Bradley espanta

Dauphiné sempre ha servit per treure conclusions de cara al Tour. Encertades o no; raonades o apassionades. Enguany, la victòria amb aparent suficiència de Bradley Wiggins -que cal afegir a les de París-Niça i Romandia- ha fet que tothom s'animi a ficar-hi cullerada. En el discurs de corredors, equips, premsa i aficionats es percep sobretot una sensació: cagal·lera. I és que les dues línies de pensament de més consens són en aparença oposades però segurament motivades per la mateixa pulsió.

Per una banda, hi ha qui sosté que si no hi ha cap desgràcia o ens visiti la verge encarnada en un escalador dinamitador gairebé messiànic, ja tenim guanyador de La Grande Boucle. Els avaladors d'aquesta predicció sostenen que els 101.4 km de contrarrellotge que presenta el Tour ocasionaran una renda que el britànic administrarà sense massa problemes a la muntanya, ajudat per un equip també aparentment perfecte com és aquest Sky de Porte, Rogers, Froome, Boasson-Hagen i companyia.

D'altra banda, hi ha qui que jutja que l'aproximació de Wiggins a la ronda gal·la és massa exhibicionista, que s'ha mostrat massa en forma a tres setmanes vista del pròleg de Lieja. En definitiva, s'apel·la a la predicció, tot i que gairebé es confon amb desig, de que a la segona meitat de Tour l'organisme de Wiggo dirà prou. Aquest és l'argument del veterà Jens Voigt, que va expressar en el seu compte de twitter que, almenys en els darrers deu anys, no es podia assolir un pic de forma a Dauphiné sense pagar-ho al Tour. El més relliscós de tot plegat és que ningú pot assegurar que el rendiment de Wiggins d'aquesta darrera setmana sigui el màxim que pot assolir. Potser l'estat de forma del ciclista mod, malgrat ser molt bo, encara té marge de millora. De fet, la solidesa exhibida ha estat rotunda, però allò que se'n diu forçar sembla que només ho ha hagut de fer en la contrarrellotge que va guanyar brillantment. Les etapes de muntanya no van presentar prou dificultat, ja fora pel recorregut o per la disposició dels adversaris, com per a que Wiggins hagués de respondre en primera persona a atacs comprometedors. Les dues arrencades que va perpetrar les titllo més aviat de demostracions d'autoritat de cara a la galeria que no pas de maniobres necessàries provocades per la situació de cursa. De fet, és potser aquest aspecte en el que el britànic va mostrar, paradoxalment, més feblesa: l'ofensiva de Nibali i Evans en el descens de Le Grand Colombier i el posterior salt de Wiggins per connectar ho jutjo més com una manca de sang freda que com una mostra de fortalesa.

Pero bé, sigui quin sigui el percentatge d'optimització que ja ha assolit la maquinària del líder del Sky, una cosa em sembla clamorosa: de cara al Tour, a Dauphiné millor estar bé que no pas estar malament. Potser és cert que una hipotètica exhibició s'acaba pagant, però no ho és menys que si no rondes les primeres posicions, malament rai. I aquí és on cal treure les dades: Cadel Evans, el guanyador del Tour de l'any passat, venia de fer segon a Dauphiné. El 2010, Contador va guanyar la ronda gal·la a la carretera i també venia de quedar segon al 'petit Tour'. I l'anterior, igualment amb victòria a París per part del de Pinto, aquí va fer tercer.

Si bé és cert que el doblet és una tasca difícil, per la qual cal remuntar-se a Lance Armstrong i a la temporada 2003, més complicat sembla guanyar el Tour de França sense haver fet un paper notable el mes de juny. Darrerament això ni tan sols ha succeït amb guanyadors de Tours tan atípics com Carlos Sastre (20è al Dauphiné previ) o Óscar Pereiro (14è). 

Tornant a Wiggins, el meu parer és que si no acaba guanyant el proper Tour serà perquè hi ha algú més fort que ell, més fiable, amb més motor, amb millor lectura tàctica, però no perquè s'hagi excedit en els seus esforços previs. La setmana vinent, un cop hagi finalitzat el Tour de Suïssa, l'altre prova de tradicional afinació de cara al juliol francès, es podran extreure noves lectures.  

