Dizionario (seconda parte)

Seguim amb el que vam engegar ahir.

M

Mortirolo: usat per primera vegada en cursa el 1990, és un dels ports més trencadors d'Europa. A més, és el que va descobrir el veritable potencial de Marco Pantani durant el Giro del 94, davant Indurain, Berzin, Chiapucci i companyia. Enguany s'estrena un vessant nou, un pèl més dur i un pèl més curt, abans d'acometre l'ascensió a l'Stelvio, la Cima Coppi d'aquesta edició.

N

NetApp: el dilema de les invitacions a combinats fora del ProTour s'ha resolt, no se sap ben bé perquè, a favor dels alemanys. El seu planter no és res de l'altre món, destaquen mínimament Jan Barta, Bartosz Huzarski i el jove Matthias Brandle, però resta per veure si aonsegueixen que no enyorem l'Acqua&Sapone de Garzelli, Di Luca i Betancur.

O

OmegaPharma - Quick Step: el vigent líder del rànquing per equips de la UCI aterra a Dinamarca amb un nou força fluix dins les seves possibilitats. Cataldo lluitarà per entrar al top10 de la general i Chicchi per a sorprendre en un sprint. Més enllà, els joveníssims Kwiatkowski i Vermoten aspiren a fer un bon pròleg, mentre que Golas segurament farà gala de la seva combativitat filtrant-se en escapades.

P

Pampeago, Alpe di: la terrible 19ena etapa finalitzarà a les seves duríssimes rampes. Abans, els corredors hauran d'enfrontar-se al colós Passo Manghen, a un primer pas per Pampeago i pel Passo Lavazè. Els darrers 100 km del dia acumulen un desnivell poques vegades vist al ciclisme modern; si hi ha ganes de gresca, les diferències poden ser escandaloses.

Q

Quim Rodriguez: el Purito està davant d'una de les ocasions de la seva vida per fer quelcom gran de debò en una gran volta. La pressumpta absència d'un dominador absolut, els pocs quilòmetres contra el crono que figuren al programa i un equip de garanties el fan aspirar a tot. Només un dubte: ¿Arribarà fresc a la darrera setmana després d'un abril molt exitós i exigent?

R

Riviera Italiana: la costa nordoccidental, escenari històric de grans exhibicions de glamur i turisme refinat, serà l'escenari d'una magnífica etapa de mitja muntanya. Creuant el Cinque Terre d'est a oest i amb final a Sestri Levante s'encadenen cinc ports de mitjana dificultat sense respir. Potser la clau, tanmateix, serà en els descensos revirats per carreteres d'anunci de Martini.

S

Sterrato: la presència de les carreteres sense asfaltar (strade bianche) és gairebé testimonial enguany, apenes 3km, però amb una pendent mitja del 8,7km. L'etapa en la que està emmarcat aquest tram, a més, presenta uns darrers 60km esquitxats de pujades curtes però dures, entre les que destaquen el 1,2km al 13,8% de Montegranaro.

T

Trentino, Giro del: el banc de proves per als escaladors que concorren el Giro, disputat fa dues setmanes, va coronar el menut Domenico Pozzovivo del Colnago. És probable que la irregularitat l'impedeixi aspirar a podi, però de ben segur que, excepte lesió o manca de salut, en l'altíssima muntanya donarà més d'un recital.

U

Unzué: el patró del Movistar (el Reynolds de tota la vida) ha reclutat un nou que, menys a la victòria a la general, pot aspirar a tot: caçaetapes d'alçada (Visconti, Lastras), escaladors (Intxausti, Pardilla, Herrada), un home ràpid (Ventoso)... A més tenen un propòsit noble: brindar els èxits al record de Xavi Tondo, desparegut arà farà un any.

V

Verona: la ciutat dels Montesco i els Capuleto acollirà, al quart dia, una contrarrellotge per equips que pot obrir diferències importants. Sky, GreenEdge, Garmin i BMC semblen els combinats més forts, així que outsiders com Urán o Hesjedal en podrien sortir reforçats respecte als principals favorits a la general final.

