La clàssica de la cervesa

Finiquitada la Campanya del Nord amb un èxit aclaparador de Tom Boonen en particular i el seu Omega Pharma - Quick Step en general, arriben les Ardenes. Alguna altra vegada ja he mostrat la meva poca predilecció per la Fletxa Valona, on tot s'acostuma a decidir últimament en el darrer kilòmetre del mur de Huy. La Lieja, la clàssica més antiga del calendari, juga en una altra lliga, és un dels cinc Monuments. L'Amstel, però, que inaugura el tríptic aquest diumenge té tot el dret a autorreivindicar-se. A més, enguany compta amb una sèrie d'ingredients extres que la fan, a priori, molt atractiva. Passem a donar unes quantes d'aquestes raons per a no perdre-se-la:

- Per primera vegada coincideixen en una mateixa prova de prestigi tres killers superlatius en aquest tipus de finals: Valverde, Sagan i Gilbert. Amb la tornada del murcià després de la sanció, aquest dia és un dels més esperats de la temporada: el jove eslovac ha evolucionat una barbaritat des de la seva sonada irrupció a la París-Niça de 2010, i tot i que Gilbert encara no sembla haver sortit del seu opac calvari particular no se'l pot descartar del tot. Tanmateix, compto molt més amb els altres dos.

- La clàssica més prestigiosa disputada en territori holandès sempre ha fet que els equips i corredors d'aquest país l'afrontin amb una especial ambició. Lluny queden els temps de Jan Raas (a la imatge superior) que a finals dels 70 i principis del 80 va ser el dominador de la prova, amb cinc victòries -marca encara no igualada- però la present generació neerlandesa pinta molt bé. Així, tant Rabobank com Vacansoleil presenten dos planters replets de corredors amb opcions en proves com aquesta. Els primers acudeixen amb el seu trident escalador, Gesink, Mollema i Kruijswijk, però també amb classicòmans com Boom, el danès Breschel o l'alemany Martens. Vacansoleil, per la seva banda donarà guerra amb els locals Hoogerland i Westra i els dos italians de l'equip, els perillosos Marcato i Carrara. Des de 2001, amb l'èxit de l'incombustible Erik Dekker, la victòria no roman a casa; hi ha pressió, hi ha fam.

- La participació, però, no es queda ni molt menys amb els noms fins ara esmentats. Com que és una prova que per recorregut obre molt el ventall de favorits, cal comptar tant amb escaladors amb certa punta de velocitat o capacitat de demarratge llunyà, amb homes ràpids que passen bé les cotes, i amb ciclistes tot terreny que s'adapten bé a el puja i baixa constant del traçat. Aquí va una vintena més de rodes a seguir (no puc ser gaire més restrictiu): Evans, Van Avermaet, Nocentini, Gasparotto, Gavazzi, Kiserlovski, Samu, Hesjedal, Daniel Martin, Wegmann, Albasini, Gerrans, Freire, Quim Rodríguez, Cunego, Nibali, Meersman, Rui Costa, Visconti, Chavanel, els germans Schleck, Boasson-Hagen...

- Per acabar, cal apuntar que una altra bona dosi de l'interès per la clàssica cervesera d'enguany rau en el fet que el Mundial de 2012 es celebrarà per aquestes contrades, amb el Cauberg, la cota final, com a protagonista i pressumible jutge de la prova. Així, la cursa de diumenge també es pot llegir, en part, com un test de cara al que pot succeir el proper setembre i generar noves memòries i noves ànsies de venjança.

La corsa dei due mari

Com és habitual, amb l'arribada de març comença el tram decisiu de la temporada, en el que fins a finals de juliol amb la fi del Tour trobem la major concentració de proves de primeríssim nivell. També és tota una tradició que París-Niça i Tirreno-Adriatico, ambdues ja en marxa, es solapin uns quants dies. Així, el més granat del pilot internacional es divideix entre les dues rondes, que sovint no susciten el mateix grau d'interès. Enguany la París-Niça presenta un recorregut una mica descafeïnat i, tot i que acostuma a reservar sorpreses agradables (prova d'això és la magnífica etapa que el vent va propiciar dilluns passat camí d'Orleans), la disputa per la victòria final sembla ja molt centrada en tres noms: Wiggins, Leipheimer i Valverde. Tirreno ja veurem com surt, només s'ha disputat la contrarrellotge per equips inaugural, però les expectatives són elevades. Donaré, doncs, uns quants motius per a no badar i seguir-la en la mesura del possible:

- Recorregut global: en la tradició de la prova dominen els traçats amb poca alta muntanya, amb un bon grapat d'etapes aptes per a sprinters i classicòmans. El menú de 2012, tanmateix és per a tots els gustos: una crono per a equips, dues etapes amb pinta d'sprint, dues etapes de muntanya de model ben diferent, una etapa de mitja muntanya sense respir i una crono curta individual. El guanyador haurà de ser un home-volta ben complert i ja en forma a aquestes alçades de la temporada.

