Només Déu pot jutjar Pozzato

Sempre he cregut que corredors com Pozzato són necessaris per al ciclisme i, de fet, per a qualsevol esport. Individus que es distengeixen de la majoria dels seus companys per trascendir el gastat perfil de professional esforçat, políticament correcte, planer en el pitjor sentit i proveïdor de declaracions d’allò més tòpiques i redundants. Pozzato projecta un personatge; la majoria dels altres corredors semblen tenir personalitats gairebé intercanviables. Pippo és, en certa manera, com el Sawyer de Lost, un semidolent simpàtic, atractiu, amb cert talent interior que s’intueix malgrat el posat indolent que habitualment l’acompanya: el resultat és un individu molt més carismàtic que l’heroi de consens. Pozzato és dels corredors més antipàtics per als seus rivals, però és dels més reclamats per a fer-se fotos amb el públic femení de les arribades; no sol deixar indiferent en les seves aparicions públiques i, sovint, respon als qui el qüestionen al•ludint a la frase que duu tatuada al dors: "Només Déu pot jutjar-me".
Però, ai, ja fa una temporada que la nostra prima donna no en fa una de sonada esportivament parlant. 2011 l’ha passat sense pena ni glòria, amb només dues aparicions puntuals: a la Classicisima, en la que va estar en el grup dels escollits a jugar-se el triomf, i la victòria en una clàssica italiana de segona fila, el GP Beghelli. 2010 no va ser massa més bo, tot i que la classe li va ser suficient per a guanyar una etapa al Giro i rascar un Top10 a Roubaix. Resultats gens espectaculars per a un corredor que de ben jove ens va meravellar amb les seves mostres de talent. Només cal recordar la seva victòria a Sanremo el 2006, les seves dues brillants etapes guanyades al Tour de França (2004 i 2007) i la general de Tirreno-Adriatico que es va endur amb només 21 anys. Va ser aleshores quan es va donar a conèixer enquadrat a les files d’un Fassa Bortolo en el que també apuntava maneres Fabian Cancellara, Ivan Basso progressava i Michele Bartoli deixava les seves darreres pinzellades en les clàssiques.
És per això que, enguany, amb el pas de Katusha al modest Farnese Vini (no és equip ProTour i, fora del calendari italià, correrà per invitació a les clàssiques d’adoquins pel prestigi de Pippo), és la seva darrera oportunitat de redempció i tornar a meravellar com abans amb el seu rodar majestuós i, sobretot, guanyant en escenaris de prestigi. Les bones notícies són que ell mateix en sembla conscient i en els darrers mesos així ho ha declarat: "El 2012 serà el darrer any per a donar el que tots esperen de mi. El més exigent sóc jo." Bona senyal, tot i que són afirmacions una mica insípides venint de qui vénen. Però després ho arregla i no ens decep: "Aquests dies de concentració, l’equip va sortir a entrenar sota la pluja. I pensar que, fins fa un mes, deia que si plovia era perquè el Senyor havia decidit que no s’havia d’entrenar." El Pozzato de Farnese sembla un estajanovista si fem cas de les seves paraules: "Vull guanyar perquè he renunciat als dolços, cremes i galetes per la mandarina, el meló i el kiwi. Vull guanyar ja al Trofeo Laigueglia ", apunta. Doncs el 18 de febrer, en la bonica vila de la Ligúria, podrem comprovar si tanta fruita fa el seu profit.

Glòria i tragèdia amb clarobscurs (i II)