W

Wouter Weylandt: el proper dia 9 farà un any del tràgic accident del corredor belga al descens del Passo del Bocco. No volem rebre mai més notícies com aquestes, malgrat el risc és indissociable de la naturalesa d'aquest esport. De ben segur que el record de Weylandt serà present i esperonarà el seu amic Tyler Farrar a dedicar-li una victòria.

X / Y

Les dues grafies que en llenguatge matemàtic s'associen a les incògnites serveixen aquí pel mateix: tota cursa d'aquest nivell té incerteses i malgrat esmenti en aquest diccionari desenes de corredors, és probable que algun dels ignorats sigui un dels protagonistes estelars del Giro. Així doncs, X i Y busquen noms propis (i cames) que les identifiquin.

Z

Zomegnan, Angelo: malgrat el recorregut encara conté traces reconeixibles de la seva feina, aquesta corsa rosa serà la primera de l'era post-Zome. En substitució, el màxim responsable del Giro ara és el tecnòcrata Michele Acquarone, provinent del màrqueting i que no té reserves en proclamar que ell no en sap de recorreguts i que la seva tasca està en la gestió. A tots ens sona aquesta cantarella neoliberal, oi? 

Viva il Giro!  

El fred

Mentre la plana major dels classicomans es posa apunt a Qatar i Oman, on Boonen sembla oblidar 2011 i Sagan comença a satisfer el seu instint assassí, l'inici del calendari europeu s'ha vist afectat aquestes dues setmanes de febrer per una onada de fred significativa. La neu i les temperatures sota zero han obligat a retallar etapes de l'Etoile de Bessèges, del Tour del Mediterrani i cancel·lar l'última prova de la Challenge de Mallorca. Una llàstima sobretot aquest darrer cas, tenint en compte la minva de proves de prestigi que es cel·lebren a Espanya i l'oportunitat perduda de veure una gran cursa: el traçat era una de les millors mostres de mitja muntanya dura que s'han dissenyat per aquest 2012, almenys en territori espanyol.
Per manca d'informació de primera mà, no em posaré fort defensant que malgrat l'enfarinada de l'illa de Mallorca es podia haver fet un esforç (per part d'autoritats civils, organització, equips i corredors) i disputar el trofeig, ni que sigui amb un traçat alternatiu. Tanmateix, tot plegat fa venir al cap, sense voluntat comparativa, jornades mítiques disputades en condicions climàtiques molt adverses.
Una d'elles és la Lieja de 1980. A la línia de sortida, aquell 20 d'abril no mancaven candidats: Saronni -guanyador quatre dies abans de la Fletxa Valona-, Hinault, Pollentier, Gavazzi, Kuiper, De Wolf, Baronchelli, Duclos-Lasalle... Poc a poc, però, el fred i la neu van imposar una rigorosa sel·lecció natural: al primer avituallament un centenar dels 174 homes que havien près la sortida ja havien baixat de la bicicleta. A l'alçada de la cota d'Stockeu, a uns 80 km de meta, Hinault, que marxava en un grup ja força selecte, canvia de ritme i es llança en persecució (veure foto) de Pevenage que duia un grapat de quilòmetres escapats. A la següent cota, le Blaireau atrapa el belga i el supera sense contemporitzar. Els que van poder acabar completar els 244 km entre la neu -només 21 corredors- no van tornar a veure Hinault fins la meta. Kuiper i Claes, que van acompanyar-lo al podi, van entrar a més de nou minuts. Els companys d'Hinault van poder veure la gesta del seu cap de files per televisió, ja des de l'hotel.
Un altre episodi marcat per la neu i el fred va ser la 14ena etapa del Giro d'Italia de 1988, en la que el Passo di Gavia va passar molta factura. Durant tota l'etapa plovia i la temperatura era baixa, però a la pujada del port l'aigua es va transformar en neu. L'ascensió va ser duríssima però molt pitjor va suposar afrontar els més de vint quilòmetres de descens fins a Bormio, on estava situada la meta. Johan Van der Velde, líder de la classificació de la muntanya va coronar en primera posició però als pocs quilòmetres de començar el descens va haver de parar perquè era incapaç de controlar la bicicleta. Es va abrigar, va prendre beguda calenta i s'explica que també conyac; com arriba a haver conyac en un cotxe d'equip és quelcom que ja se m'escapa. Tanmateix, sembla que Van der Velde va acudir a aquests remeis massa tard, quan el fred extrem ja era dins seu, i va acabar perdent a meta més de tres quarts d'hora. Breukink i Hampsten, que anava amb ulleres d'esquí, van arribar plegats; pel primer va ser l'etapa i pel segon la maglia rosa que ja no va deixar fins a la fi del Giro. A banda d'aquestes imatges, a "A golpe de pedal", l'autobiografia que Pedro Delgado va escriure amb l'ajuda de Julián Redondo, s'explica la vivència d'aquesta etapa per part del corredor castellà. Tots coneixem la tendència a l'exageració humorística de Perico, però el cas és que hi relata com molts corredors baixaven de la bicicleta en ple descens i es posaven a còrrer, cuneta amunt i cuneta avall, per intentar fer passar la sensació de congelació abans de reempendre la marxa. En situacions com aquestes un ja no sap què és cert i què és exageració, però en el ciclisme com en l'oest, entre la llegenda i la veritat, s'imprimeix la llegenda. I per molts anys.

