30 de juny 2011

Glòria i tragèdia amb clarobscurs (i II)



L'any 1926 no va ser tant exitós per a Bottecchia. Va haver d'abandonar el Tour de França durant el transcurs de la desena etapa, la que unia Baiona amb Luchon i suposava el primer contacte amb l'alta muntanya. En altres curses només va poder apuntar-se el segon lloc i una etapa en la Volta al País Basc. De fet, aquest any va ser més rellevant per a raons no estrictament esportives: amb l'ajuda de Teodoro Carnielli, Ottavio Bottecchia va iniciar la seva activitat com a fabricant de bicicletes, usant el seu cognom com a marca. La firma encara perdura i aquest 2011 proveeix amb un dels seus models de més alta gama l'Acqua&Sapone de Stefano Garzelli.
Bottecchia era una estrella, però més a França, on havia aconseguit els seus principals èxits, que no pas a Itàlia. De fet, la seva fama al país transalpí estava eclipsada, per una banda, per la d'un encara jove Alfredo Binda, que aleshores havia començat a sumar triomfs de prestigi, i per l'altra, pel veterà Constante Girardengo, guanyador ni més ni menys que de nou campionats nacionals, sis Milano-Sanremo i tres Giros de Llombardia.
Fins que va passar el que va de passar. El 3 de juny de 1927, a l'alçada de Peonis, mentre suposadament s'estava preparant pel Tour de França, uns pagesos van trobar Bottecchia a la cuneta d'una carretera. Estava estirat a terra, immòbil i amb una ferida molt greu al crani i la clavícula trencada. La seva bicicleta jeia separada a una dotzena de metres sense cap dany aparent. No hi havia marques de frenada que evidenciessin que un cotxe impactés amb ell. No hi havia testimonis. Bottecchia morí pocs dies després, sense arribar a recuperar la consciència, en un hospital de Gemona del Friuli.
Aleshores no van fer sinó començar les especulacions sobre una mort que encara no ha estat aclarida de mode convincent. La versió oficial va dictaminar de manera sospitosament ràpida que un cop de calor li havia fet perdre l'equilibri i al caure havia sofert les ferides fatals. Tanmateix, hi havia detalls que no quadraven: Perquè tanta distància entre el cos i la bicicleta? Un cop de calor a primers de juny i abans del migdia? Això li pot succeïr a un professional acostumat a etapes de 400 quilòmetres amb ports de muntanya pel mig?
Es comenta, amb poques garanties de veracitat, que anys després un pagès va declarar en el seu llit de mort que va sorprendre un ciclista agafant raïms de la seva vinya; li va etzibar un cop de pedra amb tanta mala baba com punteria. A banda de la poca consistència de la font, més dubtes: menjant raïms a primers de juny? A quina època maduren els raïms al nord-est d'Itàlia, al mateix peu dels Alps?
Com no podia ser de cap altra manera, amb tanta incertesa, la literatura, la xerrameca i la conspiranoia van acabar generant la més tèrbola de les hipòtesis: l'assassinat amb coartada política. L'any 1927, Itàlia està en plena hegemonia feixista, amb Benito Mussolini consolidat al capdavant del moviment. A Bottecchia, en canvi, se li atribueixen filiacions polítiques no gaire favorables envers el règim. Qui recolza aquesta teoria addueix la (relativa) influència del campió a França, on era rebut amb honors d'estrella, i avala que els feixistes podien témer el que pogués afirmar o opinar en el país veí. Fins i tot aquesta martingala compta amb un pressumpte sicari:
un italià mort per ferides d'arma blanca al litoral de Nova York va arribar a afirmar que havia estat contractat com a assassí a sou.
En definitiva, moltes hipòtesis i ben poques certeses. De fet, només una: Bottecchia forma part des d'aquell dia tràgic, i gràcies a les seves victòries a París, de la galeria de mites del ciclisme. I així en dóna fe la primera de les plaques conmemoratives que hi ha durant l'ascenció del Zoncolan.