- Planter d'sprinters: bona part de la flor i nata dels homes ràpids ha escollit Tirreno. La llista és espectacular: Cavendish, Greipel, Farrar, Goss, Petacchi, Modolo... a banda de rematadors no estrictament sprinters com Freire, Sagan, Edvald Boasson-Hagen, Ciolek, Ventoso, Breschel, Bennati... Avui i demà tindran les seves opcions, però ull que les etapes no seran un passeig: llargs quilometratges i terreny ni molt menys pla durant tota la jornada.

- Excel·lent banc de proves per a classicòmans: si fa un moment apuntava que fins i tot les etapes destinades a sprint no seran gens còmodes, tot plegat resultarà ideal per als que fixen bona part dels seus objectius de la temporada en les properes clàssiques. El primer Monument, la Milano-San Remo està a tocar, el dia 17, i qui vol afrontar amb garanties els seus 298 km sap que li convé exprimirse a Tirreno. L'etapa de dilluns, la del circuit d'Offida, també ha de servir per a que els Gilbert, Ballan, Cancellara, Boasson-Hagen, Breschel, Sagan, Visconti... siguin protagonistes junt amb els homes que s'estaran disputant la general.

- Escaladors: aquesta prova la guanyarà un dels dos o tres corredors que més pugin. Com avançava, dues etapes de veritable muntanya han decidir la cursa. De cara a dissabte s'ha preparat una preciositat de traçat, amb 252 km i el Paso Lanciano per la banda dura a menys de cinquanta de meta. Després, terreny trencacames i final a Chieti després d'un quilòmetre a més del 12% de mitja, en una arribada típica de la cursa. L'endemà, una etapa una mica més curta però amb un bon encadenat final, sense terreny pla entre els dos darrers ports: el llarg i relativament suau Piano Rossetto, i final a Prati di Tivo, tot un senyor primera. Favorits? Scarponi, Nibali, Purito i un Cadel Evans que genera dubtes, ja que encara apenes ha competit aquest 2012. Altres outsiders poden ser Dani Moreno, Peter Velits, Horner, Poels, Kreuziger, Kruijswijk, Duarte, el jove Pinot, el veterà Garzelli, Pozzovivo, Cataldo, Intxausti...

- Què li passa a Philippe Gilbert?: després del 2011 espectacular que va completar el való, enguany encara no se l'ha vist brillar el més mínim. D'acord que els seus objectius principals són Flandes, Lieja i el mundial de Limburg al setembre que s'adapta molt bé al seu perfil, però l'any passat per aquestes dates ja havia guanyat a l'Algarve i a l'Strade Bianche. Per afegir més llenya al foc, a la contrarrellotge per equips d'ahir va arribar més de tres minuts despenjat dels que van donar temps al seu equip. S'ha acomodat després del seu fitxatge milionari per BMC? Està en baixa forma per algun problema físc? O simplement està fent de formigueta i raciona els esforços per a arribar a final de temporada més sencer que l'any passat? Això darrer és difícil de creure en un ciclista que, com pocs, sempre que s'ha posat un dorsal ha estat per oferir el millor de si mateix. Però bé, veurem si en els propers dies ens dóna pistes que desfacin l'entrellat.

Begin the begin

Dimarts que ve comença a Austràlia amb el Tour Down Under el que podriem anomenar la temporada ciclista seriosa, essent aquesta prova la més primerenca de les inscrites en l'UCI World Tour 2012. Per això El diable als turons reprèn l'activitat i ho fa donant un cop d'ull a un dels aspectes que poden ser més decisius aquest 2012: la configuració dels equips, doncs feia anys que no assistiem a tants canvis de maillot per part de corredors ben destacats.
Vejam. Dos fets marquen notablement la configuració de les plantilles professionals. Per una banda la desaparició d'un gran equip com l'HTC, darrer esponsor majoritari de l'estructura abans estampada amb els logos de Columbia, High Road i, a l'inici de tot plegat T-Mobile i Telekom; per l'altra, la fusió de Radioshack i Leopard-Trek en l'ara anomenat Radioshack-Nissan-Trek.
La dissolució d'HTC ha deixat més d'una vintena de corredors sense equip, alguns d'ells molt cotitzats, com Mark Cavendish que ha signat amb un SKY que any rera any augmenta els seus recursos o Tony Martin que ha marxat, acompanyat entre altres dels germans Velits a un QuickStep que incrementa el seu pressupost amb l'entrada d'Omega Pharma com a patrocinador principal. El que potser era el tercer corredor més valorat de HTC, Matthew Goss, guanyador l'any passat a Sanremo i subcampió del món a Copenhague, capitaneja un nou equip ProTour, el GreenEdge australià, dirigit per l'entranyable Neil Stephens. Amb majoria de corredors nacionals (a banda de Goss, Allan Davis, Simon Gerrans, els joveníssims Bobridge, Durbridge, els germans Meyer...) tenen un planter extens ple d'homes ràpids, magnífics rodadors i amb recursos per a les clàssiques.
La fusió de Radioshack i Leopard ha ocasionat un súperequip, amb els germans Schleck, Cancellara, Kloden, Horner, Fuglsang, Machado, Bennati i un bon grapat d'interessants corredors de segona fila que poden fer les funcions de magnífics gregaris quan la situació ho requereixi. Però clar, no tothom ha trobat cabuda en el matxembrat d'esquadres, i homes com Leipheimer o Brajkovic han hagut de fer les maletes cap a Omega Pharma QuickStep i a Astana, respectivament.
Fusions i desaparicions al marge, el BMC ha tirat de talonari i a noms com Evans, Ballan o Van Avermaet cal sumar ara ni més ni menys que dues estrelles com Gilbert i Hushovd. Tots plegats configuren una esquadra amb un potencial gairebé inèdit de cara a les clàssiques. S'haurà de comprovar, però, com s'harmonitza la presència de tants galls en un mateix galliner i si hi haurà suficient quota de protagonisme per a tots.
Finalment, cal esmentar també la renúncia sobtada de GEOX de no seguir esponsoritzant l'equip de cara a 2012, fet que ha acabat amb un bon grapat de professionals (no només corredors) a l'atur. Menchov ha aconseguit un nou contracte a Katusha i Cobo s'ha acabat fent un lloc a un Movistar que acull amb els braços oberts la tornada, després de la discutida sanció, d'un dels noms propis de l'any: Alejandro Valverde.