L'any 1926 no va ser tant exitós per a Bottecchia. Va haver d'abandonar el Tour de França durant el transcurs de la desena etapa, la que unia Baiona amb Luchon i suposava el primer contacte amb l'alta muntanya. En altres curses només va poder apuntar-se el segon lloc i una etapa en la Volta al País Basc. De fet, aquest any va ser més rellevant per a raons no estrictament esportives: amb l'ajuda de Teodoro Carnielli, Ottavio Bottecchia va iniciar la seva activitat com a fabricant de bicicletes, usant el seu cognom com a marca. La firma encara perdura i aquest 2011 proveeix amb un dels seus models de més alta gama l'Acqua&Sapone de Stefano Garzelli.
Bottecchia era una estrella, però més a França, on havia aconseguit els seus principals èxits, que no pas a Itàlia. De fet, la seva fama al país transalpí estava eclipsada, per una banda, per la d'un encara jove Alfredo Binda, que aleshores havia començat a sumar triomfs de prestigi, i per l'altra, pel veterà Constante Girardengo, guanyador ni més ni menys que de nou campionats nacionals, sis Milano-Sanremo i tres Giros de Llombardia.
Fins que va passar el que va de passar. El 3 de juny de 1927, a l'alçada de Peonis, mentre suposadament s'estava preparant pel Tour de França, uns pagesos van trobar Bottecchia a la cuneta d'una carretera. Estava estirat a terra, immòbil i amb una ferida molt greu al crani i la clavícula trencada. La seva bicicleta jeia separada a una dotzena de metres sense cap dany aparent. No hi havia marques de frenada que evidenciessin que un cotxe impactés amb ell. No hi havia testimonis. Bottecchia morí pocs dies després, sense arribar a recuperar la consciència, en un hospital de Gemona del Friuli.
Aleshores no van fer sinó començar les especulacions sobre una mort que encara no ha estat aclarida de mode convincent. La versió oficial va dictaminar de manera sospitosament ràpida que un cop de calor li havia fet perdre l'equilibri i al caure havia sofert les ferides fatals. Tanmateix, hi havia detalls que no quadraven: Perquè tanta distància entre el cos i la bicicleta? Un cop de calor a primers de juny i abans del migdia? Això li pot succeïr a un professional acostumat a etapes de 400 quilòmetres amb ports de muntanya pel mig?
Es comenta, amb poques garanties de veracitat, que anys després un pagès va declarar en el seu llit de mort que va sorprendre un ciclista agafant raïms de la seva vinya; li va etzibar un cop de pedra amb tanta mala baba com punteria. A banda de la poca consistència de la font, més dubtes: menjant raïms a primers de juny? A quina època maduren els raïms al nord-est d'Itàlia, al mateix peu dels Alps?
Com no podia ser de cap altra manera, amb tanta incertesa, la literatura, la xerrameca i la conspiranoia van acabar generant la més tèrbola de les hipòtesis: l'assassinat amb coartada política. L'any 1927, Itàlia està en plena hegemonia feixista, amb Benito Mussolini consolidat al capdavant del moviment. A Bottecchia, en canvi, se li atribueixen filiacions polítiques no gaire favorables envers el règim. Qui recolza aquesta teoria addueix la (relativa) influència del campió a França, on era rebut amb honors d'estrella, i avala que els feixistes podien témer el que pogués afirmar o opinar en el país veí. Fins i tot aquesta martingala compta amb un pressumpte sicari: un italià mort per ferides d'arma blanca al litoral de Nova York va arribar a afirmar que havia estat contractat com a assassí a sou.
En definitiva, moltes hipòtesis i ben poques certeses. De fet, només una: Bottecchia forma part des d'aquell dia tràgic, i gràcies a les seves victòries a París, de la galeria de mites del ciclisme. I així en dóna fe la primera de les plaques conmemoratives que hi ha durant l'ascenció del Zoncolan.

(foto: Isaac Casals)

Glòria i tragèdia amb clarobscurs (I)

"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida", es lamentava Pedro Navaja. Tanmateix, hi ha vegades, sí, en que les sorpreses poden arribar a ser agradables i fins i tot meravelloses. Això és el que vaig pensar fa unes poques setmanes quan persones properes que m'estimen i estimo em van muntar d'amagat una escapada llampec al nord-est d'Itàlia. L'objectiu: veure el Giro in situ, ni més ni menys que a les rampes del Zoncolan.
Vam usar de camp base per al cap de setmana la població de Gemona del Friuli, localitat situada una trentena de quilòmetres al nord d'Udine i tristament cèlebre per motius sísmics: el 6 de maig de 1976 un terratrèmol va sacsejar violentament el poble i va causar prop de 400 morts; al cap d'uns quatre mesos, el 15 de setembre, la terra va tornar a bramar i, tot i que va ser un episodi més lleu ,també es van haver de lamentar víctimes. Actualment, bona part del poble està reconstruït seguint precaucions antsísmiques.
Gemona, però, també és la localització d'un altre episodi tràgic, més íntim que l'anterior, però especialment dolorós per la família ciclista. El 15 de juny de 1927, avui fa exactament 84 anys, en un llit de l'hospital del poble va morir Ottavio Bottechia. Només tenia 32 anys i era una de les figures més importants (la més important?) del ciclisme de l'època.
Bottecchia, nascut al Véneto, va lluitar a la Primera Guerra Mundial i no va arribar al ciclisme professional fins el 1922, ja amb 27 anys. La temporada 1923 va ser la de la seva irrupció: 9è a la Milano-Sanremo, 5è al Giro d'Itàlia i 2on al Tour de França. Tot apuntava que havia apregut un ciclista a tenir en compte i l'any següent es va confirmar: l'anomenat "il Boscaiolo del Friuli" va guanyar el Tour de França sent líder de la prova de la primera a la darrera etapa. Aquesta edició de Le Grande Boucle està explicada, d'un mode esplèndidament subjectiu, per Albert Londres a "Los forzados de la carretera", publicat l'any 2009 per l'editorial Melusina. Altament recomanable. (Gràcies, Andreu!)
Estem parlant d'una època del ciclisme en que les grans rondes tenien poc a veure amb les de l'actualitat; les etapes tenien una mitja superior als 360 quilòmetres, bona part dels quals fets de nit o de matinada, i si es deia "volta a França" era perquè era realment un recorregut per tot el perímetre de l'hexàgon, de Paris a Bretanya, tota la costa Atlàntica, els Pirineus d'Oest a Est, la Provença, els Alps de sud a nord, el Jura, Alsàcia, el nord-oest, escenari no feia massa de la barbàrie de la Primera Guerra Mundial. Per acabar de rematar-ho, una visita al nord abans de tornar a Paris. Bottecchia va guanyar la prova amb un marge habitual per l'època: més de trenta-cinc minuts respecte el segon classificat, el luxemburguès Nicolas Frantz.
L'any següent, Bottecchia va repetir victòria. Definitivament, havia nascut una estrella.

