La clàssica de la cervesa

Finiquitada la Campanya del Nord amb un èxit aclaparador de Tom Boonen en particular i el seu Omega Pharma - Quick Step en general, arriben les Ardenes. Alguna altra vegada ja he mostrat la meva poca predilecció per la Fletxa Valona, on tot s'acostuma a decidir últimament en el darrer kilòmetre del mur de Huy. La Lieja, la clàssica més antiga del calendari, juga en una altra lliga, és un dels cinc Monuments. L'Amstel, però, que inaugura el tríptic aquest diumenge té tot el dret a autorreivindicar-se. A més, enguany compta amb una sèrie d'ingredients extres que la fan, a priori, molt atractiva. Passem a donar unes quantes d'aquestes raons per a no perdre-se-la:

- Per primera vegada coincideixen en una mateixa prova de prestigi tres killers superlatius en aquest tipus de finals: Valverde, Sagan i Gilbert. Amb la tornada del murcià després de la sanció, aquest dia és un dels més esperats de la temporada: el jove eslovac ha evolucionat una barbaritat des de la seva sonada irrupció a la París-Niça de 2010, i tot i que Gilbert encara no sembla haver sortit del seu opac calvari particular no se'l pot descartar del tot. Tanmateix, compto molt més amb els altres dos.

- La clàssica més prestigiosa disputada en territori holandès sempre ha fet que els equips i corredors d'aquest país l'afrontin amb una especial ambició. Lluny queden els temps de Jan Raas (a la imatge superior) que a finals dels 70 i principis del 80 va ser el dominador de la prova, amb cinc victòries -marca encara no igualada- però la present generació neerlandesa pinta molt bé. Així, tant Rabobank com Vacansoleil presenten dos planters replets de corredors amb opcions en proves com aquesta. Els primers acudeixen amb el seu trident escalador, Gesink, Mollema i Kruijswijk, però també amb classicòmans com Boom, el danès Breschel o l'alemany Martens. Vacansoleil, per la seva banda donarà guerra amb els locals Hoogerland i Westra i els dos italians de l'equip, els perillosos Marcato i Carrara. Des de 2001, amb l'èxit de l'incombustible Erik Dekker, la victòria no roman a casa; hi ha pressió, hi ha fam.

- La participació, però, no es queda ni molt menys amb els noms fins ara esmentats. Com que és una prova que per recorregut obre molt el ventall de favorits, cal comptar tant amb escaladors amb certa punta de velocitat o capacitat de demarratge llunyà, amb homes ràpids que passen bé les cotes, i amb ciclistes tot terreny que s'adapten bé a el puja i baixa constant del traçat. Aquí va una vintena més de rodes a seguir (no puc ser gaire més restrictiu): Evans, Van Avermaet, Nocentini, Gasparotto, Gavazzi, Kiserlovski, Samu, Hesjedal, Daniel Martin, Wegmann, Albasini, Gerrans, Freire, Quim Rodríguez, Cunego, Nibali, Meersman, Rui Costa, Visconti, Chavanel, els germans Schleck, Boasson-Hagen...

- Per acabar, cal apuntar que una altra bona dosi de l'interès per la clàssica cervesera d'enguany rau en el fet que el Mundial de 2012 es celebrarà per aquestes contrades, amb el Cauberg, la cota final, com a protagonista i pressumible jutge de la prova. Així, la cursa de diumenge també es pot llegir, en part, com un test de cara al que pot succeir el proper setembre i generar noves memòries i noves ànsies de venjança.

La corsa dei due mari

Com és habitual, amb l'arribada de març comença el tram decisiu de la temporada, en el que fins a finals de juliol amb la fi del Tour trobem la major concentració de proves de primeríssim nivell. També és tota una tradició que París-Niça i Tirreno-Adriatico, ambdues ja en marxa, es solapin uns quants dies. Així, el més granat del pilot internacional es divideix entre les dues rondes, que sovint no susciten el mateix grau d'interès. Enguany la París-Niça presenta un recorregut una mica descafeïnat i, tot i que acostuma a reservar sorpreses agradables (prova d'això és la magnífica etapa que el vent va propiciar dilluns passat camí d'Orleans), la disputa per la victòria final sembla ja molt centrada en tres noms: Wiggins, Leipheimer i Valverde. Tirreno ja veurem com surt, només s'ha disputat la contrarrellotge per equips inaugural, però les expectatives són elevades. Donaré, doncs, uns quants motius per a no badar i seguir-la en la mesura del possible:

- Recorregut global: en la tradició de la prova dominen els traçats amb poca alta muntanya, amb un bon grapat d'etapes aptes per a sprinters i classicòmans. El menú de 2012, tanmateix és per a tots els gustos: una crono per a equips, dues etapes amb pinta d'sprint, dues etapes de muntanya de model ben diferent, una etapa de mitja muntanya sense respir i una crono curta individual. El guanyador haurà de ser un home-volta ben complert i ja en forma a aquestes alçades de la temporada.

- Planter d'sprinters: bona part de la flor i nata dels homes ràpids ha escollit Tirreno. La llista és espectacular: Cavendish, Greipel, Farrar, Goss, Petacchi, Modolo... a banda de rematadors no estrictament sprinters com Freire, Sagan, Edvald Boasson-Hagen, Ciolek, Ventoso, Breschel, Bennati... Avui i demà tindran les seves opcions, però ull que les etapes no seran un passeig: llargs quilometratges i terreny ni molt menys pla durant tota la jornada.

- Excel·lent banc de proves per a classicòmans: si fa un moment apuntava que fins i tot les etapes destinades a sprint no seran gens còmodes, tot plegat resultarà ideal per als que fixen bona part dels seus objectius de la temporada en les properes clàssiques. El primer Monument, la Milano-San Remo està a tocar, el dia 17, i qui vol afrontar amb garanties els seus 298 km sap que li convé exprimirse a Tirreno. L'etapa de dilluns, la del circuit d'Offida, també ha de servir per a que els Gilbert, Ballan, Cancellara, Boasson-Hagen, Breschel, Sagan, Visconti... siguin protagonistes junt amb els homes que s'estaran disputant la general.

- Escaladors: aquesta prova la guanyarà un dels dos o tres corredors que més pugin. Com avançava, dues etapes de veritable muntanya han decidir la cursa. De cara a dissabte s'ha preparat una preciositat de traçat, amb 252 km i el Paso Lanciano per la banda dura a menys de cinquanta de meta. Després, terreny trencacames i final a Chieti després d'un quilòmetre a més del 12% de mitja, en una arribada típica de la cursa. L'endemà, una etapa una mica més curta però amb un bon encadenat final, sense terreny pla entre els dos darrers ports: el llarg i relativament suau Piano Rossetto, i final a Prati di Tivo, tot un senyor primera. Favorits? Scarponi, Nibali, Purito i un Cadel Evans que genera dubtes, ja que encara apenes ha competit aquest 2012. Altres outsiders poden ser Dani Moreno, Peter Velits, Horner, Poels, Kreuziger, Kruijswijk, Duarte, el jove Pinot, el veterà Garzelli, Pozzovivo, Cataldo, Intxausti...

- Què li passa a Philippe Gilbert?: després del 2011 espectacular que va completar el való, enguany encara no se l'ha vist brillar el més mínim. D'acord que els seus objectius principals són Flandes, Lieja i el mundial de Limburg al setembre que s'adapta molt bé al seu perfil, però l'any passat per aquestes dates ja havia guanyat a l'Algarve i a l'Strade Bianche. Per afegir més llenya al foc, a la contrarrellotge per equips d'ahir va arribar més de tres minuts despenjat dels que van donar temps al seu equip. S'ha acomodat després del seu fitxatge milionari per BMC? Està en baixa forma per algun problema físc? O simplement està fent de formigueta i raciona els esforços per a arribar a final de temporada més sencer que l'any passat? Això darrer és difícil de creure en un ciclista que, com pocs, sempre que s'ha posat un dorsal ha estat per oferir el millor de si mateix. Però bé, veurem si en els propers dies ens dóna pistes que desfacin l'entrellat.