Contra els poetes en minúscula

Qui em coneix sap que no em caracteritzo per ser un seguidor d'Alberto Contador. Li reconec el títol de millor corredor de voltes de tres setmanes bàsicament perquè els seus registres en aquest camp són incontestables però mai m'ha despertat massa simpatia: bona part de les seves declaracions, sovint plenes d'excuses prèvies per a curar-se en salut, no em semblen a l'alçada del dominador total que és. No li demano caure en la supèrbia, però sí que assumeixi la seva condició i que no busqui treure's pressió davant de cada objectiu que encara. El famós gest de la pistoleta tampoc ajuda, el considero de mal gust, un ritual entre ingenu i macarra indigne d'un model mediàtic com és l'escalador de Pinto.
A favor seu, cal dir tanmateix que enguany sembla adreçar una mica aquest tarannà, potser assessorat per Bjarne Riis, potser per iniciativa pròpia. En qualsevol cas, segons el meu parer no només ha millorat en això sinó que la seva actitud en cursa és més que mai per a treure's el barret. ¿Que això es produeix en bona mesura pel fet de córrer tenint a l'horitzó una possible sanció per l'afer del clembuterol? Potser sí, però, sigui pel que sigui, la realitat és la que és i toca aplaudir.
Aquest que acabo d'exposar és un dels arguments pels que desitjo que Contador guanyi aquest Tour de França. Però no és el més important. El que fa que consideri del tot necessari que el deixeble de Riis s'imposi a Paris el proper dia 24 és un de ben senzill: no pot guanyar Andy Schleck. El més petit dels germans luxemburguesos duu uns anys centrant la seva temporada en dos objectius: la Lieja-Bastogne-Lieja i el Tour de França; la resta de la temporada, pràcticament entrenaments amb dorsal. És el major paradigma del ciclista pendent del pulsòmetre, obsessionat en no posar l'agulla d'esforç a la zona vermella, no sigui que una suada de més ens passi factura al Tour al cap d'un mes i mig. Al meu entendre, aquesta és només una metodologia mitjanament vàlida si GUANYES el Tour, perquè si no ho fas, per molt que quedis segon, estàs hipotecant els millors anys de la teva carrera esportiva i malgastant un talent molt per damunt per la mitja sense anar amassant un palmarès que faci goig.
L'escola d'Andy Schleck no és més que una interpretació ben discutible del que va instaurar Lance Armstrong durant la seva tirania al Tour. Però Armstrong els guanyava. I malgrat tot, aquesta supeditació al mes de juliol és el que impedeix que se'l pugui comparar amb campions com Merckx, Hinault o fins i tot Indurain. Andy Schleck, a banda de tenir un comportament de ciclista antimític, gosa criticar públicament els mètodes de qui de moment l'ha guanyat any rera any, afirmant repetidament que córrer el Giro no és la millor manera de preparar el Tour, fins i tot traient pit que els seus gregaris tampoc han corregut el Giro i es presenten frescos a la ronda gal·la... Per tot això és del tot necessari que Contador li ensenyi el culotte a les etapes de muntanya d'aquest Tour, perquè fracassi aquest ciclisme d'escola anglosaxona que ens ha tocat viure -tant pendent de la calculadora, l'ergonomia i l'aerodinàmica i tant poc del cap, el cor i les cames.
Si Schleck guanya, val·lida l'aposta per reservar forces durant tot l'any i menysprear la resta del calendari, i ja ens podem anar oblidant de bones participacions competitives al Giro, a Dauphiné, a Suïssa, a l'Itzulia... El futur immediat del ciclisme està, aleshores, a les cames (i el cor i el cap i la sort) de Contador.

Avaluació ( i II)

Seguim amb el que vam començar ahir.

Liquigas - Cannondale: L'any passat van ser poc menys que una piconadora i, tot que aquest any presentaven un planter inferior, sense Basso ni Kiserlovski, el seu rendiment global ha estat lleugerament decebedor. Nibali, faltaria més, ha estat protagonista i Capecchi va trobar la recompensa de la victòria a San Pellegrino Terme. Llàstima de la malaltia que va minvar el rendiment de Szmyd.

Movistar Team: Com al llarg de tota la temporada han demostrat que no tenen un líder sòlid -Arroyo va lluitar i va estar sovint a davant, però no va poder passar de la 14a posició final- però compten amb un ampli ventall de possibilitats per a tenir presència en tots els terrenys. Prova d'això són les victòries de Ventoso a l'sprint i de Kiryienka a la muntanya, brindada aquesta darrera a la memòria de Tondo, desaparegut durant la prova. Menció especial, també per un bravíssim Lastras. Com a equip, un 9'5.