Glòria i tragèdia amb clarobscurs (i II)

L'any 1926 no va ser tant exitós per a Bottecchia. Va haver d'abandonar el Tour de França durant el transcurs de la desena etapa, la que unia Baiona amb Luchon i suposava el primer contacte amb l'alta muntanya. En altres curses només va poder apuntar-se el segon lloc i una etapa en la Volta al País Basc. De fet, aquest any va ser més rellevant per a raons no estrictament esportives: amb l'ajuda de Teodoro Carnielli, Ottavio Bottecchia va iniciar la seva activitat com a fabricant de bicicletes, usant el seu cognom com a marca. La firma encara perdura i aquest 2011 proveeix amb un dels seus models de més alta gama l'Acqua&Sapone de Stefano Garzelli.
Bottecchia era una estrella, però més a França, on havia aconseguit els seus principals èxits, que no pas a Itàlia. De fet, la seva fama al país transalpí estava eclipsada, per una banda, per la d'un encara jove Alfredo Binda, que aleshores havia començat a sumar triomfs de prestigi, i per l'altra, pel veterà Constante Girardengo, guanyador ni més ni menys que de nou campionats nacionals, sis Milano-Sanremo i tres Giros de Llombardia.
Fins que va passar el que va de passar. El 3 de juny de 1927, a l'alçada de Peonis, mentre suposadament s'estava preparant pel Tour de França, uns pagesos van trobar Bottecchia a la cuneta d'una carretera. Estava estirat a terra, immòbil i amb una ferida molt greu al crani i la clavícula trencada. La seva bicicleta jeia separada a una dotzena de metres sense cap dany aparent. No hi havia marques de frenada que evidenciessin que un cotxe impactés amb ell. No hi havia testimonis. Bottecchia morí pocs dies després, sense arribar a recuperar la consciència, en un hospital de Gemona del Friuli.
Aleshores no van fer sinó començar les especulacions sobre una mort que encara no ha estat aclarida de mode convincent. La versió oficial va dictaminar de manera sospitosament ràpida que un cop de calor li havia fet perdre l'equilibri i al caure havia sofert les ferides fatals. Tanmateix, hi havia detalls que no quadraven: Perquè tanta distància entre el cos i la bicicleta? Un cop de calor a primers de juny i abans del migdia? Això li pot succeïr a un professional acostumat a etapes de 400 quilòmetres amb ports de muntanya pel mig?
Es comenta, amb poques garanties de veracitat, que anys després un pagès va declarar en el seu llit de mort que va sorprendre un ciclista agafant raïms de la seva vinya; li va etzibar un cop de pedra amb tanta mala baba com punteria. A banda de la poca consistència de la font, més dubtes: menjant raïms a primers de juny? A quina època maduren els raïms al nord-est d'Itàlia, al mateix peu dels Alps?
Com no podia ser de cap altra manera, amb tanta incertesa, la literatura, la xerrameca i la conspiranoia van acabar generant la més tèrbola de les hipòtesis: l'assassinat amb coartada política. L'any 1927, Itàlia està en plena hegemonia feixista, amb Benito Mussolini consolidat al capdavant del moviment. A Bottecchia, en canvi, se li atribueixen filiacions polítiques no gaire favorables envers el règim. Qui recolza aquesta teoria addueix la (relativa) influència del campió a França, on era rebut amb honors d'estrella, i avala que els feixistes podien témer el que pogués afirmar o opinar en el país veí. Fins i tot aquesta martingala compta amb un pressumpte sicari: un italià mort per ferides d'arma blanca al litoral de Nova York va arribar a afirmar que havia estat contractat com a assassí a sou.
En definitiva, moltes hipòtesis i ben poques certeses. De fet, només una: Bottecchia forma part des d'aquell dia tràgic, i gràcies a les seves victòries a París, de la galeria de mites del ciclisme. I així en dóna fe la primera de les plaques conmemoratives que hi ha durant l'ascenció del Zoncolan.

