Aquest any sí

Avui fa exactament 365 dies vaig compartir des d'aquesta humil tribuna el desencís per la mala salut de la Volta Ciclista a Catalunya. Una nova edició totalment descafeïnada, amb cinc de les set etapes resoltes amb un sprint massiu, un silenci mediàtic que eixordava i greus problemes de viabilitat econòmica m'hi van empènyer. Doncs bé, enguany aquestes mancances crematístiques han romangut, però al final la cursa ha sortit, s'ha disputat i hi ha bones notícies a cel·lebrar.
El recorregut ha millorat molt, amb un bon grapat de traçats interessants, amb ports propers a meta, mitja muntanya més ben tirada i una jornada d'alta muntanya que, malgrat no es va poder disputar en la seva totalitat per la neu, prometia duresa ben col·locada. S'ha seguit trobant a faltar una contrarrellotge, però d'un any per l'altre la valoració global del canvi ja és força positiva.
La millor notícia, tanmateix, ha estat el retorn de la televisió en directe. Cal recordar que es tractava de l'única prova del ProTour que no en tenia i, aquest fet, avui en dia en que la supervivència de les competicions depèn de l'inversió publicitària, era poc menys que una sentència de mort. Tema resolt, aleshores. Llàstima, això sí, d'una realització que no ha estat ni molt menys a l'alçada. Potser ha anat millorant a mesura que passaven els dies, però en molts moments resultava difícil per als comentaristes situar la cursa a l'espectador. Per no parlar de la grotesca ubicació de les càmeres de meta.
Un altre aspecte negatiu que s'ha de remarcar, amb la major intenció constructiva possible, és el que va succeïr el dia de l'etapa reina, el dia de la maleïda neu. Vagi per davant que ja és mala sort que en la segona quinzena de març caigui una de les tres o quatre nevades més importants de tot l'hivern, a priori ja finiquitat, i més encara que ho faci justament l'únic dia que la Volta s'interna en els Pirineus. Contra la meteorologia no es pot lluitar, però sí que es pot actuar amb prevenció, sobretot quan els butlletins ja avisaven de l'alta probabilitat de mal temps uns quants dies abans. Així, el retall sobtat, sobre la marxa de l'etapa, quan ja s'havia cobert ben bé la meitat del recorregut i l'improvisació d'una meta que la majoria de corredors ni van ser conscients de creuar, donen la imatge de lleuger nyap. De cara a l'any que ve, s'ha de comptar amb alternatives, amb un mínim protocol d'actuació de cara a eventualitats com aquesta, que de fet no són tan eventuals.
Al final, però, l'edició vinent sembla garantida, també amb televisió, i la sensació global és positiva, sobretot perquè sembla que l'organització també comparteix les virtuts d'un traçat com el d'enguany i confio en que hagi anotat els defectes que s'han fet palesos. Visqui la Volta.

La corsa dei due mari

Com és habitual, amb l'arribada de març comença el tram decisiu de la temporada, en el que fins a finals de juliol amb la fi del Tour trobem la major concentració de proves de primeríssim nivell. També és tota una tradició que París-Niça i Tirreno-Adriatico, ambdues ja en marxa, es solapin uns quants dies. Així, el més granat del pilot internacional es divideix entre les dues rondes, que sovint no susciten el mateix grau d'interès. Enguany la París-Niça presenta un recorregut una mica descafeïnat i, tot i que acostuma a reservar sorpreses agradables (prova d'això és la magnífica etapa que el vent va propiciar dilluns passat camí d'Orleans), la disputa per la victòria final sembla ja molt centrada en tres noms: Wiggins, Leipheimer i Valverde. Tirreno ja veurem com surt, només s'ha disputat la contrarrellotge per equips inaugural, però les expectatives són elevades. Donaré, doncs, uns quants motius per a no badar i seguir-la en la mesura del possible:

- Recorregut global: en la tradició de la prova dominen els traçats amb poca alta muntanya, amb un bon grapat d'etapes aptes per a sprinters i classicòmans. El menú de 2012, tanmateix és per a tots els gustos: una crono per a equips, dues etapes amb pinta d'sprint, dues etapes de muntanya de model ben diferent, una etapa de mitja muntanya sense respir i una crono curta individual. El guanyador haurà de ser un home-volta ben complert i ja en forma a aquestes alçades de la temporada.

