Només Déu pot jutjar Pozzato

Sempre he cregut que corredors com Pozzato són necessaris per al ciclisme i, de fet, per a qualsevol esport. Individus que es distengeixen de la majoria dels seus companys per trascendir el gastat perfil de professional esforçat, políticament correcte, planer en el pitjor sentit i proveïdor de declaracions d’allò més tòpiques i redundants. Pozzato projecta un personatge; la majoria dels altres corredors semblen tenir personalitats gairebé intercanviables. Pippo és, en certa manera, com el Sawyer de Lost, un semidolent simpàtic, atractiu, amb cert talent interior que s’intueix malgrat el posat indolent que habitualment l’acompanya: el resultat és un individu molt més carismàtic que l’heroi de consens. Pozzato és dels corredors més antipàtics per als seus rivals, però és dels més reclamats per a fer-se fotos amb el públic femení de les arribades; no sol deixar indiferent en les seves aparicions públiques i, sovint, respon als qui el qüestionen al•ludint a la frase que duu tatuada al dors: "Només Déu pot jutjar-me".
Però, ai, ja fa una temporada que la nostra prima donna no en fa una de sonada esportivament parlant. 2011 l’ha passat sense pena ni glòria, amb només dues aparicions puntuals: a la Classicisima, en la que va estar en el grup dels escollits a jugar-se el triomf, i la victòria en una clàssica italiana de segona fila, el GP Beghelli. 2010 no va ser massa més bo, tot i que la classe li va ser suficient per a guanyar una etapa al Giro i rascar un Top10 a Roubaix. Resultats gens espectaculars per a un corredor que de ben jove ens va meravellar amb les seves mostres de talent. Només cal recordar la seva victòria a Sanremo el 2006, les seves dues brillants etapes guanyades al Tour de França (2004 i 2007) i la general de Tirreno-Adriatico que es va endur amb només 21 anys. Va ser aleshores quan es va donar a conèixer enquadrat a les files d’un Fassa Bortolo en el que també apuntava maneres Fabian Cancellara, Ivan Basso progressava i Michele Bartoli deixava les seves darreres pinzellades en les clàssiques.
És per això que, enguany, amb el pas de Katusha al modest Farnese Vini (no és equip ProTour i, fora del calendari italià, correrà per invitació a les clàssiques d’adoquins pel prestigi de Pippo), és la seva darrera oportunitat de redempció i tornar a meravellar com abans amb el seu rodar majestuós i, sobretot, guanyant en escenaris de prestigi. Les bones notícies són que ell mateix en sembla conscient i en els darrers mesos així ho ha declarat: "El 2012 serà el darrer any per a donar el que tots esperen de mi. El més exigent sóc jo." Bona senyal, tot i que són afirmacions una mica insípides venint de qui vénen. Però després ho arregla i no ens decep: "Aquests dies de concentració, l’equip va sortir a entrenar sota la pluja. I pensar que, fins fa un mes, deia que si plovia era perquè el Senyor havia decidit que no s’havia d’entrenar." El Pozzato de Farnese sembla un estajanovista si fem cas de les seves paraules: "Vull guanyar perquè he renunciat als dolços, cremes i galetes per la mandarina, el meló i el kiwi. Vull guanyar ja al Trofeo Laigueglia ", apunta. Doncs el 18 de febrer, en la bonica vila de la Ligúria, podrem comprovar si tanta fruita fa el seu profit.

Déu és dalt del turó

La cita anual amb el Tour de Flandes, el primer diumenge d'abril, és comparable a una final europea en el món futbolístic. A casa nostra no té la difusió mediàtica del Tour de França, ni potser és tant exigent a nivell físic com la Paris-Roubaix, però de ben segur que es tracta de la prova d'un dia més difícil de guanyar. És en la que intervenen més condicionants i amb més intensitat: la forma física dels participants, evidentment, però també la meteorologia, la fortuna, el treball en equip i, sobretot, l'autoposada en escena, l'estratègia emprada pels màxims favorits, a nivell físic i psicològic, i que, com en el poquer, pot ser per acció però també per omissió: les aparences aquí importen i, el més rellevant de tot, no comencen el dia 3 a les 10h del matí, sinó que tot plegat forma part d'un relat que ja ha arrencat, amb episodis previs, digressions, escenaris, personatges principals i secundaris que justifiquen com gairebé mai una prèvia periodística:

Tour de Flandes 2010: Cancellara i Boonen van honorar aquest esport amb una jornada de -aquesta vegada sí que és pertinent- ressonàncies mítiques. Ambdós amb els maillots de campió nacional, per a fer-ho tot més romàntic, més segle XIX. El suís va guanyar la partida al belga al Kapelmuur en un dels moments per a emmagatzemar de l'esport dels nostres dies. Boonen, doble guanyador de la prova i que va caure com només cauen els campions, sommia amb una revenja.

