Aquest any sí

Avui fa exactament 365 dies vaig compartir des d'aquesta humil tribuna el desencís per la mala salut de la Volta Ciclista a Catalunya. Una nova edició totalment descafeïnada, amb cinc de les set etapes resoltes amb un sprint massiu, un silenci mediàtic que eixordava i greus problemes de viabilitat econòmica m'hi van empènyer. Doncs bé, enguany aquestes mancances crematístiques han romangut, però al final la cursa ha sortit, s'ha disputat i hi ha bones notícies a cel·lebrar.
El recorregut ha millorat molt, amb un bon grapat de traçats interessants, amb ports propers a meta, mitja muntanya més ben tirada i una jornada d'alta muntanya que, malgrat no es va poder disputar en la seva totalitat per la neu, prometia duresa ben col·locada. S'ha seguit trobant a faltar una contrarrellotge, però d'un any per l'altre la valoració global del canvi ja és força positiva.
La millor notícia, tanmateix, ha estat el retorn de la televisió en directe. Cal recordar que es tractava de l'única prova del ProTour que no en tenia i, aquest fet, avui en dia en que la supervivència de les competicions depèn de l'inversió publicitària, era poc menys que una sentència de mort. Tema resolt, aleshores. Llàstima, això sí, d'una realització que no ha estat ni molt menys a l'alçada. Potser ha anat millorant a mesura que passaven els dies, però en molts moments resultava difícil per als comentaristes situar la cursa a l'espectador. Per no parlar de la grotesca ubicació de les càmeres de meta.
Un altre aspecte negatiu que s'ha de remarcar, amb la major intenció constructiva possible, és el que va succeïr el dia de l'etapa reina, el dia de la maleïda neu. Vagi per davant que ja és mala sort que en la segona quinzena de març caigui una de les tres o quatre nevades més importants de tot l'hivern, a priori ja finiquitat, i més encara que ho faci justament l'únic dia que la Volta s'interna en els Pirineus. Contra la meteorologia no es pot lluitar, però sí que es pot actuar amb prevenció, sobretot quan els butlletins ja avisaven de l'alta probabilitat de mal temps uns quants dies abans. Així, el retall sobtat, sobre la marxa de l'etapa, quan ja s'havia cobert ben bé la meitat del recorregut i l'improvisació d'una meta que la majoria de corredors ni van ser conscients de creuar, donen la imatge de lleuger nyap. De cara a l'any que ve, s'ha de comptar amb alternatives, amb un mínim protocol d'actuació de cara a eventualitats com aquesta, que de fet no són tan eventuals.
Al final, però, l'edició vinent sembla garantida, també amb televisió, i la sensació global és positiva, sobretot perquè sembla que l'organització també comparteix les virtuts d'un traçat com el d'enguany i confio en que hagi anotat els defectes que s'han fet palesos. Visqui la Volta.

La Volta agonitza

Creieu-me que no voldria escriure aquesta entrada, però no podia mirar cap a una altra banda i no fer cap referència a la recent conclusió de la denominada Volta a Catalunya del Centenari. No hem d'oblidar que estem parlant de la ronda per etapes més antiga d'Espanya i la tercera del món, només anticipada per Giro i Tour. Doncs bé, aquesta prova nascuda el 1911, que podriem qualificar de bé patrimonial català, no té assegurada la seva continuïtat. Ni la seva trajectòria històrica, amb guanyadors que van des de Merckx a Induráin, passant per Anquetil, Ocaña o Kelly, ni l'interès que segueix despertant en els corredors actuals (Contador, Evans, Basso, Antón, Di Luca, Scarponi, Petacchi, Menchov i moltes altres figures eren de la partida) fa que es pugui finançar.

Tot plegat és un peix que es mossega la cua: com que no hi ha interès dels esponsors, no hi ha diners per a finançar una cobertura televisiva en directe, i com que no hi ha tele, els esponsors no veuen rentable el seu esforç. Televisió de Catalunya MAI no ha estat gaire interessada en el ciclisme, però alguns esperàvem que fos almenys per patriotisme mal entès -i per la presència del mediàtic Contador- que fes una aposta per la realització i emissió en directe, sobretot després d'haver-se autohonorat les darreres setmanes amb l'estrena d'un canal esportiu, Esports 3, que es podia haver dit perfectament Barça 3 o Canut 3, i així ningú s'hagués fet falses esperances.

Pero bé, el cas és que no hem gaudit de televisió en directe i que, malauradament, tampoc sembla que ens haguem perdut gran cosa, doncs el recorregut era entre absurd, insípid i lamentable. Vagi per davant que atorgo certs mèrits a l'organització, per la seva actitud de resistència en contra de les adversitats econòmiques i que sóc conscient que els municipis de sortida i arribada de les etapes eren, senzillament, els que han estat disposats a aportar calés, i això condiciona molt el dibuix de les etapes. No obstant, en el recorregut intermig que uneix ambdós punts és on cal emprar la creativitat i aquí ha estat pràcticament absent: molta mitja muntanya, però de duresa molt escassa i molt lluny de meta han propiciat que cinc de les set etapes s'hagin resolt amb un esprint massiu; la única etapa de muntanya, situada el tercer dia, ha fixat la classificació general fins al final, i l'absència total de contrarrellotge no té cap sentit, més enllà del que ha donat l'organització: tallar una carretera durant les quatre hores que es precisen per a que hi rodin tots el corredors es sortia de pressupost. Visca Catalunya.

A banda, el guanyador final, Contador, haurà estat profitós per a les portades poc imaginatives i superficials de la premsa d'avui, però afegeix, degut a les seves circumstàncies actuals, un problema de credibilitat a un esport tant necessitat d'aquest valor. No seria gens estrany que, d'aquí uns pocs mesos, la resolució del cas que involucra el corredor de Pinto fes que aquest desaparegués de les classificacions, i el guanyador final acabi essent un corredor que realment no va erigir-se com el millor a la carretera, per molt que aquí siguem d'Scarponi.