Un gran teló final

Amb la disputa del Giro di Lombardia es donen tradicionalment per acabades les grans curses de la temporada. Més enllà de demà dissabte, poca cosa: la Chrono des Nations de diumenge, amb l'al·licient del retorn de Vinokourov, i alguna cursa per etapes més exòtica com el Tour de Brasil, el d'Hainan (Xina), el de Faso o la Japan Cup.
Lombardia tanca també, aleshores, els cinc monuments del 2011, guanyats tres d'ells per outsiders (Goss a Sanremo, Nuyens a Flandes i Van Summeren a Roubaix); Gilbert era el favorit a Lieja, i no va fallar. El való és precisament un dels grans candidats a alçar els braços demà a Lecco després de 241 quilòmetres que configuren, com és habitual, el recorregut més apte per a escaladors de totes les grans clàssiques. Els rivals de Gilbert seran molts, doncs el traçat obre la porta a corredors de perfil lleugerament diferent: Cunego, guanyador ja el 2004, 2007 i 2008); Basso i Nibali capitanejant el Liquigas; el trident taronja que conformen Samuel Sánchez (tres vegades podi, però cap victòria), Igor Antón i Mikel Nieve; la dupla de Movistar, Lastras i Rui Costa; una de les moltes cartes de Katusha (Purito, Dani Moreno, Paolini o fins i tot un renascut Pozzato); i molts altres corredors, diferents entre si, però tots amb talent i que estan acabant molt bé la temporada: Uran, Cobo, Van Avermaet, Roche, Mollema, Pozzovivo, Visconti, el joveníssim francès Pinot, Duarte, Chavanel, Fuglsang, Daniel Martin, Poels, Voeckler... en fi, una participació envejable per a una cursa de resolució força incerta malgrat la grandíssima temporada de Gilbert.
Un dels punts claus de la classica delle foglie morte pot ser el punt més emblemàtic i inamovible del seu recorregut: l'ascenció a la Madonna del Ghisallo, autèntic santuari religiós-esportiu del ciclisme italià que inclou el cèlebre monument al ciclista caigut (veure imatge superior) i des de 2006 un museu del ciclisme amb bicicletes de Bartali, Coppi i Merckx, entre d'altres records. Les rampes que hi accedeixen, a uns 50 km de meta, de ben segur sel·leccionaran la cursa, que probablement s'acabarà de decidir a la darrera ascensió, la que mena a Villa Vergano, curta però molt dura, i de la que des de el seu cim només resten 9 km a meta.
Però alerta, dues de les darreres proves d'un dia que s'han disputat en els darrers dies, Paris-Tours i Gran Piemonte, s'han decidit mitjançant sengles fugues numeroses formades lluny de meta. Terreny dur per a que es trenqui el pilot no en faltarà demà, amb els ports de Valcava i Colma di Sormano, així que els capos hauran d'estar ben atents i saber detectar el moment clau. Si no, els hi pot passar el que va patir Gianni Bugno el 1992, vestit amb el maillot de campió del món, que va deixar marxar el tren que duia a la victòria per un excés de sang freda i va acabar pagant-ho ben car. Així ho explica aquest magnífic article, que configura la millor cloenda imaginable a aquesta prèvia.


*L'arribada està prevista al voltant de les 17h de la tarda, i prop d'una hora abans el pas per la Madonna del Ghisallo. Es podrà veure online, en directe i amb bona qualitat, per la web de la Gazzeta dello Sport.

