Alex & Cadel

La Dauphiné, "ese pariente pobre que conoció mejores días", parafrasejant a Gil de Biedma. No fa massa, quan encara es deia Critèrium del Dauphiné Liberé era, segurament, la quarta ronda per etapes més prestigiosa del calendari, només superada per les de tres setmanes. Prova d'això és el seu palmarès, amb tots els grans campions del Tour de França: Anquetil, Merckx, Ocaña, Thévenet, Hinault, Lemond, Indurain, Armstrong... El fet, però, és que poc a poc s'ha anat tombant la truita, i mentre abans es deia "qui guanya la Dauphiné presenta sèria candidatura pel Tour de França", ara sembla que s'hagi instaurat majoritàriament el pensament de "qui va molt bé a Dauphiné, arribarà massa cansat al Tour". En fi, tot el reguitzell de noms de grans campions que hem citat abans sembla demostrar el contrari, però bona part dels ciclistes descafeïnats, descremats i antimítics que ens està tocant viure prefereixen allistar-se al funcionariat ciclista i prendre's la prova com un entrenament amb dorsal.
Afortunadament, encara queden animals competitius al pilot i, gràcies a ells i a que el recorregut sempre és vistós, podem seguir la cursa amb interès. Probablement dos noms sobresurtin per damunt dels altres a l'hora d'exemplificar aquests corredors encara pastats a l'antiga, veterans que van fer-se professionals quan les proves per etapes eren molt més que assajos de cara al Tour. Parlo, evidentment d'Alexander Vinokourov i de Cadel Evans.
No els descobrirem ara, però és de justícia agraïr-los que allà on vagin vulguin oferir el millor de si mateixos. El kazakh duu més de 10 temporades demostrant que és dels ciclistes amb testosterona del pilot. El seu ànim competitiu i agressiu potser li ha valgut moltes victòries, però sobretot la simpatia de l'afeccionat. L'australià, que és un altre des de que va guanyar el mundial en ruta la tardor del 2009, ja atesora dues victòries de prestigi aquest 2011: la Tirreno-Adriàtic i el Tour de Romandia. I això que s'ha plantejat un calendari més lleuger per arribar al Tour menys castigat que la darrera temporada.
Després de les dues primeres etapes, els dos figuren entre un reduït cercle de favorits per vestir-se de groc al final de la prova, a La Tossuire. De moment, homes com Basso, Gesink o Samuel Sánchez ja han demostrat que no han acudit a la Dauphiné per a guanyar. S'ho jugaran tot al Tour; veurem com els surt l'aposta, però pel camí ja estan perdent l'oportunitat de sumar victòries i de guanyar-se un lloc en el cor dels seguidors d'aquest esport.

Le Grand Départ

El darrer dissabte de febrer sol estar fixat com el de l'inici de l'hora de la veritat. La Het Nieuwsblad, fins el 2008 coneguda com a Het Volk, inaugura la Campanya del Nord, vocable d'aire bèl•lic que evoca la cruesa de les clàssiques que es disputen a Bèlgica, Holanda i nord de França a finals d'hivern i inicis de primavera. La Het Volk -de moment em sento incapaç d'incorporar la nova denominació de la cursa- és, aleshores, la primera de les cites en que ja no valen excuses; des de començaments de gener les diferents proves han estat d'escalfament, de pretemporada -menys pels que han guanyat, és clar-, idònies per a fer de formigueta i anar acumulant forma física de cara als moments decisius.
Doncs bé, aquests moments han arribat, perquè demà a Gent es presenta un grapat de corredors de primera fila amb propòsit assassí, amb l'olfacte esmolat per a cobrar víctimes a la mínima olor de sang. Així són els especialistes de l'adoquí, dels murs flamencs i del temps immisericordiós del nord d'Europa. I això que aquesta vegada sembla que no hi ha risc de neu, incòmoda convidada de no poques edicions de la Het Volk. No, demà a Gent hi haurà pietat i s'esperen uns raonables 7º; això sí, amb elevat risc de pluja i tot el que això comporta en una prova d'adoquins.
Al capdavant dels candidats a donar el primer cop de puny a la taula és de justícia posar el vigent guanyador, el català d'origen argentí Joan Antoni Flecha. Però aspirants no en falten: Boonen, Gilbert, Hushovd, Pozzato, Boasson-Hagen, Devolder, Boom i un llarg etcètera d'outsiders disposats a jugar les seves cartes.

Pel que fa al que hem vist fins ara al que duem de temporada, cal destacar:
a) la irrupció de l'any passat del joveníssim Peter Sagan no sembla flor d'un dia i la seva precocitat només sembla comparable a la d'Eric Vanderaerden; al Giro de Sardenya que acaba demà, ha guanyat tres de les quatre etapes disputades, i de moment encapçala la general. Tot plegat davant de bona part del més granat del ciclisme italià.
b) Robert Gesink dispara bales de veritat: a mitjans de febrer i al desert d'Oman s'enduu la classificació general d'aquesta prova a l'alça i dues etapes; una amb final a un port curt però duríssim, i l'altra en una cronometrada ben poc plana.
c) els que volien enterrar Freire, tornen a equivocar-se. Així ho semblen reivindicar dues victòries consecutives a la Vuelta a Andalucía. Vells roquers...
d) al nou Movistar Team potser li manca un gran líder per a les grans voltes, però té recursos per presentar batalla en molts terrenys. De moment compleix l'expedient amb escreix.