El fred

Mentre la plana major dels classicomans es posa apunt a Qatar i Oman, on Boonen sembla oblidar 2011 i Sagan comença a satisfer el seu instint assassí, l'inici del calendari europeu s'ha vist afectat aquestes dues setmanes de febrer per una onada de fred significativa. La neu i les temperatures sota zero han obligat a retallar etapes de l'Etoile de Bessèges, del Tour del Mediterrani i cancel·lar l'última prova de la Challenge de Mallorca. Una llàstima sobretot aquest darrer cas, tenint en compte la minva de proves de prestigi que es cel·lebren a Espanya i l'oportunitat perduda de veure una gran cursa: el traçat era una de les millors mostres de mitja muntanya dura que s'han dissenyat per aquest 2012, almenys en territori espanyol.
Per manca d'informació de primera mà, no em posaré fort defensant que malgrat l'enfarinada de l'illa de Mallorca es podia haver fet un esforç (per part d'autoritats civils, organització, equips i corredors) i disputar el trofeig, ni que sigui amb un traçat alternatiu. Tanmateix, tot plegat fa venir al cap, sense voluntat comparativa, jornades mítiques disputades en condicions climàtiques molt adverses.
Una d'elles és la Lieja de 1980. A la línia de sortida, aquell 20 d'abril no mancaven candidats: Saronni -guanyador quatre dies abans de la Fletxa Valona-, Hinault, Pollentier, Gavazzi, Kuiper, De Wolf, Baronchelli, Duclos-Lasalle... Poc a poc, però, el fred i la neu van imposar una rigorosa sel·lecció natural: al primer avituallament un centenar dels 174 homes que havien près la sortida ja havien baixat de la bicicleta. A l'alçada de la cota d'Stockeu, a uns 80 km de meta, Hinault, que marxava en un grup ja força selecte, canvia de ritme i es llança en persecució (veure foto) de Pevenage que duia un grapat de quilòmetres escapats. A la següent cota, le Blaireau atrapa el belga i el supera sense contemporitzar. Els que van poder acabar completar els 244 km entre la neu -només 21 corredors- no van tornar a veure Hinault fins la meta. Kuiper i Claes, que van acompanyar-lo al podi, van entrar a més de nou minuts. Els companys d'Hinault van poder veure la gesta del seu cap de files per televisió, ja des de l'hotel.
Un altre episodi marcat per la neu i el fred va ser la 14ena etapa del Giro d'Italia de 1988, en la que el Passo di Gavia va passar molta factura. Durant tota l'etapa plovia i la temperatura era baixa, però a la pujada del port l'aigua es va transformar en neu. L'ascensió va ser duríssima però molt pitjor va suposar afrontar els més de vint quilòmetres de descens fins a Bormio, on estava situada la meta. Johan Van der Velde, líder de la classificació de la muntanya va coronar en primera posició però als pocs quilòmetres de començar el descens va haver de parar perquè era incapaç de controlar la bicicleta. Es va abrigar, va prendre beguda calenta i s'explica que també conyac; com arriba a haver conyac en un cotxe d'equip és quelcom que ja se m'escapa. Tanmateix, sembla que Van der Velde va acudir a aquests remeis massa tard, quan el fred extrem ja era dins seu, i va acabar perdent a meta més de tres quarts d'hora. Breukink i Hampsten, que anava amb ulleres d'esquí, van arribar plegats; pel primer va ser l'etapa i pel segon la maglia rosa que ja no va deixar fins a la fi del Giro. A banda d'aquestes imatges, a "A golpe de pedal", l'autobiografia que Pedro Delgado va escriure amb l'ajuda de Julián Redondo, s'explica la vivència d'aquesta etapa per part del corredor castellà. Tots coneixem la tendència a l'exageració humorística de Perico, però el cas és que hi relata com molts corredors baixaven de la bicicleta en ple descens i es posaven a còrrer, cuneta amunt i cuneta avall, per intentar fer passar la sensació de congelació abans de reempendre la marxa. En situacions com aquestes un ja no sap què és cert i què és exageració, però en el ciclisme com en l'oest, entre la llegenda i la veritat, s'imprimeix la llegenda. I per molts anys.