Un gran teló final

Amb la disputa del Giro di Lombardia es donen tradicionalment per acabades les grans curses de la temporada. Més enllà de demà dissabte, poca cosa: la Chrono des Nations de diumenge, amb l'al·licient del retorn de Vinokourov, i alguna cursa per etapes més exòtica com el Tour de Brasil, el d'Hainan (Xina), el de Faso o la Japan Cup.
Lombardia tanca també, aleshores, els cinc monuments del 2011, guanyats tres d'ells per outsiders (Goss a Sanremo, Nuyens a Flandes i Van Summeren a Roubaix); Gilbert era el favorit a Lieja, i no va fallar. El való és precisament un dels grans candidats a alçar els braços demà a Lecco després de 241 quilòmetres que configuren, com és habitual, el recorregut més apte per a escaladors de totes les grans clàssiques. Els rivals de Gilbert seran molts, doncs el traçat obre la porta a corredors de perfil lleugerament diferent: Cunego, guanyador ja el 2004, 2007 i 2008); Basso i Nibali capitanejant el Liquigas; el trident taronja que conformen Samuel Sánchez (tres vegades podi, però cap victòria), Igor Antón i Mikel Nieve; la dupla de Movistar, Lastras i Rui Costa; una de les moltes cartes de Katusha (Purito, Dani Moreno, Paolini o fins i tot un renascut Pozzato); i molts altres corredors, diferents entre si, però tots amb talent i que estan acabant molt bé la temporada: Uran, Cobo, Van Avermaet, Roche, Mollema, Pozzovivo, Visconti, el joveníssim francès Pinot, Duarte, Chavanel, Fuglsang, Daniel Martin, Poels, Voeckler... en fi, una participació envejable per a una cursa de resolució força incerta malgrat la grandíssima temporada de Gilbert.
Un dels punts claus de la classica delle foglie morte pot ser el punt més emblemàtic i inamovible del seu recorregut: l'ascenció a la Madonna del Ghisallo, autèntic santuari religiós-esportiu del ciclisme italià que inclou el cèlebre monument al ciclista caigut (veure imatge superior) i des de 2006 un museu del ciclisme amb bicicletes de Bartali, Coppi i Merckx, entre d'altres records. Les rampes que hi accedeixen, a uns 50 km de meta, de ben segur sel·leccionaran la cursa, que probablement s'acabarà de decidir a la darrera ascensió, la que mena a Villa Vergano, curta però molt dura, i de la que des de el seu cim només resten 9 km a meta.
Però alerta, dues de les darreres proves d'un dia que s'han disputat en els darrers dies, Paris-Tours i Gran Piemonte, s'han decidit mitjançant sengles fugues numeroses formades lluny de meta. Terreny dur per a que es trenqui el pilot no en faltarà demà, amb els ports de Valcava i Colma di Sormano, així que els capos hauran d'estar ben atents i saber detectar el moment clau. Si no, els hi pot passar el que va patir Gianni Bugno el 1992, vestit amb el maillot de campió del món, que va deixar marxar el tren que duia a la victòria per un excés de sang freda i va acabar pagant-ho ben car. Així ho explica aquest magnífic article, que configura la millor cloenda imaginable a aquesta prèvia.


*L'arribada està prevista al voltant de les 17h de la tarda, i prop d'una hora abans el pas per la Madonna del Ghisallo. Es podrà veure online, en directe i amb bona qualitat, per la web de la Gazzeta dello Sport.

Ésser o no ésser

El príncep més famós de Dinamarca, Hamlet, dóna títol a una obra abonada al tots moren final. Diumenge, ben a prop de Copenhague es coronarà un nou príncep, esportiu afortunadament, i menys ell, tots perdran. Que hi hagi un guanyador és el que separa el ciclisme de la tragèdia estricta, però no deixa de ser un relat cruel amb infinitament més vençuts que vencedors. A la merda allò de l'important és participar, aquí es juguen la corona més dos-cents homes i la narració només contempla corona per a un d'ells. Afortunadament per a alguns el ciclisme és un esport d'equip i els companys del guanyador també se'n van a casa, a priori, amb un somriure als llavis. És per això que la prèvia del mundial en línia de diumenge, després de parlar dimarts del recorregut, El Diable Als Turons la planteja per equips:

Noruega: només quatre homes, però dos dels grans favorits, el vigent campió Hushovd i Boasson-Hagen. Al Tour van guanyar dues etapes cadascun i el final s'ajusta a les característiques d'ambdós, però veurem quina és l'aposta, si la veterania de Thor o el descar de la joventut d'EBH.