- Planter d'sprinters: bona part de la flor i nata dels homes ràpids ha escollit Tirreno. La llista és espectacular: Cavendish, Greipel, Farrar, Goss, Petacchi, Modolo... a banda de rematadors no estrictament sprinters com Freire, Sagan, Edvald Boasson-Hagen, Ciolek, Ventoso, Breschel, Bennati... Avui i demà tindran les seves opcions, però ull que les etapes no seran un passeig: llargs quilometratges i terreny ni molt menys pla durant tota la jornada.

- Excel·lent banc de proves per a classicòmans: si fa un moment apuntava que fins i tot les etapes destinades a sprint no seran gens còmodes, tot plegat resultarà ideal per als que fixen bona part dels seus objectius de la temporada en les properes clàssiques. El primer Monument, la Milano-San Remo està a tocar, el dia 17, i qui vol afrontar amb garanties els seus 298 km sap que li convé exprimirse a Tirreno. L'etapa de dilluns, la del circuit d'Offida, també ha de servir per a que els Gilbert, Ballan, Cancellara, Boasson-Hagen, Breschel, Sagan, Visconti... siguin protagonistes junt amb els homes que s'estaran disputant la general.

- Escaladors: aquesta prova la guanyarà un dels dos o tres corredors que més pugin. Com avançava, dues etapes de veritable muntanya han decidir la cursa. De cara a dissabte s'ha preparat una preciositat de traçat, amb 252 km i el Paso Lanciano per la banda dura a menys de cinquanta de meta. Després, terreny trencacames i final a Chieti després d'un quilòmetre a més del 12% de mitja, en una arribada típica de la cursa. L'endemà, una etapa una mica més curta però amb un bon encadenat final, sense terreny pla entre els dos darrers ports: el llarg i relativament suau Piano Rossetto, i final a Prati di Tivo, tot un senyor primera. Favorits? Scarponi, Nibali, Purito i un Cadel Evans que genera dubtes, ja que encara apenes ha competit aquest 2012. Altres outsiders poden ser Dani Moreno, Peter Velits, Horner, Poels, Kreuziger, Kruijswijk, Duarte, el jove Pinot, el veterà Garzelli, Pozzovivo, Cataldo, Intxausti...

- Què li passa a Philippe Gilbert?: després del 2011 espectacular que va completar el való, enguany encara no se l'ha vist brillar el més mínim. D'acord que els seus objectius principals són Flandes, Lieja i el mundial de Limburg al setembre que s'adapta molt bé al seu perfil, però l'any passat per aquestes dates ja havia guanyat a l'Algarve i a l'Strade Bianche. Per afegir més llenya al foc, a la contrarrellotge per equips d'ahir va arribar més de tres minuts despenjat dels que van donar temps al seu equip. S'ha acomodat després del seu fitxatge milionari per BMC? Està en baixa forma per algun problema físc? O simplement està fent de formigueta i raciona els esforços per a arribar a final de temporada més sencer que l'any passat? Això darrer és difícil de creure en un ciclista que, com pocs, sempre que s'ha posat un dorsal ha estat per oferir el millor de si mateix. Però bé, veurem si en els propers dies ens dóna pistes que desfacin l'entrellat.

Austràlia!