Ésser o no ésser

El príncep més famós de Dinamarca, Hamlet, dóna títol a una obra abonada al tots moren final. Diumenge, ben a prop de Copenhague es coronarà un nou príncep, esportiu afortunadament, i menys ell, tots perdran. Que hi hagi un guanyador és el que separa el ciclisme de la tragèdia estricta, però no deixa de ser un relat cruel amb infinitament més vençuts que vencedors. A la merda allò de l'important és participar, aquí es juguen la corona més dos-cents homes i la narració només contempla corona per a un d'ells. Afortunadament per a alguns el ciclisme és un esport d'equip i els companys del guanyador també se'n van a casa, a priori, amb un somriure als llavis. És per això que la prèvia del mundial en línia de diumenge, després de parlar dimarts del recorregut, El Diable Als Turons la planteja per equips:

Noruega: només quatre homes, però dos dels grans favorits, el vigent campió Hushovd i Boasson-Hagen. Al Tour van guanyar dues etapes cadascun i el final s'ajusta a les característiques d'ambdós, però veurem quina és l'aposta, si la veterania de Thor o el descar de la joventut d'EBH.

Espanya: és un tots per a Freire, que no ha tingut un any massa brillant però, de tarannà genial, és qui menys ho necessita per presentar-se a la seva prova predilecta. Lastras i Gárate seran dos bons capitans d'equip, i la resta està dividida entre treballadors amb aptituds per a la fuga (Erviti, Barredo, Flecha), un talentós però indolent Luis León Sánchez i dos homes ràpids que poden ser bales a la recàmara o elements per a infiltrar en fugues (Rojas i Reynés). En qualsevol cas, a Espanya li convé que la cursa sigui exigent per a desgastar i, a poder ser, eliminar sprinters més purs com Cavendish, Farrar, Kittel o Greipel.

Bèlgica: un gran equip i un gran líder, Gilbert, l'autèntic protagonista de la temporada. No és el recorregut més adient per al való, però el seu nivell actual el fa ser un dels favorits. Estarà molt marcat i això ho poden aprofitar segones espases com Leukemans, Roelandts o, sobretot, Van Avermaet. Cal comptar amb que al país del Benelux s'està pendent de l'esdeveniment com a enlloc (ningú valora les proves d'un dia com els belgues) i mites locals com Merckx i Maertens atien el foc amb presència mediàtica durant els darrers dies.

Itàlia: el nou de Bettini és, enguany, força peculiar. No compten, a priori, amb un sprinter top i els interessarà trencar la cursa per a que guerrillers com Visconti o Gavazzi. Pel que fa als homes ràpids, Bennati no està en mal moment però tindrà rivals millors i tres quarts del mateix podem dir del jove Sacha Modolo -que duu un darrer mes espectacular en curses de segona fila. Molta curiositat per veure com ho encaren, que Itàlia sempre és Itàlia.

Austràlia: un bloc realment temible, amb magnífics rodadors i molts homes ràpids (Goss, Haussler, Sutton...). El guanyador de San Remo segurament és la seva opció més clara si arriba un pilot més o menys nombrós, però també tenen recursos per a altres alternatives de cursa amb Simon Gerrans i qualsevol dels anteriors, a qui l'etiqueta d'sprinter els queda curta. Una de les seleccions que hauria de tenir més presència.

Gran Bretanya: mentre els demés equips poden especular amb diverses tesitures, els britànics ho tenen clar: intentar que Cavendish arribi al final amb el grup principal, i ho faci amb les forces el més intactes possibles. No serà gens fàcil car l'èxit de la majoria de seleccions rivals passa per a reventar-los la festa, però compta amb uns homes sobradament qualificats per a intentar-ho: Bradley Wiggins, Geraint Thomas, Chris Froome i David Millar, entre d'altres.

Holanda: curiosíssima alineació la que presenta la selecció orange, amb abundants escaladors purs -Poels, Mollema, Kruijswijk-, homes tot terreny sense massa punta de velocitat -Weening, Hoogerland- i rodadors potents -Tjallingi, Terpstra, Lightart, Boom. Tanmateix, només aquest darrer, que ve de guanyar el Tour de Gran Bretanya, sembla capacitat per donar la sorpresa amb un atac sec i demoledor, a base de força i no mirar enrera en els darrers quilòmetres. Tot i així, opcions força remotes.