Omega Pharma Lotto: Presentaven un equip justet, força jove, però se n'han sortit prou bé, gràcies a l'agònica victòria d'etapa del desconegut De Clercq i l'enorme combativitat de Bakelants durant tota la prova, que ha merescut guanyar una etapa.

Team Astana: Kreuziger, més o menys al seu lloc (6è), en un recorregut amb massa muntanya per a ell, tot i que cal recordar que encara compta només amb 25 anys acabats de fer, per tant té encara marge de millora. En global, s'enduen la classificació general per equips, gràcies a la bona feina també de Tiralongo (una etapa guanyada), Masciarelli i Kiserlovski.

Farnese Vini: Visconti, amb el seu maillot tricolore i el dorsal 150 era l'encarregat de donar presència a l'equip i així ha estat, però al final el que ha acabat sucant ha estat Gatto a la bonica i complicada arribada de Tropea. La resta de l'equip, ben poca cosa.

Quick Step: Cataldo s'ha involucrat per primera vegada en la general d'una gran volta acabant 13è, el que l'ha fet renunciar a ser tant present en les escapades com ens tenia acostumats. Aquest paper l'han jugat, amb valentia però sense massa fortuna, Seeldrayers i Pineau.

Rabobank: Venien amb l'equip B, res a veure amb el que presentaran al Tour, però tot i això han superat la prova amb nota, gràcies la victòria d'etapa de Weening i la maglia rosa que va dur durant quatre jornades i a la consolidació de Kruijswijk, un escalador de només 23 anys que ha acabat 9è i sempre ha estat amb els millors. L'any passat va fer 18è i aquest pas endavant és tota una alegria.

Saxo Bank: Al final l'equip ha estat suficient per a recolzar Contador (veure apartat al final) en una prova que se l'han jugat els líders en el cara a cara. Dani Navarro no ha estat el del darrer Tour de França, a Porte només se l'ha vist puntualment i la notícia agradable ha estat la bona ajuda que ha brindat Jesús Hernández a la muntanya.

Sky Procycling: Poca cosa ha ofert l'equip britànic, tot i que tampoc es podia esperar molt amb el 9 que va prendre la sortida a Torino. Appollonio ha estat en les posicions d'honor en els sprints, sense poder acabar de rematar, i Löfkvist ha intentat fer una bona general (al final només 21è). Ben poc més.

Team Garmin-Cervélo: Una de les seves apostes, Tyler Farrar, va deixar ben d'hora lel Giro per la mort del seu amic Weylandt, però l'equip ha pogut suplir la mancança amb Le Mevel i Millar. El primer ha anat de més a menys, però ha tingut presència en cursa i ha acabat 15è; el britànic ha estat líder dos dies i s'ha endut la crono final.

Radioshack: decebedor el paper de l'equip nordamericà que si bé no duien una esquadra molt contrastada, es fa estrany veure un equip de Bruyneel tant discret. Machado era la seva gran esperança per a la general, però pel que sigui sembla que tot plegat li ha vingut gran. Tanmateix, espero coses bones del portuguès en un futur no gaire llunyà.

Vacansoleil: guardant el millor de la seva plantilla per el Tour, han plantejat el Giro buscant en les fugues una glòria que no ha arribat. Matteo Carrara estava fent una bona general però al final s'ha desinflat una mica caient a la 17ena posició.

Menció a banda crec que mereixen dos noms propis, pel seu pes en la cursa. El primer és, faltaria més, el guanyador absolut, Alberto Contador, i l'altre un Vincenzo Nibali que, tot i no acabar 2on ha estat el veritable antagonista del madrileny.