(foto: Isaac Casals)

Glòria i tragèdia amb clarobscurs (I)

"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida", es lamentava Pedro Navaja. Tanmateix, hi ha vegades, sí, en que les sorpreses poden arribar a ser agradables i fins i tot meravelloses. Això és el que vaig pensar fa unes poques setmanes quan persones properes que m'estimen i estimo em van muntar d'amagat una escapada llampec al nord-est d'Itàlia. L'objectiu: veure el Giro in situ, ni més ni menys que a les rampes del Zoncolan.
Vam usar de camp base per al cap de setmana la població de Gemona del Friuli, localitat situada una trentena de quilòmetres al nord d'Udine i tristament cèlebre per motius sísmics: el 6 de maig de 1976 un terratrèmol va sacsejar violentament el poble i va causar prop de 400 morts; al cap d'uns quatre mesos, el 15 de setembre, la terra va tornar a bramar i, tot i que va ser un episodi més lleu ,també es van haver de lamentar víctimes. Actualment, bona part del poble està reconstruït seguint precaucions antsísmiques.
Gemona, però, també és la localització d'un altre episodi tràgic, més íntim que l'anterior, però especialment dolorós per la família ciclista. El 15 de juny de 1927, avui fa exactament 84 anys, en un llit de l'hospital del poble va morir Ottavio Bottechia. Només tenia 32 anys i era una de les figures més importants (la més important?) del ciclisme de l'època.
Bottecchia, nascut al Véneto, va lluitar a la Primera Guerra Mundial i no va arribar al ciclisme professional fins el 1922, ja amb 27 anys. La temporada 1923 va ser la de la seva irrupció: 9è a la Milano-Sanremo, 5è al Giro d'Itàlia i 2on al Tour de França. Tot apuntava que havia apregut un ciclista a tenir en compte i l'any següent es va confirmar: l'anomenat "il Boscaiolo del Friuli" va guanyar el Tour de França sent líder de la prova de la primera a la darrera etapa. Aquesta edició de Le Grande Boucle està explicada, d'un mode esplèndidament subjectiu, per Albert Londres a "Los forzados de la carretera", publicat l'any 2009 per l'editorial Melusina. Altament recomanable. (Gràcies, Andreu!)
Estem parlant d'una època del ciclisme en que les grans rondes tenien poc a veure amb les de l'actualitat; les etapes tenien una mitja superior als 360 quilòmetres, bona part dels quals fets de nit o de matinada, i si es deia "volta a França" era perquè era realment un recorregut per tot el perímetre de l'hexàgon, de Paris a Bretanya, tota la costa Atlàntica, els Pirineus d'Oest a Est, la Provença, els Alps de sud a nord, el Jura, Alsàcia, el nord-oest, escenari no feia massa de la barbàrie de la Primera Guerra Mundial. Per acabar de rematar-ho, una visita al nord abans de tornar a Paris. Bottecchia va guanyar la prova amb un marge habitual per l'època: més de trenta-cinc minuts respecte el segon classificat, el luxemburguès Nicolas Frantz.
L'any següent, Bottecchia va repetir victòria. Definitivament, havia nascut una estrella.

