La corsa dei due mari

Com és habitual, amb l'arribada de març comença el tram decisiu de la temporada, en el que fins a finals de juliol amb la fi del Tour trobem la major concentració de proves de primeríssim nivell. També és tota una tradició que París-Niça i Tirreno-Adriatico, ambdues ja en marxa, es solapin uns quants dies. Així, el més granat del pilot internacional es divideix entre les dues rondes, que sovint no susciten el mateix grau d'interès. Enguany la París-Niça presenta un recorregut una mica descafeïnat i, tot i que acostuma a reservar sorpreses agradables (prova d'això és la magnífica etapa que el vent va propiciar dilluns passat camí d'Orleans), la disputa per la victòria final sembla ja molt centrada en tres noms: Wiggins, Leipheimer i Valverde. Tirreno ja veurem com surt, només s'ha disputat la contrarrellotge per equips inaugural, però les expectatives són elevades. Donaré, doncs, uns quants motius per a no badar i seguir-la en la mesura del possible:

- Recorregut global: en la tradició de la prova dominen els traçats amb poca alta muntanya, amb un bon grapat d'etapes aptes per a sprinters i classicòmans. El menú de 2012, tanmateix és per a tots els gustos: una crono per a equips, dues etapes amb pinta d'sprint, dues etapes de muntanya de model ben diferent, una etapa de mitja muntanya sense respir i una crono curta individual. El guanyador haurà de ser un home-volta ben complert i ja en forma a aquestes alçades de la temporada.

- Planter d'sprinters: bona part de la flor i nata dels homes ràpids ha escollit Tirreno. La llista és espectacular: Cavendish, Greipel, Farrar, Goss, Petacchi, Modolo... a banda de rematadors no estrictament sprinters com Freire, Sagan, Edvald Boasson-Hagen, Ciolek, Ventoso, Breschel, Bennati... Avui i demà tindran les seves opcions, però ull que les etapes no seran un passeig: llargs quilometratges i terreny ni molt menys pla durant tota la jornada.

- Excel·lent banc de proves per a classicòmans: si fa un moment apuntava que fins i tot les etapes destinades a sprint no seran gens còmodes, tot plegat resultarà ideal per als que fixen bona part dels seus objectius de la temporada en les properes clàssiques. El primer Monument, la Milano-San Remo està a tocar, el dia 17, i qui vol afrontar amb garanties els seus 298 km sap que li convé exprimirse a Tirreno. L'etapa de dilluns, la del circuit d'Offida, també ha de servir per a que els Gilbert, Ballan, Cancellara, Boasson-Hagen, Breschel, Sagan, Visconti... siguin protagonistes junt amb els homes que s'estaran disputant la general.

- Escaladors: aquesta prova la guanyarà un dels dos o tres corredors que més pugin. Com avançava, dues etapes de veritable muntanya han decidir la cursa. De cara a dissabte s'ha preparat una preciositat de traçat, amb 252 km i el Paso Lanciano per la banda dura a menys de cinquanta de meta. Després, terreny trencacames i final a Chieti després d'un quilòmetre a més del 12% de mitja, en una arribada típica de la cursa. L'endemà, una etapa una mica més curta però amb un bon encadenat final, sense terreny pla entre els dos darrers ports: el llarg i relativament suau Piano Rossetto, i final a Prati di Tivo, tot un senyor primera. Favorits? Scarponi, Nibali, Purito i un Cadel Evans que genera dubtes, ja que encara apenes ha competit aquest 2012. Altres outsiders poden ser Dani Moreno, Peter Velits, Horner, Poels, Kreuziger, Kruijswijk, Duarte, el jove Pinot, el veterà Garzelli, Pozzovivo, Cataldo, Intxausti...

- Què li passa a Philippe Gilbert?: després del 2011 espectacular que va completar el való, enguany encara no se l'ha vist brillar el més mínim. D'acord que els seus objectius principals són Flandes, Lieja i el mundial de Limburg al setembre que s'adapta molt bé al seu perfil, però l'any passat per aquestes dates ja havia guanyat a l'Algarve i a l'Strade Bianche. Per afegir més llenya al foc, a la contrarrellotge per equips d'ahir va arribar més de tres minuts despenjat dels que van donar temps al seu equip. S'ha acomodat després del seu fitxatge milionari per BMC? Està en baixa forma per algun problema físc? O simplement està fent de formigueta i raciona els esforços per a arribar a final de temporada més sencer que l'any passat? Això darrer és difícil de creure en un ciclista que, com pocs, sempre que s'ha posat un dorsal ha estat per oferir el millor de si mateix. Però bé, veurem si en els propers dies ens dóna pistes que desfacin l'entrellat.