Contador: El corredor de Saxo bank sempre m'havia causat una barreja d'amor i odi. Les seves qualitats eren innegables, la seva competitivitat allà on corria també, però alguna cosa de la seva actitud em resultava antipàtica. Els darrers temps li he recriminat unes quantes declaracions, als meus ulls, indignes d'un esportista del seu palmarès, presentant sovint excuses per anticipat, adduint problemes físics que llavors en cursa no apareixien o no afectaven. I què dir del gest de la pistoleta en cada victòria, una mostra poc elegant de manifestar l'alegria, fruit d'un mal assessorament extern (o la manca d'ell).
Ara bé, aquest Giro ha estat impecable, mostrant-se agressiu des de la primera etapa de muntanya, atacant més lluny de meta del que ens tenia acostumats i sense córrer amb la calculadora engegada, fruit possiblement de la imminència (o no tant) de la resolució del seu afer amb el clembuterol. Contador, com el Valverde de principis de 2010 o, salvant les distàncies, el Roberto Bolaño de '2666', ha competit amb l'ànim febril, en una batalla contra el temps que se li acaba o almenys se li pot acabar. I l'espectador n'ha sortit guanyant.

Nibali: Scarponi ha acabat arrabatant-li la segona plaça del podi, però qui més ha semblat combatre l'hegemonia de Contador ha estat el sicilià. Vist com anava la cursa ja al Grosslockner, on el líder de Saxo Bank va dissipar els pocs dubtes que podien quedar de la seva superioritat, hagués estat força sensat dosificar i lluitar per la segona plaça. I més tenint en compte que no seria descabellat que Contador acabés desposseït de la victòria i el segon classificat passés a ser el guanyador a efectes estadístics. Però no, Nibali tot i veient-se inferior en més d'una pujada, va tensar la cursa en els descensos, gastant forces amb l'objectiu de dimanitar la cursa. I això és digne d'elogi.

A les portes de l'infern

Era evident però ens entestàvem a oblidar-ho, com si la no consciència de la realitat pogués alterar la pròpia realitat: el Giro de l'any passat va posar el llistó molt alt, i era pràcticament impossible que enguany ens ho passéssim tant bé durant la primera meitat de la cursa. Ull, que és ben normal, les voltes de tres setmanes que ens toquen viure estan dibuixades amb la intenció que l'interès vagi in crescendo. Zomegnan havia cuinat un Giro 2011 que concedia moderades dosis d'intríngulis com només saben fer els italians. A saber, etapes planes que a 10 km de meta descobrim que no ho són tant, una mica d'sterrato toscà, finals en pobles meravellosos dalt d'un turó, una visita a l'Etna només tres dies després d'entrar en erupció... Un sentit de la narrativa admirable, amb dos aperitius de certa muntanya de desigual resultat. Si el dia que es visitava Avellino, la terra d'on vénen els Soprano, l'etapa va devenir en una migdiada històrica només desvetllada per la justícia poètica de la victòria per milímetres del jove De Clerq, la ruta per la terra dels Corleone, a Sicília, va deparar un relativament inesperat cop de puny a la taula de Contador.
Al capdavall de totes aquestes jornades que concloïen ahir (enhorabona, per cert, pel traçat de l'etapa de dimecres a les Marche) arribem a les portes del que molts corredors s'han aventurat a titllar d'"infern" amb més o menys el guió previst. Potser tenim que Contador té un avantatge més sucós del que esperàvem, més en sensació de superioritat que no pas en temps, però en fi, ningú amb seny dubtava que almenys a l'u contra u el de Pinto és molt més fiable que cap dels seus rivals. A partir d'avui, aleshores, comença un altre Giro, una corsa rosa en la que no hi seran ja molts corredors, com per exemple Petacchi que, tot i lluïr la maglia rosso passione relativa a la regularitat, no veu cap al·licient a seguir en una cursa on ja no resta cap possibilitat d'sprint. La sèrie de tres etapes de muntanya que comença avui és espectacular, ja s'ha escrit tot d'elles, potser fins i tot massa, amb la polèmica de la pressumpta manca de seguretat del Crostis on s'han hagut d'instal·lar unes xarxes protectores per a estalviar-nos disgustos. Tot plegat, tant soroll per qüestions que estrictament són extracompetitives, no fa sinó reafirmar-me que l'autèntica carnisseria esportiva esdevindrà diumenge en una etapa menys mediàtica que la de demà però que numèricament, en termes de desnivell acumulat, és de les més dures de la història. I compta amb el Passo Fedaia i la terrible recta de 3km de Malga Ciapela, a més de l'11% de mitja, tomba de molts campions i aspirants, com Gianni Bugno (1993) o Alex Zülle (1998).
En relació als pronòstics, aquests han de ser favorables a Contador, doncs l'estat de forma que ha mostrat aquests dies i els seus registres dels darrers anys en l'alta muntanya no ofereixen una altra sortida. Això sí, si en algun cas aquest esport ha de rebaixar la seva taxa de predictibilitat és durant aquesta setmana ja que a l'infern hi ha lloc per a tots, Contador inclòs.