Un diumenge a l'infern

Com és tradició, una setmana després del Tour de Flandes arriba la Paris-Roubaix. Si sovint l'oportunitat de resoldre assumptes pendents és un dels alicients extres per a "l'Infern del Nord", enguany anem sobrats. A la sequera de Tom Boonen, corredor en actiu amb un palmarès més ampli en proves d'adoquí, hem de sumar que diumenge passat a Meerbeke va guanyar Nuyens, un outsider, i dels peixos grossos només Cancellara va rascar pòdium. D'aquesta manera, gairebé tothom acudeix amb urgències a la cursa que culmina la temporada de llambordes i això, a priori, és bo per a l'espectacle.
Tot plegat però, que no ens faci enganyar: la Paris-Roubaix ha estat des de 2005 patrimoni de Boonen i Cancellara, amb l'excepció de la victòria atípica de Stuart O'Grady el 2007. Per tant, el belga i el suís són els màxims favorits, amb notable avantatge segons les cases d'apostes per a Cancellara. Més enllà d'ells dos, espero que Thor Hushovd faci un molt bon paper i ens brindi l'oportunitat de veure el maillot de campió del món jugant-se una prova com aquesta. A més, si abans parlàvem d'urgències, cap esquadra com el Garmin-Cérvelo està més necessitada de victòries de primeríssima línia. Flecha, Ballan i Pozzato (entre els tres sumen 6 podis en la prova) completen la, a priori, mitja dotzena de favorits. Seria molt estrany, però, que fossin els 6 primers en arribar al velòdrom de Roubaix: és pràcticament impossible que cap dels homes forts no sofreixi un imprevist en forma de caiguda o avaria en algun dels terribles trams d'adoquí que puntegen els 258 km de recorregut. Així d'important és la sort, així de cruel és el destí. Aquí, com gairebé enlloc, l'alegria va per barris.

Avui, però, m'agradaria suggerir una activitat prèvia a la cursa de diumenge: el visionat de l'esplèndid documental "A Sunday in Hell", dirigit pel danés Jörgen Leth, artífex també l'any 1993 d'un treball sobre Michael Laudrup, i codirector junt amb Lars Von Trier de "Cinco condiciones". La peça, de 1976, és la narració de la Paris-Roubaix del mateix any, des del dia anterior a la prova fins a les imatges dels supervivents a les dutxes públiques del velòdrom de Roubaix. "A Sunday in Hell" té especial rellevança perquè retrata un dels períodes de màxim esplendor de la cursa, amb uns protagonistes de gran carisma, amb uns currículums que maregen, absolutament impensables en el ciclisme actual:
Roger De Vlaeminck, apodat "El Gitano", l'únic corredor de l'història amb 4 victòries i probablement el classicòman més letal que hi ha hagut mai. Prim, llargarut, l'escena del massatge ens revel·la unes cames infrahumanes, molt més pròpies d'una escultura de Giacometti.
Eddy Merckx, del que sobren les presentacions, amb una primera aparició a la pel·lícula tremenda: sortint d'un cotxe amb un traje blau cel i unes ulleres de sol, unes pintes absolutament es-pec-ta-cu-lars, com si Chazz Palminteri encarnés a Tony Manero. Més enllà de les enyorades patilles amples del Caníbal, crida l'atenció la extrema meticulositat, gairebé excessiva, amb la posada a punt de la seva bicicleta.
Francesco Moser: l'antagonista italià, del tot necessari en un món dominat pels belgues. El 1976 encara és jove i bona part del seu palmarès està per aconseguir, però ja té un pes important en la cursa. Especialment memorable és la simbiosi total que demostra amb el maillot de campió italià, una peça de roba que sembla dissenyada expressament per a ell.
També apareixen molts altres corredors de prestigi, com Freddy Maertens, Walter Godefroot, Hennie Kuiper, Thévenet o un entranyable Poulidor de 40 anys, i representa un document molt valuós de la vida en el sí dels equips i de la passió del públic.
Que ningú esperi un reportatge televisiu. No, "A Sunday in Hell" és cinema, amb una posada en escena meticulosa i la incorporació de recursos narratius i formals que contribueixen a realçar encara més l'èpica d'una prova que, segons Jean-Marie Leblanc és "una bogeria que el ciclisme proposa cada any als afeccionats". Tot plegat genera una extranya fascinació estètica per un relat, un episodi no viscut, anterior al naixement de servidor, però pel que es sent una terrible nostàlgia. I això és el cinema.