Begin the begin

Dimarts que ve comença a Austràlia amb el Tour Down Under el que podriem anomenar la temporada ciclista seriosa, essent aquesta prova la més primerenca de les inscrites en l'UCI World Tour 2012. Per això El diable als turons reprèn l'activitat i ho fa donant un cop d'ull a un dels aspectes que poden ser més decisius aquest 2012: la configuració dels equips, doncs feia anys que no assistiem a tants canvis de maillot per part de corredors ben destacats.
Vejam. Dos fets marquen notablement la configuració de les plantilles professionals. Per una banda la desaparició d'un gran equip com l'HTC, darrer esponsor majoritari de l'estructura abans estampada amb els logos de Columbia, High Road i, a l'inici de tot plegat T-Mobile i Telekom; per l'altra, la fusió de Radioshack i Leopard-Trek en l'ara anomenat Radioshack-Nissan-Trek.
La dissolució d'HTC ha deixat més d'una vintena de corredors sense equip, alguns d'ells molt cotitzats, com Mark Cavendish que ha signat amb un SKY que any rera any augmenta els seus recursos o Tony Martin que ha marxat, acompanyat entre altres dels germans Velits a un QuickStep que incrementa el seu pressupost amb l'entrada d'Omega Pharma com a patrocinador principal. El que potser era el tercer corredor més valorat de HTC, Matthew Goss, guanyador l'any passat a Sanremo i subcampió del món a Copenhague, capitaneja un nou equip ProTour, el GreenEdge australià, dirigit per l'entranyable Neil Stephens. Amb majoria de corredors nacionals (a banda de Goss, Allan Davis, Simon Gerrans, els joveníssims Bobridge, Durbridge, els germans Meyer...) tenen un planter extens ple d'homes ràpids, magnífics rodadors i amb recursos per a les clàssiques.
La fusió de Radioshack i Leopard ha ocasionat un súperequip, amb els germans Schleck, Cancellara, Kloden, Horner, Fuglsang, Machado, Bennati i un bon grapat d'interessants corredors de segona fila que poden fer les funcions de magnífics gregaris quan la situació ho requereixi. Però clar, no tothom ha trobat cabuda en el matxembrat d'esquadres, i homes com Leipheimer o Brajkovic han hagut de fer les maletes cap a Omega Pharma QuickStep i a Astana, respectivament.
Fusions i desaparicions al marge, el BMC ha tirat de talonari i a noms com Evans, Ballan o Van Avermaet cal sumar ara ni més ni menys que dues estrelles com Gilbert i Hushovd. Tots plegats configuren una esquadra amb un potencial gairebé inèdit de cara a les clàssiques. S'haurà de comprovar, però, com s'harmonitza la presència de tants galls en un mateix galliner i si hi haurà suficient quota de protagonisme per a tots.
Finalment, cal esmentar també la renúncia sobtada de GEOX de no seguir esponsoritzant l'equip de cara a 2012, fet que ha acabat amb un bon grapat de professionals (no només corredors) a l'atur. Menchov ha aconseguit un nou contracte a Katusha i Cobo s'ha acabat fent un lloc a un Movistar que acull amb els braços oberts la tornada, després de la discutida sanció, d'un dels noms propis de l'any: Alejandro Valverde.