Alemanya: autèntic equipàs, amb diverses opcions en l'apartat d'homes ràpids: Greipel, Kittel i Degenkolb, no necessàriament per aquest ordre. Amb ells, autèntiques mules de tir com el recent campió contra el crono Tony Martin, Bert Grabsch o Marcel Sieberg. I Danilo Hondo (37 anys) exercint de veterà llançador. Molta curiositat per veure quin dels seus homes bala arriba més lluny.

Estats Units: tots per Farrar. Aquest sembla ser el lema, de manera més o menys semblant a la Gran Bretanya de Cavendish, amb l'esperança que aquest flaquegi a última hora i la suau pendent final se li faci excessiva. Al voltant de Tyler un equip de rodadors ben jove: Bookwalter, Busche, Phinney, Talansky...

França: pot ser un dels combinats sorpresa. Al talent i combativitat de Voeckler, Chavanel i, en menor mesura, Offredo o Kadri, cal sumar un petit grapat d'homes ràpids a qui la pujadeta prèvia a meta els pot venir la mar de bé. Els encapçala Romain Feillu, però també cal comptar amb Dumoulin i Gallopin.

Suïssa: Cancellara, Albasini, Kohler i Rast. I prou, només quatre homes. Sorprèn que la tradicional potència helvètica només pugui comptar amb quatre homes però què hi farem. Mig intuïció, mig desig personal, fa l'efecte que, després de quedar només tercer a la crono de dimecres, Cancellara ve disposat a fer-la grossa a la prova en línia. Ell és capaç de reventar la cursa com ningú, a títol individual i sense res a perdre. Ja pot ser de lluny a l'estil Flandes 2010 i 2011 o Roubaix 2010, o com va fer a Compiègne el Tour 2007, vestit de groc, al darrer quilòmetre.

Més enllà d'aquestes seleccions, cal comptar amb el paper d'altres com Eslovaquia, amb Sagan i els bessons Velits d'escoltes, la combatitivitat dels anfitrions que duen bons corredors però cap aposta guanyadora degut a la baixa de Breschel, Bole i Bozic apurant les opcions eslovenes, Bielorrússia amb Hutarovich... i poc més.

En qualsevol cas ens espera una cursa que, si bé per desnivell no pot ser molt exigent, almenys té l'avantatge que la resolució és força oberta. Tot i així m'animo a establir un rànquing de favorits en tres nivells:

Gilbert Cavendish
Sagan Hushovd Goss Boasson-Hagen
Cancellara Farrar Greipel Freire Feillu

Pla, però no tant pla

El mundial en ruta és, sens dubte, una de les jornades de ciclisme més esperades de la temporada. Potser per estar col·locat en un moment del calendari força allunyat de les grans clàssiques de primavera i abans de les que tanquen l'any, i després de grans voltes que en els darrers anys tiren a decebedores, l'afeccionat enyora les grans proves d'un dia. També li confereix una gràcia extra el fet de que es corri per seleccions nacionals, tal i com funcionava el ciclisme professional abans que les marques comercials mostressin -afortunadament- interès en esponsoritzar els equips; belgues contra italians, espanyols contra francesos, les noves potències anglosaxones... Tot plegat, i sense necessitat d'abonar-se a patriotismes, sempre té més gràcia que una lluita entre, per exemple, una marca de telèfons 3G, un imperi mediàtic britànic i una firma de parquet laminat.

Enguany, Copenhague i rodalies acullen el campionat, que ja va començar ahir amb les contrarrellotges sub-23 masculina, la junior femenina i avui prossegueix amb la junior masculina. Com era d'esperar degut a la orografia danesa, els recorreguts són emminentment plans i, a priori, deixen sense opció a escaladors i homes volta. Hi ha una corrent d'opinió que defensa que hi hagi, de tant en tant, mundials per a sprinters i aquest seria un d'ells.