"A Sunday in Hell": descàrrega directa i streaming
(agraïments a Miquel Wert)

Déu és dalt del turó

La cita anual amb el Tour de Flandes, el primer diumenge d'abril, és comparable a una final europea en el món futbolístic. A casa nostra no té la difusió mediàtica del Tour de França, ni potser és tant exigent a nivell físic com la Paris-Roubaix, però de ben segur que es tracta de la prova d'un dia més difícil de guanyar. És en la que intervenen més condicionants i amb més intensitat: la forma física dels participants, evidentment, però també la meteorologia, la fortuna, el treball en equip i, sobretot, l'autoposada en escena, l'estratègia emprada pels màxims favorits, a nivell físic i psicològic, i que, com en el poquer, pot ser per acció però també per omissió: les aparences aquí importen i, el més rellevant de tot, no comencen el dia 3 a les 10h del matí, sinó que tot plegat forma part d'un relat que ja ha arrencat, amb episodis previs, digressions, escenaris, personatges principals i secundaris que justifiquen com gairebé mai una prèvia periodística:

Tour de Flandes 2010: Cancellara i Boonen van honorar aquest esport amb una jornada de -aquesta vegada sí que és pertinent- ressonàncies mítiques. Ambdós amb els maillots de campió nacional, per a fer-ho tot més romàntic, més segle XIX. El suís va guanyar la partida al belga al Kapelmuur en un dels moments per a emmagatzemar de l'esport dels nostres dies. Boonen, doble guanyador de la prova i que va caure com només cauen els campions, sommia amb una revenja.

E3 Harelbeke & Gent-Wevelgem 2011: les dues semi-clàssiques d'adoquins del cap de setmana anterior a Flandes s'han resolt enguany de la millor manera possible. Cancellara es va exhibir a la Harelbeke, això sí, sense enfrontar-se a Boonen, Gilbert, Pozzato o Ballan, i el propi Boonen, l'endemà, va respondre imposant-se en l'esprint reduït de la Gent-Wevelgem. El preàmbul perfecte.

Philippe Gilbert vs. Tom Boonen: el primer, való i per tant membre de la minoría lingüística de Bèlgica, i el segon, flamenc, encarnen dues tipologies d'ídol d'un país partit per la meitat. Gilbert està en un estat de forma dolcíssim, duu una temporada i mitja sent protagonista positiu de totes les clàssiques a les que compareix, amb un índex de victòries aclaparador; darrerament és admirat fins i tot pels flandriens més puristes, però sap que per ser històric li cal guanyar Flandes i Lieja. Boonen ha estat sempre el nen mimat del país; el seu palmarès en les grans clàssiques i el mode d'aconseguir-lo, gairebé sempre amb atacs llunyans tot i saber-se el més ràpid en hipotètics esprints reduïts, ha fet que se li perdonin escàndols com els seus dos positius per cocaïna. Els herois vulnerables són més complerts.

Filippo Pozzato: el perfecte antiheroi que necessita qualsevol relat mític. Indolent, antipàtic, sobrat de talent, amb gran atractiu físic i, evidentment, italià. És molt odiat a Bèlgica per tot plegat però, a l'acabar les curses, és el més buscat per les joves caçadores d'autògrafs i fotos. Esportivament, la seva versatilitat i la seva manera de còrrer (catenaccio a dues rodes) el fan molt temut pels seus rivals, als qui sovint arriba a treure de polleguera.

Outsiders: Més enllà dels esmentats, Ballan sembla que torna a ser el que va guanyar la prova el 2007 i el Mundial el 2008; Flecha sempre ofereix bon rendiment corrent al seu aire, deixant-se guiar per una intuició i determinació admirables (i admirades a tot arreu menys a la seva terra); la potent esquadra Garmin-Cérvelo compta amb una plantilla temible (Haussler, Hushovd, Millar, Van Summeren, Klier...) però de moment no li arriben els resultats. Jonathan Vaughters, el seu director, ha expressat tanta frustració davant la superioritat manifestada per Cancellara que aboga per a fer-li un marcatge a l'home, com si es tractés de bàsquet, tot i que admet que l'únic efectiu del tot seria "contractar un franctirador". Humor i tragèdia.