Continuarà...

Avaluació ( i II)

Seguim amb el que vam començar ahir.

Liquigas - Cannondale: L'any passat van ser poc menys que una piconadora i, tot que aquest any presentaven un planter inferior, sense Basso ni Kiserlovski, el seu rendiment global ha estat lleugerament decebedor. Nibali, faltaria més, ha estat protagonista i Capecchi va trobar la recompensa de la victòria a San Pellegrino Terme. Llàstima de la malaltia que va minvar el rendiment de Szmyd.

Movistar Team: Com al llarg de tota la temporada han demostrat que no tenen un líder sòlid -Arroyo va lluitar i va estar sovint a davant, però no va poder passar de la 14a posició final- però compten amb un ampli ventall de possibilitats per a tenir presència en tots els terrenys. Prova d'això són les victòries de Ventoso a l'sprint i de Kiryienka a la muntanya, brindada aquesta darrera a la memòria de Tondo, desaparegut durant la prova. Menció especial, també per un bravíssim Lastras. Com a equip, un 9'5.

Omega Pharma Lotto: Presentaven un equip justet, força jove, però se n'han sortit prou bé, gràcies a l'agònica victòria d'etapa del desconegut De Clercq i l'enorme combativitat de Bakelants durant tota la prova, que ha merescut guanyar una etapa.

Team Astana: Kreuziger, més o menys al seu lloc (6è), en un recorregut amb massa muntanya per a ell, tot i que cal recordar que encara compta només amb 25 anys acabats de fer, per tant té encara marge de millora. En global, s'enduen la classificació general per equips, gràcies a la bona feina també de Tiralongo (una etapa guanyada), Masciarelli i Kiserlovski.

Farnese Vini: Visconti, amb el seu maillot tricolore i el dorsal 150 era l'encarregat de donar presència a l'equip i així ha estat, però al final el que ha acabat sucant ha estat Gatto a la bonica i complicada arribada de Tropea. La resta de l'equip, ben poca cosa.

Quick Step: Cataldo s'ha involucrat per primera vegada en la general d'una gran volta acabant 13è, el que l'ha fet renunciar a ser tant present en les escapades com ens tenia acostumats. Aquest paper l'han jugat, amb valentia però sense massa fortuna, Seeldrayers i Pineau.

Rabobank: Venien amb l'equip B, res a veure amb el que presentaran al Tour, però tot i això han superat la prova amb nota, gràcies la victòria d'etapa de Weening i la maglia rosa que va dur durant quatre jornades i a la consolidació de Kruijswijk, un escalador de només 23 anys que ha acabat 9è i sempre ha estat amb els millors. L'any passat va fer 18è i aquest pas endavant és tota una alegria.

Saxo Bank: Al final l'equip ha estat suficient per a recolzar Contador (veure apartat al final) en una prova que se l'han jugat els líders en el cara a cara. Dani Navarro no ha estat el del darrer Tour de França, a Porte només se l'ha vist puntualment i la notícia agradable ha estat la bona ajuda que ha brindat Jesús Hernández a la muntanya.

