La corsa dei due mari

Com és habitual, amb l'arribada de març comença el tram decisiu de la temporada, en el que fins a finals de juliol amb la fi del Tour trobem la major concentració de proves de primeríssim nivell. També és tota una tradició que París-Niça i Tirreno-Adriatico, ambdues ja en marxa, es solapin uns quants dies. Així, el més granat del pilot internacional es divideix entre les dues rondes, que sovint no susciten el mateix grau d'interès. Enguany la París-Niça presenta un recorregut una mica descafeïnat i, tot i que acostuma a reservar sorpreses agradables (prova d'això és la magnífica etapa que el vent va propiciar dilluns passat camí d'Orleans), la disputa per la victòria final sembla ja molt centrada en tres noms: Wiggins, Leipheimer i Valverde. Tirreno ja veurem com surt, només s'ha disputat la contrarrellotge per equips inaugural, però les expectatives són elevades. Donaré, doncs, uns quants motius per a no badar i seguir-la en la mesura del possible:

- Recorregut global: en la tradició de la prova dominen els traçats amb poca alta muntanya, amb un bon grapat d'etapes aptes per a sprinters i classicòmans. El menú de 2012, tanmateix és per a tots els gustos: una crono per a equips, dues etapes amb pinta d'sprint, dues etapes de muntanya de model ben diferent, una etapa de mitja muntanya sense respir i una crono curta individual. El guanyador haurà de ser un home-volta ben complert i ja en forma a aquestes alçades de la temporada.

- Planter d'sprinters: bona part de la flor i nata dels homes ràpids ha escollit Tirreno. La llista és espectacular: Cavendish, Greipel, Farrar, Goss, Petacchi, Modolo... a banda de rematadors no estrictament sprinters com Freire, Sagan, Edvald Boasson-Hagen, Ciolek, Ventoso, Breschel, Bennati... Avui i demà tindran les seves opcions, però ull que les etapes no seran un passeig: llargs quilometratges i terreny ni molt menys pla durant tota la jornada.

- Excel·lent banc de proves per a classicòmans: si fa un moment apuntava que fins i tot les etapes destinades a sprint no seran gens còmodes, tot plegat resultarà ideal per als que fixen bona part dels seus objectius de la temporada en les properes clàssiques. El primer Monument, la Milano-San Remo està a tocar, el dia 17, i qui vol afrontar amb garanties els seus 298 km sap que li convé exprimirse a Tirreno. L'etapa de dilluns, la del circuit d'Offida, també ha de servir per a que els Gilbert, Ballan, Cancellara, Boasson-Hagen, Breschel, Sagan, Visconti... siguin protagonistes junt amb els homes que s'estaran disputant la general.

- Escaladors: aquesta prova la guanyarà un dels dos o tres corredors que més pugin. Com avançava, dues etapes de veritable muntanya han decidir la cursa. De cara a dissabte s'ha preparat una preciositat de traçat, amb 252 km i el Paso Lanciano per la banda dura a menys de cinquanta de meta. Després, terreny trencacames i final a Chieti després d'un quilòmetre a més del 12% de mitja, en una arribada típica de la cursa. L'endemà, una etapa una mica més curta però amb un bon encadenat final, sense terreny pla entre els dos darrers ports: el llarg i relativament suau Piano Rossetto, i final a Prati di Tivo, tot un senyor primera. Favorits? Scarponi, Nibali, Purito i un Cadel Evans que genera dubtes, ja que encara apenes ha competit aquest 2012. Altres outsiders poden ser Dani Moreno, Peter Velits, Horner, Poels, Kreuziger, Kruijswijk, Duarte, el jove Pinot, el veterà Garzelli, Pozzovivo, Cataldo, Intxausti...

- Què li passa a Philippe Gilbert?: després del 2011 espectacular que va completar el való, enguany encara no se l'ha vist brillar el més mínim. D'acord que els seus objectius principals són Flandes, Lieja i el mundial de Limburg al setembre que s'adapta molt bé al seu perfil, però l'any passat per aquestes dates ja havia guanyat a l'Algarve i a l'Strade Bianche. Per afegir més llenya al foc, a la contrarrellotge per equips d'ahir va arribar més de tres minuts despenjat dels que van donar temps al seu equip. S'ha acomodat després del seu fitxatge milionari per BMC? Està en baixa forma per algun problema físc? O simplement està fent de formigueta i raciona els esforços per a arribar a final de temporada més sencer que l'any passat? Això darrer és difícil de creure en un ciclista que, com pocs, sempre que s'ha posat un dorsal ha estat per oferir el millor de si mateix. Però bé, veurem si en els propers dies ens dóna pistes que desfacin l'entrellat.