En la cançó "America!" del seu darrer disc, Bill Callahan es meravella, amb un deix sardònic, de poder veure el show de David Letterman fins i tot quan és a Austràlia. Coses de la globalització, aquest mite de la contemporaneïtat que acceptem perquè ens diuen que és rentable i que, per bé i per mal, tard o d’hora arriba a gairebé totes les activitats. També al ciclisme, on en els darrers temps veiem com s’incorporen al calendari d’elit curses a Austràlia, Omán, Qatar, Xina, Polònia, Califòrnia… Totes elles, amb l’impuls de la UCI, viuen moments a l’alça, en detriment més o menys indirecte del ciclisme de les regions on el ciclisme de carretera tradicionalment ha tingut més arrelament: Bèlgica, Holanda, França, Espanya i Itàlia veuen com algunes proves, si no directament desapareixen, perden estatus dins la jerarquia que elabora la UCI.
Puc mig entendre que els alts estaments que governen el ciclisme mundial es trenquin les banyes per a aconseguir nous mercats, ja que es tracta d’un esport que econòmicament viu en la corda fluixa i, com tots avui en dia, depèn de l’interès que susciti a les televisions. Tanmateix, no crec que l’única solució passi per organitzar a països recòndits amb nul•la tradició ciclista curses determinants per a que corredors i equips aconsegueixin els punts que la UCI els reclama per a mantenir-se en l’elit. Això implica cunetes buides, finals d’etapa desangelats, indignes ni tan sols d’una cursa de cadets, i grans despeses per als equips més modestos dels ProTour que s’han de desplaçar amb un equip sovint de circumstàncies, ja que no són proves que els seus cap de files considerin prioritàries. Tot sigui per a que la UCI faci caixa.
El cas del Tour Down Under australià que s’està disputant aquests dies potser té un passi. El país oceànic porta ja uns lustres proveïnt el pilot internacional de molt bons ciclistes -Phil Anderson va ser el pioner als 80-, trascendint el seu reducte d’hegemonia tradicional, la pista, i desenvolupant una afició creixent que ha acabat cristal·litzant, enguany, amb un equip ProTour, el GreenEdge. Degut al seu caràcter meridional, Austràlia s’ha considerat un bon lloc per a iniciar la temporada, malgrat el bon temps sigui, sovint, excessiu: durant l’etapa de dimarts es van fregar els quaranta graus. El que sí que em sembla excessiu és el rang que té segons la UCI, doncs el guanyador s’enduu el mateix nombre de punts que el de, per exemple, París-Niça o la Volta a Suïssa: sota el pretext de trobar-nos a l’inici de temporada, les etapes ronden els 140 km de mitja i són majoritàriament planes; no hi ha contrarrellotge, no hi ha cap port que s’acosti a la categoria de 1ª. A més, un nombre important dels corredors es pren la prova com a simple presa de contacte amb la competició, com a mera pretemporada amb dorsal.
Tanmateix, com que els punts que s’hi reparteixen són llaminers i, acceptem-ho, els aficionats tenim mono de ciclisme, no està del tot absent d’interès. Enguany, a més, han programat per a la propera matinada una etapa mitjanament sel•lectiva: el doble pas pel Old Willunga Hill, amb la meta al capdamunt de la segona ascensió. Simplement és un portet d’uns tres quilòmetres al voltant del 7,5% de pendent, però sens dubte separarà el gra de la palla i haurà de ser aprofitat pels que figuren com a principals candidats a endur-se la primera general de l’any: Valverde, Gerrans, Boasson-Hagen, Ballan, Van Avermaet, Machado… i un bon grapat d’outsiders amb el jove però ambiciós Gorka Izagirre al capdavant de les meves predileccions.