Mort d'un ciclista

La desgraciada notícia de la mort de Wouter Weylandt, com gairebé sempre succeeix quan s'esdevé una desgràcia, ha generat un reguitzell d'opinions dolgudes, en calent i, per tant, sovint no massa ben ponderades. Tanmateix, quan escric això, unes vint-i-quatre hores després de la tragèdia, el discurs dels opinadors mediàtics hauria d'haver-se matisat lleugerament i mostrar una mica més de sentit comú.

En comptes d'això, encara abunden els comentaris en, bàsicament, dos sentits. Per una banda, l'especulació morbosa, plena de "i si..." (què hauria passat si això, si allò altre); per l'altra, l'interès en buscar culpables. Enarbolant ben sovintla demagogia pura: és lamentable organitzar una enquesta en un diari online megavisitat preguntant quelcom tan buit i oportunista com si s'han d'augmentar les mesures de seguretat. ¿Algú hagués votat ahir que no, que és de puta mare que mori gent? En fi). O directament aixecant falsos testimonis amb l'ús parcial i tergiversador de les declaracions, buscant relació més o menys directa entre la mort de Weylandt i la, segons algunes veus, sensació de manca de seguretat del recorregut d'aquest Giro, des de que Contador va remarcar la dificultat de l'inèdit Monte Crostis. Contador parlava de "miedo" en relació a la duresa de la pujada, però hi ha articles com aquest que no estan disposats a que la realitat els esguerri la potència melodramàtica i populista de les seves paraules.

Weylandt ha perdut la vida en un descens gairebé rutinari per a un professional, com desenes d'altres que havia recorregut cada temporada. No era una mala carretera, no era excessivament estreta, estava ben asfaltada... simplement es va produir una caiguda com moltes altres amb un cúmul de mala sort que va fer que el jove belga sofrís ferides insuperables. El ciclisme és un esport que duu amb si mateix una sèrie de riscos. Alguns d'ells són minimitzables per part de l'organització de les curses i els alts estaments esportius, però el principal de tots depèn exclusivament del propi corredor, doncs al capdavall és qui governa la màquina amb la que es desplaça i no compta amb més carrosseria que el seu propi esquelet. I això no ho pot canviar cap mesura de seguretat.

Amb tot això no vull dir que no hi hagi espai per la reflexió. Ni molt menys. Per exemple, sóc del parer que els pilots són massa nombrosos, ja que 200 corredors buscant la millor posició generen situacions de risc que es podrien minimitzar: si en comptes de 9 corredors per equip se'n posessin 7 en cursa, potser tot plegat seria una mica més senzill, però la veritat és que ni per aquestes ho tinc clar.

Per aquest motiu, com que crec que no hi ha punts de vista amb veritats absolutes sobre el tema, el que més em molesta és l'actitud de sospita constant, de culpabilització, de pontificar desgradables "ja us ho deia jo" per part d'individus que no han estat mai al Crostis i es dediquen a sembrar la discòrdia en base a opinions alienes manipulades a discreció, pel simple interès de satisfer his master's voice.

My Rifle, My Pony & Me

A "Rio Bravo" (Howard Hawks, 1959), el xèrif que interpreta John Wayne està en clamorosa inferoritat de condicions davant un enemic amb més efectius, més poderós. Ell només compta amb un agutzil alcohòlic en busca de redempció (Dean Martin) i un ajudant coix en plena tercera edat (Walter Brennan). Davant té un exèrcit de mercenaris, de pistolers a sou contractats per Nathan Burdette (John Russell).

Salvant les distàncies, Contador es pot trobar en una tesitura similar durant el Giro d'Italia que comença aquest dissabte. És el pistoler principal del relat, el rival contra el que els demés conspiraran i no compta amb un grup de companys, un equip, per a fer volar coloms: Dani Navarro sembla l'única garantia a l'alta muntanya, a l'espera del que puguin oferir Jesús Hernández (decebedor al passat Tour) i Richie Porte que, tot i ser un aspirant a figura, encara no és ni molt menys un consumat escalador.

