Benjamin Button

No és gaire difícil trobar casos de llarga longevitat esportiva en la història del ciclisme de carretera. Al tractar-se d'un esport principalment de fons, els corredors arriben a la seva maduresa al voltant dels 30 anys i en algunes proves, com les rondes de tres setmanes, abunda el bon rendiment de ciclistes ben entrats en la trentena: sense anar més lluny, el 2011 Cadel Evans va guanyar el seu primer Tour de França als 34 anys.
Sense el llustre d'aquest èxit però amb més edat, trobem uns quants exemples de corredors que s'han negat a retirar-se al mateix temps que la majoria dels seus companys de generació. Retrocedint una mica en el temps tenim el cas de l'entranyable Joop Zoetemelk que, després de guanyar un Tour de França i fer sis vegades segon, va ser capaç de guanyar el Mundial de Ruta de 1985 a Giavera del Montello amb 38 anys. Fins fa pocs mesos (ara està sense equip) hem pogut gaudir de l'incombustible Davide Rebellin que fins els 40 anys ha brillat en el calendari italià i als 37 va lograr la seva darrera Fletxa Valona. Frédéric Guesdon, també amb 40 anys, encara té contracte amb el FDJ-BigMat i enguany es volia acomiadar a la Paris-Roubaix, prova que va guanyar el 1997, però una malaurada caiguda al darrer Tour Down Under sembla que farà impossible el seu noble propòsit. Tornant a Itàlia, Andrea Noé es va retirar després del Giro de l'any passat amb 42 anys, i l'estoni Jaan Kirsipuu acaba de tornar de còrrer el Tour de Langkawi amb la mateixa edat.
Totes aquestes històries són poc usuals però entren dins una lògica i, bona falta que fa, eixamplen el mite del ciclista professional com a pertinaç enamorat de la seva professió, del seu esforç poc recompensat. Tanmateix, el que s'escapa de tot patró raonable és el cas de Chris Horner, que abans d'ahir va finalitzar segon a la prestigiosa Tirreno-Adriático amb 40 anys. Fins aquí tot bé. És a dir, acabem d'apuntar el bon rendiment de Rebellin amb la mateixa edat, per exemple. El que no quadra tant és que el cas de Horner no és el d'un ciclista talentós que ha sabut cuidar-se i allargar la seva carrera amb més que dignitat. No, l'excepcional és que Horner ha anat MILLORANT notablement el seu rendiment a partir dels trenta i escaig. Com Benjamin Button, el protagonista del relat de F. Scott Fitzgerald (i posterior adaptació al cine a càrrec de David Fincher) en que un home neix amb el cos d'una persona de 80 anys i amb el temps va rejovenint, Chris Horner sembla més en forma cada any que passa. Una mirada al seu palmarès és prou aclaridora: els seus principals triomfs són la Volta al País Basc de 2010 i la Volta a Califòrnia de 2011; si tenim en compte que és nascut el 1971, és fàcil fer comptes. Abans d'aquests tres darrers anys daurats, el seu expedient fa una patxoca decreixent: una etapa a Romandia el 2006, una a Suïssa el 2005, campió del Usa National Cycling Calender, un circuit amb molt menys prestigi que el ciclisme, diguem-ne, europeu... Abans, els finals dels 90 se'ls va passar a la Française de Jeux sense pena ni glòria, lluent un pentinat deudor de Fignon o Theunisse i compartint habitació amb, entre altres Evgueni Berzin, que de fet només és un any més gran que el nostre protagonista (clica i compara).
Però és que tot en Chris Horner és excepcional. Expliquen que durant la primera meitat dels 2000, quan va tornar a EEUU, es dedicava a anar a les curses amb rulot, amb tota la seva família i per tot el país, vivint amb 10 dòlars diaris. I tot plegat resulta ben creïble si tenim en compte la seva estètica d'aleshores, més pròpia d'un fan de Grateful Dead que no pas d'un ciclista professional, com es pot veure a la imatge. I el cas és que guanyava ben sovint, i ara es poden llegir aquells anys d'èxit esportiu i, segons sembla, també vital, com la clau de la seva tornada a Europa, ja amb trenta-tres anys, apunt per afrontar l'inici dels millors anys de la seva vida esportiva. Si és que encara aquests no estan per venir...

Homes bala vs. homes d'aventura

Per fi ja la tenim aquí. Demà, dia de Sant Josep, es disputa el primer monument, la Classicissima, la Milano-Sanremo, orgull de tots els italians fins al punt que també l'anomenen la Clasica di Primavera, com si fos l'única que es disputa, ignorant proves com el Tour de Flandes, la Paris-Roubaix o la Liège-Bastogne-Liège. Però bé, ja se sap, els italians són així d'orgullosos i tot plegat és part del mateix pack cultural que, en termes esportius, és d'elogiar.