L' autocomplaença de la Vuelta

Assisteixo amb relativa sorpresa a un sentiment de cofoïsme per com "ha sortit" la Vuelta. Sobretot en l'àmbit de mitjans de comunicació, però també en algun seguidor. La majoria de vegades s'esgrimeix l'argument de la igualtat, fent referència a que les diferències entre els favorits han estat escasses, per tant el nom del guanyador no ha esdevingut clar fins al final. I sí, això és cert, però no em sembla que se n'hagi de fer un dogma d'aquest aspecte: si se'm permet la analogia, el Barça d'aquest darrers anys moltes vegades guanya per dos o tres gols de diferència i l'espectador neutral xala més que veient l'enèsim empat a zero o a un entre dos equips de la part mitja-baixa. El que vinc a dir és que potser es pot preferir una gran volta on Contador (o el que sigui) perpetra una exhibició i els demés lluiten per a ser segons, però durant la que veiem ciclisme d'alçada; en aquesta Vuelta a España m'ha donat sovint la sensació que hi havia igualtat perquè passava ben poca cosa. Empat a res.
No és la meva intenció donar la culpa als corredors, tot i que hi tenen a veure, ni molt menys rebaixar mèrits a les prestacions de Cobo, Froome i companyia, sinó lamentar la complaença amb un model de ciclisme que em sembla altament nociu i que es basa amb la santificació del final en alt unit a les bonificacions. Enguany hem tingut empatx de pseudoesprints en pujada, on apenes hi havia atacs més enllà del darrer quilòmetre, afavorit per l'absència de duresa prèvia o bons encadenats que permetessin un altre tipus de plantejament de cursa.
Segons el meu parer, hi ha més igualtat perquè es plantegen recorreguts a la baixa, amb menys muntanya i, sobretot, molta menys contrarrellotge. Això fa que l'espectre de corredores que es creguin amb possibilitats de fer una bona general augmenti i a cada etapa dura tinguem grups de vint-i-escaig corredors mirant més de no perdre que no pas de guanyar. Això sembla complaure als organitzadors i últimament compta amb la connivència de TVE, o el que és el mateix, de Carlos de Andrés i Pedro Delgado, tot i que aquest darrer enguany ha fet notar tot sovint que hi havia molts ports que no eren gaire durs. L'organització, aleshores, sembla decidida a no carregar més les etapes de muntanyes i a traçar-les amb un quilometratge força baix, fet que també afegeix poc desgast. En lloc d'etapes amb bons encadenats de ports durs, que sí que són possibles, només cal fer un cop d'ull a les propostes que porta fent des de fa temps la Plataforma de Recorridos Ciclistas, es prefereix donar el protagonisme als percentatges del 25% de Valdepeñas de Jaén i San Lorenzo del Escorial en finals que, sí, ofereixen imatges molt mediàtiques de ciclistes retorçant-se damunt de la bicicleta en els darrers 500 metres d'etapa però hipotequen qualsevol possibilitat de que passi alguna cosa d'interès en els quilòmetres previs. No atacs, zero estratègia, zero persecucions, ciclisme que cap en el clip d'un informatiu televisiu vespertí.
En fi, algú ha posat de moda la reflexió que sosté que cada gran volta ha de comptar amb una personalitat, amb unes característiques que la diferenciin de les altres dues. Si bé Giro i Tour tampoc són ni molt menys perfectes en els darrers anys, hi ha alguns elements que fan que, almenys aparentment, resulti molt més meritori apuntar-se el triomf final, i no estic fent referència a la participació, que això és una altra història. No seré jo qui es posicioni en contra de que cada ronda tingui el seu caràcter, però sí que considero que hi ha d'haver una política de mínims en relació al desnivell acumulat en les etapes de muntanya i als quilometres en contrarrellotge. Una gran volta ha de coronar el corredor més complert, d'aquest burro segur que no penso baixar.

