D'Huy a Santo Stefano Belbo (via Portonovo)

Dimecres passat, la disputa de la Fletxa Valona, amb el tradicional final a Huy, em va fer recordar que hi havia una cançó de Portonovo que prenia el nom de la clàssica belga. Portonovo va ser una banda madrilenya de vida curta i a qui l'èxit no va somriure. Practicaven un pop estilizat, net i d'estètica freda que usava elements tant del shoegaze com del Donosti Sound dels noranta. No eren res de l'altre món, ni falta que feia, però tenien un grapadet de cançons ben boniques: les meves preferides eren l'esmentada "La Flecha Valona", que obria el disc, "Las cosas lentas" i la inquietant i alhora tendra "Sus lagartos", una adaptació d'un poema d'Angel Crespo, estudiós i traductor de Pessoa.

Abans d'acabar desfondats, Portonovo van editar dos treballs, l'EP "No es bueno mirar al sol" i un llarga durada el 2004 anomenat "En aquellos tiempos siempre era fiesta", en homenatge a la primera frase de "El bello verano", novel·la de Cesare Pavese. Feliç i casual connexió ciclista i literària amb aquest bloc, aleshores, ja que "El diable als turons" -alguns ja ho sabreu- és una altra de les obres de l'escriptor piemontès.

Però les connexions i aclucades d'ull tot just acaben de començar, perquè al darrera de Portonovo hi havia sobretot un compositor i lletrista. El seu nom? Carlos Ynduráin. Sí, com Miguelón, però amb i grega. I no em consta que sigui un àlies o un nom artístic, sinó el veritable cognom. Afortunadament, aquest xicot ha dut més enllà la coincidència fonètica amb els ciclistes cèlebres: finiquitats Portonovo, ara tira endavant un nou projecte musical anomenat Los Lagos de Hinault, simpàtic joc de paraules amb el campió francès i l'Enol, un dels llacs de Covadonga, els més vinculats al ciclisme de entre tots els llacs d'Espanya i, m'atreviria a dir, del món.

Carlos Ynduráin és probablement la primera persona d'arreu en ajuntar de manera explícita i prioritària referències a Pavese i al ciclisme; recordem-ho, títol del seu únic LP i nom de la primera cançó del mateix, respectivament. Sense tenir-ho present i de manera molt més insignificant, potser vaig ésser jo mateix el segon en el precís moment de batejar aquest bloc amb el títol d'una novel·la de l'escriptor suïcida. La justícia poètica reclamaria ara que em desfés de totes les pertenences i em llencés pel món, damunt la meva bicicleta, a cercar nous maridatges entre Pavese i l'esport del pedal. La primera destinació podria ser Santo Stefano Belbo, localitat natal de l'italià i en la qual el Giro del Piemonte va situar l'any passat una meta volant en record dels 60 anys de la mort de l'escriptor.

Per cert, la cursa la va guanyar Gilbert, el vencedor dimecres passat de la Fletxa Valona. Res millor que el való, almenys aquesta setmana, per a tancar el cercle.

Contra el ciclisme de youtube

Amb certa perplexitat, assisteixo en els darrers dies a una sèrie de comentaris elogiosos envers el recorregut de la recentment acabada Volta al País Basc. Alguns, per provenir d'emissors institucionals (o institucionalitzats), ja els esperava, però altres em sorprenen una mica. Entre aquest segon grup, per exemple, hi ha els de Biciciclismo que avui mateix publicaven un article on s'expressaven així: "El recorrido. Excelente. con encerronas como La Antigua o Azpiroz, el final en Arrate, la llegada ratonera a Murgia y la crono final de Zalla... Quizá cambiar el orden pudiera aportar más emoción aún."

Puc entendre que es trobi vistosa la terrorífica rampa de La Antigua i aquest tipus de final com a recurs puntual, però com a tret definitori d'una cursa no em fa el pes. Es tracta de finals efectistes, indubtablement molt televisius, però que en el ciclisme contemporani condicionen tota l'etapa i fan que els corredors ho deixin tot per a decidir en aquests metres finals tant mediàtics; en comptes de veure ciclisme ofensiu durant, posem per cas, 45 minuts, ens conformem a veure'n durant cinc o deu. Ciclisme de youtube, que en diuen. És per aquest motiu que la Fletxa Valona és la clàssica de les Ardenes que m'agrada menys. El mur d'Huy del final gairebé sempre és el jutge absolut de la prova, tant se val el que passi abans, en els darrers anys sempre arriba a peu de mur un grup de entre 40 i 80 corredors.

En una prova per a etapes, a més, aquest esquema repetit en la majoria d'elles provoca una falsa sensació d'emoció i d'igualtat en la classificació general. Els amics de Biciciclismo sembla que s'han fregat les mans amb el fet que dissabte es van jugar la Itzulia una desena de corredors en la crono final però jo ho veig d'una altra manera: s'han jugat la general tants corredors perquè abans no ha succeït pràcticament RES, taules i més taules, usant el símil escaquista. Particularment, trobo nefasta la corrent majoritària entre els organitzadors de rondes per etapes que empeny a sacrificar la duresa en favor d'un final com més apretat millor. La dictadura de les audiències televisives. Va passar el darrer Tour amb l'etapa del Tourmalet de record ofensiu, va passar amb la pujada a la Bola del Mundo a la Vuelta de l'any passat i ha passat de manera exagerada aquesta setmana passada a Euskadi. Si seguim aquest patró, la lluita per les audiències acabarà resultant un tret al peu: ja no caldrà veure totes les etapes, amb els deu minuts darrers de l'assenyalada amb fluorescent n'hi haurà prou. I si no, sempre ens quedarà youtube.