(foto: Isaac Casals)

15 de juny 2011

Glòria i tragèdia amb clarobscurs (I)


"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida", es lamentava Pedro Navaja. Tanmateix, hi ha vegades, sí, en que les sorpreses poden arribar a ser agradables i fins i tot meravelloses. Això és el que vaig pensar fa unes poques setmanes quan persones properes que m'estimen i estimo em van muntar d'amagat una escapada llampec al nord-est d'Itàlia. L'objectiu: veure el Giro in situ, ni més ni menys que a les rampes del Zoncolan.
Vam usar de camp base per al cap de setmana la població de Gemona del Friuli, localitat situada una trentena de quilòmetres al nord d'Udine i tristament cèlebre per motius sísmics: el 6 de maig de 1976 un terratrèmol va sacsejar violentament el poble i va causar prop de 400 morts; al cap d'uns quatre mesos, el 15 de setembre, la terra va tornar a bramar i, tot i que va ser un episodi més lleu ,també es van haver de lamentar víctimes. Actualment, bona part del poble està reconstruït seguint precaucions antsísmiques.
Gemona, però, també és la localització d'un altre episodi tràgic, més íntim que l'anterior, però especialment dolorós per la família ciclista. El 15 de juny de 1927, avui fa exactament 84 anys, en un llit de l'hospital del poble va morir Ottavio Bottechia. Només tenia 32 anys i era una de les figures més importants (la més important?) del ciclisme de l'època.
Bottecchia, nascut al Véneto, va lluitar a la Primera Guerra Mundial i no va arribar al ciclisme professional fins el 1922, ja amb 27 anys. La temporada 1923 va ser la de la seva irrupció: 9è a la Milano-Sanremo, 5è al Giro d'Itàlia i 2on al Tour de França. Tot apuntava que havia apregut un ciclista a tenir en compte i l'any següent es va confirmar: l'anomenat "il Boscaiolo del Friuli" va guanyar el Tour de França sent líder de la prova de la primera a la darrera etapa. Aquesta edició de Le Grande Boucle està explicada, d'un mode esplèndidament subjectiu, per Albert Londres a "Los forzados de la carretera", publicat l'any 2009 per l'editorial Melusina. Altament recomanable. (Gràcies, Andreu!)
Estem parlant d'una època del ciclisme en que les grans rondes tenien poc a veure amb les de l'actualitat; les etapes tenien una mitja superior als 360 quilòmetres, bona part dels quals fets de nit o de matinada, i si es deia "volta a França" era perquè era realment un recorregut per tot el perímetre de l'hexàgon, de Paris a Bretanya, tota la costa Atlàntica, els Pirineus d'Oest a Est, la Provença, els Alps de sud a nord, el Jura, Alsàcia, el nord-oest, escenari no feia massa de la barbàrie de la Primera Guerra Mundial. Per acabar de rematar-ho, una visita al nord abans de tornar a Paris. Bottecchia va guanyar la prova amb un marge habitual per l'època: més de trenta-cinc minuts respecte el segon classificat, el luxemburguès Nicolas Frantz.
L'any següent, Bottecchia va repetir victòria. Definitivament, havia nascut una estrella.

Continuarà...