Ésser o no ésser

El príncep més famós de Dinamarca, Hamlet, dóna títol a una obra abonada al tots moren final. Diumenge, ben a prop de Copenhague es coronarà un nou príncep, esportiu afortunadament, i menys ell, tots perdran. Que hi hagi un guanyador és el que separa el ciclisme de la tragèdia estricta, però no deixa de ser un relat cruel amb infinitament més vençuts que vencedors. A la merda allò de l'important és participar, aquí es juguen la corona més dos-cents homes i la narració només contempla corona per a un d'ells. Afortunadament per a alguns el ciclisme és un esport d'equip i els companys del guanyador també se'n van a casa, a priori, amb un somriure als llavis. És per això que la prèvia del mundial en línia de diumenge, després de parlar dimarts del recorregut, El Diable Als Turons la planteja per equips:

Noruega: només quatre homes, però dos dels grans favorits, el vigent campió Hushovd i Boasson-Hagen. Al Tour van guanyar dues etapes cadascun i el final s'ajusta a les característiques d'ambdós, però veurem quina és l'aposta, si la veterania de Thor o el descar de la joventut d'EBH.

Espanya: és un tots per a Freire, que no ha tingut un any massa brillant però, de tarannà genial, és qui menys ho necessita per presentar-se a la seva prova predilecta. Lastras i Gárate seran dos bons capitans d'equip, i la resta està dividida entre treballadors amb aptituds per a la fuga (Erviti, Barredo, Flecha), un talentós però indolent Luis León Sánchez i dos homes ràpids que poden ser bales a la recàmara o elements per a infiltrar en fugues (Rojas i Reynés). En qualsevol cas, a Espanya li convé que la cursa sigui exigent per a desgastar i, a poder ser, eliminar sprinters més purs com Cavendish, Farrar, Kittel o Greipel.

Bèlgica: un gran equip i un gran líder, Gilbert, l'autèntic protagonista de la temporada. No és el recorregut més adient per al való, però el seu nivell actual el fa ser un dels favorits. Estarà molt marcat i això ho poden aprofitar segones espases com Leukemans, Roelandts o, sobretot, Van Avermaet. Cal comptar amb que al país del Benelux s'està pendent de l'esdeveniment com a enlloc (ningú valora les proves d'un dia com els belgues) i mites locals com Merckx i Maertens atien el foc amb presència mediàtica durant els darrers dies.

Itàlia: el nou de Bettini és, enguany, força peculiar. No compten, a priori, amb un sprinter top i els interessarà trencar la cursa per a que guerrillers com Visconti o Gavazzi. Pel que fa als homes ràpids, Bennati no està en mal moment però tindrà rivals millors i tres quarts del mateix podem dir del jove Sacha Modolo -que duu un darrer mes espectacular en curses de segona fila. Molta curiositat per veure com ho encaren, que Itàlia sempre és Itàlia.

Austràlia: un bloc realment temible, amb magnífics rodadors i molts homes ràpids (Goss, Haussler, Sutton...). El guanyador de San Remo segurament és la seva opció més clara si arriba un pilot més o menys nombrós, però també tenen recursos per a altres alternatives de cursa amb Simon Gerrans i qualsevol dels anteriors, a qui l'etiqueta d'sprinter els queda curta. Una de les seleccions que hauria de tenir més presència.

Gran Bretanya: mentre els demés equips poden especular amb diverses tesitures, els britànics ho tenen clar: intentar que Cavendish arribi al final amb el grup principal, i ho faci amb les forces el més intactes possibles. No serà gens fàcil car l'èxit de la majoria de seleccions rivals passa per a reventar-los la festa, però compta amb uns homes sobradament qualificats per a intentar-ho: Bradley Wiggins, Geraint Thomas, Chris Froome i David Millar, entre d'altres.

Holanda: curiosíssima alineació la que presenta la selecció orange, amb abundants escaladors purs -Poels, Mollema, Kruijswijk-, homes tot terreny sense massa punta de velocitat -Weening, Hoogerland- i rodadors potents -Tjallingi, Terpstra, Lightart, Boom. Tanmateix, només aquest darrer, que ve de guanyar el Tour de Gran Bretanya, sembla capacitat per donar la sorpresa amb un atac sec i demoledor, a base de força i no mirar enrera en els darrers quilòmetres. Tot i així, opcions força remotes.

Alemanya: autèntic equipàs, amb diverses opcions en l'apartat d'homes ràpids: Greipel, Kittel i Degenkolb, no necessàriament per aquest ordre. Amb ells, autèntiques mules de tir com el recent campió contra el crono Tony Martin, Bert Grabsch o Marcel Sieberg. I Danilo Hondo (37 anys) exercint de veterà llançador. Molta curiositat per veure quin dels seus homes bala arriba més lluny.

