el perfecte antiheroi que necessita qualsevol relat mític. Indolent, antipàtic, sobrat de talent, amb gran atractiu físic i, evidentment, italià. És molt odiat a Bèlgica per tot plegat però, a l'acabar les curses, és el més buscat per les joves caçadores d'autògrafs i fotos. Esportivament, la seva versatilitat i la seva manera de còrrer (catenaccio a dues rodes) el fan molt temut pels seus rivals, als qui sovint arriba a treure de polleguera.

Outsiders: Més enllà dels esmentats, Ballan sembla que torna a ser el que va guanyar la prova el 2007 i el Mundial el 2008; Flecha sempre ofereix bon rendiment corrent al seu aire, deixant-se guiar per una intuició i determinació admirables (i admirades a tot arreu menys a la seva terra); la potent esquadra Garmin-Cérvelo compta amb una plantilla temible (Haussler, Hushovd, Millar, Van Summeren, Klier...) però de moment no li arriben els resultats. Jonathan Vaughters, el seu director, ha expressat tanta frustració davant la superioritat manifestada per Cancellara que aboga per a fer-li un marcatge a l'home, com si es tractés de bàsquet, tot i que admet que l'únic efectiu del tot seria "contractar un franctirador". Humor i tragèdia.

Kapelmuur: com he explicat abans, sol ser l'escenari final on es decideix la prova. El pilot ve molt fraccionat des de ben abans en els interminables murs, però aquí tot acaba saltant pels aires. Un turó i una capella al seu cim configuren, a més, una localització amb connotacions bíbliques. El Creador ho domina tot des d'un punt elevat.

Meteorologia: els murs adoquinats que esquitxen els prop de 260 km del Tour de Flandes esdevenen molt més dificultosos si estan mullats: caigudes, culots estripats, sang i rostres enfangats afegeixen èpica i emoció a la prova. Per diumenge, les previsions són de uns 10º, molts núvols i alguna gota. Els déus també intervenen en les batalles dels humans.

Homes bala vs. homes d'aventura

Per fi ja la tenim aquí. Demà, dia de Sant Josep, es disputa el primer monument, la Classicissima, la Milano-Sanremo, orgull de tots els italians fins al punt que també l'anomenen la Clasica di Primavera, com si fos l'única que es disputa, ignorant proves com el Tour de Flandes, la Paris-Roubaix o la Liège-Bastogne-Liège. Però bé, ja se sap, els italians són així d'orgullosos i tot plegat és part del mateix pack cultural que, en termes esportius, és d'elogiar.

El recorregut és el mateix de la darrera edició, ni més ni menys que 298 quilòmetres, molts d'ells plans, però amb l'habitual dificultat que suposa les pujades a la Cipressa i el Poggio en els darrers 30 km. Aquestes dues ascensions, tirant a modestes, poden arribar a ser mortals quan es duen prop de 7 hores damunt la bicicleta i el ritme de cursa es torna criminal. Sovint és així perquè hi ha molts corredors interessats en que no s'arribi a l'sprint o, en qualsevol cas, que aquest sigui el més reduït possible. De fet, la Classicissima és bàsicament una lluita entre els equips dels principals homes ràpids i els corredors que es veuen amb opcions de trencar la cursa abans de San Remo. El principal atractiu de la prova és, aleshores, que té un ampli ventall de candidats a endur-se el triomf: autèntics homes bala que són letals en un una arribada en grup, amb Cavendish, Farrar, Greipel i Petacchi al capdavant; sprinters passistes, de gran fons i que agraeixen una mica de duresa prèvia, com Boonen, Hushovd, Haussler o Freire, triple guanyador de la prova; però també aventurers que són capaços de trencar la disciplina del grup i marxar en solitari cap a la glòria. Dos noms s'eleven per damunt dels altres en aquesta categoria: Philippe Gilbert i Fabian Cancellara, que ja es va sortir amb la seva en l'edició de 2008, en una de les actuacions més estelars de la història recent. L'exhibició de Cancellara va dignificar sens dubte la memòria del ciclista que compta amb més victòries en la prova, Eddy Merckx, que no era precisament un sprinter.

Ja veurem què passa, potser serà el dia del talentós però indolent Pozzato, ara que ja ens hem cansat d'esperar-lo, o Garmin-Cervelo imposarà la seva llei tenint en compte que compta amb una enlluernadora tripleta de cavalls guanyadors -Hushovd, Farrar i, la meva aposta personal, Haussler-, però el que és segur és que no guanyarà un qualsevol: només cal donar un cop d'ull a un palmarès que inclou a devoradors de victòries com Zabel, Jalabert, Cipollini, Bettini, Fondriest, Kelly o fins i tot Chiapucci, Fignon i Bugno. Aquests darrers noms imposen una reflexió: ¿Ja no tindrem mai més corredors totals capaços de disputar una gran volta i comparèixer a una prova així amb GRANS AMBICIONS?

Siena

Qualsevol excusa és bona per a tornar a Siena, ni que sigui simbòlicament, excitant la superfície del cervell on emmagatzemem la nostra estada a la vila toscana. Si alguna vegada, ni que sigui per unes hores, has estat feliç a Siena, voldràs tornar-hi: la catedral -blanca per fora, fosca per dins-, la piazza di Campo, els carrers empedrats i costeruts... però sobretot la constatació que cada nou racó descobert supera al que acabem deixar. I, és clar, també hi ha el menjar; m'agradaria poder recomanar l'osteria on vaig cruspir-me un plat de pasta amb civet de senglar, però no en recordo el nom. En fi, aquesta no deixa de ser la primera mostra en aquest blog de la meva especial inclinació per Itàlia: paisatge, patrimoni, gastronomia i, com no podia ser d'una altra manera, ciclisme.
El poble italià és -tòpic però cert- molt passional i té el sentit de l'espectacle molt desenvolupat. Si a aquest tret atàvic, gairebé racial, li afegim que es tracta d'un país molt entès en ciclisme, el resultat és que, amb permís dels flamencs, són els millors organitzadors de curses del món. Només en un país com Itàlia podria succeïr que es crea una prova de ciclisme de carretera amb una quarta part del recorregut per pistes de terra, i al cap de quatre edicions és ja una data a subratllar per a molts classicòmans del pilot internacional. És clar que tot això no es consegueix sense una especial cura. La Montepaschi Strade Bianche (abans anomenada Eroica), que disputa la seva cinquena edició aquest dissabte, transcorre per uns dels paisatges més bonics d'Europa, la vall d'Orcia, la màxima depuració de la Toscana, i té la línia d'arribada al bell mig de Siena, a la meravellosa piazza di Campo. No es té constància que la fascinació estètica pels paisatges millori la combativitat i el rendiment dels ciclistes, però en aquest cas tot em fa sospitar que sí (o almenys és el que prefereixo pensar). El perfil de la prova, un puja i baixa constant per disciplinats turons, també ajuda, però el fet és que habitualment els corredors arriben a la plaça de Siena d'un en un. En matèria de calendari, l'Strade Bianche també encerta, ja que la seva situació a poques setmanes dels dos Monuments de la llamborda, el Tour de Flandes i la Paris-Roubaix, fa que molts pesos pesats de l'especialitat trobin en la prova italiana una immillorable pedra de toc. Cancellara, Ballan, Hincapie o Gilbert són alguns dels pocs noms confirmats fins ara però, servidor, simbòlicament, també serà a Siena.