Sky Procycling: Poca cosa ha ofert l'equip britànic, tot i que tampoc es podia esperar molt amb el 9 que va prendre la sortida a Torino. Appollonio ha estat en les posicions d'honor en els sprints, sense poder acabar de rematar, i Löfkvist ha intentat fer una bona general (al final només 21è). Ben poc més.

Team Garmin-Cervélo: Una de les seves apostes, Tyler Farrar, va deixar ben d'hora lel Giro per la mort del seu amic Weylandt, però l'equip ha pogut suplir la mancança amb Le Mevel i Millar. El primer ha anat de més a menys, però ha tingut presència en cursa i ha acabat 15è; el britànic ha estat líder dos dies i s'ha endut la crono final.

Radioshack: decebedor el paper de l'equip nordamericà que si bé no duien una esquadra molt contrastada, es fa estrany veure un equip de Bruyneel tant discret. Machado era la seva gran esperança per a la general, però pel que sigui sembla que tot plegat li ha vingut gran. Tanmateix, espero coses bones del portuguès en un futur no gaire llunyà.

Vacansoleil: guardant el millor de la seva plantilla per el Tour, han plantejat el Giro buscant en les fugues una glòria que no ha arribat. Matteo Carrara estava fent una bona general però al final s'ha desinflat una mica caient a la 17ena posició.

Menció a banda crec que mereixen dos noms propis, pel seu pes en la cursa. El primer és, faltaria més, el guanyador absolut, Alberto Contador, i l'altre un Vincenzo Nibali que, tot i no acabar 2on ha estat el veritable antagonista del madrileny.

Contador: El corredor de Saxo bank sempre m'havia causat una barreja d'amor i odi. Les seves qualitats eren innegables, la seva competitivitat allà on corria també, però alguna cosa de la seva actitud em resultava antipàtica. Els darrers temps li he recriminat unes quantes declaracions, als meus ulls, indignes d'un esportista del seu palmarès, presentant sovint excuses per anticipat, adduint problemes físics que llavors en cursa no apareixien o no afectaven. I què dir del gest de la pistoleta en cada victòria, una mostra poc elegant de manifestar l'alegria, fruit d'un mal assessorament extern (o la manca d'ell).
Ara bé, aquest Giro ha estat impecable, mostrant-se agressiu des de la primera etapa de muntanya, atacant més lluny de meta del que ens tenia acostumats i sense córrer amb la calculadora engegada, fruit possiblement de la imminència (o no tant) de la resolució del seu afer amb el clembuterol. Contador, com el Valverde de principis de 2010 o, salvant les distàncies, el Roberto Bolaño de '2666', ha competit amb l'ànim febril, en una batalla contra el temps que se li acaba o almenys se li pot acabar. I l'espectador n'ha sortit guanyant.

Nibali: Scarponi ha acabat arrabatant-li la segona plaça del podi, però qui més ha semblat combatre l'hegemonia de Contador ha estat el sicilià. Vist com anava la cursa ja al Grosslockner, on el líder de Saxo Bank va dissipar els pocs dubtes que podien quedar de la seva superioritat, hagués estat força sensat dosificar i lluitar per la segona plaça. I més tenint en compte que no seria descabellat que Contador acabés desposseït de la victòria i el segon classificat passés a ser el guanyador a efectes estadístics. Però no, Nibali tot i veient-se inferior en més d'una pujada, va tensar la cursa en els descensos, gastant forces amb l'objectiu de dimanitar la cursa. I això és digne d'elogi.