A les portes de l'infern

Era evident però ens entestàvem a oblidar-ho, com si la no consciència de la realitat pogués alterar la pròpia realitat: el Giro de l'any passat va posar el llistó molt alt, i era pràcticament impossible que enguany ens ho passéssim tant bé durant la primera meitat de la cursa. Ull, que és ben normal, les voltes de tres setmanes que ens toquen viure estan dibuixades amb la intenció que l'interès vagi in crescendo. Zomegnan havia cuinat un Giro 2011 que concedia moderades dosis d'intríngulis com només saben fer els italians. A saber, etapes planes que a 10 km de meta descobrim que no ho són tant, una mica d'sterrato toscà, finals en pobles meravellosos dalt d'un turó, una visita a l'Etna només tres dies després d'entrar en erupció... Un sentit de la narrativa admirable, amb dos aperitius de certa muntanya de desigual resultat. Si el dia que es visitava Avellino, la terra d'on vénen els Soprano, l'etapa va devenir en una migdiada històrica només desvetllada per la justícia poètica de la victòria per milímetres del jove De Clerq, la ruta per la terra dels Corleone, a Sicília, va deparar un relativament inesperat cop de puny a la taula de Contador.
Al capdavall de totes aquestes jornades que concloïen ahir (enhorabona, per cert, pel traçat de l'etapa de dimecres a les Marche) arribem a les portes del que molts corredors s'han aventurat a titllar d'"infern" amb més o menys el guió previst. Potser tenim que Contador té un avantatge més sucós del que esperàvem, més en sensació de superioritat que no pas en temps, però en fi, ningú amb seny dubtava que almenys a l'u contra u el de Pinto és molt més fiable que cap dels seus rivals. A partir d'avui, aleshores, comença un altre Giro, una corsa rosa en la que no hi seran ja molts corredors, com per exemple Petacchi que, tot i lluïr la maglia rosso passione relativa a la regularitat, no veu cap al·licient a seguir en una cursa on ja no resta cap possibilitat d'sprint. La sèrie de tres etapes de muntanya que comença avui és espectacular, ja s'ha escrit tot d'elles, potser fins i tot massa, amb la polèmica de la pressumpta manca de seguretat del Crostis on s'han hagut d'instal·lar unes xarxes protectores per a estalviar-nos disgustos. Tot plegat, tant soroll per qüestions que estrictament són extracompetitives, no fa sinó reafirmar-me que l'autèntica carnisseria esportiva esdevindrà diumenge en una etapa menys mediàtica que la de demà però que numèricament, en termes de desnivell acumulat, és de les més dures de la història. I compta amb el Passo Fedaia i la terrible recta de 3km de Malga Ciapela, a més de l'11% de mitja, tomba de molts campions i aspirants, com Gianni Bugno (1993) o Alex Zülle (1998).
En relació als pronòstics, aquests han de ser favorables a Contador, doncs l'estat de forma que ha mostrat aquests dies i els seus registres dels darrers anys en l'alta muntanya no ofereixen una altra sortida. Això sí, si en algun cas aquest esport ha de rebaixar la seva taxa de predictibilitat és durant aquesta setmana ja que a l'infern hi ha lloc per a tots, Contador inclòs.

Contra el ciclisme de youtube

Amb certa perplexitat, assisteixo en els darrers dies a una sèrie de comentaris elogiosos envers el recorregut de la recentment acabada Volta al País Basc. Alguns, per provenir d'emissors institucionals (o institucionalitzats), ja els esperava, però altres em sorprenen una mica. Entre aquest segon grup, per exemple, hi ha els de Biciciclismo que avui mateix publicaven un article on s'expressaven així: "El recorrido. Excelente. con encerronas como La Antigua o Azpiroz, el final en Arrate, la llegada ratonera a Murgia y la crono final de Zalla... Quizá cambiar el orden pudiera aportar más emoción aún."

Puc entendre que es trobi vistosa la terrorífica rampa de La Antigua i aquest tipus de final com a recurs puntual, però com a tret definitori d'una cursa no em fa el pes. Es tracta de finals efectistes, indubtablement molt televisius, però que en el ciclisme contemporani condicionen tota l'etapa i fan que els corredors ho deixin tot per a decidir en aquests metres finals tant mediàtics; en comptes de veure ciclisme ofensiu durant, posem per cas, 45 minuts, ens conformem a veure'n durant cinc o deu. Ciclisme de youtube, que en diuen. És per aquest motiu que la Fletxa Valona és la clàssica de les Ardenes que m'agrada menys. El mur d'Huy del final gairebé sempre és el jutge absolut de la prova, tant se val el que passi abans, en els darrers anys sempre arriba a peu de mur un grup de entre 40 i 80 corredors.