E3 Harelbeke & Gent-Wevelgem 2011: les dues semi-clàssiques d'adoquins del cap de setmana anterior a Flandes s'han resolt enguany de la millor manera possible. Cancellara es va exhibir a la Harelbeke, això sí, sense enfrontar-se a Boonen, Gilbert, Pozzato o Ballan, i el propi Boonen, l'endemà, va respondre imposant-se en l'esprint reduït de la Gent-Wevelgem. El preàmbul perfecte.

Philippe Gilbert vs. Tom Boonen: el primer, való i per tant membre de la minoría lingüística de Bèlgica, i el segon, flamenc, encarnen dues tipologies d'ídol d'un país partit per la meitat. Gilbert està en un estat de forma dolcíssim, duu una temporada i mitja sent protagonista positiu de totes les clàssiques a les que compareix, amb un índex de victòries aclaparador; darrerament és admirat fins i tot pels flandriens més puristes, però sap que per ser històric li cal guanyar Flandes i Lieja. Boonen ha estat sempre el nen mimat del país; el seu palmarès en les grans clàssiques i el mode d'aconseguir-lo, gairebé sempre amb atacs llunyans tot i saber-se el més ràpid en hipotètics esprints reduïts, ha fet que se li perdonin escàndols com els seus dos positius per cocaïna. Els herois vulnerables són més complerts.

Filippo Pozzato: el perfecte antiheroi que necessita qualsevol relat mític. Indolent, antipàtic, sobrat de talent, amb gran atractiu físic i, evidentment, italià. És molt odiat a Bèlgica per tot plegat però, a l'acabar les curses, és el més buscat per les joves caçadores d'autògrafs i fotos. Esportivament, la seva versatilitat i la seva manera de còrrer (catenaccio a dues rodes) el fan molt temut pels seus rivals, als qui sovint arriba a treure de polleguera.

Outsiders: Més enllà dels esmentats, Ballan sembla que torna a ser el que va guanyar la prova el 2007 i el Mundial el 2008; Flecha sempre ofereix bon rendiment corrent al seu aire, deixant-se guiar per una intuició i determinació admirables (i admirades a tot arreu menys a la seva terra); la potent esquadra Garmin-Cérvelo compta amb una plantilla temible (Haussler, Hushovd, Millar, Van Summeren, Klier...) però de moment no li arriben els resultats. Jonathan Vaughters, el seu director, ha expressat tanta frustració davant la superioritat manifestada per Cancellara que aboga per a fer-li un marcatge a l'home, com si es tractés de bàsquet, tot i que admet que l'únic efectiu del tot seria "contractar un franctirador". Humor i tragèdia.

Kapelmuur: com he explicat abans, sol ser l'escenari final on es decideix la prova. El pilot ve molt fraccionat des de ben abans en els interminables murs, però aquí tot acaba saltant pels aires. Un turó i una capella al seu cim configuren, a més, una localització amb connotacions bíbliques. El Creador ho domina tot des d'un punt elevat.

Meteorologia: els murs adoquinats que esquitxen els prop de 260 km del Tour de Flandes esdevenen molt més dificultosos si estan mullats: caigudes, culots estripats, sang i rostres enfangats afegeixen èpica i emoció a la prova. Per diumenge, les previsions són de uns 10º, molts núvols i alguna gota. Els déus també intervenen en les batalles dels humans.

Homes bala vs. homes d'aventura

Per fi ja la tenim aquí. Demà, dia de Sant Josep, es disputa el primer monument, la Classicissima, la Milano-Sanremo, orgull de tots els italians fins al punt que també l'anomenen la Clasica di Primavera, com si fos l'única que es disputa, ignorant proves com el Tour de Flandes, la Paris-Roubaix o la Liège-Bastogne-Liège. Però bé, ja se sap, els italians són així d'orgullosos i tot plegat és part del mateix pack cultural que, en termes esportius, és d'elogiar.