Però alerta, tres coses fan pensar en que potser no s'ha d'apostar tot a la carta Cavendish: per començar, una cursa d'un dia en que tothom s'ho juga tot en ni més ni menys que 266 quilòmetres no és el mateix que una etapa plana de transició d'una gran volta en que hi ha molts més interessos que el triomf d'etapa. D'altra banda, com es pot apreciar al perfil del circuit (en seran 17 voltes, més 28 km inicials) el final no és del tot pla i en el darrer quilòmetre hi ha uns 300 metres al voltant del 7%. Aquest detall sumat a que no hi ha grans rectes pot obrir la porta a corredors del perfil de Hushovd, Sagan o, perquè no, Freire. Però vaja, ja parlarem de seleccions i favorits en la propera entrada; anem ara a la tercera consideració que pot evitar un triomf de Cavendish: l'equip. D'acord, Regne Unit duu un bloc força competitiu però no és el HTC que aquests darrers anys ha preparat coreografies milímetrades per a que l'home de Man rematés en els darrers metres.

Abans de diumenge, demà mateix dimecres, tenim un aperitiu enguany especialment interessant, la contrarrellotge. Cancellara duu quatre medalles d'or en les darreres cinc edicions, però aquest any sembla que li ha sortit un rival més que seriós. Tony Martin no només ha estat a l'alçada del suís sinó que fins i tot ha estat per damunt en totes les cronos en que ambdós han competit i suma més triomfs en l'especialitat al llarg de la temporada. Aquestes dades objectives ens durien a pensar que l'alemany és favorit, però alerta, Cancellara és molt Cancellara i aquest 2011 no ha semblat preparar les cronos d'una manera tant prioritària com en altres anys. Si en les darreres setmanes s'ha posat a to física i mentalment per repetir triomf, segueix sent el meu favorit. Tampoc s'ha de descartar altres especialistes com Wiggins, Phinney, Millar, Westra, Porte i d'altres, però semblen destinats a lluitar pel bronze. Veurem què passa.

La Course Au Soleil

Si en l'anterior entrada al·ludia a la manera italiana de concebre les curses, avui toca anar cap a França. Malgrat els recorreguts del Tour dels darrers anys no em semblin a l'alçada de la història de la prova, la París-Niça -també organitzada per ASO- gaudeix tradicionalment d'unes peculiaritats que la fan especialment atractiva. Per començar, el fet de ser la primera ronda per etapes de gran prestigi de la temporada li atorga un suplement d'incertesa que acostuma a ser gens despreciable i, és clar, en l'esport l'incertesa és la mare de l'emoció. D'altra banda, els recorreguts que acostuma a plantejar l'organització contribuiexen també a aquesta manca de predictibilitat: en contra dels esquemes quadriculats d'alternança entre etapes totalment planes i etapes de muntanya amb final en alt, la París-Niça aposta per una majoria de parcials en els que abunda la mitja muntanya, el puja-i-baixa constant, les carreteres estretes i multitud d'elements menys maximalistes i mediàtics però amb més possibilitats per a moviments d'equip i més favorables a la imaginació tàctica de corredors i directors. Sóc totalment partidari d'aquesta filosofia.
És clar que amb el ciclisme conservador que impera sovint en les rondes per etapes ens pot sortir el tir per la culata i que tot plegat es decideixi en els darrers metres, però que almenys pel recorregut que no quedi. Si hi ha valents amb ganes de moviment a 30 de meta, doncs posem-los terreny per a fer-ho en comptes de programar el rutinari final en pujada per a veure atacs a falta de 3 quilòmetres i esgarrapades de 20 segons. Gràcies a aquest plantejament vam poder gaudir de l'etapa de Fayence de 2009 , una de les millors jornades de ciclisme dels darrers anys, en que Contador va perdre la prova davant un Luis León Sánchez pletòric però sobretot ambiciós.

