Era evident però ens entestàvem a oblidar-ho, com si la no consciència de la realitat pogués alterar la pròpia realitat: el Giro de l'any passat va posar el llistó molt alt, i era pràcticament impossible que enguany ens ho passéssim tant bé durant la primera meitat de la cursa. Ull, que és ben normal, les voltes de tres setmanes que ens toquen viure estan dibuixades amb la intenció que l'interès vagi in crescendo. Zomegnan havia cuinat un Giro 2011 que concedia moderades dosis d'intríngulis com només saben fer els italians. A saber, etapes planes que a 10 km de meta descobrim que no ho són tant, una mica d'sterrato toscà, finals en pobles meravellosos dalt d'un turó, una visita a l'Etna només tres dies després d'entrar en erupció... Un sentit de la narrativa admirable, amb dos aperitius de certa muntanya de desigual resultat. Si el dia que es visitava Avellino, la terra d'on vénen els Soprano, l'etapa va devenir en una migdiada històrica només desvetllada per la justícia poètica de la victòria per milímetres del jove De Clerq, la ruta per la terra dels Corleone, a Sicília, va deparar un relativament inesperat cop de puny a la taula de Contador.
Al capdavall de totes aquestes jornades que concloïen ahir (enhorabona, per cert, pel traçat de l'etapa de dimecres a les Marche) arribem a les portes del que molts corredors s'han aventurat a titllar d'"infern" amb més o menys el guió previst. Potser tenim que Contador té un avantatge més sucós del que esperàvem, més en sensació de superioritat que no pas en temps, però en fi, ningú amb seny dubtava que almenys a l'u contra u el de Pinto és molt més fiable que cap dels seus rivals. A partir d'avui, aleshores, comença un altre Giro, una corsa rosa en la que no hi seran ja molts corredors, com per exemple Petacchi que, tot i lluïr la maglia rosso passione relativa a la regularitat, no veu cap al·licient a seguir en una cursa on ja no resta cap possibilitat d'sprint. La sèrie de tres etapes de muntanya que comença avui és espectacular, ja s'ha escrit tot d'elles, potser fins i tot massa, amb la polèmica de la pressumpta manca de seguretat del Crostis on s'han hagut d'instal·lar unes xarxes protectores per a estalviar-nos disgustos. Tot plegat, tant soroll per qüestions que estrictament són extracompetitives, no fa sinó reafirmar-me que l'autèntica carnisseria esportiva esdevindrà diumenge en una etapa menys mediàtica que la de demà però que numèricament, en termes de desnivell acumulat, és de les més dures de la història. I compta amb el Passo Fedaia i la terrible recta de 3km de Malga Ciapela, a més de l'11% de mitja, tomba de molts campions i aspirants, com Gianni Bugno (1993) o Alex Zülle (1998).
En relació als pronòstics, aquests han de ser favorables a Contador, doncs l'estat de forma que ha mostrat aquests dies i els seus registres dels darrers anys en l'alta muntanya no ofereixen una altra sortida. Això sí, si en algun cas aquest esport ha de rebaixar la seva taxa de predictibilitat és durant aquesta setmana ja que a l'infern hi ha lloc per a tots, Contador inclòs.