I és que aquest Giro es farà molt llarg, doncs té unes 9 etapes finals terribles, amb tres jornades de muntanya encadenades i amb la duresa in crescendo fins a culminar amb la 15ª etapa, un dels parcials de gran volta més durs dels darrers 20 anys. El final al refugi Gardeccia té, a més, la dificultat afegida de disputar-se l'endemà de l'encadenat que té atemorit a tots els corredors, Crostis + Zoncolan, el més semblant a ajuntar en 50 km el Mortirolo i l'Angliru (més uns quilòmetres intermitjos d'sterrato).

Com que la dificultat del Giro 2011 no es limita al tríptic dolomític, sinó que està prou repartida per totes les tres setmanes, més val que Contador es busqui aliats també en altres equips. És el que fa el John Wayne de Rio Bravo, que acaba acceptant l'ajuda del jove i arrogant Colorado (Ricky Nelson), malgrat al començament ni s'ho planteja. Gràcies a aquesta maniobra, al final les coses arriben a bon port i, pel camí, encara hi ha temps per a cantar "My Rifle, My Pony & Me".

La Volta agonitza

Creieu-me que no voldria escriure aquesta entrada, però no podia mirar cap a una altra banda i no fer cap referència a la recent conclusió de la denominada Volta a Catalunya del Centenari. No hem d'oblidar que estem parlant de la ronda per etapes més antiga d'Espanya i la tercera del món, només anticipada per Giro i Tour. Doncs bé, aquesta prova nascuda el 1911, que podriem qualificar de bé patrimonial català, no té assegurada la seva continuïtat. Ni la seva trajectòria històrica, amb guanyadors que van des de Merckx a Induráin, passant per Anquetil, Ocaña o Kelly, ni l'interès que segueix despertant en els corredors actuals (Contador, Evans, Basso, Antón, Di Luca, Scarponi, Petacchi, Menchov i moltes altres figures eren de la partida) fa que es pugui finançar.

Tot plegat és un peix que es mossega la cua: com que no hi ha interès dels esponsors, no hi ha diners per a finançar una cobertura televisiva en directe, i com que no hi ha tele, els esponsors no veuen rentable el seu esforç. Televisió de Catalunya MAI no ha estat gaire interessada en el ciclisme, però alguns esperàvem que fos almenys per patriotisme mal entès -i per la presència del mediàtic Contador- que fes una aposta per la realització i emissió en directe, sobretot després d'haver-se autohonorat les darreres setmanes amb l'estrena d'un canal esportiu, Esports 3, que es podia haver dit perfectament Barça 3 o Canut 3, i així ningú s'hagués fet falses esperances.

Pero bé, el cas és que no hem gaudit de televisió en directe i que, malauradament, tampoc sembla que ens haguem perdut gran cosa, doncs el recorregut era entre absurd, insípid i lamentable. Vagi per davant que atorgo certs mèrits a l'organització, per la seva actitud de resistència en contra de les adversitats econòmiques i que sóc conscient que els municipis de sortida i arribada de les etapes eren, senzillament, els que han estat disposats a aportar calés, i això condiciona molt el dibuix de les etapes. No obstant, en el recorregut intermig que uneix ambdós punts és on cal emprar la creativitat i aquí ha estat pràcticament absent: molta mitja muntanya, però de duresa molt escassa i molt lluny de meta han propiciat que cinc de les set etapes s'hagin resolt amb un esprint massiu; la única etapa de muntanya, situada el tercer dia, ha fixat la classificació general fins al final, i l'absència total de contrarrellotge no té cap sentit, més enllà del que ha donat l'organització: tallar una carretera durant les quatre hores que es precisen per a que hi rodin tots el corredors es sortia de pressupost. Visca Catalunya.

A banda, el guanyador final, Contador, haurà estat profitós per a les portades poc imaginatives i superficials de la premsa d'avui, però afegeix, degut a les seves circumstàncies actuals, un problema de credibilitat a un esport tant necessitat d'aquest valor. No seria gens estrany que, d'aquí uns pocs mesos, la resolució del cas que involucra el corredor de Pinto fes que aquest desaparegués de les classificacions, i el guanyador final acabi essent un corredor que realment no va erigir-se com el millor a la carretera, per molt que aquí siguem d'Scarponi.