Enguany, la Course Au Soleil (dita així per recòrrer França de nord a sud, del fred de la regió de París al clima benigne de la Provença) segueix apostant per aquests esquemes, però amb un detall molt significatiu: la presència el sisè dia d'una contrarrellotge prou llarga -27 km-, que de ben segur condicionarà la prova. Esperem que sigui per bé i que els corredors menys especialistes en la lluita contra el cronòmetre vulguin aprofitar les etapes en línia per a plantejar batalla. La guerrilla podria efectuar els primers moviments ja en l'etapa d'avui dimarts, però més propicies semblen les jornades de demà i, sobretot, demà-passat amb un recorregut magnífic per a que veiem ciclisme d'atac, amb uns 80 primers quilòmetres de molt desgast i ideals per a filtrar corredors perillosos en l'escapada del dia, i uns darrers 65 km sense descans. L'inèdit Col de la Mûre, curtet però dur per a aquestes alçades de temporada, pot ser la tomba de molts aspirants. Divendres tenim l'esmentada cronometrada i el menú del cap de setmana ens porta dues etapes, la de Biot i la que acaba al Boulevard dels Anglesos de Niça, en les que pot passar de tot, malgrat es trobi a faltar una mica més de duresa per a facilitar la venjança dels principals derrotats de divendres.
Favorits? Doncs depèn de la batalla que es presenti i la importància que els corredors donin als 27 km contra el rellotge d'Aix-en-Provence. Si s'ho deixen tot per a aquest dia, Tony Martin té moltes opcions d'aconseguir una renda gairebé definitiva, però si algú diu "endavant les atxes" en les etapes prèvies, el ventall de candidats es torna amplíssim: des de l'esmentat Luis León a Sylvain Chavanel, passant per Samuel Sánchez, Van Den Broeck, Sagan, Frank Schleck, Hesjedal, Van Garderen, Rogers, Tondo, Porte, Taaramae, l'etern Vinokourov... en fi, ja veieu que vaig molt perdut. Bon auguri.

The Wonder Boys

Tradicionalment, el ciclisme de carretera, com a esport de fons que és, acostumava a estar protagonitzat per esportistes de més edat que en altres disciplines, com per exemple el futbol. Els principals favorits a les proves més prestigioses generalment han estat molt més al voltant dels 30 i els 35 anys que no pas dels 20 i els 25. És clar que hi ha excepcions, com la de Vanderaerden comentada la darrera entrada; o el geni tràgic de Frank Vandenbroucke, que amb només 19 anys es va anotar la seva primera victòria al camp professional; i el també tristament desaparegut Laurent Fignon, guanyador Tour de França de 1983 amb 22 anys. Però vaja, per cada exemple d'aquest estil en trobem 100 que diuen el contrari: a l'elit del ciclisme s'hi arriba força més tard.
Doncs bé, tenint en compte aquestes consideracions, la irrupció de Peter Sagan no pot ser qualificada amb un mot que no s'assembli a fulgurant. L'eslovac va guanyar la temporada passada, amb 20 anys i en el seu debut a professionals, 5 etapes en 3 proves de gran nivell com són París-Niça, Tour de Califòrnia i Tour de Romandia. I el millor de tot, van ser triomfs perpetrats amb una superioretat insultant i davant uns rivals de primera fila. Una de les incògnites d'aquest inici de temporada era veure com li aniria el 2011 a Peter Sagan, de què seria capaç. Doncs bé, en la primera volta que participa, el Giro de Sardenya, s'enduu tres etapes (!) i la classificació general. A banda, convida a una reflexió: no només és un corredor letal en arribades més o menys complicades, en grups mitjanament sel·leccionats, que el perfila com el classicòman del futur immediat, sinó que és capaç de superar amb els millors la mitja muntanya i lluitar per les generals de voltes curtes. De moment, a aquest jove no se li endevina sostre; per ara pretén anar a per totes a la París-Niça que comença diumenge vinent, i ja ha declarat que vol provar sort als grans monuments de l'adoquí: Tour de Flandes i Paris-Roubaix. Per la peculiaritat, longitud i duresa extrema d'aquestes proves, un top10 ja seria tot un èxit per a Sagan, però sembla que a ell això li sabria a poc.
Però, això de Peter Sagan, ¿és un cas aïllat de precocitat o no és sinó fruit dels nous temps del ciclisme? Doncs bé, per ara el més prudent seria afirmar que hi ha una mica de les dues coses, ja que l'eslovac només és la joia de la corona d'una generació, la del 1989-1990, que ja treu el cap pel camp professional amb una desimboltura sorprenent. Anem a esmentar breument altres corredors joveníssims a seguir:
Michael Matthews: del 1990, australià del Rabobank. Sprinter no del tot pur; agraeix una mica de desnivell o l'absència de llargues rectes. Aquest 2011 ja ha guanyat, i ho va fer a casa, al Tour Down Under i per davant de especialistes com André Greipel i Michael Goss. Fa dues setmanes, a l'Algarve no va baixar del TOP5 en les tres arribades massives.
Diego Ulissi: del 1989, la gran esperança del ciclisme italià. L'any passat va debutar a professionals de la mà del Lampre i va deixar pinzellades de gran classe i ja va guanyar una semiclàssica de tardor italiana, el GP de Prato, superant a homes com Scarponi, Visconti, Ventoso o Paolini. Apunta a classicòman i/o escalador.
Taylor Phinney: el nou heroi americà corre amb el BMC. Nascut el 1990, és campió del món sub-23 contrarrellotge. Encara no ha fet res destacable a professionals, però tothom l'assenyala com a futur dominador de les contrarrellotges i les proves d'adoquins. El successor de Cancellara?
I n'hi ha més, aquí una petita llista: John Degenkolb, Davide Apollonio, Fabio Felline, Thibaut Pinot...