En una prova per a etapes, a més, aquest esquema repetit en la majoria d'elles provoca una falsa sensació d'emoció i d'igualtat en la classificació general. Els amics de Biciciclismo sembla que s'han fregat les mans amb el fet que dissabte es van jugar la Itzulia una desena de corredors en la crono final però jo ho veig d'una altra manera: s'han jugat la general tants corredors perquè abans no ha succeït pràcticament RES, taules i més taules, usant el símil escaquista. Particularment, trobo nefasta la corrent majoritària entre els organitzadors de rondes per etapes que empeny a sacrificar la duresa en favor d'un final com més apretat millor. La dictadura de les audiències televisives. Va passar el darrer Tour amb l'etapa del Tourmalet de record ofensiu, va passar amb la pujada a la Bola del Mundo a la Vuelta de l'any passat i ha passat de manera exagerada aquesta setmana passada a Euskadi. Si seguim aquest patró, la lluita per les audiències acabarà resultant un tret al peu: ja no caldrà veure totes les etapes, amb els deu minuts darrers de l'assenyalada amb fluorescent n'hi haurà prou. I si no, sempre ens quedarà youtube.

La Volta agonitza

Creieu-me que no voldria escriure aquesta entrada, però no podia mirar cap a una altra banda i no fer cap referència a la recent conclusió de la denominada Volta a Catalunya del Centenari. No hem d'oblidar que estem parlant de la ronda per etapes més antiga d'Espanya i la tercera del món, només anticipada per Giro i Tour. Doncs bé, aquesta prova nascuda el 1911, que podriem qualificar de bé patrimonial català, no té assegurada la seva continuïtat. Ni la seva trajectòria històrica, amb guanyadors que van des de Merckx a Induráin, passant per Anquetil, Ocaña o Kelly, ni l'interès que segueix despertant en els corredors actuals (Contador, Evans, Basso, Antón, Di Luca, Scarponi, Petacchi, Menchov i moltes altres figures eren de la partida) fa que es pugui finançar.

Tot plegat és un peix que es mossega la cua: com que no hi ha interès dels esponsors, no hi ha diners per a finançar una cobertura televisiva en directe, i com que no hi ha tele, els esponsors no veuen rentable el seu esforç. Televisió de Catalunya MAI no ha estat gaire interessada en el ciclisme, però alguns esperàvem que fos almenys per patriotisme mal entès -i per la presència del mediàtic Contador- que fes una aposta per la realització i emissió en directe, sobretot després d'haver-se autohonorat les darreres setmanes amb l'estrena d'un canal esportiu, Esports 3, que es podia haver dit perfectament Barça 3 o Canut 3, i així ningú s'hagués fet falses esperances.

Pero bé, el cas és que no hem gaudit de televisió en directe i que, malauradament, tampoc sembla que ens haguem perdut gran cosa, doncs el recorregut era entre absurd, insípid i lamentable. Vagi per davant que atorgo certs mèrits a l'organització, per la seva actitud de resistència en contra de les adversitats econòmiques i que sóc conscient que els municipis de sortida i arribada de les etapes eren, senzillament, els que han estat disposats a aportar calés, i això condiciona molt el dibuix de les etapes. No obstant, en el recorregut intermig que uneix ambdós punts és on cal emprar la creativitat i aquí ha estat pràcticament absent: molta mitja muntanya, però de duresa molt escassa i molt lluny de meta han propiciat que cinc de les set etapes s'hagin resolt amb un esprint massiu; la única etapa de muntanya, situada el tercer dia, ha fixat la classificació general fins al final, i l'absència total de contrarrellotge no té cap sentit, més enllà del que ha donat l'organització: tallar una carretera durant les quatre hores que es precisen per a que hi rodin tots el corredors es sortia de pressupost. Visca Catalunya.

A banda, el guanyador final, Contador, haurà estat profitós per a les portades poc imaginatives i superficials de la premsa d'avui, però afegeix, degut a les seves circumstàncies actuals, un problema de credibilitat a un esport tant necessitat d'aquest valor. No seria gens estrany que, d'aquí uns pocs mesos, la resolució del cas que involucra el corredor de Pinto fes que aquest desaparegués de les classificacions, i el guanyador final acabi essent un corredor que realment no va erigir-se com el millor a la carretera, per molt que aquí siguem d'Scarponi.