7 de juny 2011

Alex & Cadel


La Dauphiné, "ese pariente pobre que conoció mejores días", parafrasejant a Gil de Biedma. No fa massa, quan encara es deia Critèrium del Dauphiné Liberé era, segurament, la quarta ronda per etapes més prestigiosa del calendari, només superada per les de tres setmanes. Prova d'això és el seu palmarès, amb tots els grans campions del Tour de França: Anquetil, Merckx, Ocaña, Thévenet, Hinault, Lemond, Indurain, Armstrong... El fet, però, és que poc a poc s'ha anat tombant la truita, i mentre abans es deia "qui guanya la Dauphiné presenta sèria candidatura pel Tour de França", ara sembla que s'hagi instaurat majoritàriament el pensament de "qui va molt bé a Dauphiné, arribarà massa cansat al Tour". En fi, tot el reguitzell de noms de grans campions que hem citat abans sembla demostrar el contrari, però bona part dels ciclistes descafeïnats, descremats i antimítics que ens està tocant viure prefereixen allistar-se al funcionariat ciclista i prendre's la prova com un entrenament amb dorsal.
Afortunadament, encara queden animals competitius al pilot i, gràcies a ells i a que el recorregut sempre és vistós, podem seguir la cursa amb interès. Probablement dos noms sobresurtin per damunt dels altres a l'hora d'exemplificar aquests corredors encara pastats a l'antiga, veterans que van fer-se professionals quan les proves per etapes eren molt més que assajos de cara al Tour. Parlo, evidentment d'Alexander Vinokourov i de Cadel Evans.
No els descobrirem ara, però és de justícia agraïr-los que allà on vagin vulguin oferir el millor de si mateixos. El kazakh duu més de 10 temporades demostrant que és dels ciclistes amb testosterona del pilot. El seu ànim competitiu i agressiu potser li ha valgut moltes victòries, però sobretot la simpatia de l'afeccionat. L'australià, que és un altre des de que va guanyar el mundial en ruta la tardor del 2009, ja atesora dues victòries de prestigi aquest 2011: la Tirreno-Adriàtic i el Tour de Romandia. I això que s'ha plantejat un calendari més lleuger per arribar al Tour menys castigat que la darrera temporada.
Després de les dues primeres etapes, els dos figuren entre un reduït cercle de favorits per vestir-se de groc al final de la prova, a La Tossuire. De moment, homes com Basso, Gesink o Samuel Sánchez ja han demostrat que no han acudit a la Dauphiné per a guanyar. S'ho jugaran tot al Tour; veurem com els surt l'aposta, però pel camí ja estan perdent l'oportunitat de sumar victòries i de guanyar-se un lloc en el cor dels seguidors d'aquest esport.

3 de juny 2011

Avaluació ( i II)



Seguim amb el que vam començar ahir.


Liquigas - Cannondale: L'any passat van ser poc menys que una piconadora i, tot que aquest any presentaven un planter inferior, sense Basso ni Kiserlovski, el seu rendiment global ha estat lleugerament decebedor. Nibali, faltaria més, ha estat protagonista i Capecchi va trobar la recompensa de la victòria a San Pellegrino Terme. Llàstima de la malaltia que va minvar el rendiment de Szmyd.

Movistar Team: Com al llarg de tota la temporada han demostrat que no tenen un líder sòlid -Arroyo va lluitar i va estar sovint a davant, però no va poder passar de la 14a posició final- però compten amb un ampli ventall de possibilitats per a tenir presència en tots els terrenys. Prova d'això són les victòries de Ventoso a l'sprint i de Kiryienka a la muntanya, brindada aquesta darrera a la memòria de Tondo, desaparegut durant la prova. Menció especial, també per un bravíssim Lastras. Com a equip, un 9'5.

Omega Pharma Lotto: Presentaven un equip justet, força jove, però se n'han sortit prou bé, gràcies a l'agònica victòria d'etapa del desconegut De Clercq i l'enorme combativitat de Bakelants durant tota la prova, que ha merescut guanyar una etapa.

Team Astana: Kreuziger, més o menys al seu lloc (6è), en un recorregut amb massa muntanya per a ell, tot i que cal recordar que encara compta només amb 25 anys acabats de fer, per tant té encara marge de millora. En global, s'enduen la classificació general per equips, gràcies a la bona feina també de Tiralongo (una etapa guanyada), Masciarelli i Kiserlovski.

Farnese Vini: Visconti, amb el seu maillot tricolore i el dorsal 150 era l'encarregat de donar presència a l'equip i així ha estat, però al final el que ha acabat sucant ha estat Gatto a la bonica i complicada arribada de Tropea. La resta de l'equip, ben poca cosa.

Quick Step: Cataldo s'ha involucrat per primera vegada en la general d'una gran volta acabant 13è, el que l'ha fet renunciar a ser tant present en les escapades com ens tenia acostumats. Aquest paper l'han jugat, amb valentia però sense massa fortuna, Seeldrayers i Pineau.