Estats Units: tots per Farrar. Aquest sembla ser el lema, de manera més o menys semblant a la Gran Bretanya de Cavendish, amb l'esperança que aquest flaquegi a última hora i la suau pendent final se li faci excessiva. Al voltant de Tyler un equip de rodadors ben jove: Bookwalter, Busche, Phinney, Talansky...

França: pot ser un dels combinats sorpresa. Al talent i combativitat de Voeckler, Chavanel i, en menor mesura, Offredo o Kadri, cal sumar un petit grapat d'homes ràpids a qui la pujadeta prèvia a meta els pot venir la mar de bé. Els encapçala Romain Feillu, però també cal comptar amb Dumoulin i Gallopin.

Suïssa: Cancellara, Albasini, Kohler i Rast. I prou, només quatre homes. Sorprèn que la tradicional potència helvètica només pugui comptar amb quatre homes però què hi farem. Mig intuïció, mig desig personal, fa l'efecte que, després de quedar només tercer a la crono de dimecres, Cancellara ve disposat a fer-la grossa a la prova en línia. Ell és capaç de reventar la cursa com ningú, a títol individual i sense res a perdre. Ja pot ser de lluny a l'estil Flandes 2010 i 2011 o Roubaix 2010, o com va fer a Compiègne el Tour 2007, vestit de groc, al darrer quilòmetre.

Més enllà d'aquestes seleccions, cal comptar amb el paper d'altres com Eslovaquia, amb Sagan i els bessons Velits d'escoltes, la combatitivitat dels anfitrions que duen bons corredors però cap aposta guanyadora degut a la baixa de Breschel, Bole i Bozic apurant les opcions eslovenes, Bielorrússia amb Hutarovich... i poc més.

En qualsevol cas ens espera una cursa que, si bé per desnivell no pot ser molt exigent, almenys té l'avantatge que la resolució és força oberta. Tot i així m'animo a establir un rànquing de favorits en tres nivells:

Gilbert Cavendish
Sagan Hushovd Goss Boasson-Hagen
Cancellara Farrar Greipel Freire Feillu

Pla, però no tant pla

El mundial en ruta és, sens dubte, una de les jornades de ciclisme més esperades de la temporada. Potser per estar col·locat en un moment del calendari força allunyat de les grans clàssiques de primavera i abans de les que tanquen l'any, i després de grans voltes que en els darrers anys tiren a decebedores, l'afeccionat enyora les grans proves d'un dia. També li confereix una gràcia extra el fet de que es corri per seleccions nacionals, tal i com funcionava el ciclisme professional abans que les marques comercials mostressin -afortunadament- interès en esponsoritzar els equips; belgues contra italians, espanyols contra francesos, les noves potències anglosaxones... Tot plegat, i sense necessitat d'abonar-se a patriotismes, sempre té més gràcia que una lluita entre, per exemple, una marca de telèfons 3G, un imperi mediàtic britànic i una firma de parquet laminat.

Enguany, Copenhague i rodalies acullen el campionat, que ja va començar ahir amb les contrarrellotges sub-23 masculina, la junior femenina i avui prossegueix amb la junior masculina. Com era d'esperar degut a la orografia danesa, els recorreguts són emminentment plans i, a priori, deixen sense opció a escaladors i homes volta. Hi ha una corrent d'opinió que defensa que hi hagi, de tant en tant, mundials per a sprinters i aquest seria un d'ells.


Però alerta, tres coses fan pensar en que potser no s'ha d'apostar tot a la carta Cavendish: per començar, una cursa d'un dia en que tothom s'ho juga tot en ni més ni menys que 266 quilòmetres no és el mateix que una etapa plana de transició d'una gran volta en que hi ha molts més interessos que el triomf d'etapa. D'altra banda, com es pot apreciar al perfil del circuit (en seran 17 voltes, més 28 km inicials) el final no és del tot pla i en el darrer quilòmetre hi ha uns 300 metres al voltant del 7%. Aquest detall sumat a que no hi ha grans rectes pot obrir la porta a corredors del perfil de Hushovd, Sagan o, perquè no, Freire. Però vaja, ja parlarem de seleccions i favorits en la propera entrada; anem ara a la tercera consideració que pot evitar un triomf de Cavendish: l'equip. D'acord, Regne Unit duu un bloc força competitiu però no és el HTC que aquests darrers anys ha preparat coreografies milímetrades per a que l'home de Man rematés en els darrers metres.