El recorregut és el mateix de la darrera edició, ni més ni menys que 298 quilòmetres, molts d'ells plans, però amb l'habitual dificultat que suposa les pujades a la Cipressa i el Poggio en els darrers 30 km. Aquestes dues ascensions, tirant a modestes, poden arribar a ser mortals quan es duen prop de 7 hores damunt la bicicleta i el ritme de cursa es torna criminal. Sovint és així perquè hi ha molts corredors interessats en que no s'arribi a l'sprint o, en qualsevol cas, que aquest sigui el més reduït possible. De fet, la Classicissima és bàsicament una lluita entre els equips dels principals homes ràpids i els corredors que es veuen amb opcions de trencar la cursa abans de San Remo. El principal atractiu de la prova és, aleshores, que té un ampli ventall de candidats a endur-se el triomf: autèntics homes bala que són letals en un una arribada en grup, amb Cavendish, Farrar, Greipel i Petacchi al capdavant; sprinters passistes, de gran fons i que agraeixen una mica de duresa prèvia, com Boonen, Hushovd, Haussler o Freire, triple guanyador de la prova; però també aventurers que són capaços de trencar la disciplina del grup i marxar en solitari cap a la glòria. Dos noms s'eleven per damunt dels altres en aquesta categoria: Philippe Gilbert i Fabian Cancellara, que ja es va sortir amb la seva en l'edició de 2008, en una de les actuacions més estelars de la història recent. L'exhibició de Cancellara va dignificar sens dubte la memòria del ciclista que compta amb més victòries en la prova, Eddy Merckx, que no era precisament un sprinter.

Ja veurem què passa, potser serà el dia del talentós però indolent Pozzato, ara que ja ens hem cansat d'esperar-lo, o Garmin-Cervelo imposarà la seva llei tenint en compte que compta amb una enlluernadora tripleta de cavalls guanyadors -Hushovd, Farrar i, la meva aposta personal, Haussler-, però el que és segur és que no guanyarà un qualsevol: només cal donar un cop d'ull a un palmarès que inclou a devoradors de victòries com Zabel, Jalabert, Cipollini, Bettini, Fondriest, Kelly o fins i tot Chiapucci, Fignon i Bugno. Aquests darrers noms imposen una reflexió: ¿Ja no tindrem mai més corredors totals capaços de disputar una gran volta i comparèixer a una prova així amb GRANS AMBICIONS?

The Wonder Boys

Tradicionalment, el ciclisme de carretera, com a esport de fons que és, acostumava a estar protagonitzat per esportistes de més edat que en altres disciplines, com per exemple el futbol. Els principals favorits a les proves més prestigioses generalment han estat molt més al voltant dels 30 i els 35 anys que no pas dels 20 i els 25. És clar que hi ha excepcions, com la de Vanderaerden comentada la darrera entrada; o el geni tràgic de Frank Vandenbroucke, que amb només 19 anys es va anotar la seva primera victòria al camp professional; i el també tristament desaparegut Laurent Fignon, guanyador Tour de França de 1983 amb 22 anys. Però vaja, per cada exemple d'aquest estil en trobem 100 que diuen el contrari: a l'elit del ciclisme s'hi arriba força més tard.
Doncs bé, tenint en compte aquestes consideracions, la irrupció de Peter Sagan no pot ser qualificada amb un mot que no s'assembli a fulgurant. L'eslovac va guanyar la temporada passada, amb 20 anys i en el seu debut a professionals, 5 etapes en 3 proves de gran nivell com són París-Niça, Tour de Califòrnia i Tour de Romandia. I el millor de tot, van ser triomfs perpetrats amb una superioretat insultant i davant uns rivals de primera fila. Una de les incògnites d'aquest inici de temporada era veure com li aniria el 2011 a Peter Sagan, de què seria capaç. Doncs bé, en la primera volta que participa, el Giro de Sardenya, s'enduu tres etapes (!) i la classificació general. A banda, convida a una reflexió: no només és un corredor letal en arribades més o menys complicades, en grups mitjanament sel·leccionats, que el perfila com el classicòman del futur immediat, sinó que és capaç de superar amb els millors la mitja muntanya i lluitar per les generals de voltes curtes. De moment, a aquest jove no se li endevina sostre; per ara pretén anar a per totes a la París-Niça que comença diumenge vinent, i ja ha declarat que vol provar sort als grans monuments de l'adoquí: Tour de Flandes i Paris-Roubaix. Per la peculiaritat, longitud i duresa extrema d'aquestes proves, un top10 ja seria tot un èxit per a Sagan, però sembla que a ell això li sabria a poc.
Però, això de Peter Sagan, ¿és un cas aïllat de precocitat o no és sinó fruit dels nous temps del ciclisme? Doncs bé, per ara el més prudent seria afirmar que hi ha una mica de les dues coses, ja que l'eslovac només és la joia de la corona d'una generació, la del 1989-1990, que ja treu el cap pel camp professional amb una desimboltura sorprenent. Anem a esmentar breument altres corredors joveníssims a seguir:
Michael Matthews: del 1990, australià del Rabobank. Sprinter no del tot pur; agraeix una mica de desnivell o l'absència de llargues rectes. Aquest 2011 ja ha guanyat, i ho va fer a casa, al Tour Down Under i per davant de especialistes com André Greipel i Michael Goss. Fa dues setmanes, a l'Algarve no va baixar del TOP5 en les tres arribades massives.
Diego Ulissi: del 1989, la gran esperança del ciclisme italià. L'any passat va debutar a professionals de la mà del Lampre i va deixar pinzellades de gran classe i ja va guanyar una semiclàssica de tardor italiana, el GP de Prato, superant a homes com Scarponi, Visconti, Ventoso o Paolini. Apunta a classicòman i/o escalador.
Taylor Phinney: el nou heroi americà corre amb el BMC. Nascut el 1990, és campió del món sub-23 contrarrellotge. Encara no ha fet res destacable a professionals, però tothom l'assenyala com a futur dominador de les contrarrellotges i les proves d'adoquins. El successor de Cancellara?
I n'hi ha més, aquí una petita llista: John Degenkolb, Davide Apollonio, Fabio Felline, Thibaut Pinot...

(imatge: Miquel Wert)