Kapelmuur: com he explicat abans, sol ser l'escenari final on es decideix la prova. El pilot ve molt fraccionat des de ben abans en els interminables murs, però aquí tot acaba saltant pels aires. Un turó i una capella al seu cim configuren, a més, una localització amb connotacions bíbliques. El Creador ho domina tot des d'un punt elevat.

Meteorologia: els murs adoquinats que esquitxen els prop de 260 km del Tour de Flandes esdevenen molt més dificultosos si estan mullats: caigudes, culots estripats, sang i rostres enfangats afegeixen èpica i emoció a la prova. Per diumenge, les previsions són de uns 10º, molts núvols i alguna gota. Els déus també intervenen en les batalles dels humans.

Homes bala vs. homes d'aventura

Per fi ja la tenim aquí. Demà, dia de Sant Josep, es disputa el primer monument, la Classicissima, la Milano-Sanremo, orgull de tots els italians fins al punt que també l'anomenen la Clasica di Primavera, com si fos l'única que es disputa, ignorant proves com el Tour de Flandes, la Paris-Roubaix o la Liège-Bastogne-Liège. Però bé, ja se sap, els italians són així d'orgullosos i tot plegat és part del mateix pack cultural que, en termes esportius, és d'elogiar.

El recorregut és el mateix de la darrera edició, ni més ni menys que 298 quilòmetres, molts d'ells plans, però amb l'habitual dificultat que suposa les pujades a la Cipressa i el Poggio en els darrers 30 km. Aquestes dues ascensions, tirant a modestes, poden arribar a ser mortals quan es duen prop de 7 hores damunt la bicicleta i el ritme de cursa es torna criminal. Sovint és així perquè hi ha molts corredors interessats en que no s'arribi a l'sprint o, en qualsevol cas, que aquest sigui el més reduït possible. De fet, la Classicissima és bàsicament una lluita entre els equips dels principals homes ràpids i els corredors que es veuen amb opcions de trencar la cursa abans de San Remo. El principal atractiu de la prova és, aleshores, que té un ampli ventall de candidats a endur-se el triomf: autèntics homes bala que són letals en un una arribada en grup, amb Cavendish, Farrar, Greipel i Petacchi al capdavant; sprinters passistes, de gran fons i que agraeixen una mica de duresa prèvia, com Boonen, Hushovd, Haussler o Freire, triple guanyador de la prova; però també aventurers que són capaços de trencar la disciplina del grup i marxar en solitari cap a la glòria. Dos noms s'eleven per damunt dels altres en aquesta categoria: Philippe Gilbert i Fabian Cancellara, que ja es va sortir amb la seva en l'edició de 2008, en una de les actuacions més estelars de la història recent. L'exhibició de Cancellara va dignificar sens dubte la memòria del ciclista que compta amb més victòries en la prova, Eddy Merckx, que no era precisament un sprinter.

Ja veurem què passa, potser serà el dia del talentós però indolent Pozzato, ara que ja ens hem cansat d'esperar-lo, o Garmin-Cervelo imposarà la seva llei tenint en compte que compta amb una enlluernadora tripleta de cavalls guanyadors -Hushovd, Farrar i, la meva aposta personal, Haussler-, però el que és segur és que no guanyarà un qualsevol: només cal donar un cop d'ull a un palmarès que inclou a devoradors de victòries com Zabel, Jalabert, Cipollini, Bettini, Fondriest, Kelly o fins i tot Chiapucci, Fignon i Bugno. Aquests darrers noms imposen una reflexió: ¿Ja no tindrem mai més corredors totals capaços de disputar una gran volta i comparèixer a una prova així amb GRANS AMBICIONS?