Continuarà...

Joana Raspall

Un dels propòsits d'aquest bloc és, de tant en tant, anar una mica més enllà del comentari d'actualitat i assaborir també altres manifestacions del ciclisme: en la música, les pel·lícules, en les arts, o en la vida quotidiana, tal i com relatava en l'entrada anomenada 'Mudança'. Avui, doncs, vull compartir un poema breu, senzill, però tremendament deliciós de Joana Raspall, escriptora i bibliotecària de llarga trajectòria:

La bicicleta

Jo tinc una “bici”
pintada de nou.
Quan vull s'està quieta
i quan vull es mou.

Avui no vol córrer
i no sé per què;
l'he greixada amb oli
d'un setrill sencer!
Amb draps de camussa
tota l'he eixugat,
i ja un cop polida
així ha rondinat:
M'ha dit: - Estic prima;
no em tractes prou bé.
- Si tu ets la més ferma
de tot el carrer!
- Mira quines rodes
té aquella d'allà!
- Parles d'una moto!
No et pots comparar!

Joana Raspall, nascuda el 1913, va contribuir a salvar molts exemplars de llibres en català durant la Guerra Civil com a bibliotecària a Sant Feliu de Llobregat, població en la que encara resideix. Consti com a reconeixement aquesta modesta entrada.

***

En la prèvia de la Milano-Sanremo de divendres passat lamentava l'actual manca d'implicació dels homes-volta en les grans clàssiques. Afortunadament, Scarponi i Nibali, dos valents que volen guanyar d'aquí un parell de mesos el Giro d'Itàlia, es van autorreivindicar en els darrers quilòmetres de la Classicissima (I i II) amb una actitud meravellosa, bel·ligerant, donant-ho tot quan sabien que era pràcticament impossible vèncer a pura sangs com Cancellara, Gilbert, Ballan o el guanyador final, Goss. A la corsa rosa poden comptar amb tot el meu suport.

Homes bala vs. homes d'aventura

Per fi ja la tenim aquí. Demà, dia de Sant Josep, es disputa el primer monument, la Classicissima, la Milano-Sanremo, orgull de tots els italians fins al punt que també l'anomenen la Clasica di Primavera, com si fos l'única que es disputa, ignorant proves com el Tour de Flandes, la Paris-Roubaix o la Liège-Bastogne-Liège. Però bé, ja se sap, els italians són així d'orgullosos i tot plegat és part del mateix pack cultural que, en termes esportius, és d'elogiar.

El recorregut és el mateix de la darrera edició, ni més ni menys que 298 quilòmetres, molts d'ells plans, però amb l'habitual dificultat que suposa les pujades a la Cipressa i el Poggio en els darrers 30 km. Aquestes dues ascensions, tirant a modestes, poden arribar a ser mortals quan es duen prop de 7 hores damunt la bicicleta i el ritme de cursa es torna criminal. Sovint és així perquè hi ha molts corredors interessats en que no s'arribi a l'sprint o, en qualsevol cas, que aquest sigui el més reduït possible. De fet, la Classicissima és bàsicament una lluita entre els equips dels principals homes ràpids i els corredors que es veuen amb opcions de trencar la cursa abans de San Remo. El principal atractiu de la prova és, aleshores, que té un ampli ventall de candidats a endur-se el triomf: autèntics homes bala que són letals en un una arribada en grup, amb Cavendish, Farrar, Greipel i Petacchi al capdavant; sprinters passistes, de gran fons i que agraeixen una mica de duresa prèvia, com Boonen, Hushovd, Haussler o Freire, triple guanyador de la prova; però també aventurers que són capaços de trencar la disciplina del grup i marxar en solitari cap a la glòria. Dos noms s'eleven per damunt dels altres en aquesta categoria: Philippe Gilbert i Fabian Cancellara, que ja es va sortir amb la seva en l'edició de 2008, en una de les actuacions més estelars de la història recent. L'exhibició de Cancellara va dignificar sens dubte la memòria del ciclista que compta amb més victòries en la prova, Eddy Merckx, que no era precisament un sprinter.

Ja veurem què passa, potser serà el dia del talentós però indolent Pozzato, ara que ja ens hem cansat d'esperar-lo, o Garmin-Cervelo imposarà la seva llei tenint en compte que compta amb una enlluernadora tripleta de cavalls guanyadors -Hushovd, Farrar i, la meva aposta personal, Haussler-, però el que és segur és que no guanyarà un qualsevol: només cal donar un cop d'ull a un palmarès que inclou a devoradors de victòries com Zabel, Jalabert, Cipollini, Bettini, Fondriest, Kelly o fins i tot Chiapucci, Fignon i Bugno. Aquests darrers noms imposen una reflexió: ¿Ja no tindrem mai més corredors totals capaços de disputar una gran volta i comparèixer a una prova així amb GRANS AMBICIONS?