La Volta agonitza

Creieu-me que no voldria escriure aquesta entrada, però no podia mirar cap a una altra banda i no fer cap referència a la recent conclusió de la denominada Volta a Catalunya del Centenari. No hem d'oblidar que estem parlant de la ronda per etapes més antiga d'Espanya i la tercera del món, només anticipada per Giro i Tour. Doncs bé, aquesta prova nascuda el 1911, que podriem qualificar de bé patrimonial català, no té assegurada la seva continuïtat. Ni la seva trajectòria històrica, amb guanyadors que van des de Merckx a Induráin, passant per Anquetil, Ocaña o Kelly, ni l'interès que segueix despertant en els corredors actuals (Contador, Evans, Basso, Antón, Di Luca, Scarponi, Petacchi, Menchov i moltes altres figures eren de la partida) fa que es pugui finançar.

Tot plegat és un peix que es mossega la cua: com que no hi ha interès dels esponsors, no hi ha diners per a finançar una cobertura televisiva en directe, i com que no hi ha tele, els esponsors no veuen rentable el seu esforç. Televisió de Catalunya MAI no ha estat gaire interessada en el ciclisme, però alguns esperàvem que fos almenys per patriotisme mal entès -i per la presència del mediàtic Contador- que fes una aposta per la realització i emissió en directe, sobretot després d'haver-se autohonorat les darreres setmanes amb l'estrena d'un canal esportiu, Esports 3, que es podia haver dit perfectament Barça 3 o Canut 3, i així ningú s'hagués fet falses esperances.

Pero bé, el cas és que no hem gaudit de televisió en directe i que, malauradament, tampoc sembla que ens haguem perdut gran cosa, doncs el recorregut era entre absurd, insípid i lamentable. Vagi per davant que atorgo certs mèrits a l'organització, per la seva actitud de resistència en contra de les adversitats econòmiques i que sóc conscient que els municipis de sortida i arribada de les etapes eren, senzillament, els que han estat disposats a aportar calés, i això condiciona molt el dibuix de les etapes. No obstant, en el recorregut intermig que uneix ambdós punts és on cal emprar la creativitat i aquí ha estat pràcticament absent: molta mitja muntanya, però de duresa molt escassa i molt lluny de meta han propiciat que cinc de les set etapes s'hagin resolt amb un esprint massiu; la única etapa de muntanya, situada el tercer dia, ha fixat la classificació general fins al final, i l'absència total de contrarrellotge no té cap sentit, més enllà del que ha donat l'organització: tallar una carretera durant les quatre hores que es precisen per a que hi rodin tots el corredors es sortia de pressupost. Visca Catalunya.

A banda, el guanyador final, Contador, haurà estat profitós per a les portades poc imaginatives i superficials de la premsa d'avui, però afegeix, degut a les seves circumstàncies actuals, un problema de credibilitat a un esport tant necessitat d'aquest valor. No seria gens estrany que, d'aquí uns pocs mesos, la resolució del cas que involucra el corredor de Pinto fes que aquest desaparegués de les classificacions, i el guanyador final acabi essent un corredor que realment no va erigir-se com el millor a la carretera, per molt que aquí siguem d'Scarponi.

Joana Raspall

Un dels propòsits d'aquest bloc és, de tant en tant, anar una mica més enllà del comentari d'actualitat i assaborir també altres manifestacions del ciclisme: en la música, les pel·lícules, en les arts, o en la vida quotidiana, tal i com relatava en l'entrada anomenada 'Mudança'. Avui, doncs, vull compartir un poema breu, senzill, però tremendament deliciós de Joana Raspall, escriptora i bibliotecària de llarga trajectòria:

La bicicleta

Jo tinc una “bici”
pintada de nou.
Quan vull s'està quieta
i quan vull es mou.

Avui no vol córrer
i no sé per què;
l'he greixada amb oli
d'un setrill sencer!
Amb draps de camussa
tota l'he eixugat,
i ja un cop polida
així ha rondinat:
M'ha dit: - Estic prima;
no em tractes prou bé.
- Si tu ets la més ferma
de tot el carrer!
- Mira quines rodes
té aquella d'allà!
- Parles d'una moto!
No et pots comparar!

Joana Raspall, nascuda el 1913, va contribuir a salvar molts exemplars de llibres en català durant la Guerra Civil com a bibliotecària a Sant Feliu de Llobregat, població en la que encara resideix. Consti com a reconeixement aquesta modesta entrada.