A les portes de l'infern

Era evident però ens entestàvem a oblidar-ho, com si la no consciència de la realitat pogués alterar la pròpia realitat: el Giro de l'any passat va posar el llistó molt alt, i era pràcticament impossible que enguany ens ho passéssim tant bé durant la primera meitat de la cursa. Ull, que és ben normal, les voltes de tres setmanes que ens toquen viure estan dibuixades amb la intenció que l'interès vagi in crescendo. Zomegnan havia cuinat un Giro 2011 que concedia moderades dosis d'intríngulis com només saben fer els italians. A saber, etapes planes que a 10 km de meta descobrim que no ho són tant, una mica d'sterrato toscà, finals en pobles meravellosos dalt d'un turó, una visita a l'Etna només tres dies després d'entrar en erupció... Un sentit de la narrativa admirable, amb dos aperitius de certa muntanya de desigual resultat. Si el dia que es visitava Avellino, la terra d'on vénen els Soprano, l'etapa va devenir en una migdiada històrica només desvetllada per la justícia poètica de la victòria per milímetres del jove De Clerq, la ruta per la terra dels Corleone, a Sicília, va deparar un relativament inesperat cop de puny a la taula de Contador.
Al capdavall de totes aquestes jornades que concloïen ahir (enhorabona, per cert, pel traçat de l'etapa de dimecres a les Marche) arribem a les portes del que molts corredors s'han aventurat a titllar d'"infern" amb més o menys el guió previst. Potser tenim que Contador té un avantatge més sucós del que esperàvem, més en sensació de superioritat que no pas en temps, però en fi, ningú amb seny dubtava que almenys a l'u contra u el de Pinto és molt més fiable que cap dels seus rivals. A partir d'avui, aleshores, comença un altre Giro, una corsa rosa en la que no hi seran ja molts corredors, com per exemple Petacchi que, tot i lluïr la maglia rosso passione relativa a la regularitat, no veu cap al·licient a seguir en una cursa on ja no resta cap possibilitat d'sprint. La sèrie de tres etapes de muntanya que comença avui és espectacular, ja s'ha escrit tot d'elles, potser fins i tot massa, amb la polèmica de la pressumpta manca de seguretat del Crostis on s'han hagut d'instal·lar unes xarxes protectores per a estalviar-nos disgustos. Tot plegat, tant soroll per qüestions que estrictament són extracompetitives, no fa sinó reafirmar-me que l'autèntica carnisseria esportiva esdevindrà diumenge en una etapa menys mediàtica que la de demà però que numèricament, en termes de desnivell acumulat, és de les més dures de la història. I compta amb el Passo Fedaia i la terrible recta de 3km de Malga Ciapela, a més de l'11% de mitja, tomba de molts campions i aspirants, com Gianni Bugno (1993) o Alex Zülle (1998).
En relació als pronòstics, aquests han de ser favorables a Contador, doncs l'estat de forma que ha mostrat aquests dies i els seus registres dels darrers anys en l'alta muntanya no ofereixen una altra sortida. Això sí, si en algun cas aquest esport ha de rebaixar la seva taxa de predictibilitat és durant aquesta setmana ja que a l'infern hi ha lloc per a tots, Contador inclòs.

Mort d'un ciclista

La desgraciada notícia de la mort de Wouter Weylandt, com gairebé sempre succeeix quan s'esdevé una desgràcia, ha generat un reguitzell d'opinions dolgudes, en calent i, per tant, sovint no massa ben ponderades. Tanmateix, quan escric això, unes vint-i-quatre hores després de la tragèdia, el discurs dels opinadors mediàtics hauria d'haver-se matisat lleugerament i mostrar una mica més de sentit comú.

En comptes d'això, encara abunden els comentaris en, bàsicament, dos sentits. Per una banda, l'especulació morbosa, plena de "i si..." (què hauria passat si això, si allò altre); per l'altra, l'interès en buscar culpables. Enarbolant ben sovintla demagogia pura: és lamentable organitzar una enquesta en un diari online megavisitat preguntant quelcom tan buit i oportunista com si s'han d'augmentar les mesures de seguretat. ¿Algú hagués votat ahir que no, que és de puta mare que mori gent? En fi). O directament aixecant falsos testimonis amb l'ús parcial i tergiversador de les declaracions, buscant relació més o menys directa entre la mort de Weylandt i la, segons algunes veus, sensació de manca de seguretat del recorregut d'aquest Giro, des de que Contador va remarcar la dificultat de l'inèdit Monte Crostis. Contador parlava de "miedo" en relació a la duresa de la pujada, però hi ha articles com aquest que no estan disposats a que la realitat els esguerri la potència melodramàtica i populista de les seves paraules.