Espanya: és un tots per a Freire, que no ha tingut un any massa brillant però, de tarannà genial, és qui menys ho necessita per presentar-se a la seva prova predilecta. Lastras i Gárate seran dos bons capitans d'equip, i la resta està dividida entre treballadors amb aptituds per a la fuga (Erviti, Barredo, Flecha), un talentós però indolent Luis León Sánchez i dos homes ràpids que poden ser bales a la recàmara o elements per a infiltrar en fugues (Rojas i Reynés). En qualsevol cas, a Espanya li convé que la cursa sigui exigent per a desgastar i, a poder ser, eliminar sprinters més purs com Cavendish, Farrar, Kittel o Greipel.

Bèlgica: un gran equip i un gran líder, Gilbert, l'autèntic protagonista de la temporada. No és el recorregut més adient per al való, però el seu nivell actual el fa ser un dels favorits. Estarà molt marcat i això ho poden aprofitar segones espases com Leukemans, Roelandts o, sobretot, Van Avermaet. Cal comptar amb que al país del Benelux s'està pendent de l'esdeveniment com a enlloc (ningú valora les proves d'un dia com els belgues) i mites locals com Merckx i Maertens atien el foc amb presència mediàtica durant els darrers dies.

Itàlia: el nou de Bettini és, enguany, força peculiar. No compten, a priori, amb un sprinter top i els interessarà trencar la cursa per a que guerrillers com Visconti o Gavazzi. Pel que fa als homes ràpids, Bennati no està en mal moment però tindrà rivals millors i tres quarts del mateix podem dir del jove Sacha Modolo -que duu un darrer mes espectacular en curses de segona fila. Molta curiositat per veure com ho encaren, que Itàlia sempre és Itàlia.

Austràlia: un bloc realment temible, amb magnífics rodadors i molts homes ràpids (Goss, Haussler, Sutton...). El guanyador de San Remo segurament és la seva opció més clara si arriba un pilot més o menys nombrós, però també tenen recursos per a altres alternatives de cursa amb Simon Gerrans i qualsevol dels anteriors, a qui l'etiqueta d'sprinter els queda curta. Una de les seleccions que hauria de tenir més presència.

Gran Bretanya: mentre els demés equips poden especular amb diverses tesitures, els britànics ho tenen clar: intentar que Cavendish arribi al final amb el grup principal, i ho faci amb les forces el més intactes possibles. No serà gens fàcil car l'èxit de la majoria de seleccions rivals passa per a reventar-los la festa, però compta amb uns homes sobradament qualificats per a intentar-ho: Bradley Wiggins, Geraint Thomas, Chris Froome i David Millar, entre d'altres.

Holanda: curiosíssima alineació la que presenta la selecció orange, amb abundants escaladors purs -Poels, Mollema, Kruijswijk-, homes tot terreny sense massa punta de velocitat -Weening, Hoogerland- i rodadors potents -Tjallingi, Terpstra, Lightart, Boom. Tanmateix, només aquest darrer, que ve de guanyar el Tour de Gran Bretanya, sembla capacitat per donar la sorpresa amb un atac sec i demoledor, a base de força i no mirar enrera en els darrers quilòmetres. Tot i així, opcions força remotes.

Alemanya: autèntic equipàs, amb diverses opcions en l'apartat d'homes ràpids: Greipel, Kittel i Degenkolb, no necessàriament per aquest ordre. Amb ells, autèntiques mules de tir com el recent campió contra el crono Tony Martin, Bert Grabsch o Marcel Sieberg. I Danilo Hondo (37 anys) exercint de veterà llançador. Molta curiositat per veure quin dels seus homes bala arriba més lluny.

Estats Units: tots per Farrar. Aquest sembla ser el lema, de manera més o menys semblant a la Gran Bretanya de Cavendish, amb l'esperança que aquest flaquegi a última hora i la suau pendent final se li faci excessiva. Al voltant de Tyler un equip de rodadors ben jove: Bookwalter, Busche, Phinney, Talansky...

França: pot ser un dels combinats sorpresa. Al talent i combativitat de Voeckler, Chavanel i, en menor mesura, Offredo o Kadri, cal sumar un petit grapat d'homes ràpids a qui la pujadeta prèvia a meta els pot venir la mar de bé. Els encapçala Romain Feillu, però també cal comptar amb Dumoulin i Gallopin.

Suïssa: Cancellara, Albasini, Kohler i Rast. I prou, només quatre homes. Sorprèn que la tradicional potència helvètica només pugui comptar amb quatre homes però què hi farem. Mig intuïció, mig desig personal, fa l'efecte que, després de quedar només tercer a la crono de dimecres, Cancellara ve disposat a fer-la grossa a la prova en línia. Ell és capaç de reventar la cursa com ningú, a títol individual i sense res a perdre. Ja pot ser de lluny a l'estil Flandes 2010 i 2011 o Roubaix 2010, o com va fer a Compiègne el Tour 2007, vestit de groc, al darrer quilòmetre.