(imatge: Miquel Wert)

Le Grand Départ

El darrer dissabte de febrer sol estar fixat com el de l'inici de l'hora de la veritat. La Het Nieuwsblad, fins el 2008 coneguda com a Het Volk, inaugura la Campanya del Nord, vocable d'aire bèl•lic que evoca la cruesa de les clàssiques que es disputen a Bèlgica, Holanda i nord de França a finals d'hivern i inicis de primavera. La Het Volk -de moment em sento incapaç d'incorporar la nova denominació de la cursa- és, aleshores, la primera de les cites en que ja no valen excuses; des de començaments de gener les diferents proves han estat d'escalfament, de pretemporada -menys pels que han guanyat, és clar-, idònies per a fer de formigueta i anar acumulant forma física de cara als moments decisius.
Doncs bé, aquests moments han arribat, perquè demà a Gent es presenta un grapat de corredors de primera fila amb propòsit assassí, amb l'olfacte esmolat per a cobrar víctimes a la mínima olor de sang. Així són els especialistes de l'adoquí, dels murs flamencs i del temps immisericordiós del nord d'Europa. I això que aquesta vegada sembla que no hi ha risc de neu, incòmoda convidada de no poques edicions de la Het Volk. No, demà a Gent hi haurà pietat i s'esperen uns raonables 7º; això sí, amb elevat risc de pluja i tot el que això comporta en una prova d'adoquins.
Al capdavant dels candidats a donar el primer cop de puny a la taula és de justícia posar el vigent guanyador, el català d'origen argentí Joan Antoni Flecha. Però aspirants no en falten: Boonen, Gilbert, Hushovd, Pozzato, Boasson-Hagen, Devolder, Boom i un llarg etcètera d'outsiders disposats a jugar les seves cartes.

Pel que fa al que hem vist fins ara al que duem de temporada, cal destacar:
a) la irrupció de l'any passat del joveníssim Peter Sagan no sembla flor d'un dia i la seva precocitat només sembla comparable a la d'Eric Vanderaerden; al Giro de Sardenya que acaba demà, ha guanyat tres de les quatre etapes disputades, i de moment encapçala la general. Tot plegat davant de bona part del més granat del ciclisme italià.
b) Robert Gesink dispara bales de veritat: a mitjans de febrer i al desert d'Oman s'enduu la classificació general d'aquesta prova a l'alça i dues etapes; una amb final a un port curt però duríssim, i l'altra en una cronometrada ben poc plana.
c) els que volien enterrar Freire, tornen a equivocar-se. Així ho semblen reivindicar dues victòries consecutives a la Vuelta a Andalucía. Vells roquers...
d) al nou Movistar Team potser li manca un gran líder per a les grans voltes, però té recursos per presentar batalla en molts terrenys. De moment compleix l'expedient amb escreix.