El recorregut és el mateix de la darrera edició, ni més ni menys que 298 quilòmetres, molts d'ells plans, però amb l'habitual dificultat que suposa les pujades a la Cipressa i el Poggio en els darrers 30 km. Aquestes dues ascensions, tirant a modestes, poden arribar a ser mortals quan es duen prop de 7 hores damunt la bicicleta i el ritme de cursa es torna criminal. Sovint és així perquè hi ha molts corredors interessats en que no s'arribi a l'sprint o, en qualsevol cas, que aquest sigui el més reduït possible. De fet, la Classicissima és bàsicament una lluita entre els equips dels principals homes ràpids i els corredors que es veuen amb opcions de trencar la cursa abans de San Remo. El principal atractiu de la prova és, aleshores, que té un ampli ventall de candidats a endur-se el triomf: autèntics homes bala que són letals en un una arribada en grup, amb Cavendish, Farrar, Greipel i Petacchi al capdavant; sprinters passistes, de gran fons i que agraeixen una mica de duresa prèvia, com Boonen, Hushovd, Haussler o Freire, triple guanyador de la prova; però també aventurers que són capaços de trencar la disciplina del grup i marxar en solitari cap a la glòria. Dos noms s'eleven per damunt dels altres en aquesta categoria: Philippe Gilbert i Fabian Cancellara, que ja es va sortir amb la seva en l'edició de 2008, en una de les actuacions més estelars de la història recent. L'exhibició de Cancellara va dignificar sens dubte la memòria del ciclista que compta amb més victòries en la prova, Eddy Merckx, que no era precisament un sprinter.

Ja veurem què passa, potser serà el dia del talentós però indolent Pozzato, ara que ja ens hem cansat d'esperar-lo, o Garmin-Cervelo imposarà la seva llei tenint en compte que compta amb una enlluernadora tripleta de cavalls guanyadors -Hushovd, Farrar i, la meva aposta personal, Haussler-, però el que és segur és que no guanyarà un qualsevol: només cal donar un cop d'ull a un palmarès que inclou a devoradors de victòries com Zabel, Jalabert, Cipollini, Bettini, Fondriest, Kelly o fins i tot Chiapucci, Fignon i Bugno. Aquests darrers noms imposen una reflexió: ¿Ja no tindrem mai més corredors totals capaços de disputar una gran volta i comparèixer a una prova així amb GRANS AMBICIONS?

Le Grand Départ

El darrer dissabte de febrer sol estar fixat com el de l'inici de l'hora de la veritat. La Het Nieuwsblad, fins el 2008 coneguda com a Het Volk, inaugura la Campanya del Nord, vocable d'aire bèl•lic que evoca la cruesa de les clàssiques que es disputen a Bèlgica, Holanda i nord de França a finals d'hivern i inicis de primavera. La Het Volk -de moment em sento incapaç d'incorporar la nova denominació de la cursa- és, aleshores, la primera de les cites en que ja no valen excuses; des de començaments de gener les diferents proves han estat d'escalfament, de pretemporada -menys pels que han guanyat, és clar-, idònies per a fer de formigueta i anar acumulant forma física de cara als moments decisius.
Doncs bé, aquests moments han arribat, perquè demà a Gent es presenta un grapat de corredors de primera fila amb propòsit assassí, amb l'olfacte esmolat per a cobrar víctimes a la mínima olor de sang. Així són els especialistes de l'adoquí, dels murs flamencs i del temps immisericordiós del nord d'Europa. I això que aquesta vegada sembla que no hi ha risc de neu, incòmoda convidada de no poques edicions de la Het Volk. No, demà a Gent hi haurà pietat i s'esperen uns raonables 7º; això sí, amb elevat risc de pluja i tot el que això comporta en una prova d'adoquins.
Al capdavant dels candidats a donar el primer cop de puny a la taula és de justícia posar el vigent guanyador, el català d'origen argentí Joan Antoni Flecha. Però aspirants no en falten: Boonen, Gilbert, Hushovd, Pozzato, Boasson-Hagen, Devolder, Boom i un llarg etcètera d'outsiders disposats a jugar les seves cartes.

Pel que fa al que hem vist fins ara al que duem de temporada, cal destacar:
a) la irrupció de l'any passat del joveníssim Peter Sagan no sembla flor d'un dia i la seva precocitat només sembla comparable a la d'Eric Vanderaerden; al Giro de Sardenya que acaba demà, ha guanyat tres de les quatre etapes disputades, i de moment encapçala la general. Tot plegat davant de bona part del més granat del ciclisme italià.
b) Robert Gesink dispara bales de veritat: a mitjans de febrer i al desert d'Oman s'enduu la classificació general d'aquesta prova a l'alça i dues etapes; una amb final a un port curt però duríssim, i l'altra en una cronometrada ben poc plana.
c) els que volien enterrar Freire, tornen a equivocar-se. Així ho semblen reivindicar dues victòries consecutives a la Vuelta a Andalucía. Vells roquers...
d) al nou Movistar Team potser li manca un gran líder per a les grans voltes, però té recursos per presentar batalla en molts terrenys. De moment compleix l'expedient amb escreix.