Més enllà d'aquestes seleccions, cal comptar amb el paper d'altres com Eslovaquia, amb Sagan i els bessons Velits d'escoltes, la combatitivitat dels anfitrions que duen bons corredors però cap aposta guanyadora degut a la baixa de Breschel, Bole i Bozic apurant les opcions eslovenes, Bielorrússia amb Hutarovich... i poc més.

En qualsevol cas ens espera una cursa que, si bé per desnivell no pot ser molt exigent, almenys té l'avantatge que la resolució és força oberta. Tot i així m'animo a establir un rànquing de favorits en tres nivells:

Gilbert Cavendish
Sagan Hushovd Goss Boasson-Hagen
Cancellara Farrar Greipel Freire Feillu

D'Huy a Santo Stefano Belbo (via Portonovo)

Dimecres passat, la disputa de la Fletxa Valona, amb el tradicional final a Huy, em va fer recordar que hi havia una cançó de Portonovo que prenia el nom de la clàssica belga. Portonovo va ser una banda madrilenya de vida curta i a qui l'èxit no va somriure. Practicaven un pop estilizat, net i d'estètica freda que usava elements tant del shoegaze com del Donosti Sound dels noranta. No eren res de l'altre món, ni falta que feia, però tenien un grapadet de cançons ben boniques: les meves preferides eren l'esmentada "La Flecha Valona", que obria el disc, "Las cosas lentas" i la inquietant i alhora tendra "Sus lagartos", una adaptació d'un poema d'Angel Crespo, estudiós i traductor de Pessoa.

Abans d'acabar desfondats, Portonovo van editar dos treballs, l'EP "No es bueno mirar al sol" i un llarga durada el 2004 anomenat "En aquellos tiempos siempre era fiesta", en homenatge a la primera frase de "El bello verano", novel·la de Cesare Pavese. Feliç i casual connexió ciclista i literària amb aquest bloc, aleshores, ja que "El diable als turons" -alguns ja ho sabreu- és una altra de les obres de l'escriptor piemontès.

Però les connexions i aclucades d'ull tot just acaben de començar, perquè al darrera de Portonovo hi havia sobretot un compositor i lletrista. El seu nom? Carlos Ynduráin. Sí, com Miguelón, però amb i grega. I no em consta que sigui un àlies o un nom artístic, sinó el veritable cognom. Afortunadament, aquest xicot ha dut més enllà la coincidència fonètica amb els ciclistes cèlebres: finiquitats Portonovo, ara tira endavant un nou projecte musical anomenat Los Lagos de Hinault, simpàtic joc de paraules amb el campió francès i l'Enol, un dels llacs de Covadonga, els més vinculats al ciclisme de entre tots els llacs d'Espanya i, m'atreviria a dir, del món.

Carlos Ynduráin és probablement la primera persona d'arreu en ajuntar de manera explícita i prioritària referències a Pavese i al ciclisme; recordem-ho, títol del seu únic LP i nom de la primera cançó del mateix, respectivament. Sense tenir-ho present i de manera molt més insignificant, potser vaig ésser jo mateix el segon en el precís moment de batejar aquest bloc amb el títol d'una novel·la de l'escriptor suïcida. La justícia poètica reclamaria ara que em desfés de totes les pertenences i em llencés pel món, damunt la meva bicicleta, a cercar nous maridatges entre Pavese i l'esport del pedal. La primera destinació podria ser Santo Stefano Belbo, localitat natal de l'italià i en la qual el Giro del Piemonte va situar l'any passat una meta volant en record dels 60 anys de la mort de l'escriptor.

Per cert, la cursa la va guanyar Gilbert, el vencedor dimecres passat de la Fletxa Valona. Res millor que el való, almenys aquesta setmana, per a tancar el cercle.

Déu és dalt del turó

La cita anual amb el Tour de Flandes, el primer diumenge d'abril, és comparable a una final europea en el món futbolístic. A casa nostra no té la difusió mediàtica del Tour de França, ni potser és tant exigent a nivell físic com la Paris-Roubaix, però de ben segur que es tracta de la prova d'un dia més difícil de guanyar. És en la que intervenen més condicionants i amb més intensitat: la forma física dels participants, evidentment, però també la meteorologia, la fortuna, el treball en equip i, sobretot, l'autoposada en escena, l'estratègia emprada pels màxims favorits, a nivell físic i psicològic, i que, com en el poquer, pot ser per acció però també per omissió: les aparences aquí importen i, el més rellevant de tot, no comencen el dia 3 a les 10h del matí, sinó que tot plegat forma part d'un relat que ja ha arrencat, amb episodis previs, digressions, escenaris, personatges principals i secundaris que justifiquen com gairebé mai una prèvia periodística:

Tour de Flandes 2010: Cancellara i Boonen van honorar aquest esport amb una jornada de -aquesta vegada sí que és pertinent- ressonàncies mítiques. Ambdós amb els maillots de campió nacional, per a fer-ho tot més romàntic, més segle XIX. El suís va guanyar la partida al belga al Kapelmuur en un dels moments per a emmagatzemar de l'esport dels nostres dies. Boonen, doble guanyador de la prova i que va caure com només cauen els campions, sommia amb una revenja.