La Course Au Soleil

Si en l'anterior entrada al·ludia a la manera italiana de concebre les curses, avui toca anar cap a França. Malgrat els recorreguts del Tour dels darrers anys no em semblin a l'alçada de la història de la prova, la París-Niça -també organitzada per ASO- gaudeix tradicionalment d'unes peculiaritats que la fan especialment atractiva. Per començar, el fet de ser la primera ronda per etapes de gran prestigi de la temporada li atorga un suplement d'incertesa que acostuma a ser gens despreciable i, és clar, en l'esport l'incertesa és la mare de l'emoció. D'altra banda, els recorreguts que acostuma a plantejar l'organització contribuiexen també a aquesta manca de predictibilitat: en contra dels esquemes quadriculats d'alternança entre etapes totalment planes i etapes de muntanya amb final en alt, la París-Niça aposta per una majoria de parcials en els que abunda la mitja muntanya, el puja-i-baixa constant, les carreteres estretes i multitud d'elements menys maximalistes i mediàtics però amb més possibilitats per a moviments d'equip i més favorables a la imaginació tàctica de corredors i directors. Sóc totalment partidari d'aquesta filosofia.
És clar que amb el ciclisme conservador que impera sovint en les rondes per etapes ens pot sortir el tir per la culata i que tot plegat es decideixi en els darrers metres, però que almenys pel recorregut que no quedi. Si hi ha valents amb ganes de moviment a 30 de meta, doncs posem-los terreny per a fer-ho en comptes de programar el rutinari final en pujada per a veure atacs a falta de 3 quilòmetres i esgarrapades de 20 segons. Gràcies a aquest plantejament vam poder gaudir de l'etapa de Fayence de 2009 , una de les millors jornades de ciclisme dels darrers anys, en que Contador va perdre la prova davant un Luis León Sánchez pletòric però sobretot ambiciós.

Enguany, la Course Au Soleil (dita així per recòrrer França de nord a sud, del fred de la regió de París al clima benigne de la Provença) segueix apostant per aquests esquemes, però amb un detall molt significatiu: la presència el sisè dia d'una contrarrellotge prou llarga -27 km-, que de ben segur condicionarà la prova. Esperem que sigui per bé i que els corredors menys especialistes en la lluita contra el cronòmetre vulguin aprofitar les etapes en línia per a plantejar batalla. La guerrilla podria efectuar els primers moviments ja en l'etapa d'avui dimarts, però més propicies semblen les jornades de demà i, sobretot, demà-passat amb un recorregut magnífic per a que veiem ciclisme d'atac, amb uns 80 primers quilòmetres de molt desgast i ideals per a filtrar corredors perillosos en l'escapada del dia, i uns darrers 65 km sense descans. L'inèdit Col de la Mûre, curtet però dur per a aquestes alçades de temporada, pot ser la tomba de molts aspirants. Divendres tenim l'esmentada cronometrada i el menú del cap de setmana ens porta dues etapes, la de Biot i la que acaba al Boulevard dels Anglesos de Niça, en les que pot passar de tot, malgrat es trobi a faltar una mica més de duresa per a facilitar la venjança dels principals derrotats de divendres.
Favorits? Doncs depèn de la batalla que es presenti i la importància que els corredors donin als 27 km contra el rellotge d'Aix-en-Provence. Si s'ho deixen tot per a aquest dia, Tony Martin té moltes opcions d'aconseguir una renda gairebé definitiva, però si algú diu "endavant les atxes" en les etapes prèvies, el ventall de candidats es torna amplíssim: des de l'esmentat Luis León a Sylvain Chavanel, passant per Samuel Sánchez, Van Den Broeck, Sagan, Frank Schleck, Hesjedal, Van Garderen, Rogers, Tondo, Porte, Taaramae, l'etern Vinokourov... en fi, ja veieu que vaig molt perdut. Bon auguri.