Un diumenge a l'infern

Com és tradició, una setmana després del Tour de Flandes arriba la Paris-Roubaix. Si sovint l'oportunitat de resoldre assumptes pendents és un dels alicients extres per a "l'Infern del Nord", enguany anem sobrats. A la sequera de Tom Boonen, corredor en actiu amb un palmarès més ampli en proves d'adoquí, hem de sumar que diumenge passat a Meerbeke va guanyar Nuyens, un outsider, i dels peixos grossos només Cancellara va rascar pòdium. D'aquesta manera, gairebé tothom acudeix amb urgències a la cursa que culmina la temporada de llambordes i això, a priori, és bo per a l'espectacle.
Tot plegat però, que no ens faci enganyar: la Paris-Roubaix ha estat des de 2005 patrimoni de Boonen i Cancellara, amb l'excepció de la victòria atípica de Stuart O'Grady el 2007. Per tant, el belga i el suís són els màxims favorits, amb notable avantatge segons les cases d'apostes per a Cancellara. Més enllà d'ells dos, espero que Thor Hushovd faci un molt bon paper i ens brindi l'oportunitat de veure el maillot de campió del món jugant-se una prova com aquesta. A més, si abans parlàvem d'urgències, cap esquadra com el Garmin-Cérvelo està més necessitada de victòries de primeríssima línia. Flecha, Ballan i Pozzato (entre els tres sumen 6 podis en la prova) completen la, a priori, mitja dotzena de favorits. Seria molt estrany, però, que fossin els 6 primers en arribar al velòdrom de Roubaix: és pràcticament impossible que cap dels homes forts no sofreixi un imprevist en forma de caiguda o avaria en algun dels terribles trams d'adoquí que puntegen els 258 km de recorregut. Així d'important és la sort, així de cruel és el destí. Aquí, com gairebé enlloc, l'alegria va per barris.

Avui, però, m'agradaria suggerir una activitat prèvia a la cursa de diumenge: el visionat de l'esplèndid documental "A Sunday in Hell", dirigit pel danés Jörgen Leth, artífex també l'any 1993 d'un treball sobre Michael Laudrup, i codirector junt amb Lars Von Trier de "Cinco condiciones". La peça, de 1976, és la narració de la Paris-Roubaix del mateix any, des del dia anterior a la prova fins a les imatges dels supervivents a les dutxes públiques del velòdrom de Roubaix. "A Sunday in Hell" té especial rellevança perquè retrata un dels períodes de màxim esplendor de la cursa, amb uns protagonistes de gran carisma, amb uns currículums que maregen, absolutament impensables en el ciclisme actual:
Roger De Vlaeminck, apodat "El Gitano", l'únic corredor de l'història amb 4 victòries i probablement el classicòman més letal que hi ha hagut mai. Prim, llargarut, l'escena del massatge ens revel·la unes cames infrahumanes, molt més pròpies d'una escultura de Giacometti.
Eddy Merckx, del que sobren les presentacions, amb una primera aparició a la pel·lícula tremenda: sortint d'un cotxe amb un traje blau cel i unes ulleres de sol, unes pintes absolutament es-pec-ta-cu-lars, com si Chazz Palminteri encarnés a Tony Manero. Més enllà de les enyorades patilles amples del Caníbal, crida l'atenció la extrema meticulositat, gairebé excessiva, amb la posada a punt de la seva bicicleta.
Francesco Moser: l'antagonista italià, del tot necessari en un món dominat pels belgues. El 1976 encara és jove i bona part del seu palmarès està per aconseguir, però ja té un pes important en la cursa. Especialment memorable és la simbiosi total que demostra amb el maillot de campió italià, una peça de roba que sembla dissenyada expressament per a ell.
També apareixen molts altres corredors de prestigi, com Freddy Maertens, Walter Godefroot, Hennie Kuiper, Thévenet o un entranyable Poulidor de 40 anys, i representa un document molt valuós de la vida en el sí dels equips i de la passió del públic.
Que ningú esperi un reportatge televisiu. No, "A Sunday in Hell" és cinema, amb una posada en escena meticulosa i la incorporació de recursos narratius i formals que contribueixen a realçar encara més l'èpica d'una prova que, segons Jean-Marie Leblanc és "una bogeria que el ciclisme proposa cada any als afeccionats". Tot plegat genera una extranya fascinació estètica per un relat, un episodi no viscut, anterior al naixement de servidor, però pel que es sent una terrible nostàlgia. I això és el cinema.

"A Sunday in Hell": descàrrega directa i streaming
(agraïments a Miquel Wert)