E3 Harelbeke & Gent-Wevelgem 2011: les dues semi-clàssiques d'adoquins del cap de setmana anterior a Flandes s'han resolt enguany de la millor manera possible. Cancellara es va exhibir a la Harelbeke, això sí, sense enfrontar-se a Boonen, Gilbert, Pozzato o Ballan, i el propi Boonen, l'endemà, va respondre imposant-se en l'esprint reduït de la Gent-Wevelgem. El preàmbul perfecte.

Philippe Gilbert vs. Tom Boonen: el primer, való i per tant membre de la minoría lingüística de Bèlgica, i el segon, flamenc, encarnen dues tipologies d'ídol d'un país partit per la meitat. Gilbert està en un estat de forma dolcíssim, duu una temporada i mitja sent protagonista positiu de totes les clàssiques a les que compareix, amb un índex de victòries aclaparador; darrerament és admirat fins i tot pels flandriens més puristes, però sap que per ser històric li cal guanyar Flandes i Lieja. Boonen ha estat sempre el nen mimat del país; el seu palmarès en les grans clàssiques i el mode d'aconseguir-lo, gairebé sempre amb atacs llunyans tot i saber-se el més ràpid en hipotètics esprints reduïts, ha fet que se li perdonin escàndols com els seus dos positius per cocaïna. Els herois vulnerables són més complerts.

Filippo Pozzato: el perfecte antiheroi que necessita qualsevol relat mític. Indolent, antipàtic, sobrat de talent, amb gran atractiu físic i, evidentment, italià. És molt odiat a Bèlgica per tot plegat però, a l'acabar les curses, és el més buscat per les joves caçadores d'autògrafs i fotos. Esportivament, la seva versatilitat i la seva manera de còrrer (catenaccio a dues rodes) el fan molt temut pels seus rivals, als qui sovint arriba a treure de polleguera.

Outsiders: Més enllà dels esmentats, Ballan sembla que torna a ser el que va guanyar la prova el 2007 i el Mundial el 2008; Flecha sempre ofereix bon rendiment corrent al seu aire, deixant-se guiar per una intuició i determinació admirables (i admirades a tot arreu menys a la seva terra); la potent esquadra Garmin-Cérvelo compta amb una plantilla temible (Haussler, Hushovd, Millar, Van Summeren, Klier...) però de moment no li arriben els resultats. Jonathan Vaughters, el seu director, ha expressat tanta frustració davant la superioritat manifestada per Cancellara que aboga per a fer-li un marcatge a l'home, com si es tractés de bàsquet, tot i que admet que l'únic efectiu del tot seria "contractar un franctirador". Humor i tragèdia.

Kapelmuur: com he explicat abans, sol ser l'escenari final on es decideix la prova. El pilot ve molt fraccionat des de ben abans en els interminables murs, però aquí tot acaba saltant pels aires. Un turó i una capella al seu cim configuren, a més, una localització amb connotacions bíbliques. El Creador ho domina tot des d'un punt elevat.

Meteorologia: els murs adoquinats que esquitxen els prop de 260 km del Tour de Flandes esdevenen molt més dificultosos si estan mullats: caigudes, culots estripats, sang i rostres enfangats afegeixen èpica i emoció a la prova. Per diumenge, les previsions són de uns 10º, molts núvols i alguna gota. Els déus també intervenen en les batalles dels humans.

Homes bala vs. homes d'aventura

Per fi ja la tenim aquí. Demà, dia de Sant Josep, es disputa el primer monument, la Classicissima, la Milano-Sanremo, orgull de tots els italians fins al punt que també l'anomenen la Clasica di Primavera, com si fos l'única que es disputa, ignorant proves com el Tour de Flandes, la Paris-Roubaix o la Liège-Bastogne-Liège. Però bé, ja se sap, els italians són així d'orgullosos i tot plegat és part del mateix pack cultural que, en termes esportius, és d'elogiar.

El recorregut és el mateix de la darrera edició, ni més ni menys que 298 quilòmetres, molts d'ells plans, però amb l'habitual dificultat que suposa les pujades a la Cipressa i el Poggio en els darrers 30 km. Aquestes dues ascensions, tirant a modestes, poden arribar a ser mortals quan es duen prop de 7 hores damunt la bicicleta i el ritme de cursa es torna criminal. Sovint és així perquè hi ha molts corredors interessats en que no s'arribi a l'sprint o, en qualsevol cas, que aquest sigui el més reduït possible. De fet, la Classicissima és bàsicament una lluita entre els equips dels principals homes ràpids i els corredors que es veuen amb opcions de trencar la cursa abans de San Remo. El principal atractiu de la prova és, aleshores, que té un ampli ventall de candidats a endur-se el triomf: autèntics homes bala que són letals en un una arribada en grup, amb Cavendish, Farrar, Greipel i Petacchi al capdavant; sprinters passistes, de gran fons i que agraeixen una mica de duresa prèvia, com Boonen, Hushovd, Haussler o Freire, triple guanyador de la prova; però també aventurers que són capaços de trencar la disciplina del grup i marxar en solitari cap a la glòria. Dos noms s'eleven per damunt dels altres en aquesta categoria: Philippe Gilbert i Fabian Cancellara, que ja es va sortir amb la seva en l'edició de 2008, en una de les actuacions més estelars de la història recent. L'exhibició de Cancellara va dignificar sens dubte la memòria del ciclista que compta amb més victòries en la prova, Eddy Merckx, que no era precisament un sprinter.

