La clàssica de la cervesa

Finiquitada la Campanya del Nord amb un èxit aclaparador de Tom Boonen en particular i el seu Omega Pharma - Quick Step en general, arriben les Ardenes. Alguna altra vegada ja he mostrat la meva poca predilecció per la Fletxa Valona, on tot s'acostuma a decidir últimament en el darrer kilòmetre del mur de Huy. La Lieja, la clàssica més antiga del calendari, juga en una altra lliga, és un dels cinc Monuments. L'Amstel, però, que inaugura el tríptic aquest diumenge té tot el dret a autorreivindicar-se. A més, enguany compta amb una sèrie d'ingredients extres que la fan, a priori, molt atractiva. Passem a donar unes quantes d'aquestes raons per a no perdre-se-la:

- Per primera vegada coincideixen en una mateixa prova de prestigi tres killers superlatius en aquest tipus de finals: Valverde, Sagan i Gilbert. Amb la tornada del murcià després de la sanció, aquest dia és un dels més esperats de la temporada: el jove eslovac ha evolucionat una barbaritat des de la seva sonada irrupció a la París-Niça de 2010, i tot i que Gilbert encara no sembla haver sortit del seu opac calvari particular no se'l pot descartar del tot. Tanmateix, compto molt més amb els altres dos.

- La clàssica més prestigiosa disputada en territori holandès sempre ha fet que els equips i corredors d'aquest país l'afrontin amb una especial ambició. Lluny queden els temps de Jan Raas (a la imatge superior) que a finals dels 70 i principis del 80 va ser el dominador de la prova, amb cinc victòries -marca encara no igualada- però la present generació neerlandesa pinta molt bé. Així, tant Rabobank com Vacansoleil presenten dos planters replets de corredors amb opcions en proves com aquesta. Els primers acudeixen amb el seu trident escalador, Gesink, Mollema i Kruijswijk, però també amb classicòmans com Boom, el danès Breschel o l'alemany Martens. Vacansoleil, per la seva banda donarà guerra amb els locals Hoogerland i Westra i els dos italians de l'equip, els perillosos Marcato i Carrara. Des de 2001, amb l'èxit de l'incombustible Erik Dekker, la victòria no roman a casa; hi ha pressió, hi ha fam.

- La participació, però, no es queda ni molt menys amb els noms fins ara esmentats. Com que és una prova que per recorregut obre molt el ventall de favorits, cal comptar tant amb escaladors amb certa punta de velocitat o capacitat de demarratge llunyà, amb homes ràpids que passen bé les cotes, i amb ciclistes tot terreny que s'adapten bé a el puja i baixa constant del traçat. Aquí va una vintena més de rodes a seguir (no puc ser gaire més restrictiu): Evans, Van Avermaet, Nocentini, Gasparotto, Gavazzi, Kiserlovski, Samu, Hesjedal, Daniel Martin, Wegmann, Albasini, Gerrans, Freire, Quim Rodríguez, Cunego, Nibali, Meersman, Rui Costa, Visconti, Chavanel, els germans Schleck, Boasson-Hagen...

- Per acabar, cal apuntar que una altra bona dosi de l'interès per la clàssica cervesera d'enguany rau en el fet que el Mundial de 2012 es celebrarà per aquestes contrades, amb el Cauberg, la cota final, com a protagonista i pressumible jutge de la prova. Així, la cursa de diumenge també es pot llegir, en part, com un test de cara al que pot succeir el proper setembre i generar noves memòries i noves ànsies de venjança.

D'Huy a Santo Stefano Belbo (via Portonovo)

Dimecres passat, la disputa de la Fletxa Valona, amb el tradicional final a Huy, em va fer recordar que hi havia una cançó de Portonovo que prenia el nom de la clàssica belga. Portonovo va ser una banda madrilenya de vida curta i a qui l'èxit no va somriure. Practicaven un pop estilizat, net i d'estètica freda que usava elements tant del shoegaze com del Donosti Sound dels noranta. No eren res de l'altre món, ni falta que feia, però tenien un grapadet de cançons ben boniques: les meves preferides eren l'esmentada "La Flecha Valona", que obria el disc, "Las cosas lentas" i la inquietant i alhora tendra "Sus lagartos", una adaptació d'un poema d'Angel Crespo, estudiós i traductor de Pessoa.

Abans d'acabar desfondats, Portonovo van editar dos treballs, l'EP "No es bueno mirar al sol" i un llarga durada el 2004 anomenat "En aquellos tiempos siempre era fiesta", en homenatge a la primera frase de "El bello verano", novel·la de Cesare Pavese. Feliç i casual connexió ciclista i literària amb aquest bloc, aleshores, ja que "El diable als turons" -alguns ja ho sabreu- és una altra de les obres de l'escriptor piemontès.