Abans de diumenge, demà mateix dimecres, tenim un aperitiu enguany especialment interessant, la contrarrellotge. Cancellara duu quatre medalles d'or en les darreres cinc edicions, però aquest any sembla que li ha sortit un rival més que seriós. Tony Martin no només ha estat a l'alçada del suís sinó que fins i tot ha estat per damunt en totes les cronos en que ambdós han competit i suma més triomfs en l'especialitat al llarg de la temporada. Aquestes dades objectives ens durien a pensar que l'alemany és favorit, però alerta, Cancellara és molt Cancellara i aquest 2011 no ha semblat preparar les cronos d'una manera tant prioritària com en altres anys. Si en les darreres setmanes s'ha posat a to física i mentalment per repetir triomf, segueix sent el meu favorit. Tampoc s'ha de descartar altres especialistes com Wiggins, Phinney, Millar, Westra, Porte i d'altres, però semblen destinats a lluitar pel bronze. Veurem què passa.

Homes bala vs. homes d'aventura

Per fi ja la tenim aquí. Demà, dia de Sant Josep, es disputa el primer monument, la Classicissima, la Milano-Sanremo, orgull de tots els italians fins al punt que també l'anomenen la Clasica di Primavera, com si fos l'única que es disputa, ignorant proves com el Tour de Flandes, la Paris-Roubaix o la Liège-Bastogne-Liège. Però bé, ja se sap, els italians són així d'orgullosos i tot plegat és part del mateix pack cultural que, en termes esportius, és d'elogiar.

El recorregut és el mateix de la darrera edició, ni més ni menys que 298 quilòmetres, molts d'ells plans, però amb l'habitual dificultat que suposa les pujades a la Cipressa i el Poggio en els darrers 30 km. Aquestes dues ascensions, tirant a modestes, poden arribar a ser mortals quan es duen prop de 7 hores damunt la bicicleta i el ritme de cursa es torna criminal. Sovint és així perquè hi ha molts corredors interessats en que no s'arribi a l'sprint o, en qualsevol cas, que aquest sigui el més reduït possible. De fet, la Classicissima és bàsicament una lluita entre els equips dels principals homes ràpids i els corredors que es veuen amb opcions de trencar la cursa abans de San Remo. El principal atractiu de la prova és, aleshores, que té un ampli ventall de candidats a endur-se el triomf: autèntics homes bala que són letals en un una arribada en grup, amb Cavendish, Farrar, Greipel i Petacchi al capdavant; sprinters passistes, de gran fons i que agraeixen una mica de duresa prèvia, com Boonen, Hushovd, Haussler o Freire, triple guanyador de la prova; però també aventurers que són capaços de trencar la disciplina del grup i marxar en solitari cap a la glòria. Dos noms s'eleven per damunt dels altres en aquesta categoria: Philippe Gilbert i Fabian Cancellara, que ja es va sortir amb la seva en l'edició de 2008, en una de les actuacions més estelars de la història recent. L'exhibició de Cancellara va dignificar sens dubte la memòria del ciclista que compta amb més victòries en la prova, Eddy Merckx, que no era precisament un sprinter.

Ja veurem què passa, potser serà el dia del talentós però indolent Pozzato, ara que ja ens hem cansat d'esperar-lo, o Garmin-Cervelo imposarà la seva llei tenint en compte que compta amb una enlluernadora tripleta de cavalls guanyadors -Hushovd, Farrar i, la meva aposta personal, Haussler-, però el que és segur és que no guanyarà un qualsevol: només cal donar un cop d'ull a un palmarès que inclou a devoradors de victòries com Zabel, Jalabert, Cipollini, Bettini, Fondriest, Kelly o fins i tot Chiapucci, Fignon i Bugno. Aquests darrers noms imposen una reflexió: ¿Ja no tindrem mai més corredors totals capaços de disputar una gran volta i comparèixer a una prova així amb GRANS AMBICIONS?