Rabobank: Venien amb l'equip B, res a veure amb el que presentaran al Tour, però tot i això han superat la prova amb nota, gràcies la victòria d'etapa de Weening i la maglia rosa que va dur durant quatre jornades i a la consolidació de Kruijswijk, un escalador de només 23 anys que ha acabat 9è i sempre ha estat amb els millors. L'any passat va fer 18è i aquest pas endavant és tota una alegria.

Saxo Bank: Al final l'equip ha estat suficient per a recolzar Contador (veure apartat al final) en una prova que se l'han jugat els líders en el cara a cara. Dani Navarro no ha estat el del darrer Tour de França, a Porte només se l'ha vist puntualment i la notícia agradable ha estat la bona ajuda que ha brindat Jesús Hernández a la muntanya.

Sky Procycling: Poca cosa ha ofert l'equip britànic, tot i que tampoc es podia esperar molt amb el 9 que va prendre la sortida a Torino. Appollonio ha estat en les posicions d'honor en els sprints, sense poder acabar de rematar, i Löfkvist ha intentat fer una bona general (al final només 21è). Ben poc més.

Team Garmin-Cervélo: Una de les seves apostes, Tyler Farrar, va deixar ben d'hora lel Giro per la mort del seu amic Weylandt, però l'equip ha pogut suplir la mancança amb Le Mevel i Millar. El primer ha anat de més a menys, però ha tingut presència en cursa i ha acabat 15è; el britànic ha estat líder dos dies i s'ha endut la crono final.

Radioshack: decebedor el paper de l'equip nordamericà que si bé no duien una esquadra molt contrastada, es fa estrany veure un equip de Bruyneel tant discret. Machado era la seva gran esperança per a la general, però pel que sigui sembla que tot plegat li ha vingut gran. Tanmateix, espero coses bones del portuguès en un futur no gaire llunyà.

Vacansoleil: guardant el millor de la seva plantilla per el Tour, han plantejat el Giro buscant en les fugues una glòria que no ha arribat. Matteo Carrara estava fent una bona general però al final s'ha desinflat una mica caient a la 17ena posició.

Menció a banda crec que mereixen dos noms propis, pel seu pes en la cursa. El primer és, faltaria més, el guanyador absolut, Alberto Contador, i l'altre un Vincenzo Nibali que, tot i no acabar 2on ha estat el veritable antagonista del madrileny.

Contador: El corredor de Saxo bank sempre m'havia causat una barreja d'amor i odi. Les seves qualitats eren innegables, la seva competitivitat allà on corria també, però alguna cosa de la seva actitud em resultava antipàtica. Els darrers temps li he recriminat unes quantes declaracions, als meus ulls, indignes d'un esportista del seu palmarès, presentant sovint excuses per anticipat, adduint problemes físics que llavors en cursa no apareixien o no afectaven. I què dir del gest de la pistoleta en cada victòria, una mostra poc elegant de manifestar l'alegria, fruit d'un mal assessorament extern (o la manca d'ell).
Ara bé, aquest Giro ha estat impecable, mostrant-se agressiu des de la primera etapa de muntanya, atacant més lluny de meta del que ens tenia acostumats i sense córrer amb la calculadora engegada, fruit possiblement de la imminència (o no tant) de la resolució del seu afer amb el clembuterol. Contador, com el Valverde de principis de 2010 o, salvant les distàncies, el Roberto Bolaño de '2666', ha competit amb l'ànim febril, en una batalla contra el temps que se li acaba o almenys se li pot acabar. I l'espectador n'ha sortit guanyant.

Nibali: Scarponi ha acabat arrabatant-li la segona plaça del podi, però qui més ha semblat combatre l'hegemonia de Contador ha estat el sicilià. Vist com anava la cursa ja al Grosslockner, on el líder de Saxo Bank va dissipar els pocs dubtes que podien quedar de la seva superioritat, hagués estat força sensat dosificar i lluitar per la segona plaça. I més tenint en compte que no seria descabellat que Contador acabés desposseït de la victòria i el segon classificat passés a ser el guanyador a efectes estadístics. Però no, Nibali tot i veient-se inferior en més d'una pujada, va tensar la cursa en els descensos, gastant forces amb l'objectiu de dimanitar la cursa. I això és digne d'elogi.