Ja veurem què passa, potser serà el dia del talentós però indolent Pozzato, ara que ja ens hem cansat d'esperar-lo, o Garmin-Cervelo imposarà la seva llei tenint en compte que compta amb una enlluernadora tripleta de cavalls guanyadors -Hushovd, Farrar i, la meva aposta personal, Haussler-, però el que és segur és que no guanyarà un qualsevol: només cal donar un cop d'ull a un palmarès que inclou a devoradors de victòries com Zabel, Jalabert, Cipollini, Bettini, Fondriest, Kelly o fins i tot Chiapucci, Fignon i Bugno. Aquests darrers noms imposen una reflexió: ¿Ja no tindrem mai més corredors totals capaços de disputar una gran volta i comparèixer a una prova així amb GRANS AMBICIONS?

Mudança

Aquests darrers dies no estic actualitzant el blog tant com voldria perquè em trobo en plena mudança. He deixat el barri de Sants i m'estic instal·lant a la zona alta de Vallcarca. Tot i això, el ciclisme no m'ha abandonat ni molt menys. He seguit com he pogut la París-Niça i tres quarts del mateix amb la Tirreno-Adriatico, però l'esport de la bicicleta i jo ens estem marcant d'aprop d'una manera més singular degut, precisament, a aquest canvi de domicili. M'explico: la via d'accés més habitual cap a casa meva es produeix a través del pont de Vallcarca i, just quan aquest acaba, s'arriba a la Plaça de Mons. Mons no és un terme que en català s'usi per res massa conegut, de fet no sé a què es deu aquest topònim, per això és inevitable pensar en el Mons que tinc més arrelat: el Mons de Mons-en-Pévèle, població del nord de França coneguda per posseïr un dels trams d'adoquí més durs i decisius de la Paris-Roubaix, justament en el que l'any passat Cancellara va deixar els seus rivals i va enfilar el camí cap a la victòria. El més meravellós i inquietant és que la barcelonina plaça de Mons és... adoquinada. M'agrada pensar que és un homenatge vetllat al món de les clàssiques. Un cop es passa la plaça i es segueix pujant les rampes del passeig de la Mare de Déu del Coll, al cap de menys d'un quilòmetre, s'arriba a la plaça de... Flandes. Si hi ha alguna prova lligada a la Paris-Roubaix, aquesta és sens dubte el Tour de Flandes, l'altre Monument de la llamborda i que es cel·lebra només una setmana abans de la prova francesa. Però això no és tot, uns cinc-cents metres més enllà, i ja gairebé davant de casa meva, s'arriba a un parc anomenat La Creueta del Coll. Aquí potser cal forçar-ho un pèl més però com que ja s'arriba amb el cap predisposat, no costa gaire: si invertim els termes tenim el coll de la Creueta, un dels ports de muntanya més cèl·lebres del Pirineu català, també usat a la Vuelta a España i pel cim del qual han passat en primera posició, entre altres, el gran José Luis Laguía, i l'eterna promesa Santi Blanco. Això de la Creueta del Coll és com si, salvant les distàncies, un francès ciclòfil anés a viure davant de quelcom anomenat Parc de l'Aubisque du Col. O no, però vaja, m'agrada pensar-ho.

***

La darrera entrada vam desitjar que els corredors fessin bo el recorregut de la París-Niça però, malauradament, no ha estat així. Queda la sensació que Tony Martin s'ha imposat amb comoditat i que l'únic que ha aportat espectacle ha estat l'incombustible Voeckler, la revelació De Gendt i la climatologia adversa de les dues darreres etapes. Aquí caldrà reflexionar una vegada més arran del fet que el gaudi de l'espectador és directament proporcional al patiment dels corredors. Com més s'atansen a l'abisme tràgic, millor per a l'audiència. Deu ser l'únic esport amb aquesta peculiaritat, potser amb l'excepció de quelcom tant poc televisat en directe com la marató. Tornant a la París-Niça, especialment indignant ha estat veure l'actitud de Kloden i Wiggins, 2on i 3er clasificats al final que, després de veure's ocupant aquestes posicions degut a la cronometrada de divendres, no han fet el més mínim intent de desbancar Tony Martin. Res de res.

Per contra, a la Tirreno-Adriatico, els galls sí que s'involucren i volen tenir el galliner esvalotat. A falta de la contrarrellotge final de demà dimarts, Cadel Evans parteix amb un avantatge minso davant Scarponi, Basso, Gesink, Nibali, Cunego i Gilbert. Aquest darrer s'ha endut etapa, el mateix que Scarponi, i avui ha sucat Cadel Evans a Macerata, en un d'aquells finals tant a la italiana que no em cansaré d'elogiar.