***

En la prèvia de la Milano-Sanremo de divendres passat lamentava l'actual manca d'implicació dels homes-volta en les grans clàssiques. Afortunadament, Scarponi i Nibali, dos valents que volen guanyar d'aquí un parell de mesos el Giro d'Itàlia, es van autorreivindicar en els darrers quilòmetres de la Classicissima (I i II) amb una actitud meravellosa, bel·ligerant, donant-ho tot quan sabien que era pràcticament impossible vèncer a pura sangs com Cancellara, Gilbert, Ballan o el guanyador final, Goss. A la corsa rosa poden comptar amb tot el meu suport.

Mudança

Aquests darrers dies no estic actualitzant el blog tant com voldria perquè em trobo en plena mudança. He deixat el barri de Sants i m'estic instal·lant a la zona alta de Vallcarca. Tot i això, el ciclisme no m'ha abandonat ni molt menys. He seguit com he pogut la París-Niça i tres quarts del mateix amb la Tirreno-Adriatico, però l'esport de la bicicleta i jo ens estem marcant d'aprop d'una manera més singular degut, precisament, a aquest canvi de domicili. M'explico: la via d'accés més habitual cap a casa meva es produeix a través del pont de Vallcarca i, just quan aquest acaba, s'arriba a la Plaça de Mons. Mons no és un terme que en català s'usi per res massa conegut, de fet no sé a què es deu aquest topònim, per això és inevitable pensar en el Mons que tinc més arrelat: el Mons de Mons-en-Pévèle, població del nord de França coneguda per posseïr un dels trams d'adoquí més durs i decisius de la Paris-Roubaix, justament en el que l'any passat Cancellara va deixar els seus rivals i va enfilar el camí cap a la victòria. El més meravellós i inquietant és que la barcelonina plaça de Mons és... adoquinada. M'agrada pensar que és un homenatge vetllat al món de les clàssiques. Un cop es passa la plaça i es segueix pujant les rampes del passeig de la Mare de Déu del Coll, al cap de menys d'un quilòmetre, s'arriba a la plaça de... Flandes. Si hi ha alguna prova lligada a la Paris-Roubaix, aquesta és sens dubte el Tour de Flandes, l'altre Monument de la llamborda i que es cel·lebra només una setmana abans de la prova francesa. Però això no és tot, uns cinc-cents metres més enllà, i ja gairebé davant de casa meva, s'arriba a un parc anomenat La Creueta del Coll. Aquí potser cal forçar-ho un pèl més però com que ja s'arriba amb el cap predisposat, no costa gaire: si invertim els termes tenim el coll de la Creueta, un dels ports de muntanya més cèl·lebres del Pirineu català, també usat a la Vuelta a España i pel cim del qual han passat en primera posició, entre altres, el gran José Luis Laguía, i l'eterna promesa Santi Blanco. Això de la Creueta del Coll és com si, salvant les distàncies, un francès ciclòfil anés a viure davant de quelcom anomenat Parc de l'Aubisque du Col. O no, però vaja, m'agrada pensar-ho.

***

La darrera entrada vam desitjar que els corredors fessin bo el recorregut de la París-Niça però, malauradament, no ha estat així. Queda la sensació que Tony Martin s'ha imposat amb comoditat i que l'únic que ha aportat espectacle ha estat l'incombustible Voeckler, la revelació De Gendt i la climatologia adversa de les dues darreres etapes. Aquí caldrà reflexionar una vegada més arran del fet que el gaudi de l'espectador és directament proporcional al patiment dels corredors. Com més s'atansen a l'abisme tràgic, millor per a l'audiència. Deu ser l'únic esport amb aquesta peculiaritat, potser amb l'excepció de quelcom tant poc televisat en directe com la marató. Tornant a la París-Niça, especialment indignant ha estat veure l'actitud de Kloden i Wiggins, 2on i 3er clasificats al final que, després de veure's ocupant aquestes posicions degut a la cronometrada de divendres, no han fet el més mínim intent de desbancar Tony Martin. Res de res.

Per contra, a la Tirreno-Adriatico, els galls sí que s'involucren i volen tenir el galliner esvalotat. A falta de la contrarrellotge final de demà dimarts, Cadel Evans parteix amb un avantatge minso davant Scarponi, Basso, Gesink, Nibali, Cunego i Gilbert. Aquest darrer s'ha endut etapa, el mateix que Scarponi, i avui ha sucat Cadel Evans a Macerata, en un d'aquells finals tant a la italiana que no em cansaré d'elogiar.