Weylandt ha perdut la vida en un descens gairebé rutinari per a un professional, com desenes d'altres que havia recorregut cada temporada. No era una mala carretera, no era excessivament estreta, estava ben asfaltada... simplement es va produir una caiguda com moltes altres amb un cúmul de mala sort que va fer que el jove belga sofrís ferides insuperables. El ciclisme és un esport que duu amb si mateix una sèrie de riscos. Alguns d'ells són minimitzables per part de l'organització de les curses i els alts estaments esportius, però el principal de tots depèn exclusivament del propi corredor, doncs al capdavall és qui governa la màquina amb la que es desplaça i no compta amb més carrosseria que el seu propi esquelet. I això no ho pot canviar cap mesura de seguretat.

Amb tot això no vull dir que no hi hagi espai per la reflexió. Ni molt menys. Per exemple, sóc del parer que els pilots són massa nombrosos, ja que 200 corredors buscant la millor posició generen situacions de risc que es podrien minimitzar: si en comptes de 9 corredors per equip se'n posessin 7 en cursa, potser tot plegat seria una mica més senzill, però la veritat és que ni per aquestes ho tinc clar.

Per aquest motiu, com que crec que no hi ha punts de vista amb veritats absolutes sobre el tema, el que més em molesta és l'actitud de sospita constant, de culpabilització, de pontificar desgradables "ja us ho deia jo" per part d'individus que no han estat mai al Crostis i es dediquen a sembrar la discòrdia en base a opinions alienes manipulades a discreció, pel simple interès de satisfer his master's voice.

My Rifle, My Pony & Me

A "Rio Bravo" (Howard Hawks, 1959), el xèrif que interpreta John Wayne està en clamorosa inferoritat de condicions davant un enemic amb més efectius, més poderós. Ell només compta amb un agutzil alcohòlic en busca de redempció (Dean Martin) i un ajudant coix en plena tercera edat (Walter Brennan). Davant té un exèrcit de mercenaris, de pistolers a sou contractats per Nathan Burdette (John Russell).

Salvant les distàncies, Contador es pot trobar en una tesitura similar durant el Giro d'Italia que comença aquest dissabte. És el pistoler principal del relat, el rival contra el que els demés conspiraran i no compta amb un grup de companys, un equip, per a fer volar coloms: Dani Navarro sembla l'única garantia a l'alta muntanya, a l'espera del que puguin oferir Jesús Hernández (decebedor al passat Tour) i Richie Porte que, tot i ser un aspirant a figura, encara no és ni molt menys un consumat escalador.

I és que aquest Giro es farà molt llarg, doncs té unes 9 etapes finals terribles, amb tres jornades de muntanya encadenades i amb la duresa in crescendo fins a culminar amb la 15ª etapa, un dels parcials de gran volta més durs dels darrers 20 anys. El final al refugi Gardeccia té, a més, la dificultat afegida de disputar-se l'endemà de l'encadenat que té atemorit a tots els corredors, Crostis + Zoncolan, el més semblant a ajuntar en 50 km el Mortirolo i l'Angliru (més uns quilòmetres intermitjos d'sterrato).

Com que la dificultat del Giro 2011 no es limita al tríptic dolomític, sinó que està prou repartida per totes les tres setmanes, més val que Contador es busqui aliats també en altres equips. És el que fa el John Wayne de Rio Bravo, que acaba acceptant l'ajuda del jove i arrogant Colorado (Ricky Nelson), malgrat al començament ni s'ho planteja. Gràcies a aquesta maniobra, al final les coses arriben a bon port i, pel camí, encara hi ha temps per a cantar "My Rifle, My Pony & Me".