Siena

Qualsevol excusa és bona per a tornar a Siena, ni que sigui simbòlicament, excitant la superfície del cervell on emmagatzemem la nostra estada a la vila toscana. Si alguna vegada, ni que sigui per unes hores, has estat feliç a Siena, voldràs tornar-hi: la catedral -blanca per fora, fosca per dins-, la piazza di Campo, els carrers empedrats i costeruts... però sobretot la constatació que cada nou racó descobert supera al que acabem deixar. I, és clar, també hi ha el menjar; m'agradaria poder recomanar l'osteria on vaig cruspir-me un plat de pasta amb civet de senglar, però no en recordo el nom. En fi, aquesta no deixa de ser la primera mostra en aquest blog de la meva especial inclinació per Itàlia: paisatge, patrimoni, gastronomia i, com no podia ser d'una altra manera, ciclisme.
El poble italià és -tòpic però cert- molt passional i té el sentit de l'espectacle molt desenvolupat. Si a aquest tret atàvic, gairebé racial, li afegim que es tracta d'un país molt entès en ciclisme, el resultat és que, amb permís dels flamencs, són els millors organitzadors de curses del món. Només en un país com Itàlia podria succeïr que es crea una prova de ciclisme de carretera amb una quarta part del recorregut per pistes de terra, i al cap de quatre edicions és ja una data a subratllar per a molts classicòmans del pilot internacional. És clar que tot això no es consegueix sense una especial cura. La Montepaschi Strade Bianche (abans anomenada Eroica), que disputa la seva cinquena edició aquest dissabte, transcorre per uns dels paisatges més bonics d'Europa, la vall d'Orcia, la màxima depuració de la Toscana, i té la línia d'arribada al bell mig de Siena, a la meravellosa piazza di Campo. No es té constància que la fascinació estètica pels paisatges millori la combativitat i el rendiment dels ciclistes, però en aquest cas tot em fa sospitar que sí (o almenys és el que prefereixo pensar). El perfil de la prova, un puja i baixa constant per disciplinats turons, també ajuda, però el fet és que habitualment els corredors arriben a la plaça de Siena d'un en un. En matèria de calendari, l'Strade Bianche també encerta, ja que la seva situació a poques setmanes dels dos Monuments de la llamborda, el Tour de Flandes i la Paris-Roubaix, fa que molts pesos pesats de l'especialitat trobin en la prova italiana una immillorable pedra de toc. Cancellara, Ballan, Hincapie o Gilbert són alguns dels pocs noms confirmats fins ara però, servidor, simbòlicament, també serà a Siena.

Le Grand Départ

El darrer dissabte de febrer sol estar fixat com el de l'inici de l'hora de la veritat. La Het Nieuwsblad, fins el 2008 coneguda com a Het Volk, inaugura la Campanya del Nord, vocable d'aire bèl•lic que evoca la cruesa de les clàssiques que es disputen a Bèlgica, Holanda i nord de França a finals d'hivern i inicis de primavera. La Het Volk -de moment em sento incapaç d'incorporar la nova denominació de la cursa- és, aleshores, la primera de les cites en que ja no valen excuses; des de començaments de gener les diferents proves han estat d'escalfament, de pretemporada -menys pels que han guanyat, és clar-, idònies per a fer de formigueta i anar acumulant forma física de cara als moments decisius.
Doncs bé, aquests moments han arribat, perquè demà a Gent es presenta un grapat de corredors de primera fila amb propòsit assassí, amb l'olfacte esmolat per a cobrar víctimes a la mínima olor de sang. Així són els especialistes de l'adoquí, dels murs flamencs i del temps immisericordiós del nord d'Europa. I això que aquesta vegada sembla que no hi ha risc de neu, incòmoda convidada de no poques edicions de la Het Volk. No, demà a Gent hi haurà pietat i s'esperen uns raonables 7º; això sí, amb elevat risc de pluja i tot el que això comporta en una prova d'adoquins.
Al capdavant dels candidats a donar el primer cop de puny a la taula és de justícia posar el vigent guanyador, el català d'origen argentí Joan Antoni Flecha. Però aspirants no en falten: Boonen, Gilbert, Hushovd, Pozzato, Boasson-Hagen, Devolder, Boom i un llarg etcètera d'outsiders disposats a jugar les seves cartes.

Pel que fa al que hem vist fins ara al que duem de temporada, cal destacar:
a) la irrupció de l'any passat del joveníssim Peter Sagan no sembla flor d'un dia i la seva precocitat només sembla comparable a la d'Eric Vanderaerden; al Giro de Sardenya que acaba demà, ha guanyat tres de les quatre etapes disputades, i de moment encapçala la general. Tot plegat davant de bona part del més granat del ciclisme italià.
b) Robert Gesink dispara bales de veritat: a mitjans de febrer i al desert d'Oman s'enduu la classificació general d'aquesta prova a l'alça i dues etapes; una amb final a un port curt però duríssim, i l'altra en una cronometrada ben poc plana.
c) els que volien enterrar Freire, tornen a equivocar-se. Així ho semblen reivindicar dues victòries consecutives a la Vuelta a Andalucía. Vells roquers...
d) al nou Movistar Team potser li manca un gran líder per a les grans voltes, però té recursos per presentar batalla en molts terrenys. De moment compleix l'expedient amb escreix.