2 de juny 2011

Avaluació (I)


Un cop finalitzat el Giro d'Italia, i refredat uns pocs dies, anem a fer una breu anàlisi equip per equip. Per rigorós ordre alfabètic:

Acqua & Sapone: El veterà Garzelli era el que els havia de donar protagonisme i així ha estat. Va apostar fort per l'etapa reina però es va topar amb Mikel Nieve. El maillot verd de la muntanya és una justa recompensa. La resta de l'equip poca cosa, només els intents en fugues dels colombians Sarmiento i Betancourt.


AG2R La Mondiale: Una agradable sorpresa, segurament l'equip que ha estat més per damunt de les expectatives. S'enduen una etapa amb Gadret, el seu quart lloc a la general final i el 12è de Dupont que també ha estat força davant a les etapes de muntanya.


Androni Giocattoli: Esperava dels homes de Savio un comportament diferent, amb una guerra de guerrilles per part dels seus tres homes forts: Sella, Serpa i Rujano. Al final, però, poca cosa han ofert Sella i Serpa, i en canvi Rujano s'ha mostrat més sòlid del previst: ni més ni menys que el segon millor escalador de la prova. Una etapa i el 7è lloc.


BMC: Duien ben poc i ben poc han demostrat. Alguna presència en escapades sense més èxit que el maillot de la muntanya que va lluïr Martin Kohler la primera setmana. Johann Tschopp no va poder reeditar la victòria d'etapa de l'any passat i s'ha hagut de conformar amb una 16ª plaça sense lluïment.


Colnago: Apostaven per Pozzovivo de cara a la muntanya, i per Belletti i Modolo pels sprints. Al final, els seus millors homes han estat Brambilla, Pirazzi i Savini. Se'n van sense l'etapa que tant han buscat, però havent pujat al podi sis dies per a recollir el maillot verd (dos amb Brambilla i quatre amb Savini).


Euskaltel: Eren Antón, Nieve... i set més, que han lluitat com grans professionals que són. I els dos homes forts han assumit la seva responsabilitat: una victòria d'etapa per a cada un en les dues etapes més dures de muntanya. Només li recriminem lleugerament a Antón que es deixés anar després de guanyar al Zoncolan.


Geox: Giro decebedor de l'equip italo-espanyol. Menchov ha aguantat com ha pogut un recorregut que no li venia bé, d'acord, però quedar 8è sense el més mínim protagonisme no té més sentit que el d'arreplegar punts UCI per a l'equip. La resta del planter, força desparegut a excepció d'un Fabio Duarte que va haver d'abandonar a la vuitena etapa després d'un inici prometedor.


HTC-Highroad: Bona cursa de l'exColumbia. Guanyadors de la crono per equips, dues etapes per a Cavendish (tal i com era el recorregut no podien ser moltes més) i protagonisme de Pinotti i sobretot de Sivtsov, que ha aconseguit entrar merescudament en el top10 final.

Katusha: Lleugerament per sota de l'esperat, tant l'equip com el seu líder. Quim Rodríguez ha anat de menys a més, però malgrat la 5ena posició final no se l'ha vist amb opcions reals de podi. Di Luca, gris, molt lluny dels seus millors temps, i Dani Moreno ens va obsequiar amb una etapa brutal per les Marche, finalment, sense premi. Poc més.


Lampre-ISD: Scarponi va començar molt agressiu, però l'evident superioritat de Contador el va fer reconduïr el seu objectiu a assegurar, reeixidament, la 2ona plaça. Poden estar contents, ja que a aquest botí cal afegir dues victòries: Petacchi (37 anys) i Ulissi (21 anys), passat, present i futur del ciclisme italià.


Team Leopard Trek: Cap a casa al cap de quatre etapes degut a la desgraciada mort del seu corredor Wouter Weylandt.


Continuarà...