Però les connexions i aclucades d'ull tot just acaben de començar, perquè al darrera de Portonovo hi havia sobretot un compositor i lletrista. El seu nom? Carlos Ynduráin. Sí, com Miguelón, però amb i grega. I no em consta que sigui un àlies o un nom artístic, sinó el veritable cognom. Afortunadament, aquest xicot ha dut més enllà la coincidència fonètica amb els ciclistes cèlebres: finiquitats Portonovo, ara tira endavant un nou projecte musical anomenat Los Lagos de Hinault, simpàtic joc de paraules amb el campió francès i l'Enol, un dels llacs de Covadonga, els més vinculats al ciclisme de entre tots els llacs d'Espanya i, m'atreviria a dir, del món.

Carlos Ynduráin és probablement la primera persona d'arreu en ajuntar de manera explícita i prioritària referències a Pavese i al ciclisme; recordem-ho, títol del seu únic LP i nom de la primera cançó del mateix, respectivament. Sense tenir-ho present i de manera molt més insignificant, potser vaig ésser jo mateix el segon en el precís moment de batejar aquest bloc amb el títol d'una novel·la de l'escriptor suïcida. La justícia poètica reclamaria ara que em desfés de totes les pertenences i em llencés pel món, damunt la meva bicicleta, a cercar nous maridatges entre Pavese i l'esport del pedal. La primera destinació podria ser Santo Stefano Belbo, localitat natal de l'italià i en la qual el Giro del Piemonte va situar l'any passat una meta volant en record dels 60 anys de la mort de l'escriptor.

Per cert, la cursa la va guanyar Gilbert, el vencedor dimecres passat de la Fletxa Valona. Res millor que el való, almenys aquesta setmana, per a tancar el cercle.

Contra el ciclisme de youtube

Amb certa perplexitat, assisteixo en els darrers dies a una sèrie de comentaris elogiosos envers el recorregut de la recentment acabada Volta al País Basc. Alguns, per provenir d'emissors institucionals (o institucionalitzats), ja els esperava, però altres em sorprenen una mica. Entre aquest segon grup, per exemple, hi ha els de Biciciclismo que avui mateix publicaven un article on s'expressaven així: "El recorrido. Excelente. con encerronas como La Antigua o Azpiroz, el final en Arrate, la llegada ratonera a Murgia y la crono final de Zalla... Quizá cambiar el orden pudiera aportar más emoción aún."

Puc entendre que es trobi vistosa la terrorífica rampa de La Antigua i aquest tipus de final com a recurs puntual, però com a tret definitori d'una cursa no em fa el pes. Es tracta de finals efectistes, indubtablement molt televisius, però que en el ciclisme contemporani condicionen tota l'etapa i fan que els corredors ho deixin tot per a decidir en aquests metres finals tant mediàtics; en comptes de veure ciclisme ofensiu durant, posem per cas, 45 minuts, ens conformem a veure'n durant cinc o deu. Ciclisme de youtube, que en diuen. És per aquest motiu que la Fletxa Valona és la clàssica de les Ardenes que m'agrada menys. El mur d'Huy del final gairebé sempre és el jutge absolut de la prova, tant se val el que passi abans, en els darrers anys sempre arriba a peu de mur un grup de entre 40 i 80 corredors.

En una prova per a etapes, a més, aquest esquema repetit en la majoria d'elles provoca una falsa sensació d'emoció i d'igualtat en la classificació general. Els amics de Biciciclismo sembla que s'han fregat les mans amb el fet que dissabte es van jugar la Itzulia una desena de corredors en la crono final però jo ho veig d'una altra manera: s'han jugat la general tants corredors perquè abans no ha succeït pràcticament RES, taules i més taules, usant el símil escaquista. Particularment, trobo nefasta la corrent majoritària entre els organitzadors de rondes per etapes que empeny a sacrificar la duresa en favor d'un final com més apretat millor. La dictadura de les audiències televisives. Va passar el darrer Tour amb l'etapa del Tourmalet de record ofensiu, va passar amb la pujada a la Bola del Mundo a la Vuelta de l'any passat i ha passat de manera exagerada aquesta setmana passada a Euskadi. Si seguim aquest patró, la lluita per les audiències acabarà resultant un tret al peu: ja no caldrà veure totes les etapes, amb els deu minuts darrers de l'assenyalada amb fluorescent n'hi haurà prou. I si no, sempre ens quedarà youtube.